divendres, 31 de desembre de 2010

El relleu

En temps d'incertesa i de canvis accelerats, el concepte de liquiditat -fent cas a les teories de Zygmunt Bauman-, s'ha anat apoderant dels camps més diversos. Així, el temps, la vida, la identitat, les fronteres, s'han anat fent líquides, i els ciutadans ens hem anat desorientant cada cop més, sense punts de referència on agafar-nos. Només ens faltava allargar el concepte cap a la política -no confondre amb liquidar la política, que no té res a veure!-per constatar que ja no queda gairebé res amb una certa estabilitat. Aquest és el primer pensament que em va venir al cap en referència al "fitxatge" de Ferran Mascarell per l'equip de l'Artur Mas, i com volia titular aquesta nota. Tot i amb això, penso sincerament que no n'hi ha per tant. L'oportunitat s'ha d'aprofitar i ambdós han cregut convenient fer el salt que, com és normal, alguns més propers als partits el viuran amb més dificultat, però que la majoria dels mortals trobarà ben normal (atès que tampoc hi ha tanta distància entre els pressupòsits dels uns i els dels altres). Si el President buscava una persona amb experiència i reconeguda en el sector, ho ha aconseguit. I si el Conseller buscava l'ocasió d'acabar allò que havia intentat començar, l'ha trobada. Ara, toca anar per fer feina, i el temps ja posarà les coses al seu lloc.

dimarts, 28 de desembre de 2010

Sant Tornem-hi!

Avui és Sant Tornem-hi! O això em sembla a mi.
De fet, avui s'acaba el periple que m'ha portat durant quatre anys a la cinquena planta de la Torre Colom. Amb el compromís d'acompanyar el Conseller Tresserras i el seu projecte de modernització de la cultura del país, he gaudit del privilegi d'estar observant, fent costat a un equip magnífic de persones, com n'és de difícil de fer canvis -en un sector, a l'administració, ..., fins i tot en un mateix- quan es tracta de projectar mirades que van més enllà de les barreres, físiques i mentals, que tenim establertes.
Durant aquests quatre anys, he intentat parlar el mínim de política -la política dels partits cada cop és menys interessant- i en canvi una mica més de polítiques -és a dir, allò que es fa per tal d'intentar transformar la realitat, en aquest cas cultural, del país. Per això, quan el temps aporti la serenor al dia a dia de les tertúlies dels mitjans de comunicació -és possible, això?-, estic convençut que es podrà apreciar quina ha estat la feina, en volum i en vàlua, que el Govern que ja no és ha estat fent aquests anys.

Icchokas Meras. Tablas por segundos

M'agraden els escacs -i les novel·les que els fan servir com a argument narratiu-, i també sóc lector de tot allò que fa referència a l'Holocaust. Per això, em vaig llençar damunt d'aquest llibre, d'un autor per mi desconegut, Icchokas Meras.
Primer misteri, doncs, saber qui és aquest autor lituà -el primer en aquesta llengua que llegeixo (tot i que en una traducció al castellà. Caldria fer-ne la traducció al català!!!). Els seus pares foren víctimes de l'ocupació nazi de Lituània, i ell i la seva germana varen sobreviure amagats. Precisament, acaba de guanyar el Premi nacional de literatura d'aquest país bàltic.
Del llibre, dir que és d'aquells que s'han de llegir, tant pel que diu com pel com ho diu.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Monika Zgustová. Menta fresca amb llimona

Tot i que és un llibre que ja té uns anys, m'ha anat a parar ara a les mans.
Una obra que s'ha de fruir a poc a poc, com si es tractés, precisament, d'un gelat de menta fresca. Tot i que conté diversos haikús -el protagonista estudia la cultura japonsea- jo diria que tot el llibre és un seguit d'aquests petits poemes.
En un català exquisit, la mirada precisa sobre els detalls -dels gestos, dels objectes, dels escenaris, de les converses, ...- fa que t'hagis d'aturar per fruir-ne. S'agraeix que tot vagi lent, a poc a poc.
La novel·la també té adreces. Els fets -les sensacions dels fets- passen en llocs llunyans, de Sant Petersburg a Praga. Que bé que algú ens recordi què va significar per a la gent de l'est el comunisme soviètic! I l'entrada de tancs de l'exèrcit a la ciutat, com a símbol de força.

dijous, 16 de desembre de 2010

L'adéu a en Rafel Turró

Un altre cop de puny a l'estómac. En Ton truca per dir que l'encarregat de la caixa assassinat a Olot era en Rafel, el nostre company d'Olot en èpoques d'Esade. De sobte, se m'aboquen tot de records que tenia enterrats al fons de la memòria.
No l'havia vist més. Sabia que continuava lligat a la banca, a Olot, i que tenia dues criatures. Ara he sentit també que era un pare que es desdeia per les seves filles. Era bona persona, i ho practicava. I estic segur que també ho era des del seu lloc de treball.
I he vist que corria força: mitjes maratons, la Jean Bouin, la cursa del Corte Inglés, ... (Llàstima que no ens hi vàrem apuntar! Em quedarà com un repte per a les properes edicions).
Com sempre, no s'hi val. No hi ha res que justifiqui cap mort. Ni, com aquest cop, que algú es quedi sense feina i sense diners, per molt que l'hagin pogut enganyar. No té cap dret a treure la vida a ningú.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Andreu Martín. Wendy i l'enemic invisible

Segueix la saga catalana de les bones novel·les policíaques. Vull dir que no cal patir fred llegint històries del nord d'Europa, sino que en tinc prou en empassar-me en una nit freda a Queralbs la darrera pesquissa -i van tres- de la Wendy Aguilar, la Mossa d'esquadra de l'Andreu Martín. Aquest cop, perseguit per un maltractador mentre s'encarrega d'acollir a la petita Mon a casa dels seus pares. Una altra història ben trabada que, a més, ens permet imaginar-la amb tots els seus ets i uts pels barris de Barcelona, i que ens recorda directament la xacra dels maltractadors i els problemes de l'acolliment infantil. Un altre encert.

