dilluns, 31 de gener de 2011

Lliçó de vida de l'Steve Jobs

Em passen per correu l'enllaç a una gran discurs -del juny del 2007- d'Steve Jobs -CEO d'Apple i Pixar Animation- a la Universitat d'Stanford. Amb la seva nova recaiguda amb el càncer, és molt sà escoltar (i llegir-lo, amb subtítols en espanyol, per qui vulgui) aquesta lliçó de vida. Queda molt clar que la ciència del management no té cap sentit si no s'hi afegeix una dimensió personal.



diumenge, 30 de gener de 2011

Lo Tafanari 2011

M'arriba un sobre procedent del Pallars, amb l'edició del 2011 de l'agenda de dones del Pirineu Lo Tafanari *. Com l'any passat, un regal excepcional, preciós i molt valuós, per tot allò que representa. Editat per l'Associació Cultural Cambuleta -que, entre d'altres actuacions, s'ha dedicat a editar llibres en dialecte pallarès-, és una prova de la capacitat de crear amb qualitat arreu del territori. El pròleg n'explica el sentit perfectament:
Ja la tenim aquí! La sempre esperada, per les que la parim i per a qui la comparteix, agenda de la dona Lo Tafanari 2011, que aquest any creix i es converteix en la tercera d'una gran família.
Les i els que ja la coneixeu i repetiu l'experiència d'adquirir-la, sabeu que doneu suport a un projecte de visibilització de les dones dintre de l'àmbit creatiu de les comarques pirinenques. I sabem que valoreu l'agenda, no com un simple objcte on s'anota el que s'ha de fer cada dia sinó que va més enllà, perquè cada pàgina és fruit de l'esforç i la suma del treball d'aquestes 32 dones que s'expressen i creen de maneres molt diverses i personals. ...

dissabte, 29 de gener de 2011

Manuel Rivas. El Bala Perduda

Els jugadors del Barça, quan juguen un partidet de no res, se'ls noten dues coses: el talent i que, a més a més, disfruten. I aquesta és la sensació que he tingut després de llegir aquesta novel·leta per a infants d'en Manuel Rivas, traduïda del gallec, amb molt d'encert, per la Núria Prats i Espar, i amb il·lustracions de Miguelanxo Prado (que bé poder seguir la wikipèdia gallega! I quina llàstima que les il·lustracions del llibre no siguin en color!).
Com sempre, en Manuel Rivas treballa temes vius i actuals, sempre amb un toc d'amor i de solidaritat, acompanyats amb humor, tendres i lirisme, i aquesta novel·la de pirates en la Galícia d'avui no podia ser menys, fins i tot amb un xic de màgia celta.
El capità Bala Perduda -i tota la seva tripulació, amb en Tiradentes i en Rai, el trompetista- sembla que portin al damunt els darrers anys de resistència màgica a la ciutat d'Atlan, a la Finisterre gallega. La llegenda de Bala Perduda -amb la cama de fusta perquè ell mateix s'havia menjat la seva cama de debò- i el seu vaixell Llibertat, un vaixell ple d'acordions que sonen en la nit com una oració fúnebre, amagats al mig del Mar de la Boira, a la costa del davant del penyassegat d'Herbeira, ens quedarà al descobert gràcies a una jove periodista, la Rosa Ribeiro O'Flaherty, responsable d'un petit diari, el Celtic News -diari que només intenta publicar bones notícies- i que esciu com si tingués una illa al cor. I és que tots portem a dins la nostàlgia d'una illa. I quan plou en aquesta illa, plou també al nostre cor. ...

dijous, 27 de gener de 2011

Visca la Renfe!

