dijous, 26 de maig de 2011

Big Band de Granollers. The sweet time suite

Tenia encara pendent del divendres passat el deixar constància d'una de les millors flipades (entengui's sorpreses) culturals dels darres mesos. Tot just començat el 21è Festival de Jazz de Granollers, la Big Band de Granollers ens ofereix una nova producció: The sweet time suite. Una composició sorprenent del trompetista i compositor canadenc Kenny Wheeler, que ens va permetre escoltar la Big Band no pas com un bon grup d'amics que s'ho passen bé tocant música plegats, sinó com una autèntica ensemble / orquestra de jazz de primer ordre. La peça, deliciosa, d'una sonoritat molt ampla, possibilitava un ampli ventall de modulacions -brillant, oníric, intrigant, amable i comercial, excitant- i ritmes, permetent també uns solos excepcionals, i ressaltant la preciosa veu instrumental de la Celeste Alías.
La proposta anava acompanyada de Pete Churchill, com a director convidat, que va quedar ben content i sorprès del potencial de la Big Band granollerina, tenint present que ell és, a banda d'un magnífic pianista, un dels pedagogs corals més importants de l'escena musical contemporània anglesa, ha dirigit la London Jazz Ensemble, i és parella de Nikki Iles, una de les referències del jazz femení actual.
I tot això el dia que es presentava el nou disc de la Big Band, recordant tant a Johnny Griffin -recollint la producció de l'any passat- com en Joan Bretxa, que també havia format part de la Big Band!
De fons, un taló que anava canviant de color, matisat entre el rosa, el lila i el violeta. Enhorabona pel projecte, i endavant amb noves idees d'aquesta nova dimensió!

dimecres, 25 de maig de 2011

Més poesia (illenca)

Mentre seguim refent-nos del sotrac del cap de setmana i donem voltes i voltes als perquès de tot plegat, torno amb fragments de poesia illenca, que no fan mal a ningú que no se'n deixi fer.


Els guardians de la frontera

We, not the city, are the empire's soul
De The cuirassiers of the frontier - Robert Graves

Envellim a la frontera esperant
que es decideixi d'un cop l'enemic.
Netejam les armes. Apuntalam
els parapets. Quan ve la fosca blava,
que és la frontera de la nit, bevem
els licors que ens preserven del temor
i del fred de les guàrdies nocturnes.

Nosaltres som les murades del regne;
els vostres molests bàrbars necessaris.

Som els últims guardians, davant nostre
s'obren les finestres i les escales;
les cruïlles i les portes del nord;
els comellars, els ponts i els aiguamolls;
els llindars, el bosc negre i els congosts.

...

Fem guàrdia al dintell del laberint
d'aigua, de terra, de pedra i de carn
que és la substància de les fronteres.

Alertau ciutadans: no ens oblideu;
la soldada és poca; no us devem res.

Versos extrets de Llunari (2008), poemari del manacorí Josep Lluís Aguiló, el sentinella de l'oasi, segons Enric Sòria. Aguiló és quasi sempre un poeta figuratiu; és a dir, algú que ens conta històries o que descabdella les seues insinuacions a partir d'una anècdota clara, tendent a la narrativitat. A Llunari, un calendari nocturn, alhora una obra de poderosa màgia endevinatòria, és també l'escenari d'una batalla quotidiana on saprèn que la lluita per la vida és alguna cosa més que una metàfora, i que les seues ferides resten, encara obertes, en la biblioteca secreta de l'oblit.

diumenge, 22 de maig de 2011

Poesia de ciutat, abans de les municipals

Imatge de Pluja Fina, a Flickr
Estenedors

Quan el pati de llums es desdiu pati d'ombres
s'hi veu la roba estesa a les pautes del niló,
pentagrames tibats on s'enganxen les notes
d'una pluja discreta del cotó que s'eixuga
com gotes de suor ... com glatiments:
la humida melodia de la ciutat vepral,
de quan la intimitat s'atansa i desafia.

