dimecres, 29 de juny de 2011

El que s'aprèn del fracàs empresarial

Llegeixo en el blog salmon la traducció a l'espanyol d'un article d'Scott Gerber que coincideix en la idea amb un dels millors llibres sobre gestió empresarial que he llegit, i rellegeixo ara per fer el post: El llibre negre de l'emprenedor, de Fernando Trías de Bes. I és que tots hem après més dels fracassos que no pas dels èxits. (Aquest estiu hauré d'intentar escriure el meu propi llistat del perquè dels meus fracassos). En el cas de l'emprenedoria, tots dos coincideixen en la majoria d'aspectes, tot i que Trias de Bes, d'una forma més ordenada. Podríem dir, però, que la manca de sentit comú, i la capacitat de sobrevalorar-se -en les idees i les possibilitats de cadascú- estan al capdamunt de les raons per fracassar.

Les 10 lliçons d'Scott Gerber són les següents:
  1. Sense facturació no hi ha negoci.
  2. No ets especial, guanyador i no tens drets a res, i el teu negoci tampoc.
  3. Quantes coses penses que pots fer tu mateix perfectament?
  4. Els plans de negoci tradicionals et poden portar al fracàs.
  5. El pitjor dels casos és l'únic cas a tenir en compte.
  6. Divideix les teves projeccions més negatives i també les teves expectatives per quatre.
  7. Tenir socis estratègics no sempre és bona idea.
  8. La prova del concepte no és opcional.
  9. El creixement s'esdevé en temps real.
  10. Sense importància de l'èxit que tens, accepta que tornaràs a fracassar.
Els 14 factors clau de fracàs, segons Trias de Bes:

Respecte a la persona que emprèn:
1. Emprendre amb un motiu, però sense cap motivació.
2. No tenir caràcter emprenedor.
3. No ser un lluitador.

Respecte als socis:
4. Comptar amb socis quan en realitat en pot prescindir.
5. Escollir socis sense definir criteris d’elecció rellevants.
6. Anar a parts iguals quan no tothom aporta el mateix.
7. Falta de confiança i comunicació amb els socis.

Respecte a la idea de negoci:
8. Pensar que de la idea en depèn l’èxit.
9. Ficar-se en sectors que no agraden o es desconeixen.
10. Escolli sectors d’activitat poc atractius.

Respecte a la situació familiar de l’emprenedor:
11. Fer dependre el negoci de les necessitats familiars i les ambicions materials.
12. Emprendre sense assumir l’impacte que tindrà sobre el nostre equilibri vital.

Respecte a la gestió del creixement:
13. Crear models de negoci que no donen beneficis ràpidament i de manera sostenible.
14. Ser emprenedor i no empresari, i no retirar-se a temps.

Pel que fa a aquests factors clau, val la pena que us llegiu el llibre de Trias de Bes. Breu, intens i clar. I, pel que fa a les lliçons de Gerber, us en passo un intent de traducció lliure de l'article: ...