Jap El Punt
Continua la vergonya de Rodalies. Culpables o causes? El debat -en l'opinió, publicada i emesa- continua centrant l'atenció en els culpables del desastre: que si el Govern, Renfe o el Gobierno. Però cap d'ells és capaç d'exposar-ne les causes: anys i panys de desinversió endèmic de l'estat espanyol a Catalunya.
De solució només n'hi ha una: desfer-nos de l'empresa responsable, perdre progressivament la dependència d'aquest centralisme ferroviari i assumir d'una vegada una mirada europea en tot el que es refereix a infraestructures.

dilluns, 24 de gener de 2011

Brundibar a Terezin


Fotografia: Jordi Ribó
Quina sort l'aventura que estan visquent les noies i nois del Cor Infantil dels Amics de la Unió! Després d'un any 2010 on han cantat al Liceu, al Palau, a l'Auditori, una gira per Txèquia, havent quedat segons al concurs de Tolosa, i d'un Nadal ple d'assaigs, ahir van repetir a Girona l'òpera Brundibar a Terezin, una adaptació feta per en Quim Lecina de l'òpera de Hans Krasa, estrenada el 1941, i que es va representar 55 vegades en el camp d'extermini de Terezin, a Txèquia. Aquesta versió de l'obra, amb l'Orquestra Girona XXI, dirigida excel·lentment per Manel Valdivieso, s'havia estrenar fa tot just quinze dies a Granollers, i encara es podrà veure a Figueres i Mataró. No us els perdeu!
En aquesta ocasió, molt ben acompanyats del Cor de l'Associació Gironina d'Escoles de Música i de la Coral Rodamón del Foment Mataroní, va sonar molt millor encara que la primera vegada, i en voldria ressaltar un parell de treballs. Primer, l'actuació de la Joana Casanova en el paper de Petr Ginz, el jove periodista que relatà en els seus Diaris de Praga el procés de barbàrie nazi viscut pels jueus. I també el de German de la Riba, el baríton que fa de dolent, amb un homenatge excepcional al Gran Dictador de Chaplin, en el valset de Brundibar.
Just el dia en què, al diari ARA, l'Antoni Vives ens convida a aturar-nos un instant per fer silenci davant de la Shoah, el proper dia 27, en què es recorda la solució final aplicada al poble jueu pel règim nazi, és bo donar a conèixer iniciatives com aquesta, en què els més joves reviuen els fets que infants com ells van patir a mitjans del segle passat. I és que, com diu Berta Cabré, fent d'Eva Ginz, "qui oblida la història està exposat a repetir-la".

Nil Barral. L'home que dormia al cotxe

Des d'Amsterdam, ens arriba un nou misteri en la literatura catalana. Després d'anys d'intentar imaginar-nos qui era l'autor dels Quaderns d'en Marc, ara ens demanen que juguem a descobrir l'autor de la darrera novel·la policíaca apareguda a casa nostra: L'home que dormia al cotxe. Qui és, doncs, en Nil Barral? Que, per cert, ja disposa de compte -se'n diu perfil- al Fèisbuc i ha estat entrevistat per una de les dues persones que en coneix la identitat real? Suposo que ja deuen córrer les apostes entre els lletraferits, a partir de les pistes que pot haver deixat en el seu primer llibre, d'una sèrie que s'endevina llarga.
Benvinguts siguin, doncs, en Nil i la resta de personatges que omplen el seu entorn més proper. Ell, en Ramon -Nil-, que s'assembla a l'actor Philip Seymour Hoffman, ex-policia de la brigada criminal una colla d'anys, i que ara treballa per una asseguradora intentant "recuperar" els quartos invertits pels pobres ciutadans normals i que volen cobrar el que els pertoca de la seva pòlissa d'assegurances (com si les asseguradores no fossin també un altre dels grans "robatoris" de la història de la humanitat). Prou pedant com per menjar-se a petons ell mateix. I en Néstor -la seva parella, professor de matemàtiques i un cos-Danone, pel que sembla, de primera-, que fa olor de menta i de fusta, i que, a més de guapo, té un talent d'aquells que et fan sospitar si tu no tindràs alguna tara d'origen, mentre espera que li arribi algun dia la medalla Field. (De fet, tota la novel·la -com a bona novel·la del gènere- et fa pensar que en cap moment arribes a la sola de les sabates dels seus protagonistes). Probablement, el joc entre ambdós, tant l'homosexual com l'intel·lectual -amb discursos del Dia de l'Orgull Gai entremig-, és el que dóna més brillantor i enginy, com diu l'Andreu Martín, a la novel·la; fins i tot, més que la trama.