Manel Marí, El tàlem (2008)





Un xic de poesia, com a reflexió abans de les municipals, de Manel Marí, de qui Miquel Cardell en diu: un poeta essencialment urbà: la ciutat és escenari, paisatge i contrapunt essencial a la seva poesia. Amb la seva nit, els seus barris i ports i, sogretot, els seus bars, calia dir-ho tot d'una. Segurament, aixè és així perquè la poesia seva, abans de ser una poesia eleborada, intel·lectualment i formalment, és una poesia viscuada, ben arrelada al batec vital.

divendres, 20 de maig de 2011

Ciutats creatives, ciutadans que participen

A hores d'ara, ja s’acaben les migranyes de les eleccions municipals (i espero que les de tothom siguin més suaus que les meves) i, a l’espera de la jornada reflexiva de demà, tothom hauria de tenir clar qui vol que siguin els seus representants polítics a l’Ajuntament els propers anys. La campanya és a la recta final i, com sempre, ha arribat sense pena ni glòria, només animada pel retorn de les piulades de corb –més que de gralla- recuperades després de tants anys, del Gual Permanent. (Esperem que aguanti animant tota la legislatura, i que no es descuidi de tant en tant de tenir un record per en Jaume Camp, el primer dels Guals, i algun altre Jaume successori).
En conjunt, però, la campanya només ha servit per augmentar la distància, cada cop més gran, entre el món de la política i la ciutadania en general. Els indignats que protesten a les places –de Catalunya o de la Porxada- contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica, també cerquen fórmules d’aconseguir implicar-s’hi més, demanant una democràcia més real. Un despertar que ha representat una gran sorpresa, després de l’apatia de tots aquests anys, deixant en evidència que no s’ha avançat prou en noves fórmules de participació i contra la corrupció. I, mentrestant, els que governen sembla que facin esforços per limitar-la al màxim, la participació, i conduir-la en funció del seus interessos, enlloc de fixar-se en països com Islàndia, on s'han pres a la valenta el canviar el sistema econòmic i democràtic.
A Granollers, aquests darrers quatre anys hem pogut comprovar com molts dels esforços realitzats anteriorment s’han anat fonent poc a poc, a mesura que avançava la legislatura. Els sistemes més formals s’han esclerotitzat i les idees que eren aportades des de fora el Consistori ni tan sols les han escoltat. Així, la majoria de Consells i Patronats s’han congelat –o mantingut al mínim, dos cops a l'any-, per informar tan sols del pressupost. (No existeix l’indicador de propostes realitzades pels ciutadans a través dels Consells municipals ni el seu seguiment, per veure si s’apliquen!). Igual que les Comissions Informatives municipals, on han confós els conceptes d'estudiar, consultar i informa, en definitiva, donar a conèixer a l’oposició el que s’ha fet –sempre a pilota passada- enlloc del concepte jurídic d’Informar, és a dir, de valorar allò que s'ha d'esdevenir. Hem passat del debat per aprovar propostes, enriquides per les incorporacions del propi debat, a la simple informació del donar compte -"sapigueu que hem fet això"-, amb la conseqüent impossibilitat d’incorporar altres “mirades” que la dominant. (Un altre indicador de qualitat de la participació és el nombre d'expedients passat a informar o dels que s'ha donat compte en les Comissions Informatives. Un indicador, és clar, que tampoc existeix avui en dia!).
I qualsevol intent provinent de la ciutadania per mobilitzar la gent, com ara la Consulta sobre la Independència del 25-A va ser minimitzada –fins i tot, ridiculitzada per alguns dels membres de l’equip de govern- i dificultada al màxim.
Però l'objectiu d'aquest blog no és el de fer crítica -sí de deixar constància-, sinó el de mirar també endavant, proposant idees de futur. I per això, també vull donar a conèixer una de les propostes més interessants que s’han fet aquests darrers mesos en l'àmbit de la funció pública. Generada per NESTA –una fundació anglesa que vindria a ser una mena de laboratori sobre la funció pública-, es tracta de la constitució dels Creative Councils, Consells Creatius a les ciutats.
Donem, doncs, un cop d’ull a tot plegat: ...

dijous, 19 de maig de 2011

Solució per la migranya?

