dissabte, 28 de novembre del 2009

L'adéu a en Ramon Casanovas

Aquest és l'adéu a un Senyor de Granollers. Un cristià humanista, convençut del servei de la política i de la cultura com a eines per transformar el seu poble. Un catalanista de pedra picada, de cap a peus, conscient del seu lloc i del seu paper en la societat que li ha tocat viure.
Amb un seguit de vivències impressionants al damunt. Fill de l'ex-alcalde provinent de les entitats culturals i membre d'Erc de Cardedeu durant la República, empresonat primer pels fets d'octubre del 34, i després condemnat a mort, cadena perpètua, i finalment empresonat dos anys pel franquisme. En Ramon, doncs, visqué de ben petit a casa seva la importància de la cultura i el pes d'una Espanya opressora. I en va fer la seva causa.
Constant en la lluita per una Catalunya lliure i pel català com a llengua normalitzada, fou un dels impulsor d'Unió Democràtica a Granollers. A l'Ajuntament, durant tres legislatures fou el regidor de més edat. I, com a tal, va estar sempre al costat de cada un dels nous alcaldes, amb fidelitat democràtica. Jo vaig començar a col·laborar amb ell quan era regidor de Salut pública i Gent gran.
Precisament, amb la formació de l'AGEVO (llegiu-ne el seu missatge d'optimisme al web), demostrà que l'edat no és cap impediment per formar-se com a persona i per col·laborar amb les feines de suport al país.
En l'àmbit cultural, fou un dels fundadors de la Delegació comarcal d'Òmnium Cultural (conjuntament amb en Jaume Camp, en Miquel Boix i en Josep Garrell). I aquí sí que vàrem col·laborar de valent. Per començar, per impulsar la Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental, que més endavant completaria amb la Festa Jove. De fet, la seva gran obsessió era aconseguir implicar els joves en la defensa de la llengua.
El gran èxit fou portar a Granollers, el 2003, la Nit de Santa Llúcia. Amb el nou equip d'Òmnium de Barcelona vàrem aconseguir alguns canvis en el format de la Nit, com ara la descentralització a La Garriga i Mollet d'alguns dels premis.
El 2006, Granollers li va concedir la Medalla de la Ciutat, ben merescuda, com a reconeixement de tota la seva tasca al llarg d'aquests anys.
Tot i que ell sempre volia quedar en un segon terme, crec que es mereix un reconeixement més gran precisament des del món cultural. Molta gent no és conscient dels efectes que han tingut durant tots aquests anys els premis literaris d'Òmnium. Per exemple, en ajudar i reconèixer la qualitat literària de tota la generació de nous escriptors de la comarca. (Vaig tenir la sensació que, en el seu enterrament, el món cultural hi era poc present. Potser, precisament, perquè no s'ha donat a conèixer prou el seu paper fonamental en aquest punt).
Finalment, només em queda dir, tal i com ja va fer la seva filla en el comiat, que el millor que podem fer per homenatjar-lo cadascún de nosaltres és anant a votar en les properes consultes populars sobre la independència de Catalunya.
Ell, al seu cel, ben segur que ja ha organitzar un referèndum per la independència i un premi literari celestial.
(Com a un senzill homenatge, crec també que l'Ajuntament hauria de posar un apartat específic al seu web amb la biografia de les persones a qui s'ha concedit la medalla. I, com a just homenatge a en Ramon, els d'Unió, podrien també posar el punt.cat al seu web).