dissabte, 22 de gener de 2011

Adéu a la Teresa Buigues

M'assabento -com sempre, massa tard- de la mort de la Teresa Buigues. Un altre dels adéus sobtats, que arriben massa aviat. (Mai sabré encertar quan és l'hora de cadascú; però segur que no pot ser-ho quan algú està en plena activitat, encara que pugui trobar-se en edat de jubilitació). A la Teresa la vaig conèixer tard i, malauradament, menys del que hauria volgut. El procés d'Esquerra a Les Franqueses (i el de gairebé totes les opcions polítiques), des de fa molts anys, ha estat ple de trasbalsos. La Teresa, però, s'ha aplicat a l'Ajuntament tots aquests anys amb una dedicació intensíssima. (La fotografia d'aquesta nota la vaig fer en una reunió que ens va demanar amb en Joan Anton per parlar de cultura al seu poble).
Revisant la seva biografia, me n'adono que la seva vocació política és fruit d'una vida dedicada a transformar el seu entorn i amb una forta component ideològica. Filla del País Valencià, visqué les peripècies antifranquistes amb Comissions Obreres i l'exil·li a Ginebra, portant el republicacisme a l'arrel.
La seva tasca a l'Ajuntament també ha estat com un gran homenatge als regidors i regidores dels pobles d'aquest país -siguin de cultura, de pagesia, d'educació, d'esports, de comerç, ...-, com els principals promotors de petites idees que converteixen en iniciatives locals i que, lluny dels grans escenaris en els que treballen els alcaldes, omplen el dia a dia -de vespre, i sobretot en caps de setmana- de les seves poblacions i ajuden a transformar-les.

dimecres, 19 de gener de 2011

Fotem-los botifarra!

Quan els vents que ens arriben de ponent no ens deixen tranquils, és un bon moment per aturar-se i respondre com cal. Com que les ganes serien de dedicar-los allò que tots pensem -és a dir, fer-los botifarra- crec molt encertat que els de l'Avui/El Punt ens hagin presentat avui mateix una entrevista amb en Carles Vallvé, creador de Butinet, el joc de la botifarra a internet, just ara que acaba de fer 10 anys. Res millor, doncs, que convidar-vos a què traieu el nas per una de les propostes més interessants de renovació d'un aspecte de la nostra cultura popular com és aquest joc de cartes, i que ha aconseguit que avui en dia s'hi juguin més de mil partides al dia de la Botifarra a Internet.
Si no en sabeu, també podreu iniciar-vos en l'art de cantar botifarra, contro, recontro o Sant Vicenç. I, si sou més atrevits, podeu baixar-vos a l'MP3 i cantussejar l'himne a la Botifarra de la Salseta del Poblesec!

dimarts, 18 de gener de 2011

Reiner Zimnik. Jonàs el pescador

... a París els pescadors s'asseuen sempre a les vores del Sena a pescar.
El Sena és blau. Les seves ribes són grogues. Els pescadors porten mocadors vermells lligats al coll i el sol de París els crema l'esquena i els descoloreix les camises fins que queden blanques com el paper.
I el més important és la calma!
Els pescadors llancen els rellotges al Sena perquè al costat del riu el temps s'atura.

La ciutat se submergeix en un enorme llac platejat i, entre les ones i el dibuix que fan els fils de pescar entrellaçats, comença el regne dels somnis.
Pesquen només peixos petits, però no es canviarien per ningú ... els pescadors de París.

