diumenge, 20 de juny del 2010

Magí Sunyer. Jim

Poca discusió hi ha a l'entorn de L'Illa del tresor com la novel·la més influent per als lectors més joves. Recordo que ho va ser per al meu pare -que ens va "traspassar" la dèria per les històries de pirates- i també ho va ser per mi de ben petit. Per això, n'he seguit sempre les seqüel·les que he pogut. Fins ara, la darrera a casa nostra era la del mestre Joaquim Vallverdú, amb El testament de John Silver, centrada en l'evolució d'aquest magnífic pirata, John Silver el Llarg. Aviat, arribarà a casa nostra la continuació "oficial" de la novel·la, encarregada a Sir Andrew Motion. Se'n coneix el títol -El retorn a l'Illa del tresor- i que se centrarà en els fills dels mateixos protagonistes de la història inicial.
Mentrestant, per anar fent boca, ens arriba aquest Jim d'en Magí Sunyer. Una breu i sorprenent novel·la que segueix la petja del protagonista de l'obra d'Stevenson, i ens en descriu el seu trànsit per la vida, abans -qui ho sap- de tornar a la seva illa.
En un llenguatge i un estil polits, que ens recorda -com ho feia també l'obra d'en Vallverdú- la manera d'escriure els llibres temps enrera, és a dir, a l'època en què es va escriure la novel·la original, Jim explica, en veu del mateix protagonista, com un èxit mal portat pot arribar a ensorrar el més espavilat dels grumets. Anys més tard del seu retorn a Bristol, en Jim es transforma gairebé en un pirata de terra endins, malbaratant tota la fortuna acumulada amb el tresor i les vendes del seu primer llibre. Jo ignorava els efectes que un llibre pot provocar, comenta el grumet. I, a partir d'aquí, es desferma un seguit de fets cada cop a pitjor. Els amors que maten, el rom, el joc, ... que li fan perdre tota capacitat d'entendre l'espiral on s'ha ficat. Molt sovint, el que viu està menys capacitat per entendre que el que observa. I ell no és capaç de veure-hi gens clar.
El llibre ens porta a fer una volta pels baixos fons de tota Anglaterra -Bristol, Birmingham, Gloucester, Londres, Liverpool-i pel món del joc, la prostitució i la beguda, amb un final esperançador, tant per la salvació del mateix Jim Hawkins, com per la possibilitat que tinguem una nova continuació, ja amb pirates d'alta mar.
L'autor m'ha permès també cercar al diccionari alguns mots, difícils per mi: vesània, emasculació, col·lotges, revessos, avencés, eixarreïment, ... I, fins i tot, s'atreveix a esmussar l'argot dels joves de Liverpool (potser uns avantpassats dels mateixos Beatles?).
Així doncs, un tresor més per a la vostra biblioteca.
El text de contraportada diu així:
Jim Hawkins, el protagonista de L’Illa del Tresor de Stevenson, continua el camí d’aprenentatge vital. Acomplerta l’aventura adolescent que narra L’Illa del Tresor, de R.L. Stevenson, a Jim Hawkins li arriba l’hora d’afrontar la vida d’adulta. Esdevingut ric i famós, el jove Jim abandona la protecció dels seus tutors i, temptant la sort, malgasta els diners del tresor en una vida turbulenta i dissoluta. Ens ho explica ell mateix en aquest Jim -novel·la d’aventures i alhora de formació-, que aborda la complexitat de les relacions humanes i el perill d’un èxit precoç.Qui sap si a l’illa encara hi queda per desenterrar part del tresor. Que Jim sigui capaç o no d’aprofitar aquesta segona oportunitat només depèn del rumb que ell mateix imprimeixi a la seva vida.

dimarts, 8 de juny del 2010

Cantània 2010. La balada del retorn

Hem viscut intensament La balada del retorn (sobretot, no us en perdeu el blog), la proposta per enguany del projecte Cantània. Aquest cop, amb textos de Rosa Regàs i música d'Alberto Grau, un compositor veneçolà nascut a Catalunya, però que va haver d'exiliar-se a Caracas de petit. Una descoberta personal de bona música, barreja de melodies i ritmes d'aquí i d'allà. I amb un relat que explica molt bé com a Catalunya hem fet de l'acollida la nostra senya d'identificació amb una identitat que anem construint, per a un futur que té present també el record de les acollides que varem rebre quan la dictadura espanyola ens hi va obligar com a país.
No cal dir que, com cada any, la Cantània -un projecte educatiu de l'Auditori de Barcelona- suposa un repte per als professors de música de les escoles del Vallès, entre d'altres poblacions. I enguany ha d'haver estat especialment dur, perquè les músiques anaven acompanyades d'una coreografia plàstica preciosa, però amb ritmes força difícils d'aconseguir. (L'únic retret -i és més aviat una proposta de millora- és en el fet que hi trobo massa dispersió en l'edat -els cursos- dels nens participants, de 3r a 6è de primària).
Aquesta vegada, però, l'emoció la tenia assegurada per la presència de la N. i tota la seva classe. (Com a pare, només puc dir que ho han fet magníficament bé, i que m'he comportat -no podia ser d'una altra manera- com un pare autèntic, sense parar de fer fotografies i saludar. Què hi farem!).
També m'ha quedat la curiositat de saber com continuarà enguany el projecte. I és que, a banda d'altres ciutats catalanes, aquest curs s'hi han afegir al projecte ciutats espanyoles -Salamanca, Valladolid, ...- i també Caracas, la ciutat de l'Alberto Grau. I és que el text de la Rosa Regàs, en la seva versió catalana, feia constants referències a la dualitat de la identitat catalana i veneçolana.
Hauran mantingut, en la versió castellana, aquesta dualitat? O l'han canviada a una versió espanyola? I com ho cantaran, els infants de Veneçuela? A veure si d'aquí a alguns dies n'he tret l'entrellat. De moment, n'avanço algun exemple tret de l'univers internauta veneçolà: "Había una vez, hace mucho tiempo, un niño que vivía en una pequeña ciudad, en una región llamada Cataluña, de un país llamado España". Continuarà ...