dimarts, 17 de novembre del 2009

Retorn a Brusel·les

Anar a Brusel·les et transporta al cor d'Europa. Una ciutat curulla d'història, de patrimoni, de parcs immensos, de conflictes de tot tipus -nacionals, lingüístics, territorials-però, sobretot avui en dia, plena de funcionaris d'aquesta cosa que és la Unió Europea. Pel preu d'una, però, et donen dues ciutats. Ahir vaig retornar de la part nova. La Brusel·les moderna i cosmopolita (quina tonteria, no?), des d'on es remenen les cireres -i no només de l'agricultura- de tot Europa.
I vull deixar constància d'algunes de les reflexions compartides amb l'Estanislau, la Núria, la Laura, en Toni, la Irene, ..., catalans submergits en la boira i la pluja del centre del continent.
1. El paper de Catalunya: tenim una delegació al centre neuràlgic -al costat mateix del Parlament, a la plaça Schumann. Un bon exemple de com es pot jugar un paper transcendent -almenys per nosaltres- intentant que no et considerin cada dia una més de les 17 coses rares espanyoles.
2. L'excel·lent feina de reforç de les nostres ambaixades es veu cada dia embrutada per la mala intenció dels que pretenen desprestigiar aquesta tasca (i l'estupidesa dels que, des de Catalunya mateix, els segueixen el joc). Cap d'aquests diaris i partits que dia rere dia s'escandalitzen per les despeses extraordinàries de la Generalitat, .ha calculat mai el cost que té per nosaltres el poder de l'estat espanyol: les seves ambaixades, els milers de funcionaris, ... Allò que no es posa en dubte en el cas d'un estat -entre altres coses, les despeses de representació internacional-, ha de ser el plantejament ambiciós que hem de tenir els catalans amb nosaltres mateixos.
3. També és evident que cal canviar les nostres targetes de presentació. Ja n'hi ha prou de Generalitat de Catalunya i Departament tal. Ja ho deia el President Pujol, que et prenen per representant d'una empresa asseguradora. Quan més aviat millor, però s'ha d'anar pel món com a Govern de Catalunya i Ministeri tal. Això cal incloure-ho en el proper programa electoral, digui el que digui l'Estatut.
4. Importància de les traduccions. Els "mil punyeterus eurus" són clarament una anècdota enfront de l'esforç bestial que suposa mantenir una Europa diversa. Una vegada més, s'evidencia la intenció dels que voldrien que Catalunya renunciés a la seva llengua, i la hipocresia dels que creuen que la diversitat cultural no és rellevant, mentre es barallen per la diversitat ecològica.
5. I el paper rellevant -molt- dels funcionaris. Cal disposar del màxim nombre de funcionaris catalans ben preparats, dins de les estructures de la UE; però també de l'estat a la UE, de la mateixa delegació de la Generalitat, i dins del màxim nombre de lobbis a Brusel·les. Tot perquè el dia que haguem de negociar com un estat més -això dels estats, sembla difícil de resoldre-ho- necessitarem el màxim de gent preparada possible.
A mi em queda ben clar que Brusel·les representa bastant més -jo diria que mooooooolt més- futur que no pas Madrid per a tots nosaltres.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Bridges. Guillem Callejón, Dimas Corbera i Alfons Bertran

Jazz dels Pirineus? Jazz de Granollers? En tot cas, jazz d'avui. Tranquil i reposat, sorgit dels capvespres d'hivern al Pirineu i de les matinades embriagadores del Vallès. Jazz que demostra que aquests joves músics arriben al seu primer projecte editat amb molta més maduresa que rauxa.
En Guillem Callejon, en Dimas Corbera i l'Alfons Bertran exposen el seu jazz minimalista, sobri, sentit i sincer, ideat a partir de la construcció de ponts entre la seva mirada -i oïda- cap al jazz més actual, el que ells viuen avui, i el que han estudiat i après dels seus referents durant temps.
I, pel que veig, ja han començat a recollir bones crítiques arreu.
Editat per Quadrant Produccions, no puc deixar de fer-vos notar el disseny -i especialment les il·lustracions- de la Vanesa Freixa. (Un potxó!). Ells en diuen que: Aquest jove trio llança la seva òpera prima des d'una visió absolutament personal i contemporània. El seu indubtable coneixement de les actuals tendències del jazz internacional i la seva ben aconseguida voluntat de fer alguna cosa amb una estètica pròpia, són elements ben resolts en aquest treball de presentació que han editat sota el títol Bridges. Jazz introspectiu però intens on la tècnica es posa al servei de la sensibilitat per crear atmosferes i escenes de gran nivell musical. Un trio que sens dubte aproxima el panorama del jazz més proper als corrents més atrevits del moment.
Enhorabona! Que vol dir: quina hora de bona música que ens regalen, aquests joves!