Així comença la història que la Puss, la cosina de l'autor, li explica sobre París, i que li farà donar la volta al món, fins a tornar al Born -bé, a París!
Una altra joia del Jardí secret de Viena -de fet, és el primer dels llibres, tot i que no el primer que m'he llegit- per aquells que volen llegir els clàssics de la literatura infantil. La història de Jonàs el pescador, escrita i il·lustrada -quina meravella d'il·lustracions a tinta!- per Reiner Zimnik.
Llegiu-lo, sobretot, amb el valor més important: la calma!

dilluns, 17 de gener de 2011

Mintzberg i les empreses

A l'ARA d'avui hi trobo una anàlisi interessant d'Àngel Castiñeira, filòsof i professor d'ESADE (em pregunto perquè la viquipèdia catalana no inclou alguns professors d'universitat, i sí ho fa l'espanyola?), sobre un article d'Henry Mintzberg a The Economist, parlant de la crisi, les empreses i el lideratge, i titulat how the enterprises trashed the economy (com les empreses han destrossat l'economia). L'anàlisi del professor Castiñeira és sobre tres tesis de l'article que poden tenir aplicació directa a la nostra realitat empresarial:
  1. El problema actual de l'economia no és l'economia, sinó les empreses.
  2. Els EUA s'han obsessionat amb un tipus de lideratge empresarial erroni i perniciós que els ha portat al desastre.
  3. El lideratge de debò, el que necessiten les empreses avui, és molt més compartit i comunitari i involucra de manera positiva treballadors, clients i proveïdors.

diumenge, 16 de gener de 2011

L'home del sac

De petits, ens explicaven que venia de nit, i s'emportava els nens que no es portaven bé. Ara, de gran, ja ens l'ensenyen sense dissimular. I alguns s'hi troben bé, en aquest paper. El bon José Maria Aznar ha tornat a la palestra volent espantar els seus conciutadans espanyols -sobretot- i algun catalanet de bona fe, amb el barullo autonómico i altres perills de trencadissa. Diu en Toni Soler que no cal patir, que és més una qüestió de tacticisme. O, dit d'una altra manera, que hi posen més pa que formatge. La veritat, i sense voluntat de posar-me en ingerències externes de les espanyes, a mi ja em sembla bé que aquest assessor d'Endesa els expliqui que aìxò de les autonomies és ineficaç i car. Segurament, si jo fos espanyol pensaria el mateix. Estic convençut que els està preparant perquè, un cop Catalunya i el País Basc s'independentitzin, ja no tindran cap més raó per a mantenir un sistema que només tenia una única raó en el seu origen: dissimular les altres realitats nacionals de la península. Així doncs, quan diguem adéu, Espanya, ja podran dir, tranquils, adéu al café para todos.

Més llibre, millors notes

L'ARA d'avui publica un reportatge ben interessant: com més llibres a casa, més bones notes a l'escola. I reclama bones biblioteques a la llar, al barri o al col·legi, per tal d'afavorir la cohesió social, la igualtat i contra el fracàs escolar. Com a hipòtesi és magnífica i esperançadora. I potser les dades comencen a donar aquests resultats (el darrer informe PISA demostra que hi ha una relació directa entre el nombre de llibres que tenen els pares i la comprensió lectora dels fills). Però també està clar que no n'hi ha prou.

dissabte, 15 de gener de 2011

Simona Levi i la cultura lliure

LV entrevistaSimona Levi, una de les persones en aquest país -i d'aquest país- que té una mirada més fresca i provocadora sobre el món cultural, amb una capacitat com ningú de trencar els esquemes i clixés que tenim rovellats després de tants anys d'anar afartant el sistema. Ella es defineix com a activista pro cultura lliure, i es dedica a propagar les alternatives al copyright i les virtuts dels software lliure, amb mètodes que alguns han volgut assimilar més aviat a Robin Hood per a desacreditar-la. Assegura que l'art serveix per a transformar, però també per a vestir el poder vigent, i a aquest poder s'hi ha enfrontat sense complexes.
I, lluny de desistir, ha estat capaç d'aplegar a Barcelona cada any les persones més innovadores en el camp cultural, tant pel que fa a les aplicacions de les noves tecnologies, com a noves mirades sobre la propietat intel·lectual i els drets d'autor, nous models de negoci amb internet, ... Però, sobretot, ha fet seure i debatre aquella gent d'arreu del planeta que pensen que la cultura és un bé preuat que cal compartir amb tothom, i que cerquen solucions -imaginatives, totes elles- a la capacitat de donar sortida a les creacions culturals, de forma compatible amb la capacitat de subsistència de l'artista.