dimarts, 28 de juny de 2011

Els videojocs són cultura, també a Catalunya

L'arribada del Gamelab -fira internacional del videojoc i l'oci interactiu- a la capital del nostre país és una de les bones notícies per al sector cultural d'aquests darrers mesos. I utilitzo el mot cultural de manera ben conscient. Segurament, aquesta és la primera vegada que, de forma oficial, els videojocs són considerats clarament com a "cultura", en un procés lògic -però que ha estat massa llarg- d'assimilació per part de la resta d'àmbits culturals, més tradicionals, de què això en què els joves d'avui hi aboquen tantes hores també forma part de la nostra cultura.
Entremig de debats estèrils sobre què és i què no és cultura, s'ha perdut un temps preciós per al reconeixement d'aquest àmit en el panorama cultural català. Un temps que molts altres països -l'exemple del Regne Unit ja l'he expressat aquí en altres ocasions- ha tingut clar de guanyar-lo, activant mecanismes per integrar la creativitat que comporta aquest sector i les dinàmiques d'indústria capdavantera en aquests moments en el món de l'oci.
Una de les línies amb més potencial és la d'avançar a partir de la innovació, hibridant el món dels videojocs amb els àmbits culturals clàssics. Per això, aquest cop el Gamelab ja incorpora una jornada interactiva per parlar d'ibridació, en especial entre l'àmbit editorial i el món dels videojocs. I és que el potencial català per a la creació de continguts és evident, i només convé canalitzar-lo cap el món de la indústria, amb una mirada de 360º. Un bon relat es pot convertir en un bon llibre, però també en un bon videojoc, una bona obra de teatre o una bona sèrie de televisió. Només cal proposar-s'ho.
El mercat és ple d'exemples ben reals, com ara el videojoc que pot canviar la vida als actors. I només cal veure com la dansa, arreu del planeta, té en aquests moments a la Wii com el màxim potencial de negoci real. Independentment de si ens agrada o no el resultat, és evident que cal treballar també -a banda de potenciar la internacionalització i l'excel·lència- en aquesta línia d'acostar el videojoc a tot allò que soni a "cultura clàssica".
Ara, només falta que el CoNCA crei i otorgui un premi nacional del videojoc!
Però perquè veieu que ja s'anava en aquesta direcció des de fa temps, podeu llegir l'estudi que s'acaba de penjar a l'apartat de publicacions del web del Departament de Cultura: Anàlisi dels àmbits emergents en cultura i comunicació: el sector dels videojocs a Catalunya, realitzat per l'empresa Get a Partner per encàrrec del mateix Departament. Com veureu, ja hi ha tot un teixit -encara petit, però creixent a ritme gairebé exponencial- d'indústria cultural que cal tenir molt en compte en el futur. Us en copio un resum ...

dilluns, 27 de juny de 2011

Índex 2011 Altran de potencial innovador

La Fundación Altran para la Innovación va presentar la setmana passada a Barcelona l'Índice Altran de Potencial Innovador 2011, un índex desenvolupat per ells, senzill i clar, que mesura la capacitat innovadora i tecnològica dels estats de la Uníó Europea. Un cop analitzat els resultats, no cal dir que s'imposa la pregunta de quin seria el potencial real de Catalunya en R+D+I si no continuéssim lligats a Espanya. Mirem-s'ho, doncs, a pams.
Per començar, cal celebrar la iniciativa, i dir que és molt important que siguin les mateixes empreses les que realitzin estudis d'aquestes característiques, complementant les mirades que fan -interessades, també- els mateixos estats. Des de la seva Fundació, Altran es posiciona així com una empresa que clarament opta pel desenvolupament de la recerca i que, lògicament, també innova. I que és capaç, a més a més, de considerar, dins de les seves activitats de responsabilitat social, l'anàlisi de cap on evoluciona la societat, i ho fa de forma continuada en el temps, que encara té més mèrit.

El rànquing de l'Índex Altran 2011
Com és d'esperar, els països nòrdics -Finlàndia, Suècia, Islàndia i Dinamarca, en aquest ordre- encapçalen l'Índex com a estats europeus amb una major capacitat d'innovació. Tots, excepte Islàndia, també lideraven el rànquing del 2010. (Caldria analitzar la "sorpresa" islandesa, per com afectarà la situació de crisi actual a l'R+D+i, un avenç del que ens passarà, amb retard, també a nosaltres). Aquests quatre estats assolien valors per sobre de 0,75 a l'Índex.
Dins dels estats amb Capacitat Mitjana d'Innovació, a més de la novedosa presència de l'estat espanyol en aquesta edició de 2011, s'hi troben estats com Noruega, Irlanda, Bèlgica, França, Holanda, Alemanya, Regne Unit, Àustria o Estònia; tots ells amb valors de l'Índex entre 0,40 i 0,71.
Així, l'estat espanyol ha pujat del 12è a l'11è lloc en el rànquing, ocupant una posició intermitja dins del grup amb capacitat mitjana, quan l'any anterior es trobava situat en el grup d'estats amb capacitat baixa (que ja encapçalava tant el 2005 com el 2010), i avança el Regne Unit a l'entrar en el grup d'estats amb capacitat mitjana.