Gabriel Garcia de Oro. Les aventures d'en Nitus Alpesto, el cavaller verd

Un altre dels llibres que fan llegir a la Núria a 1r d'ESO. El d'un nou Quixot, en Nitus Alpesto, amb tots els ets i uts dels llibres -breus- de cavalleria. I, com amb en la novel·la d'en Cervantes, l'anticavaller, que pretén disposar de tots els valors dels cavallers, acaba trobant-ne d'altres de ben diferents, molt més adequats al segle XXI.
És a dir, que si el professor -la professora, en aquest cas- n'és capaç, pot portar la classe de preadolescents a un debat, més que de literatura, sobre gènere i valors molt animat.

La síntesi de l'editorial en diu:
En Nito Alpesto és un príncep que somia fer-se cavaller, però no s'atreveix. De sobte, una cosa l'ajudarà a decidir-se: li surt una enorme taca verda a la cara que provoca les riallades de tota la Cort. Amb la seva armadura (i l'elm ben tancat!) emprendrà el camí cap a la glòria. Llàstima que les gestes que cerca no siguin ben bé gestes; i que les dames en perill que busca tampoc no estiguin ben bé en perill... i, en algun cas, tampoc no siguin ben bé dames.

divendres, 3 de desembre de 2010

Enric Larreula. Ala de corb a la cort imperial i a Virgínia


Quina bona notícia! Continua la saga del pirata més temut i original dels mars d'arreu, el Carib inclòs! Que s'aparti en Jack Espàrrou, que l'Ala de Corb i la seva tropa continuen navegant! (I amb el protagonisme creixent de l'Ona de Foc, sembla que n'hi ha per moltes més aventures).
Aquesta vegada, ens arriben de dues en dues. L'Enric Larreula ens fa viatjar a llocs tan diversos com la Cort imperial -espanyola, és clar! de Sevilla del 1692- i la Virgínia americana. En tots dos casos, la família -la de Jacques Lagarden, amb una línia familiar sorpresa, en la que per primer cop en tota la saga intervé algú d'origen català; la de Doña María, amb el casament de la seva germana amb Don Hernando de la Fuensanta y de Somoza, el dolent més dolent dels dolents, i enemic d'Ala de Corb.

Antonio Skarmeta. Un padre de película

Una petita joia d'Antonio Skarmeta, l'autor de El cartero y Pablo Neruda. (I, com aquella, un altre possible guió cinematogràfic).
Una tendra història en un petit poblet xilè, Contulmo, proper a Traiguén. Diuen, el mestre i el moliner, que "el mundo no está hecho para los pueblos chicos. Nosotros los hacemos grandes con nuestra presencia".
I l'intenten ampliar amb referències constants a França (amb cançons, llibres i pel·lícules: J'attendrais, Les feuilles mortes, C'est si bon. Zazie dans le métro; Raimond Queneau; Le quai des Brumes; Émile Zola; Yves Montand, Je ferais le tour du monde). I moltes més referències diverses a boleros, futbolistes, molt cinema (Río Bravo, John Wayne, Dean Martin, Anna Magnani, Angie Dickinson, Greta Garbo. James Dean, Anthony Quinn), i molta música (Paul Anka, Elvis Presley, Hugo Winterhalter, Frankie Laine, Perry Como, ... i tants d'altres). Amb un petit homenatge, també, a la premi nobel xilena Gabriel Mistral.
En resum, una novel·la d'iniciació, però també de nostàlgia.

Josep Maria Espinàs i Francesc Burrull. Les 26 cançons infantils

Som el que hem viscut de petits. I segurament, els records infantils són els que més ens defineixen a cadascú.
Per això, en el meu cas, trobar-me les Cançons per encarrilar criatures -les vaig reconèixer pels dibuixos de la nina, la cuineta, el cavall, la bicicleta, ...- en un llibre que, a més, també inclou un cedé amb les cançons, ha estat una dutxa de records familiars com poques vegades m'havia trobat. Des de l'Úpali!, el butà, el camió, ... Quantes vegades vàrem anar a dormir -i després hi han anat la Núria i l'Aina- amb la cançó d'anar a dormir! I a l'escola, que hi falta gent, hi anàvem tots corrent!
Però segurament un dels aspectes més interessants del llibre és l'explicació que, de cada una de les cançons, en fan els autors. Com sempre, les lletres de l'Espinàs, que de tan senzilles sembla impossible explicar més amb menys. I amb la música d'en Francesc Burrull passa el mateix. (Tinc el record d'un disc amb una orquestra dirigida per aquest excel·lent pianista de jazz sobre música de l'Ellington, i crec recordar que en Ricard Roda als saxos, que mai he vist superat encara al nostre país).
Moltes gràcies, de veritat, per aquest llibre-disc que, ben segur, regalarem uns quants cops durant aquestes festes.