Åsa Larsson. Aurora boreal


Per fi arriba Åsa Larsson a les llibreries traduïda al català, després d'un temps encapçalant la llista dels llibres venuts en castellà i de veure-la en els expositors de les llibreries sense poder-la comprar. (Un altre dels misteris de la indústria cultural que cap detectiu ha pogut resoldre -ni cap autor s'ha atrevit a afrontar: per què arriben certs llibres en retard en la seva edició catalana?).
La sèrie de novel·la blanca -novel·la negra provinent dels països bàltics- segueix enganxant a qui la tasta. Aquest cop, una mena de cas Millet -falsificacions a hisenda i als acòlits seguidors de la seva parròquia-, però en un Palau de gel en forma d'església, amb la intolerància religiosa com a rerefons, ben embolcallat amb una capa de neu i gel que fan glaçar en tot moment. I, sobretot, protagonitzada per un seguit de dones -advocades, policies, acusades, i parelles dels mossens de torn- que donen el toc d'intel·ligència a la novel·la.
Ben recomanable, això és el que en diu l'editorial: L’autora s’imposa com a la veritable hereva del seu homònim Stieg Larsson. El cos de Viktor Strandgard, el predicador més famós de Suècia, jeu mutilat en una remota església a Kiruna, una ciutat del nord submergida en l'eterna nit polar. La germana de la víctima ha trobat el cadàver, i l'ombra de la sospita recau sobre ella. Desesperada, demana ajuda a la seva amiga d'adolescència, l'advocada Rebecka Martinsson, que actualment viu a Estocolm i que torna a la seva ciutat natal disposada a esbrinar qui és el culpable. Durant la investigació només compta amb la complicitat d'Anna-Maria Mella, una intel•ligent i peculiar policia embarassada. A Kiruna molta gent té alguna cosa per amagar, i la neu no.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Charles J. Merrill. Colom: 500 anys enganyats

Us agraden els misteris? Doncs no cal llegir el Codi Da Vinci i els seus sucedanis. En tenim un de millor, i molt més proper. La resolució de l'orígen de Cristòfor Colom va fent camí mica en mica, i es va internacionalitzant cada vegada més. Aquest cop, Charles J. Merrill repassa totes les teories existents sobre el cas, arribant a la clara conclusió de la catalanitat del navegant. (Menys una: no diu res de l'estudi d'ADN dels colom de tot arreu que es va fer fa dos anys, i sobre el qual no s'he n'ha sabut encara res).
I amb connexió granollerina afegida: un dels probables parents de Cristòfor Colom fou Francesc Colom i Bertran, vicari general de la diòcesi de Barcelona i representant del braç eclesiàstic i President de la Generalitat de Catalunya. Doncs bé, Francesc Colom va veure's diverses vegades amb Pere IV el Conestable, entre d'altres a Granollers el 28 de juny de 1466, el dia abans de la seva mort. Tot això, enmig de la guerra civil -catalans contra el rei- probable causa del fet que Colom volgués amagar la seva identitat.
Repeteixo: no llegiu la nova novel·la d'en Dan Brown. L'enigma Colom és molt més interessant!