Em proposen una recepta valenciana per a la migranya. No sé si solucionaria el mal de cap, però sí que m'arreglaria més d'un maldecap!

dimecres, 18 de maig de 2011

Alinear polítiques per fer front a la crisi

La innovació a l'administració passar per reduir la burocràcia, aquí i arreu
Marejant la perdiu i despistant el contrari
Una de les qüestions que menys arribo a comprendre és la simplicitat amb què es miren els problemes tant els mateixos polítics com la premsa i, de retruc, els mateixos ciutadans. Així, davant l’evidència que cal reduir despeses -o bé augmentar ingressos, però aquesta és una qüestió de la que parlaré en un altre moment-, ens quedem en el concepte de “la retallada”, com la única fórmula per arreglar les coses. Sense tenir present que això implica parlar de –només, més o menys- el 10% del volum total de recursos. Per tant, forçant l’atenció exclussivament sobre aquest 10%, ens oblidem del que cal fer amb el 90% restant, i tenim via lliure per mantenir les polítiques en allò que ens interessa, sense haver de donar-ne compte.
Fixeu-vos com, durant la campanya que ja s'acaba, s'ha parlat ben poc de propostes -potser menys que mai- i molt de les amenaces que l'altre ens retallarà el que tenim. I ningú s'ha plantejat si el que tenim és el que necessitem. (Precisament, i en aquest sentit, just avui, l'Abidal ha explicat que ha comprès que no li calien tants luxes, i sí més solidaritat)...

dimarts, 17 de maig de 2011

La festa de la Nora

Fins ahir no havia vist el llibret de la Festa de la Nora, un espectacle que ja fa algun anyet que corre per les escoles i festivals de Jazz del país. Des que a casa mirem les històries d'herois quotidians de l'Albert Espinosa, te n'adones que el món és ple de coincidències i, per tant, no puc resistir-me a la temptació de sentir-me convidat per la Big Band de Granollers a una festa, com un avenç a la Festa d'avui.
Em trobo, doncs, amb una invitació a utilitzar gairebé tots els sentits -fins i tot, el del ritme, que el tinc prou atrofiat!-, en una magnífica producció sonora i visual. Una volta al planeta musical, amb l'excusa d'una festa d'amigues i amics de la Nora.
Perquè amics és el que acaben sent tots plegats: els que toquen i els que escolten. I, fins i tot, els que hi ha al darrera de tot. Perquè el llibret és ple de noms, que demostren quant de col·lectiu pot arribar a ser un projecte. Una llista llarga, que començaria amb en Martí, la Teresa, en Toni, ... i no acabaria fins ben entrada la nit. (Amb un esment especial, també, per la Maria Vidal, amb les seves il·lustracions de colors plans, que mostra el seu joc de combinació de colors que, per plans que siguin, poden servir per donar vida i forma a un projecte. Ja quan, l'any 2000, va il·lustrar la biografia del mestre Ruera, deixava entreveure aquesta estil tan propi -aleshores amb grisos i marrons, per il·lustrar la ciutat que havia passat el bombardeig, i aquí de tots colors per mostrar una Nova Orleans capaç de superar un Katrina, amb tots els colors del món- que posa de bon humor fins i tot al més trist. Un secret: al seu web, trobareu com està feta l'animació).
I, entremig dels agraïments, el nom d'en Joan -lligat aquí al d'en Lluís, perquè el disc -i l'espectacle sencer- és ple de bon jazz. Com no podia ser d'una altra manera, sempre enmig de tot, i no al davant, com molts hauríem volgut; però sempre a totes!
La Festa d'avui és de les que mai ens hauríem imaginat / volgut / previst de viure mai. Per mantenir viu el record d'algú que ja no hi és, però que es manté ben fort enmig de tothom. Perquè en Joan es feia estimar, i ens neguem a donar-li un darrer adéu. En tot cas, en fem una festa, ben merescuda, amb un tall de coca i un xic de Jazz.
Benvinguts a la Festa de la Nora. Benvinguts a la Festa d'en Joan.

