dimecres, 19 de maig de 2010

L'adéu a en Jordi Costa

Collons, quin dia! Les males notícies no venen mai soles, i s'acumulen de tal manera que, quan les tens al damunt, diries que acaba de caure una allau.
Després d'en Joan, en Jordi Roca! També de cop i volta! (En el seu cas, la malaltia va arribar a avisar els de casa no més d'una setmana abans!).
En Jordi fou el meu primer cap escolta quan, dels sis als vuit anys, vaig ser llobató a l'estol Riki tiki tavi. Per tant, a ell -i a la resta de caps- li dec l'aprendre a conèixer i estimar el país pas a pas, racó a racó, cançó a cançó. Recordo bé els campaments de Vallfogona del Ripollès, Gumbreny i Cantonigròs, i tota la colla d'amics que vaig fer aquells tres anys d'escolta. (Veig també que en el llibre sobre l'escoltisme a Granollers la història s'atura uns quants anys abans. Caldrà que algú la continuï!).
De tota la seva colla en tinc un record d'admiració per les coses que feien els de la seva generació. Vull dir que els recordo -com és normal- molt més grans que no pas jo, i prenent-los com a model per tantes coses. Per exemple, i si la memòria no em falla, el recordo com a músic amb tota la rauxa -o era xauxa?-, tocant en xarxa la berra. I és que en Jordi pertanyia a una família de músics, amb el senyor Ruera com a sogre i la Taïs com a filla. (Quantes converses després d'un concert de l'Orquestra de Cambra, com qui comenta el desenllaç favorable d'un partit!).
Però on el vaig poder tractar, ja molt més cap aquí, fou com a president dels Amics dels Pastorets, en el moment en què s'inaugurà el Teatre Auditori. En Jordi ens va plantejar un salt qualitatiu, d'escenari però també de model, del que havien de ser Els Pastorets a Granollers. No només el manteniment d'una tradició catalana -amb problemes de "segregació" pels que es consideraven els "autèntics"-, o l'escola de formació d'actors que representa, o un espai més de participació dels grups locals amaters. Sino que l'objectiu era el de convertir Els Pastorets en un veritable espectacle de qualitat, ben treballat, que poc a poc -any rera any- anés prenent caràcter propi, amb incorporacions de nivell -direcció, decorats, corals i esbarts, textos nous, ... (Fins i tot, amb càstings per al nen Jesús!) Tot un repte que s'ha anat consolidant amb esforç i que la ciutat ha anat considerant com una cita imprescindible per Nadal. I, de tot això, en Jordi en tenia molt bona part de culpa.
Estic convençut que en aquests moments ja està organitzant un bon sarau en el cel dels artistes. O és a l'infern dels teatreros? Perquè ell era l'únic que tenia permís -i experiència- per moure's pel cel o per l'infern al seu gust. Molta merda!

(Per fi he pogut acabar l'apunt. I és que no trobava cap fotografia d'en Jordi. I mira que tinc un bon recull d'imatges de gent coneguda! Sort que un estel va penjar aquesta fotografia dins d'un cabàs, ben simpàtica, amb en Jordi i l'Hug IV del Pallars. Moltes gràcies!)

dimarts, 18 de maig de 2010

L'adéu a en Joan Bretcha

Òstia puta! No s'hi val! No és just! Quina merda! No hi ha dret! ... I així, tantes com vulgueu.
M'ha trucat en Pitu per dir-me que s'acaba de morir en Joan. Sí, així, de cop i volta. Un atac de cor fulminant. Però ... no pot ser! Ell no pot ...! Si estava del tot bé! Si estava en plena forma! Si acabava de córrer una altra mitja marató a Formentera! ...
Se n'ha anat la persona més entusiasta -i que encomenava més entusiasme- de la ciutat. Aquell que transformava en possible tot allò que tocava. S'entusiasmava i et transmetia les seves ganes com si res, com si fos la cosa més normal. La colla dels Blancs, el Tramvia, el Jazz, Via Vallès, el centre i el comerç, el Xiprer, les maratons, ... Tot de projectes que se'ls havia estimat, i que els empenyia des del davant, si calia, o des de darrera si feia falta. Una persona que parlava bé de tothom, que a tot li veia el seu costat positiu. Dinàmic com ningú; intel·ligent com pocs. Amb un do especial amb les persones: tothom se l'estimava. I que estimava els altres com ningú; buscant entre el forn i la farmàcia temps, sobretot, per la família: per l'Elisenda, la Maria i en Ferran, pels pares, per la germana, ...
Els meus primers records amb ell són amb el Blancs i la seva colla -o, millor dit, pinya-. Segueixen amb el Tramvia Blanc. (Quantes vegades, a casa, ens hem tret el barret i hem fet mitja volta, o ens hem curat les ferides tot cantant!). Les tertúlies interminables, de Festa Major, del sopar de l'Onze, però també al bell mig del carrer, ...
I continuen, és clar, amb el Jazz: la Big Band, els cicles, el festival, concerts a Barna, discs, ... Parella inseparable d'en Lluís, amb qui feien honor al Jazz Life d'en Claxton (moltes gràcies, parella!) Cada nou programa era un motiu d'engrescament que t'encomanava.
Els projectes, però, seguien: Via Vallès, per mirar diferent la comarca (i més, després de la casa de Samalús); o els amics del Xiprer, perquè a ningú no li faltés mai un bocí de pa a taula.
L'únic consol (és possible, això?) és que podrà disfrutar ara del cel dels jazzmens, on diuen que s'hi fan jams sessions interminables, amb en Chet Baker, en Tete Montoliu, en Charlie Parker, en Louis Amstrong, en Vicens Vacca, ... i tants d'altres, amb música d'entrenúvols.
La tristesa d'un bon blues, però, no ens la treu ningú.

