dilluns, 21 de desembre de 2009

Jordi Julià. Un lleu plugim

Ara que és hivern,
tanca porticons el vent:
fa sonar el poema.
Daniel Wi-Ye. Haikús d'hivern

A la falda del Montseny, i tocat pels aires que s'hi donen, un lleu plugim pot arribar a alterar a més d'un, sobretot si es dedica a la traducció poètica durant aquests hiverns suaus. És el cas d'en Jordi Julià, un prolífic professor universitari celoní que, de tant en tant, i com qui no ha matat mai cap grill, ens proposa la descoberta de joves poetes.
A qui se li acut de fer un recull antològic de la poesia nord-americana hipermoderna? Només des d'un planisferi lunar -o sota la mateixa llum de Mart- algú es pot, al marge dels versos, plantejar estudis sobre la forma i la percepció poètiques, antologant els derrotats poetes morts, els déus de fang de la jove literatura americana, que viuen la modernitat del món fungible sota un principi de plaer, talment les mirades de déus i bèsties acorralats rere murs de contenció.
Mentre treballa en la crítica del poeta sense qualitats, gosa fer estudis literaris sobre un segle de lectura, a partir de les arts de poeta. I és que en Jordi Julià creu que cal entendre la poesia i les relacions intertextuals amb l'art imaginatiu, seguint les idees estètiques de Gabriel Ferrater. Malahuradament, però, tots sabem que només li queda, com a darrer recurs, el de tancar la paradeta i tornar el dilluns.
Diu en Julià Guillamon que som en un país de ficció. Per tot això, doncs, caldrà que afegiu en Peter McCardigan, l'Elizabeth Garrett Pou, en Daniel Wi-Ye i en Washington Vargas a la nòmina de poetes perduts com l'Alexandra March, una altra perduda de la nostra literatura. (Aquí no us estalvio la tasca de cercar-los al gúguel i al fèisbuc; és ben interessant, constructiva i reveladora. Com també ho seria la disertació sobre fins a quin punt són catalans els poetes foranis imaginaris, editats i llegits a Catalunya).
No us perdeu, doncs, l'antologia d'aquest Juli Jordià, en Joan Fontcuberta de la nostra poesia.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Carles Sindreu. La klàxon i el camí

Enhorabona per la Carme Arenas! Al final, ha aconseguit editar La klàxon i el camí (diari d'un humorista), a contracorrent i a contravent. La seva persistència en l'obra d'en Carles Sindreu i la seva modernitat ens permet avui gaudir d'un extraordinari llibre, ple d'humor i amor per tot l'alt Vallès.
Un recull ben estrany d'escrits, alguns en forma de pensaments, altres autèntiques fotografies dels instants viscuts arreu de la comarca del primer quart de segle, tocs de prosa poètica, i escampall d'extraordinàries rondalles -més que contes: la fera de Rosanes; el cabriolé estimbat; els Xeles de La Garriga (quins magnífics precursos de la música sàvia d'avui, pastada amb dissonàncies inèdites i impensades; les variacions sobre un tema únic: el temps: fa-sol, re-re, fa-sol); en Miquelet (en cada rovell s'imaginava trobar el propi retrat); l'illa de les dones fermoses; en Ramon Marxant (oros són trumfos); El senyor Jaume i els aprenents; La venus ortopèdica (ella marxa sempre uns mil·límetres davant del temps); i tants d'altres...
Com sempre -i en aquest cas potser més del compte- he anat subratllant fragments del llibre, suggeridors de no-sé-ben-bé-què:
· El bosc de Rosanes, un d'aquells verals que ningú no sap ben bé on comencen ni on acaben;
· Aïlla més un mur de 15 centímeres a l'Eixample que un bosc d'un quilòmetre al Vallès.
· No us proposeu de fer literatura. Ameu l'esport. I una dona, sense reserves, si us és possibe. Breu: connecteu directament la vostra vida a la vida de les coses. Després -si teniu sensibilitat- prou que sense adonar-vos-en ja fareu literatura ...
· Bertí - Riells: gent de cinglera / pensaments trencats / ...
· Costa brava: hi ha paisatges que us fan pensar massa en l'interior dels queixals corcats.
· Al Vallès: Mitja horassa: dues hores i mitja; anar costejant: pujar sempre; un recinglet: deu metres; a tret d'escopeta: a cinc quilòmetres.
· Es remou l'alzina. No del pas de l'esquirol, sinó de les pessigolles que li fa.
· IÇ perquè la música no es vessés per altre cantó, es posaven un manoc de cotó fluix a l'orella esquerra. Així, deien, la música se'ns queda a dintre ...
· les canyes verdes i despentiades ...
· dues libèl·lules volen en tàndem;
· L'excursionista és ... el poeta dels caminants de la muntanya; o ... un caçador de paisatges.
· Sembla que les conferències en català estan interdites en el món sobrenatural;
· L'afany pueril d'arrencar una nota musical d'oïda d'aquestes menudes botzines d'automòbil
· Centelles: els murs de les cases fan olor de tòfona;
· Ramon va morir molt vell un matí en sol major.
· El del contrabaix de la festa major a còpia de serrar acabarà partint en dos el seu instrument enorme. Quan el poble s'emporta triomfalment el contarbaix cap a la fonda, a terra és tot ple de serradures musicals.
· En canvi, hi ha un violí segon que es passa la trada fent encenalls finíssims.
· de la caixa del violoncel surt aquella boira ploranera que a la tardor s'estén sobre la cançó fresca de les aigües;
· Encara no he fet atots i la vida avui va de pressa.
· L'arbre nevat; una bronja plena de sabó.
I també algun mot d'aquests que ja no es porten (per a en Pau Vidal i la seva col·lecció de mots per salvar): roda-soques; ganasses; la fanga; la pioxa; bocatancats; esguardaven; magall; uns plagues; taujà; afolladora; muscles de cer; trull; les comares; les polacres; un tropell; la color; l'aiguanaf; eixancarrats; esquius; de la faisó; bursada; la foradada del carril; ... (la llista és immensa).
Però també nous mots, incorporats del francès -avui això seria un sacril·legi!- i de les noves invencions i esports del moment: autumnals; interdit; écran; récit; chauffeur; demarreur; trèfle; etagère; machine; chantilly, au ralenti, garçonniere; clin d'oeil; culottes; ...; del més modern anglès: steamers; easy-walker; lob; smash; crawl; doble-over; ... i de l'italià i l'espanyol!: la xemeneia gonfla; bote-pronto;
El llibre el completa una glossa biogràfica a càrrec de la Carme.
En fi, recuperem un clàssic del Vallès que no havíem d'haver perdut mai.