dilluns, 16 de maig de 2011

El que hem perdut en cultura


Fréderic Lébail a l'Aire F, una mirada gens habitual al món de la cultura
S'acaba una nova legislatura i voldria donar un cop d’ull a l’estat de la cultura (perdoneu per la rima) a Granollers després dels quatre anys de rigor. I, també, després d'haver estat tot aquest temps sense dir ni piu. A l'hora de fer balanç, acostumem a explicar tot allò que s'ha fet de nou i de positiu. I tinc ben clar que, d’experiències artístiques n’hem viscut moltes, aquests quatre anys, i de molt bones. (De fet, la Cultura també és un seguit de propostes de vivència artística que, un cop experimentada, passa ja a ser patrimoni i memòria personal dels que hi ha participat. I, per tant, la gestió pública de la cosa ha de planificar els recursos per tal que el màxim de gent pugui experimentar aquestes vivències, si pots ser des d’una posició el més proper possible a l’artista). Cert que, la majoria d'elles, han estades pensades, proposades, elaborades i protagonitzades pels mateixos granollerins, a l’entorn d’algunes entitats -l’Esbart, els Amics de la Unió, l’Esquerda, el Casino, l’Associació Cultural, l’Agrupació Excursionista, ... També per empreses culturals –Teatre de Ponent, La Gralla, editorial Alpina, ...-, que van consolidant el seu paper i eixamplant el seu espai.
Així, cal felicitar el creixement progressiu dels índexs d'audiència del Teatre Auditori, que va consolidant un públic fidel, ni que sigui a còpia d'espectacles amb grups locals. O dels lectors de la Biblioteca Roca Umbert, una font inesgotable de noves i sorprenents propostes. O la formació d'una oferta d'activitats -llibres, vistes guiades, ...- complementàries a les exposicions, ara extensibles, del Museu de la ciutat, que fan més fàcil l’atrevir-se a entrar a l’edifici que imposa, i a l’Adoberia de Can Ginebreda. O la creació de la Fundació de l'Orquestra de Cambra de Granollers, que suposa una bona eina per a donar-li més impuls.
I també hi ha hagut pedres noves, seguint el camí marcat en la planificació establerta fa anys. Així, Roca Umbert ha seguit creixent, progressivament, amb tots els ajuts possibles. I ja hi ha la televisió, l'Espai d’arts, ... I esperem amatents que s’acabin la sala de concerts, la Tèrmica, o l’espai per al circ, perquè són equipaments que donaran força al projecte. I La Tela -el Museu de Ciències Naturals- també té força avançades les obres del nou edifici, per al qual també s'ha sabut trobar recursos. A més, el regal –un xic enverinat- del Cercle Cultural de Granollers ofereix perspectives interessants de futur.
Tot això té molt de mèrit, i més si tenim present la crisi d'aquests darrers anys, que ben segur ha disminuït les capacitats pressupostàries de la regidoria. Però no tot són pedres i el seu finançament, sinó que, en època de crisi, és quan cal posar-hi més imaginació, i més si parlem de cultura. (Per exemple, traspassant programacions a les entitats o deixant participar molt més els agents culturals en la definició de la política cultural).
En conjunt, però, domina la sensació –no només meva, sinó prou compartida- que la ciutat, mica en mica –potser per la crisi?- s’ha anat endormiscant cada vegada més. I, com que el temps tot ho esborra –diuen-, i abans que no fos massa tard, voldria deixar constància d'algunes d'aquelles coses que s'han anat perdent pel camí i que poden exemplificar aquesta manca d’empenta. I és que aquesta legislatura ha estat plena de retallades, totes menors, totes fetes amb innocència, gairebé sense donar-hi importància, com qui diu sense fer soroll. Però que si les sumem fan un gran tot.
Fixem-nos-hi una mica!