diumenge, 16 de maig de 2010

Laura Mancinelli. El misteri de la cadira de rodes

Aquest és un llibre dolent. Vull dir que falla per tots els costats. L'intent de crear un personatge -un detectiu amb personalitat, que resol els seus casos amb més o menys encert i sort, però ens mostra una altra cara que l'arriba a fer entranyable, que és el que pretenen tots aquests llibres policíacs- és, en aquest cas, ben fallit.
Tant per la temàtica del cas -la clonació humana-, que ni tan sols planteja en termes mínimament creïbles científicament. Com la mateixa trama, també gens consistent i plena d'errors evidents -i això que és el capità de la policia. Com per plantejar un escenari en una ciutat diferent -en aquest cas, Torí- que ni tan sols enumera, i de la qual ens amaga els racons interessant. Com la seva actuació en tot el cas, i el paper del jutge, del forense. Com també per la poca credibilitat en la seva afició a les plantes -es nota que és l'afició de l'autora- i el contrast amb com analitza els detalls de tota la història; ...
En resum, un llibre que, tot i semblar atractiu pel disseny i la bona traducció -de l'Anna Casassas- sona a falç, poc convincent i gens creïble. Sap greu.

El text de contracoberta, malgrat la meva opinió, en diu:
En el primer dels seus famosos casos, el capità Florindo Flores s'enfronta perplex a un reguitzell de cadàvers del més cèlebre dels semiòlegs italians - panxa generosa, ulleres i barba- que baixen surant en sèrie per les aigües del riu Po. Té ganes de jubilarse, de plantar un hortet «per sembrar-hi enciams, ravenets, tomàquets i faves», però encara és d'hora per plegar; cal que bregui abans amb l'entrellat d'uns apunts de literatura que volen, faxos abstrusos provinents d'Alaska que especulen sobre oques i micos, un enterramorts sicilià a qui no calen instruccions i cadires de rodes que filen amunt i avall. Novel•la policíaca? bufa. Deia bé el personatge de Leonardo Sciacia quan afirmava, rotund, que l'italià no és l'italià: és pròpiament la intel•ligència. Com podria no plaure't, impagable lector?

dissabte, 15 de maig de 2010

L'Empúries de Ruera

És tot un privilegi gaudir a casa d'una gran vetllada musical de primer ordre, ni que sigui de tant en tant. I aixó és el que ens va tornar a passar ahir mateix, just l'endemà de viure l'estrena de la N. al Liceu. En plena ascenció, tota la família en ple vàrem anar plegats al TAG per apreciar l'Orquestra de Cambra de Granollers amb la Nacional Clàssica d'Andorra, acompanyats de la Cobla Sant Jordi, que ens varen regalar una magnífica nit Ruera. Tres sardanes de plat d'entrada: Al nostre Garreta, A l'entorn de la Porxada i Tocs de festa , la Glossa de l'antic ball de les donzelles de Granollers -per mi l'obra més sentida del mestre Ruera- i, per acabar, l'Empúries!
Al capdavant del menú, el mestre Antoni Ros Marbà (tot just acabat de signar el Manifest per la independència!), i com a primer concertino, en Gerard Claret. Tot un luxe per Granollers, que feia anys que esperava aquesta gran ocasió de sentir les obres del seu fill adoptiu.
Perque aquest era un deute pendent de la ciutat amb el senyor Ruera, que per fi s'ha pogut saldar, amb interessos inclosos. Deu anys després del centenari, cal felicitar als responsables d'aquesta aposta granollerina, recuperant la seva gran obra simfònica. En el seu moment, no va ser possible: durant el centenari, només es va poder interpretar les tres primeres parts de l'obra, i més endavant, el cost de la proposta era massa elevat. L'excepció d'una orquestra lituana al festival de Rialp interpretant l'Empúries podia fer pensar que portar aquesta obra a escena era simple. Però la realitat és que es tracta d'una peça complexa, que requereix un gran rigor i preparació, i també un gran pressupost. L'aposta, però, crec que ha valgut la pena.