Els components de l'Índex:
L'Índex és un índex sintètic, formulat a partir d'un model matemàtic que relaciona els quatre components amb la variable d'inversió en R+D+I com a percentatge del PIB. Els quatre components són:
  • % de població activa amb educació superior
  • % d'ocupació en serveis d'alta tecnologia
  • % d'investigadors en el sector de l'empresa
  • % d'empreses amb accés de banda ampla
Amb dades a la mà, és obvi que el càlcul de Catalunya per separat -a nivell regional europeu, que és com tècnicament s'anomena la possibilitat de què comptabilitzin el nostre país al continent, tal i com reclama la OCDE que s'hauria de fer en aquest tipus d'anàlisi- ens hauria donat un resultat molt diferent, pel posicionament de Catalunya com una de les principals potències en l'àmbit de la recerca i la innovació, i pels esforços fets durant la darrera legislatura, per intentar situar correctament el nostre país en el mapa europeu de la R+D+i.
Mirem-ho més atentament: ...

diumenge, 26 de juny de 2011

L'equip petit, el millor equip del món

Massa mal acostumats com estem -i aviat avorrits- amb les victòries del Barça, a creure'ns gairebé el centre del món pel bon joc de l'equip, a ser tractats com a cas d'estudi a les escoles de negoci d'arreu, la història de l'Equip petit és d'una higiene mental tan sana com necessària.
Des del Blog petit no puc fer res més, doncs, que donar suport -ja en sóc fan oficial- al millor equip del món: l'Equip petit del Margatània FC, l'equip de futbol a 7 Pre-benjamí B format l’any 2008 per l’AMPA de les escoles Margalló i Cossetània de Vilanova i la Geltrú.
Durant tota la temporada, l’equip ha perdut tots els partits que ha jugat, amb derrotes que han arribat a golejades de fins a 27 a 0. En total, els han arribat a fer 271 gols en contra. Tot i amb això, tots i cadascún dels components de l'equip han jugat cada partit com el primer, amb el seu màxim esforç, sense desmoralitzar-se, aprenent a jugar a futbol i a respectar el contrari, i amb l'objectiu de fer un gol a l'equip contrari, fet que varen aconseguir en el darrer partit de la temporada. Tota una odissea per a una colla de petits esportistes que tot just s'inicien en el món competitiu de l'esport i que, ben segur, arribaran molt lluny en l'esport de ser persones.
Cal remarcar també l'esforç de l'entrenador i dels mateixos pares i mares, animant en tot moment els jugadors del seu equip, explicant-los que el que és important és participar, i en cap cas mostrant aquells exemples de pares energúmens que tan sovint es troben pels camps de futbol d'arreu.
Fa molts anys vaig llegir un article d'en Ramon Solsona -crec recordar- que parlava del seu equip favorit: el que anava l'últim a la lliga de la darrera divisió regional, i que havia perdut tots els partits de la temporada. (Si la memòria no em falla, podria ser el Cantallops de fa molts anys?). Ja aleshores em vaig aficionar a mirar sempre, en qualsevol classificació, quins és l'equip que va a la cua, i si encara té l'esperança -el darrer que es perd- de fer algun punt. I a sentir-me solidari amb els que sempre perden (potser, també, perquè, com a bon català, estic acostumat a perdre sempre?).
Que bé que estaria ara que els jugadors del Barça -en Xavi, en Valdés, en Puyol-, acostumats a apadrinar-ho tot, es fessin fans d'aquest petit equip. Realment, s'ho mereixen!
Mireu-vos el vídeo que n'han fet des del Cangrejo, i després llegiu-vos la crònica del darrer partit que en fa l'entrenador, en Carlos. També us en fareu fans! ...

dimecres, 22 de juny de 2011

Innovation Union Competitiveness report 2011

La Comissió Europea acaba de publicar la darrera versió -2011- de l'Innovation Union Competitiveness report, en el qual explica l'estat de la iniciativa de la Innovation Union, una de les set iniciatives emblemàtqiues de l'estratègia Europa 2020 per a una economia intel·ligent, sostenible i incloent.
Així, considera que la innovació ofereix beneficis reals per a nosaltres com a ciutadans, consumidors i treballadors; que s'accelera i millora la manera de concebre, desenvolupar, produir i accedir a nous productes, processos industrials i de serveis; i que és la clau no només per a la creació de més llocs de treball, la construcció d'una societat més sostenible i per millorar la nostra qualitat de vida, així com per a mantenir també la nostra competitivitat en el mercat global.
Haurem de llegir el document -llarg- amb calma, i en especial l'apartat dedicat a la innovació a l'estat espanyol, amb referències al sistema d'innovació de Catalunya. Mentrestant, avanço les 12 principals conclusions del document, traduïdes al català:


Invertir en el futur

1. La Unió Europea està avançant lentament cap al seu objectiu del 3% d'inversió en R+D, però hi ha una distància creixent entre la UE i els seus competidors mundials, especialment a causa de la menor inversió de les empreses en R+D. La inversió en recerca i innovació és un factor clau del creixement i la innovació per al futur d'Europa. Per això, l'augment de la inversió en R+D és una de les cinc prioritats de l'Estratègia Europa 2020.