dissabte, 14 de maig de 2011

Josep Güell a l'Aire F

La bona notícia de la setmana -a banda de la Lliga, és clar- és el retorn de l'Aire F, la sala de fotografia de l'Aliança Francesa de Granollers. Després de dos anys inactiva, el cor de l'entitat torna a prendre força. I l'estrena és ben potent: una exposició ben especial d'en Josep Güell, My Echo, My Shadow, And Me (contradiccions de la vida: amb un títol en anglès, que ens porta fins una cançó americana, en una entitat catalana que fomenta la cultura francesa!).
Les fotografies -podríem parlar també de fotocomposicions o gairebé de quadres- estan inspirades en el llibre del periodista Plàcid Garcia-Planas, Jazz al despatx de Hitler. En Plàcid és el cap de la secció d'internacional de La Vanguàrdia -ara ja ho puc escriure amb accent?- i acostuma a escriure unes cròniques, amb la seva llibreta Enri, plenes de detalls i matisos, que apunten sempre a l'aspecte humà de les guerres. No hi ha crònica que no inclougui el nom de les persones protagonistes, reals, que viuen enmig de la guerra, i aconsegueix una visió molt propera d'unes realitats que, massa vegades, se'ns fan fins i tot feixugues.
Les imatges d'en Josep Güell són, certament, sorprenents. De grans dimensions, que omplen el modest espai de la sala, ofereixen la possibilitat d'endinsar-te dins la narració d'en Plàcid i multiplicar-ne la interpretació de cadascú. Els detalls -un toc de blau al cel, un apunt de rosa a la mà, un estel de colors, en Burt Simpson a la biblioteca, ...- fan encara més viva la impressió i l'impacte de la imatge sobre la nostra capacitat de trobar-hi nous sentits a la fotografia, i s'acobla perfectament a la idea d'escriptura i de periodisme que ofereix en Placid amb les seves notícies-narracions de guerra. Una invitació al diàleg personal amb la intel·ligència -fotogràfica i viscuda- de l'autor. Un plaer que no us podeu perdre! ...

Desafiaments del sector públic per al segle XXI

El sector públic té molts desafiaments per fer front
Ara que s’acosten les eleccions municipals, també convé reflexionar sobre quins són els reptes que, de forma genèrica, ha d’afrontar el sector públic avui. Per a això, giro la mirada enrere, cercant un treball del 2005 sobre quins són aquests desafiaments del sector públic per al segle XXI, elaborat per la consultoria Deloitte, a veure els reptes que aleshores –set anys enrere, abans de la crisi!- calia encarar per tal de satisfer les necessitats del ciutadà del segle XXI. I en resultaven aquestes cinc prioritats del sector públic per a aquest segle:
• la modernització del govern;
• la seguretat i la defensa;
• la gestió de les responsabilitats públiques;
• la salut i el benestar;
• i el desenvolupament de societats innovadores.
Estava prou ben orientat, el treball? Les necessitats són les mateixes actualment? Seria vàlida aquesta reflexió, per a les administracions locals, o només ho és a nivell estatal? S’ha avançat en aquests set anys?
Ho intento mirar amb una mica més de detall, provant d'emmarcar-lo no a nivell d’estats sinó de municipis, i “actualitzant-ne” la visió: ...

dimecres, 11 de maig de 2011

La governança dels bonets i la dels millors

En Jap mostra un model de gestor cultural que esperem liquidat
A banda d'un acudit dolent, el títol pretén fer referència a la coincidència entre el bon article del diumege d'en Lluís Bonet a l'Ara -Dèficit de governança en cultura- i la mala decisió del Departament de Cultura -el Govern dels millors- de cessar el Director del CoNCA i substituir-lo per un militant de CiU. Mentre un posa el dit a la nafra, els altres comencen a ensenyar cap a on pensen orientar la seva política: els meus i prou!
I és que el Dr. Bonet no es limita a plantejar els problemes de la cultura des de la simplicitat del "no a les retallades", sinó des de l'experiència que li proporciona l'anàlisi serena, durant molts anys, del conjunt de les polítiques culturals del país. I això li ha permès observar on es troben les mancances -a més del pressupost- que cal corregir per a guanyar competitivitat en un sector que, malauradament, sembla que no vulgui permanentment tornar a perdre el prestigi que tan li costa de guanyar. ...

dilluns, 9 de maig de 2011

El Torreneules, des del Refugi del Pic de l'Àliga

La Vall de Núria ofereix infinites excursions, algunes de força dificultat, i altres que es poden fer amb la família -també si sou atrevits. Ahir al matí, vàrem sortir del refugi de l'alberg Pic de l'Àliga, passant per la Font Negra, el coll del Torreneules, i els 2731 metres del Puig de Torreneules, per baixar carenant pel serrat de la Coma del Clot fins el Pic de l'Àliga, i tornant a l'alberg. Cansats -més de quatre hores en total-, però satisfets de la caminada.