dilluns, 7 de juny del 2010

Le concert

Tarda de cine-club, amb un film -per mi- excel·lent de Radu Mihaileanu (de qui em va agradar molt El tren de la vida). Amb una sana i evident ironia, retrata la decadència -i les maldats- de la dictadura comunista, però també es posa amb el consumisme del món occidental, la gestió cultural, els tòpics jueus, els parisencs, els partits polítics, ... i tot allò que pot. Tot, en un viatge que va del Bolchoi rus al Théâtre du Châtelet. En resum, cinema europeu -ara que tenim tants dubtes sobre quin és aquest cinema- del bo.
Sobretot, però, m'entusiasma que expressi el sentit real de la pel·lícula -com fruir de la vida, a través de la música- mitjançant el magnífic concert per violí i orquestra op. 35 en re menor de Txaikowski. I és que aquest és una peça que m'entusiasma: l'he escoltat desenes de vegades, en disposo de la partitura i la llegeixo seguint el concert. Fins i tot, em veuria en cor de xiular-lo de principi a fi, si alguna orquestra s'atrevís a acompanyar-me. El primer disc -de vinil- que es va comprar el pare era, precisament, el concert de Txaikowski -i el de Mendhelsson a l'altra cara-, interpretats per en Zino Francescatti. I, a partir d'aquell, vaig anar adquirint diverses versions del concert (en dec tenir més d'una dotzena). Com es pot comprendre, doncs, una pel·lícula que es basi en aquesta peça a mí sí que em fa el pes. Us la recomano.

diumenge, 6 de juny del 2010

Adéu Espanya!

Després del magnífic -ben realitzat- documental Adéu, Espanya? de la Dolors Genovés, afegeixo a l'olla del debat algunes de les meves consideracions personals.
Per començar, la qualitat del treball. Imatges excel·lents, tria de persones entrevistades de primer ordre (qui pot discutir les universitats que aporten reflexions al debat?). El guió, al punt (no entra en posicionaments polítics, ni en parlar de percentatges, sino en els aspectes de relació i econòmics de cada un dels països presentats). La part històrica, amb els clics, potser es podria haver millorat. Només proposaria reduir-ne la durada mitja horeta, per poder-lo traduir a altres llengües i passar-lo per altres televisions (espanyoles també, és clar!). L'oportunitat del tema també és indiscutible; prova d'això és el resultat que obtingué de part de l'audiència.
La segona constatació -per mi evident- és que, independentment de les semblances, possibles o no, entre Catalunya, Escòcia, Québec i Grenlàndia, el fet diferencial es troba precisament en les diferències entre Espanya i la resta d'estats: el Regne Unit, el Canadà i Dinamarca. Ja és mala sort que ens hagi tocat a nosaltres l'únic estat en què ni tan sols és possible plantejar el debat sobre un dret elemental com és el principi d'autodeterminació dels pobles. I és que el nivell democràtic d'Espanya és a les antípodes del de Dinamarca i el Canadà, i fins i tot del Regne Unit.
La tercera té a veure amb el factor econòmic que -ens agradi o no- ens guia avui i en el futur, aquí i a tot arreu. En el documental es mostres només petites mostres de les possibilitats que tindríem els catalans i les catalanes si no patíssim l'expoli al que estem sotmesos. Tot i amb això, fins i tot el president de la Cambra de Comerç de Barcelona és capaç de reconèixer que el futur de Catalunya és la globalització, que estem reduïnt la dependència amb Espanya i que el debat sobre la secessió o no pertany a l'àmbit de la política, en el qual ells no hi entren.
És ben interessant el comentari d'un dirigent de la indústria farmacèutica quan afirma que no els suposa cap problema l'etiquetatge en català -de fet, ja ho estan fent en 70 llengües- en el cas, això sí, que Catalunya sigui independent.
La conclusió, doncs, és més que evident. A nosaltres ens toca fer el següent pas.