2. La crisi econòmica ha colpejat amb força les inversions empresarials en R+D. No obstant això, formant part d'un esforç contracíclic, molts països europeus estan mantenint o augmentant el finançament públic de la R+D.

3. Europa compta amb un conjunt ampli i diversificat de recursos humans qualificats, especialment en ciència i tecnologia, que les empreses no aprofiten plenament; en termes de titulats universitaris, la Xina té actualment el mateix pes que la Unió Europea, Estats Units i Japó junts.

4. Encara que es manté al capdavant en la producció de coneixements i en l'excel•lència científica, Europa està perdent terreny en l'explotació de resultats.

Un espai europeu de recerca més eficient per a un sistema d'R+D més eficient

5. Els Estats membres estan implantant reformes per millorar el funcionament de la investigació pública i augmentar la cooperació publico-privada, però, la transferència de coneixements a Europa segueix sent insuficient.

6. El desenvolupament de l’Espai Europeu de Recerca propicia l'evolució i l'eficiència de les activitats científiques a Europa.

7. Europa enforteix cada vegada més la seva cooperació internacional en ciència i tecnologia, mentre que lluita per arribar al nivell dels Estats Units.

8. L'equilibri de gènere entre els investigadors a Europa està millorant; però importants institucions de recerca continuen estant dirigides i gestionades sobretot per homes.

Recerca i innovació per a una economia sostenible i una vida millor

9. Les PIME europees són innovadores; però no creixen prou. Els Estats Units han mostrat una capacitat molt més gran de crear noves empreses, i d'augmentar el seu nombre, en sectors intensius en recerca durant els darrers 35 anys.

10. Unes condicions marc menys favorables per a la R+D de les empreses i un mercat europeu de la innovació fragmentat estan obstaculitzant les inversions privades en R+D i afectant l'atractiu d'Europa.

11. La competitivitat econòmica sostenible en sectors molt intensius en coneixements requereix un canvi estructural més ràpid a Europa.

12. Europa té un gran potencial per desenvolupar invencions de base tecnològica aplicable a la resolució dels grans reptes de la nostra societat i a nous camps de creixement mundial, que podrien materialitzar-se i ser portades al mercat amb èxit, si s'aplica el plantejament integrat i ampli estableix la Unió per la Innovació.

dilluns, 20 de juny de 2011

Ajuntaments, per fer què?