Franc Ponti i els valors de la Innovació

El professor Franc Ponti, director del Centre d'Innoació d'EADA i un apassionat de la innovació, a més de ser una de les autoritats del nostre país en aquesta matèria, ha sigut el protagonista dels Dijous Actius d'ahir: com construir els valors de la innovació a l'empresa. Una xerrada que suposa una pluja d'idees per intentar aconseguir que la innovació flueixi a l'empresa i que sorgeixin propostes positives, perquè les millors idees no són les individuals sinó les que es treballen en grup.

divendres, 14 de gener de 2011

Antonio Cancelo, cooperant a Mondragon

Llegit també a La Contra, la història d'un dels fundadors de la Cooperativa de Mondragon, d'on varen sortir projectes com Eroski, Fagor, i on avui hi treballen 60.000 cooperativistes. La generació de treball des d'un punt de vista social.
Així, el seu primer missatge té a veure amb la mirada individualista de la nostra educació: Ens eduquen per a ser individualistes i així ens costa posar en comú. I no sabem el que ens perdem!

Ens proposa el cooperativisme com a filosofia de treball, i de vida: "cada treballador aporta el que té i rep el que necessita”. I madura: "El que és de tots no és de ningú si abans no inculques un concepte solidari de propietat”.

dijous, 13 de gener de 2011

Verkami, fomentant micromecenes

LV d'avui comenta una proposta innovadora per al finançament d'activiats culturals, amb el sistema de crowd-funding, importat dels Estats Units, i amb el que es promou la capacitat de tothom per a cooperar i participar en projectes, també financers, com és el cas del mecenatge.
El projecte s'anomena Verkami (de la unió de les paraules 'verko' (art, ciència, obra) i 'ami' (amic) en esperanto), i pretén aconseguir finançament de mecenes que decideixin participar aportant petites quantitats a un projecte cultural i artístic en el qual també creuen. S'ha elaborat des del Tecnocampus de Mataró per tres persones -pare i dos fills- mataronins, amants de la cultura, que varen decidir impulsar aquesta empresa innovadora i transformadora ara fa un any i la varen presentar el passat 28 de desembre.

dimarts, 11 de gener de 2011

José Antonio Marina, educar el talent al servei de la vida

En La Contra d'avui, el filòsof i pedagog José Antonio Marina parla de com educar el talent dels fills. (Fins i tot, n'acaba de muntar una Universitat de Pares, per aprendre a educar els fills!).
Aquest cop parla del talent, de la intel·ligència pràctica, la guia de la nostra vida.
No ens proposa, doncs, la intel·ligència acumulativa per tal que puguem dominar algunes matèries com ningú, sinó que "la intel·ligència triomfant consisteix en què una persona tingui idees adequades al moment, sol·lucions als problemes, una manera adequada de comunicar-se amb els altres, que sàpiga utilitzar sàviament els seus recursos, i  que tingui bons sentiments".
Per tant, un objectiu humanista, ben optimista per al món de l'educació: "No es tracta de què els nens aprenguin moltes coses, sinó de què amb el que han après se'ls ocurreixin bones coses; no es tracta de inculcar-los idees, sinó de què siguem capaços d'organitzar la seva capacitat de producció d'ocurrències d'una manera que siguin bones."
I ens exposa la principal conclusió, el perquè de l'educació: "El coneixement ha d'estar al servei de la vida. No eduquem per tenir bons resultats escolars, sinó bons resultats vitals fora de l'escola".