Poeta, narrador, periodista, publicista i antiquari, la figura de Carles Sindreu (1900-1974) s´emmarca dins la generació d´intel·lectuals que treballaren per a la construcció d´una cultura moderna i cosmopolita a la Catalunya del primer terç de segle XX. Junt amb Miró, Foix, Gasch i d´altres, protagonitzà moltes de les iniciatives culturals més importants del moment (ADLAN, Conferentia Club) i també esportives, sobretot del tennis, esport del qual es convertí en cronista i promotor destacat. La klaxon i el camí (1933), fou el seu segon llibre, va ser molt ben acollit pel públic i la crítica del moment i ara, quasi vuitanta anys després, amb la fragmentació del seu discurs i amb el ritme quasi cinematogràfic que conté, continua mantenint l´atractiu que el caracteritzà

dilluns, 14 de desembre de 2009

Una altra passa endavant

Algunes reflexions després del 13-D al Vallès Oriental (i després d'haver escoltat, debatut, llegit sobre el 13-D arreu):
1. Feina feta: molta, interessant, voluntariosa. Això no s'ha de perdre. Cal seguir per aquest camí. Per tant, i sobretot, valorar la feina ben feta, rigorosa. Això sí: hi ha coses a corregir i millorar en les futures consultes. Som-hi, doncs!
2. El factor diferencial: quins municipis el van fer en aquesta tongada. Cardedeu, Les Franqueses, Santa Eulàlia de Ronçana, Caldes de Montbui, Sant Pere de Vilamajor, Sant Antoni de Vilamajor i Sant Esteve de Palautordera. 7 municipis del Vallès Oriental per sobre de la línia -imaginària- de sensibilitats nacionals diferents a la comarca. Ara, cal travessar la ratlla. I aquí ve la part difícil.
Per això, val la pena pensar-s'ho molt bé, i fer la feina amb responsabilitat.
3. Dos fets més importants: això ha arribat lluny. Especialment interessant l'editorial de Le Monde -que es planteja obertament la independència dins la UE-, o un reportatge de la BBC són alguns dels exemples que des d'Europa sí que tenen fixada l'atenció en el que pot passar en el futur. Prospectiva europea.
4. I també arriba més enllà, a dins de casa nostra. L'exemple més clar: l'article d'en Ferran Mascarell a LV. Una reflexió seriosa, més enllà de la que li tocaria pel posicionament partidista, i que comença a visualitzar que els federals es van quedan orfes.
5. La darrera: els espanyols -a banda de posar-se com una moto i enfotre-se'n-, continuen sense afegir cap argument. El NO no té qui l'expliqui. Potser perquè no hi ha més arguments que el dogma de l'Espanya única. O potser perquè això de la democràcia no va per ells?