dissabte, 5 de juny del 2010

Gabriel Janer Manila. He jugat amb els llops

Un llibre que parla de llops. Dels de veritat, els animals salvatges que habiten el bosc i surten en els contes fent-nos por. I també els llops suposats, aquells que ens anem trobant per la vida i, de veritat, més aviat ens haurien de fer por. El relat està basat en fets reals, que el mateix Gabriel Janer Manila va conèixer de la mateix veu del protagonista ara ja fa uns anys, i pretén desenvolupar, infiltrant-se dins la ment d'aquest jove, una mena de tesi pedagògica sobre el mite del salvatge.
N'he subratllat algunes frases, que en resumeixen l'esperit: "Vaig aprendre d'ells que més val morir-se que viure sotmès. I vaig saber què vol dir resistir"; "Potser no hi ha res més inquietant que l'udol d'un llop sota un camí d'estels"; "I va arribar un dia en què vaig començar a entendre'm amb els animals. No és tan difícil com entendre's amb els homes".
L'autor també fa servir una prosa poètica prou interessant: "tenia les orelles llargues i em mirava amb les orelles, n'estic segur, tant com amb la vista"; "Tots els barrancs repetien les meves veus"; "vaig créixer amb lentitud sota els ritmes que marquen les estacions, .... Vaig aprendre a mirar la vida, els ulls oberts com dos estels, a través d'aquell espai que compartir amb els llops, amb la guineu, la colobra i els cérvols".
Quan entra en la mirada dels animals, la cosa s'anima: "No té amics, el senglar. Potser és perquè mai no alça el cap i només mira en terra. El senglar no mira mai el cel, ni els estels. I no té amics. ... Si només fas allò que fan els porcs, no t'equivocaràs mai"; "Qualsevol animal era per a mi com un germà, un amic de l'ànima. ... Cridava amb tota la força dels pulmons: ahucava com els llops, grinyolava com la guineu, feia els bramuls dels cérvols"; "M'era difícil girar la llengua i expressar-me amb les paraules que deien els homes. Em resultava més fàcil entendre'm amb les bèsties"; "Vaig arribar a conèixer la diversitat de matisos amb què ahucaven els llops". Amb una conclusió final: "he jugat amb els llops dins la seva cova".
I és que la natura -amb els llops en particular- és el fil conductor de tot el llibre: "Jo sé que se n'aprèn, de tenir fred. La vida és l'escola on s'aprèn a tenir fred. Però allà, enmig de la vall, vaig aprendre de no tenir-ne". "També la terra és la mare de tots els colors"; "Són molt nets, els llops"; "No hi ha cap animal que tingui tanta por al foc com el llop".
Però, com deia, la història real té més a veure amb la mentalitat dels pobles petits, i en la pobresa educativa que, anys enrera, s'hi practicava: "El meu pare em va vendre. Què li varen pagar d'aquell fill? Què va fer amb els diners que li posaren dins les mans? ... El meu pare no em va vendre per fer-me mal. Només perquè era pobre". En el post-scriptum, en Gabriel Janer ens diu que "no és tan important el que va viure, sinó el que va creure que vivia. Potser, la imaginació va salvar-lo de la solitud. Mentre, jugava amb els llops i es deixava guiar per una serp".
De l'obra també m'ha agradat molt la llengua que fa servir. (Tot i que el seu català contrasta bastant amb l'espanyol tancat que, en la seva versió real, deurien utilitzar els protagonistes). Com sempre, n'he subratllat algunes paraules i expressions per mi poc conegudes: caramull, una branca d'estepa blanca; pedrolins de torrent; trespol; embosta d'arboces; giscava; bolles; taleca de pell; foganya; enfony; papanúvies; llenegar; Eixalbar-la; quisvulla; granot; a verdancades; cassolí; agranava; cucuia; feristeles; esbucar; bojors; Se l'enduien per fer-li la pell.
En resum, doncs, un bon llibre, que no sé si està més pensat per a adults o per a joves, però que paga la pena llegir.

Del llibre, des de l'editorial en diuen: He jugat amb els llops és una novel·la basada en una història real de supervivència, amistat i amor per la natura que commourà grans i petits. Amb aquest llibre, La Galera inaugura la seva col·lecció "Bridge".
Han passat 30 anys des que Gabriel Janer Manila va tenir contacte per primera vegada amb la història d’en Marcos, arran de la seva tesi doctoral basada en els nens que han viscut en estat salvatge. Tres dècades que li han servit per trobar la millor fórmula per a crear un text literari que s'adaptés perfectament a la història real.
La novel·la ha estat la guanyadora del 36è premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil, convocat per l'editorial La Galera, amb el patrocini de Fundació Enciclopèdia Catalana. Gerardo Olivares està acabant de rodar Entre lobos, pel·lícula basada en aquesta novel·la, que protagonitzarà Juan José Ballesta en el paper de Marcos, amb Carlos Bardem i Sancho Gracia, entre d'altres.