dissabte, 8 de maig de 2010

Assaig general al Liceu

Molts nervis. Després de dies d'assaig, el Cor infantil dels Amics de la Unió passava ahir al vespre la seva primera prova de foc, amb l'assaig general de El Cavaller de la rosa.
Un paper breu, que pot semblar senzill, però que era ple de responsabilitat. Amb un alt nivell d'exigència, com explicava a la sortida en Josep Vila, el director del cor, suposava l'estrena al Gran Teatre del Liceu d'aquest cor tan especial.
A la sortida, l'Aina i l'àvia estan ben emocionades. Tothom -el tercer pis era ple de granollerines i granollerins- sortia amb la gallina de piel. Ha valgut la pena. Ho han fet molt bé. (Això sí, la Núria s'ha entrebancat amb el gos-protagonista). Ja s'han estrenat al Liceu! Enhorabona!

dissabte, 1 de maig de 2010

Donna Leon. Qüestió de fe


Un dels Brunettis on passen, aparentment, menys coses. O, si més no, diguem que és un Brunetti amb poca acció. Però, en realitat, amaga el que és la normalitat dels policies d'avui en dia. Casos amb molta burocràcia per entremig, amb personatges grisos de l'administració pública com a principals encausats, però amb grans dificultats per a demostrar res. I casos d'estafa a la bona gent, també amb dificultats per enganxar als dolents de la història.
L'empio crede con tal frode / Di nasconder l'empietà. (De Mozart, a Don Giovanni). O, el que ve a ser el mateix, una de les lliçons de la professió que deixa anar el comissari venecià: No et refiïs mai de res que et puguin dir d'un difunt.
I, com que hi ha poca acció, el llibre dóna per moltes tonteries que he pogut subratllar (els Brunettis encara no estan en è-bucs). Per començar, força cuina italiana lleugera: els tramezzini -tapes d'entrepà bimbo-, farcits de tot: carxofa, pernil, gambes, tomàquet, bresaola, ruca, speck, gorgonzola, xampinyons,... -; prosciutto i figues i pasta amb pebrots i gambes fresques; cors i culs de carsofa; pizza; tagliatelle amb finferli frescos; strudel de préssec amb crema de vainilla. I, per beure, un prosseco.
Alguns debats que he subratllat, a banda dels debats familiars sobre la noblesa, el socialisme, l'ecologisme i el dialecte venecià, se n'hi afegeixen de nous, com el de les creències i supersticions, el del Governo Ladro; l'estat sempre es defansa, però mai no té temps per defensar els seus ciutadans; ni temps ni diners; o bé si creus que nosaltres -els homes de la nostra generació- estimem més els nostres fills? Més que els nostres pares?; o si sempre pensem que l'amor, l'afició a la música o el talent per pintar pot passar de pares a fills. Per què no també l'avarícia?. I un altre: l'engany té la seva utilitat: sense enganys i sense traïcions no hi hauria literatura.
Ah, i aquest cop, Brunetti llegeix Tàcit i Les meditacions, de Marc Aureli. I fa sortir una Núria!
Finalment, no he parat de subratllar racons de Venècia, pel dia que hi tornem.

El text de contraportada diu:
Un nou cas per a Brunetti, on la burocràcia i la calor sufocant de l’estiu venecià marquen l’atmosfera d’una novel·la plena d’enganys i amb un final explosiu i inesborrable.
Mentre el commissario Brunetti prepara les maletes per fugir de la calor de l’agost venecià, el seu col·lega Vianello li demana ajuda per resoldre un problema personal: la seva tieta s’ha obsessionat per l’astrologia i s’està gastant els diners del negoci familiar amb un endeví que no sembla que mostra totes les cartes.
Al mateix temps, al despatx de Brunetti arriben indicis d’irregularitats als jutjats de la ciutat. Quan sembla que l’assumpte no va més enllà d’unes discrepàncies internes, l’assassinat d’un dels implicats farà que Brunetti torni sobtadament a Venècia per dirigir la investigació. Què té a veure la mort d’aquest home amb les sospites de corrupció a la magistratura veneciana?
Amb un cop d’efecte magistral, a Qüestió de fe Donna Leon construeix un nou cas per a Brunetti, on la burocràcia i la calor sufocant de l’estiu venecià marquen l’atmosfera d’una novel·la plena d’enganys i amb un final explosiu i inesborrable.


(Per cert, que n'és de bo, el meu homònim, dissenyant cobertes!).