dilluns, 10 de gener de 2011

Michael Bond. Un ós anomenat Paddington

Diu un proverbi àrab que "un llibre és com un jardí secret que es pot portar a la butxaca". I d'aquesta dita, la gent de Viena n'ha tret una nova col·lecció, amb clàssics de la literatura infantil. (Aquesta pot ser una bona innovació de producte: per als lectors de tota la vida de l'editorial, ampliar el seu camp de lectura a partir dels primers llibres devorats pels seus autors preferits, amb una edició curosa). El primer dels lliuraments és amb Un ós anomenat Paddignton, de Michael Bond, que encapçala una llarga sèrie de títols amb aquest osset de protagonista, editat el 1958 per primera vegada a Anglaterra. I que inclou les il·lustracions originals de Peggy Fortnum.
Es tracta de la història veritable d'un ós del Perú profund i que arriba a l'estació de Paddignton, on l'acull la família Brown a la seva casa del número trenta-dos de Windsor Gardens. Un ós al que sempre li passen coses, i que es fa estimar per tothom. Com el defineix el seu creador, l'osset Paddignton, "tot i que sovint té el cap als núvols, toca fermament de peus a terra i té les idees molt clares sobre què està bé i què no ho està". És "sempre educat, eternament optimista, de vegades desconcertat" per la vida dels humans. I, sobretot, fidel a la seva melmelada.

Max Otte, més desinformació que mai!

Afegeixo una nova etiqueta: après, on intentaré col·locar-hi aquells articles i/o reflexions que tenen a veure més amb l'àmbit professional, i que m'aporten idees noves. (De fet, tots aquests anys he defugit explícitament els apunts sobre temes de feina. Però, com que en aquests moments em trobo refent el meu perfil laboral i cercant noves orientacions, crec que és un bon moment per anotar-hi allò que em pot semblar interessant). Així, intentaré deixar constància d'allò que algú ha estat capaç d'imaginar-se (reflexions plasmades en un blog o un llibre, la prospectiva sobre l'evolució d'un sector econòmic, la innovació en un camp concret, la creativitat com a valor, la capacitat de superació personal, etc.) i que pot servir d'inspiració a algú altre per a crear nous escenaris -personals i professionals- de futur, i que, almenys a mi, m'aporten nous punts de vista.
Per començar, una entrevista de La (imprescindible) Contra (Què hi farem si La Vanguardia encara manté articulistes que, segons el meu criteri, valen la pena?), en aquest cas a Max Otte, pensador i economista alemany, que ens fa veure que tenim més DESinformació que mai!!

diumenge, 9 de gener de 2011

Telèfons intel·ligents

De fet, jo m'hi perdo només d'intentar comprendre'n mínimament el seu funcionament. Però no tinc clar si és el meu telèfon el que és intel·ligent -com diu avui en Leonard Beard-, o bé que ens fan creure que som nosaltres els que ja no ho som, i que depenem del tot de la tecnologia. Hauré d'aprendre a desenganxar-me.

divendres, 7 de gener de 2011

Joan Esculies. Contes bàrbars

Ja he expressat altres vegades que sóc lector d'autors. Per això, em costa trobar-ne de nous que em facin el pes. Normalment, acostuma a tractar-se d'alguna crítica favorable i fervorsa d'algun autor, o algun comentari recomanant un llibre en alguna entrevista. En aquest cas, però, fou el nom de l'autor, que em sonà en el moment de llegir-ne la portada a la llibreria: en Joan Esculies. Amb ell varem coincidir -durant un temps massa escàs- en l'equip del Conseller Balcells el maig de 2006.
No n'havia sabut res mes, i ara em trobo amb uns quants llibres -i uns quants articles al Sapiens i altres periòdics-, en una magnífica pàgina web de promoció personal. (Ves quin remei, això de promoure's un mateix a la xarxa! Ara em trobo que em diuen que hauria de fer el mateix!).
Aquests set Contes bàrbars són prou eloqüents dels temps que vivim:

dimarts, 4 de gener de 2011

A l'atur!

Ahir en Ferreres reflectia gairebé la meva situació. (Bé, de fet, cotxe oficial no n'he tingut, jo).
Avui he estat a l'Oficina de l'Inem i ahir a Barcelona Activa. Dues mirades ben diferents: una sobre la prestació d'ocupació i l'altra sobre com sortir-se'n. En les dues, cua llarga de gent. Però l'enfocament dels dos serveis no té gairebé res a veure. La solució a la crisi passa, indefectiblement, per generar nous llocs de treball. Ho provarem.