Pujant amb boira, poca gent, molt isards i voltors. I un cel que es destapava de tant en tant, però que ens amagà el Puigmal en tot moment.

Kathy Clark. La Casa de l'Àngel de la Guarda

Cap al final de la novel·la, l'oncle Ferenc diu a la Susan -la protagonista, conjuntament amb la seva germana Vera:  "Ells t'explicaran tot el que ha passat. Tots els que hem sobreviscut, hem patit. Hem d'explicar els nostres relats, ara, són els relats dels vius i dels morts -va sospirar profundament-. Espero que el món tingui prou força per escoltar-los tots".
Aquesta és la motivació de l'autora, Kathy Clark, filla de la Vera, per escriure, l'any 2004, les vivències de la Shoah des del punt de vista de dues nenes jueves hongareses, internades en un convent de monges -les Germanes de la Caritat del Convent de l'Àngel de la Guarda- , al bell mig de Budapest, que es va convertir en una espai de salvació per a més d'un centenar de criatures.
Una obra que va avançant lentament, amb les descobertes dia a dia de les barrabassades nazis amb els jueus; les petites dificultats creixents; la por del que passaria amb la seva família; la incertesa i la il·lusió de què la barbàrie s'acabés quan abans millor, seguint-ne la premsa clandestina; la descoberta d'una altra religió fora del seu món jueu; la resistència a fer desaparèixer la seva identitat jueva; els esforços per amagar-se cada dos per tres; ... Una mirada molt clara de com devien viure les criatures d'aleshores el que passava al seu entorn, els bombardejos, els rumors, ... En resum, una mirada a la guerra, com a pitjor mal de la humanitat, des dels ulls de dues petites nenes.
I és que l'intent d'extermini jueu dels nazis es visqué en tots els països on tingueren influència. I, a tot arreu, com per exemple, a Dinamarca, Lituània, Txèquia, Grècia, que no ha volgut que la memòria de la barbàrie s'esborri a mesura que ens deixaven els sobrevivents.

divendres, 6 de maig de 2011

Enric Casasses i Stella Hagemann. Històries d'animals, tretze

... i, mentrestant, nosaltres,
érem feliços.


Una troballa, aquest recull d'històries -poemes contats i comptats- d'animals, que inaugura la col·lecció Cuca de Suro amb la que l'editorial Documenta Balear s'estrena en literatura infantil, amb la intenció d'acostar als infants la poesia dels poetes d'ara i de les arts plàstiques d'una manera intel·ligent i atractiva.
I el primer volum (calia, un 1 tan gros a la portada?) publicat és el de les 'Històries d'animals, tretze', amb poemes d'Enric Casasses i il·lustracions de Stella Hagemann. L'Enric, escriptor de versos, de poemes, d'aventures, cerca la poesia a les rondalles i a les cançons que vénen dels més vells i arriben als més menuts, i mira d'escriure coses que els petits puguin dir als grans. I ens parla de l'ocellet que es pensava que era un pobre ratolí, i del gat que es pensava que era un ocell, de la memòria de l'elefant que mirava passar els trens a Cardedeu, de la pantera que es mirava la mare, de l'ànec Salomó que el tractava a mossegades, del gripau amb una pedra preciosa al cap, dels musclos feliços, del mussol parat damunt la viga, de la closca de la tortuga, on hi ha escrites les coses importants, de les llengües diverses de les formigues, i de tants altres animals que l'han domesticat, al poeta.
L'Stella, sempre amb les mans brutes de pintura, s'expressa sobretot amb l'abstracte, però també fa excursions al realisme. El seu estil està determinat per la precisió de l'atzar. Anhela una pintura sense pretenció ni càlcul. S'ocupa de l'ànima de les aparences, persones i coses.

Conill conillet

Conill conillet
aixeca l'orella
què és això que sents?

