diumenge, 14 de febrer de 2010

Lluís Olivan. Has marxat sense avisar

A cada família hi ha nusos que no es poden desfer. Amb aquesta premisa, en Lluís Olivan teixeix una faula identitària entre Barcelona i Lliçà. Un altre bon treball literari d'aquest jove que escriu amb una facilitat i complicitat que esparvera.
La trama gira a l'entorn de la cerca de la pròpia identitat per part de l'Alba, una noia bruna -com al Mecanoscrit-, al Lliçà decadent, enmig de polígons, que en Lluís ens regalà ja en les seves parcel·les habitades.
Però, en aquesta ocasió, la identitat es barreja amb la política -que no ciència- ficció. I l'autor es passa de frenada, imaginant-se un món on els esquín-hets són els independentistes, i on la demagògia de ciudadanos és la doctrina redemptora que salva el personatge. De cop, tot l'escenari se'm planteja capgirat i, reconec que no sé trobar-hi el perquè, la no-credibilitat de l'argument em fa perdre la verossimilitud dels personatges. I acabo marxant -de la novel·la- sense avisar.
La contraportada diu:
El passat familiar és convertit per la Berta-narradora —que roba les paraules al pare mort, rebuscant en els seus arxius d’amagat de la mare— en una sèrie de relats mitològics en el si dels quals la realitat, la memòria i la invenció es confonen.
La Berta està a punt de fer disset anys. El seu pare, escriptor d’un cert èxit, va morir fa un any després de l’agressió brutal d’un grup de caps rapats. Des d’aleshores, la seva mare s’ha convertit en una mena d’espectre, en un ésser sense energia ni personalitat, sempre farcida d’antidepressius i tranquil·litzants. La Berta lluita per entendre el món des d’un individualisme rabiós i radical: es rebel·la contra tots aquells que volen fer d’ella una víctima —professors, psicòlegs, companys de classe— i, alhora, reprèn, com a única via d’escapament i de consol, la feina del pare: convertir-se en un narrador fred, distant i omniscient dels instants que han marcat la vida de la família del seu pare. Descobrir els nusos de la història familiar que han quedat sense desfer.El passat familiar és convertit per la Berta-narradora —que roba les paraules al pare mort, rebuscant en els seus arxius d’amagat de la mare— en una sèrie de relats mitològics en el si dels quals la realitat, la memòria i la invenció es confonen. Aquestes històries es barregen amb les vivències d’adolescent de la Berta i li serveixen per explicar-se, per buscar o inventar una identitat.