Què en diu la referència de l'Editorial Cossetània? Des dels Estats Units d’Amèrica, Charles J. Merrill, professor de la universitat de Mount Saint Mary, ha estudiat durant divuit anys tota la informació i les teories existents sobre els orígens de Cristòfol Colom. Per tant, les seves conclusions, publicades a l’estat de Washington el 2008 amb el títol Colom of Catalonia: Origins of Cristopher Colombus revealed, no són fruit de l’apassionament propi de qui vol «llaurar cap a casa». Amb aquest llibre, Merrill demostra amb rigor que el descobridor d’Amèrica era un català que mantenia una antiga enemistat vers la família dels Reis Catòlics, i per això els monarques van ocultar la catalanitat de Colom i van fomentar la idea que era italià. La mentida va guanyar credibilitat perquè es va anar repetint de forma autoritzada fins que es va convertir en un dogma històric. Però, com diu l’autor: «Fins a cert punt, és possible que el mateix Colom i la seva família acceptessin aquest engany. Devien tenir-hi les seves raons. Però no hi ha cap motiu perquè nosaltres hi estiguem d’acord.»

divendres, 6 de novembre del 2009

L'adéu a en Carles Riera



Si vull que aquest blog petit tingui algun sentit -d'acord amb el que deia en presentar-ne les intencions-, no puc deslliurar-me de parlar d'en Carles Riera, que ens va deixar el dimecres, després d'una llarga malaltia. (Per què utilitzem aquest eufemisme i no li diem pel seu nom? Sembla que parlem d'en Voldemort, l'innombrable, quan estem parlant d'un càncer, de pulmó!). I és que costa molt de posar-te a escriure de qüestions tan íntimes com és la petja que ens ha deixat una persona que sentim propera, i deixar escrites, almenys, quatre ratlles amb sentit. (A més, hi afegeixo una etiqueta, perquè em temo que, si seguim la tendència de les darreres setmanes, això dels comiats anirà a més).
L'E., en tornar de la coral el dimecres, m'anuncia la mala nova. Incrèdul -el mateix Carles m'havia dit no feia ni un mes que s'havia recuperat del tot- m'adreço a internet, on hi trobo la primera notícia i el primer apunt en un bloc d'amic. Em vaig passar tot el dia d'ahir a la feina escoltant la seva música i, fins i tot, sentint-lo parlar en vídeos que ell mateix havia penjat al iutub. (Tocaria, en aquest punt, parlar de la seva ironia i del seu subtil sentit de l'humor, més anglès que cap dels que conec; amb les paraules precises i mesurades acompanyades d'una seriositat només aparent, segur d'ell mateix, deixa anar un missatge rumiat ple d'ironia).
Tan al tanatori com a la parròquia, m'ha costat aguantar-me les llàgrimes que ja tenia coll avall. I no tot és culpa de la música -Mozart, interpretat per alumnes seus- ni de les paraules dels seus companys de l'escola de La Garriga. Més aviat és pel buit que ens deixa i alguns dels records.
Dels grans projectes musicals, -l'any ruera; el festival internacional de música de Joventuts Musicals (com és que ja ha desaparegut del mapa, i ningú n'ha dit res?); l'Orquestra de Cambra; el teatre auditori (la decepció acústica); l'escola de música (amb la seva insistència i cura de cada un dels detalls); ... Però també records dels petits projectes -les partitures; els discs de l'Orquestra; les presentacions del festival; els concerts comentats; els seus alumnes que "pugen al primer equip" de l'orquestra; els debats sobre política cultural; el festival de Granada -no us perdeu la gravació del seu darrer concert a l'Alhambra!-; ... (I dels seus agraïts comentaris a les meves primeres cròniques musicals en una publicació local ja desapareguda, en una altra era).
Amb un caràcter més que optimista, en Carles ha estat el granollerí del nord enllà. En tot moment, ens convencia de la necessitat d'allunyar-nos on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! El referent de Salzburg, d'Holanda, o de les universitats americanes, eren constants en la seva voluntat d'exemplaritzar l'excel·lència. Segur que la ciutat, ara que està repensant el seu futur, trobarà a faltar la seva capacitat d'encomanar l'ambició.
Ahir també el van definir com a "diplomàtic de la cultura". Ara que a la feina estic embolicat en un seminari internacional sobre aquesta idea, hi veig com ell encaixava en aquest concepte. Hem après molt tots de la seva manera de fer i de com, des de la cultura -i la voluntat pedagògica de fer-la arribar a tothom- es pot treballar per fer una ciutat, un país i un món un xic millor.
Com pronosticava l'Enric -i com el pintaria en Fer-, segur que allà dalt ja ha embolicat uns quants serafins en muntar l'orquestra de cambra celestial!

dilluns, 2 de novembre del 2009

PEG.5 - Volem l'estació!