dissabte, 12 de desembre de 2009

Matthew Pearl. L'últim Dickens

Un altre dels meus llibres d'insomni. (Això és, que vaig deborant entre les tres i les cinc de la matinada, intentant que em torni la son d'aquelles hores).
He de reconèixer que m'ha servit per interessar-me per la biografia d'en Charles Dickens, i adonar-me del que va representar en el seu moment la figura d'aquest genial escriptor. Tinc pendent de fa temps El casalot, i volia conèixer un xic més de la seva vida.
I he de dir que m'he pogut posar en la pell d'un editor del segle XIX, passejar-me per Boston i la Índia, i conèixer a fons el món de l'opi i la droga. Però poca cosa més.
En resum, un llibre entretingut, ben trabat, però massa llarg en relació al que aporta. (En podeu prescindir perfectament, a no ser que sigueu fans dels best-sellers que parlen de best-sellers).
Un dels misteris més grans de la història de la literatura, diu el text de contraportada.
Boston, 1870. Quan la notícia de la mort sobtada de Charles Dickens arriba a l’oficina de Nova York dels seus editors americans, un dels socis, James Osgood, envia el seu empleat de confiança, Daniel Sand, a esperar l’arribada de la novel·la inacabada de Dickens, El misteri d’Edwin Drood.
Però quan es descobreix el cos sense vida d’en Daniel a prop del moll i no es troba enlloc el manuscrit, en James es veurà abocat a una recerca transatlàntica per trobar la novel·la que creu que salvarà el seu negoci i ajudarà a desemmascarar l’assassí d’en Daniel.
Rebecca Sand, la germana gran d’en Daniel, serà l’escollida per acompanyar James Osgood en aquest viatge cap a Anglaterra ple de perills i intrigues: xarxes de traficants d’opi i escriptors de segona fila, sicaris sàdics i aristòcrates mentiders, i els membres del cercle més íntim de Dickens... Ben aviat, en James i la Rebecca s’adonaran que entendre el final de la novel·la perduda de Dickens és una qüestió de vida o mort i la clau per aturar una ment assassina.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Eulàlia Canal. L'arbre de les històries


No us perdeu la bona estona de llegir -amb les vostres filles, si pot ser- L'arbre de les històries. Un altre veritable regal, aquest de Reis, que ens fa l'Eulàlia Canal.
Amb nous personatges -la Lluna, en Jonàs, en Juli, en Nanuk, la Lina- que passaran a ser uns clàssics, almenys a casa nostra. (De fet, la N. i l'A. avui mateix ja s'han posat a escriure una nova història amb aquests mateixos protagonistes!).
Però també la senyoreta Malespina, l'home-amb-cara-de-pomes-agres i l'alcalde Petroli, tres dolents ben actuals. (O no és actual el fet de veure com la nostra Biblioteca de Can Pedrals no s'amplia per tal de posar-hi oficines de funcionaris? Sort que la història passa al poble de Bufapolls!).
I és que l'argument pot semblar que us sona: Tot va començar amb una notícia a la premsa: «Ben aviat les biblioteques desapareixeran. Els llibres seran substituïts per càpsules de lectura». Després va venir l’ordre d’enderrocament… I per a complicar més les coses, la Nit de Reis, en Jonàs el bibliotecari troba una nena misteriosa a les portes de la biblioteca. Qui pot ser aquest personatge captivador que capgirarà la vida d’en Jonàs?
Una història que té tots els ingredients dels contes de l'Eulàlia: un xic de màgia, tendresa, un toc d'humor i, sobretot, plens de vitalitat. Com diu ella mateixa, les bones històries són com llavors, poden prendre vida en qualsevol moment.
Amb un llenguatge ben intel·ligent i atrevit -amb mots dels que ja no s'estilen- per als deu anys dels seus lectors. Per exemple, amb els insults de tota mena (megallufes, tros de sardina esqueixat, cara de tomàquet bullit). O amb paraules que fem servir ben poc (malendreços, upala, fer el préssec). I ple de referències poètico-filosòfiques (a cada butxaca, un somriure; en els contes tot és possible, són com somnis que s'allarguen). Però amb el que he rigut més és amb el cartell de "tancat fins després"! Quina troballa!
Cal també felicitar els dibuixos d'en Bartomeu Seguí, que ajuden a situar la història en cada moment, sense il·lustrar-la al detall.
En resum, doncs, un altre llibre imprescindible per aquestes festes, encert d'Ànimallibres. Un petó de mandarina, Eulàlia!