És l'acordió
perquè avui és festa
i al prat d'herba verda
ballen els pastors.

dijous, 5 de maig de 2011

Abhijit V. Banerjee, experimentant contra la pobresa


Abhijit V. Banerjee, segons Ana Jiménez
Dos regals en un: La Vanguardia, després de 130 anys, que se n'adona de quina és la llengua del país i treu una edició en català!
I, el mateix dia de la seva sortida, ens obsequia amb una Contra que em permet conèixer una persona de pensament fascinant, Abhijit V. Banerjee, economistga i investigador a Harvard i al MIT, i fundador del Laboratori d'Acció contra la Pobresa  (Poverty Action Lab), una institució que pretén transformar el món que ens ha tocat viure. El professor Banerjee, nascut a Bombai, va aprendre allà que en els pobres també hi ha riquesa. I, per això, demana que deixem de teoritzar sobre la pobresa i actuem, també experimentant. (Una reflexió, aquesta, ben interessant ara que s'apropen les eleccions municipals: fins a quin punt toleraríem un "experiment" social a la nostra ciutat? I si fracassa, com reaccionaríem?).
De vegades sentireu dir que els pobres ho són per vagues, i altres vegades que són grans emprenedors; us diran que la pobresa els fa violents i, després, que en realitat els transforma en passius; us asseguraran que la necessitat els fa lladres i al dia següent que, en el fons, els fa nobles.
Val la pena escoltar algú que coneix tan bé aquesta realitat i treballar per canviar-la. ...

dimecres, 4 de maig de 2011

De la casa del futur a la ciutat del futur

Granollers al 2355, segons es va plantejar a Roca Umbert
Ara que s'acosten les eleccions municipals, no és pas dolent posar el màxim d'idees damunt la taula, i més si són de futur, per tal que els nostres representants municipals pugin passar a l'acció.
L'Ara del cap de setmana ens servia un bon article-reportatge sobre com seran les cases del futur, en el que els responsables del Pla estratègic metropolità de Barcelona (PEMB), Francesc Santacana, coordinador, i Jordi Tudela, que s'ocupa de pensar el repte 6. ciutat interessant i cohesionada per transformar-la en una ciutat equilibrada socialment, ens definien els set conceptes claus de la casa del futur:
  1. Envans de posar i treure
  2. Ús fàcil, de l'aixeta al plom
  3. Persones "telecontrolades"
  4. Espais de relació amb els veïns
  5. Cases productores d'energia solar
  6. Materials intel·ligents i fusta
  7. Professionals a l'abast
Val la pena llegir-ne els detalls a l'article. Jo, però, proposo fer-ne un petit exercici de lateralitat, i passar del camp de l'arquitectura al de l'urbanisme. Així doncs, com serien les ciutats del futur si seguim aquests set conceptes clau de les noves cases del futur? Aquest en seria un primer resultat: ...

dimarts, 3 de maig de 2011

Més Polseres Vermelles, si us plau!

Un aplaudiment i una abraçada pels Polseres vermelles
Un capítol final com cal: màxima tensió, emoció fins al darrer segon, sentiments a flor de pell, trames que es resolen i d'altres que queden pendents, ... I tot just s'ha acabat el darrer capítol de Polseres Vermelles que a casa comença la discusíó: que si no s'hi val amb en Lleó que el deixen sol, que si tornaran tots però no l'Ignasi, ...
Després, la litúrgia de cada capítol: primer, mirar el blog de l'Albert (la seva pàgina web encara continua en castellà i anglès, i sense català); després el fèisbuc i el tuíter! Ple de comentaris, en un tres i no res. Un veritable fenòmen, la sèrie sencera, que ha casa hem viscut amb fruïció durant tots aquests quatre mesos. ...

diumenge, 1 de maig de 2011

Cap a un consum més sostenible, racional i urbanita

Des de Creafutur, una Fundació privada promoguda per la Generalitat i ESADE, que té l’objectiu d’identificar oportunitats futures de negoci a través de l’anàlisi de les pautes de comportament presents dels consumidors i de la previsió de com evolucionaran en un futur, llancen un primer treball sobre tendències de consum del futur al nostre país.
Segons els experts d'aquesta Fundació, les oportunitats de negoci sorgiran dels espais d’intersecció entre aquests tres factors: les tendències de consum; les necessitats no cobertes dels consumidors, i les capacitats de les empreses. I, per això, presenten cinc tendències de consum que originaran oportunitats per les empreses en els propers 5 anys, i que ens acosten cap a un consum més sostenible, racional i urbanita. Donem-hi un cop d'ull. ...