A banda de línies estratègiques i objectius, tot Pla ha de tenir grans projectes, d'aquells que depassen fins i tot els paràmetres temporals del mateix Pla. L'anterior, en tenia un parell de molt importants: el soterrament de la via del tren i el trasllat de l'estació de mercaderies. Projectes sobre els que ningú té dubtes, i s'hi porta treballant des d'aleshores per assolir-los algun dia.
I en el document de 2PEG que he llegit, no n'hi veig cap de nou.
Per això, en proposo un de fonamental, amb una mirada clara al futur de la ciutat i que lliga amb la voluntat de ciutat oberta, que aprofita tots els seus potencials i que se situa en el mapa, més enllà de Barcelona: Granollers ha de disposar d'una estació del tren d'alta velocitat.
De fet, tan és si finalment es projecta a la vora del circuit o en el punt d'intersecció amb la línia que hauria d'unir Mataró amb Vilanova. No és rellevant si es troba fora del casc urbà de la ciutat (com l'estació de Reus - Tarragona?). La qüestió és que una població de més de 400.000 habitants com és el Vallès, centre industrial de gran potencial i amb elements d'atracció rellevants com pot ser el circuit, és evident que ha de pretendre incloure en el planejament futur de l'alta velocitat la proposta d'una parada, baixador, o com n'hi vulguin dir. I no ens podem limitar a la proposta de trens llençadora fins a Barcelona.
És clar que no tindrem port ni aeroport; però som cruïlla de camins, també dels camins de ferro. I aquesta proposta ateny tan als polítics, com als urbanistes, els empresaris, els comerciants, els estudiants, i tots els ciutadans en general. No és cap proposta partidista. Només és una idea que ens permet treballar per una visió de ciutat de futur, oberta al món. Som-hi?
(Aviso: en seguiré parlant!)

diumenge, 1 de novembre del 2009

PEG.4 - La corona i la metròpoli

Un altre dels elements -segons la meva modesta opinió- clarament desenfocats del Pla és la voluntat de projectar Granollers a l'exterior com a "ciutat atractiva i singular de la Segona Corona Metropolitana" (en majúscules a l'original!).
Sembla que qui ha redactat el Pla té només com a referent constant la Gran Metròpoli cosmopolita, la ciutat del Fòrum i les Rambles. I pensa en un "exterior" que no va més enllà d'aquest referent barceloní. No em crec que els seus límits mentals estiguin tancats dins d'aquesta "Corona" (mentalitat monàrquica, també?) de l'entorn de la gran ciutat i del seu eixample més enllà de Collserola. Això sí, som de la segona, perquè la primera ens fa cosa. Fins i tot en un Pla estratègic d'una capital de comarca hem de posar-nos al cap la visió centralista de país!
Però és que això encara va a més: en tot el text, no surt cap referència a Europa! Diem que som un nus de comunicacions però no sabem d'on venen ni on van. No ens veiem capaços de projectar més enllà d'aquesta Cotilla Metropolitana, i de pensar que les nostres empreses exporten constantment a Europa -i més enllà-; que els nostres joves estudien en qualsevol de les universitats Erasmus; que durant l'any la gent fa escapades turístiques a qualsevol ciutat mitjana del continent. Una mirada de mitjans del segle passat, incapaç de plantejar que Granollers no només surti al mapa de la Diputació de Barcelona.
Proposo, doncs, que sortim de la corona i de la metòpoli!