Amb aquest títol, em vaig atrevir a adreçar una proposta al diari ARA, arrel de la constitució dels nous ajuntaments per tot el país. De fet, la idea és senzilla: es tracta de considerar el mètode que ells utilitzen per al control de l'activitat del Govern -Ara Control, a nivell nacional- a l'àmbit municipal.
La reflexió de partida també és ben simple: som capaços de mirar -més enllà dels partits i de les persones que els representen- el que s'està fent des dels ajuntaments, amb una òptica més precisa i objectiva a la vegada que l'estrica observació electoral? Podem parlar del què i el com dels compromisos contrets fa deu dies, a cada un dels ajuntaments? Aixo requereix, és clar, deixar de banda el qui -les persones- i amb qui -els partits. Aquesta fase electoral ja s'ha acabat i ara convé desenvolupar els programes proposats.
Queda clar també que no es tracta pas de mesurar el grau d'ambició de l'ajuntament: fins on es vol arribar durant la legislatura. Quant lluny es creu que la ciutat pot avançar -quin grau d'avenç en innovació, en àmbits socials, en seguretat, ...- durant els quatre anys propers. De fet, aquesta ambició l'han definida els ciutadans escollint les opcions que han triat a les urnes i les propostes que porten a l'esquena. (I a ningú se li escapa que la meva opinió era que es podien optar per mirades que van molt més enllà en tots els terrenys). No es tractaria, doncs, de dir si les propostes que un govern municipal posa sobre la taula són les convenients o no per la ciutat. Aquest és un debat que queda per al següent procés electoral.
Sinó que seria qüestió només -que ja és prou- de tenir present allò que es va prometre durant la campanya electoral -el que en va quedar constància escrita- i fer-ne un seguiment tècnic i una avaluació el màxim d'independent possible. Això és el que fa l'Ara Control per al Govern del país, i de moment no hi ha ningú que ho faci per a tots i cadascún dels nostres ajuntaments.
De fet, estaria molt bé que aquest control es fes des de la societat civil mateix. No hi ha entitats que puguin recollir la idea i posar-la a la pràctica? Ara que es parla de trobar fórmules per a millorar la participació ciutadana, seria un bon moment per generar sistemes de control de la cosa pública des del món civil.
A Granollers, no resultaria tan difícil. Les propostes de l'equip guanyador estan recollides en el seu programa electoral i són prou concretes com per fer-ne el seguiment i avaluació del seu compliment. (Repeteixo que no és qüestió de valorar si aquestes són les que més convenien a Granollers. Els ciutadans van opinar així en el procés electoral, i caldrà esperar a les properes eleccions per reflexionar sobre la idoneitat de les propostes). Com evoluciona, doncs, allò a què es va comprometre l'equip guanyador?
Ja ho he dit al principi: portem massa dies parlant del qui -tot i reconèixer la importància de les persones en el fet de liderar una ciutat-, i crec que seria bo tornar a pensar en el què i el com. Entenc que, amb aquest projecte, s'ajudaria molt a avançar en la idea de la governança participada de les ciutats, del control correcte i adequat del treball dels governs municipals, més enllà d'aquelles mirades -personals, partidistes- que massa sovint distreuen l'atenció de la política real. I d'explicar que els ajuntaments fan molta feina, propera i necessària.
Internet possibilita que aquestes dinàmiques es facin de forma senzilla, sistèmica i participada. I, a més, que es puguin reproduir a diverses poblacions a la vegada. Només cal posar-s'hi. Algú s'hi apunta?

dissabte, 18 de juny de 2011

Incentius per a l'esport saludable

La idea és del Doctor Carles Vallbona -pels qui no el coneguin, un savi granollerí que es dedica a investigar sobre medicina i salut a Houston, on viu des de fa anys amb la seva família, i on va treballar amb la NASA, tasca que se li ha reconegut amb les medalles Narcí Monturiol i Josep Trueta-, i ens la va exposar ahir a la nit, en el sopar de fi de curs de l'Agrupació Esportiva de l'Institut que du el seu nom. A banda de celebrar els èxits esportius de la temporada -fins i tot, l'equip femení sènior acaba de pujar a primera divisió estatal!-, el Doctor Vallbona va mostrar-nos, als seus prop de 84 anys, l'excel·lent estat de salut física i mental en la que es troba. Cada dia, una hora d'esport al gimnàs, i deu minuts baixant les escales de casa seva, al 29è pis d'un edifici de la ciutat de Houston. I, al final, com un més de nosaltres a tornar les taules del gimnàs al menjador de l'Institut!
I anem a la proposta que ens féu -tan seriosa que, tal i com va comentar, el Conseller de Salut no li agradaria gaire. Es tracta de considerar l'exercici de l'esport com un hàbit de prevenció saludable i, per tant, que estalvia bona part del pressupost futur de salut del nostre Govern. Així, considera Vallbona, el mateix govern hauria de compensar -i així incentivar encara més, les persones que practiquen esport com a activitat saludable. Tenint present que es pot realitzar de forma bastant aproximada el càlcul que suposa, segons l'edat, el gènere i altres factors, per a cada grup de persones, l'estalvi en salut, no és gens difícil valorar l'impacte que suposa per al conjunt del sistema de salut una mesura d'aquestes característiques. I, per tant, es podria trobar la manera de reemborsar a cada ciutadà l'esforç que està fent avui per a estalviar recursos futurs del sistema de salut pública i assistència social. El resultat, és clar, seria d'un magnífic superàvit per a la societat i el país en general, i se'n beneficiaria, en molt poc temps, el mateix sistema de salut i de serveis socials.
(La manera de calcular-ho i portar-ho a la pràctica no seria tan difícil: poder desgravar les quotes -o part d'elles- de les entitats esportives que desenvolupen aquestes bones pràctiques, reconegudes i validades a partir d'algun procediment senzill pel mateix sistema de salut -CAPs de cada localitat, govern comarcal de salut, etc).
Una excel·lent idea, gens difícil d'aplicar, i que només requereix de la mínima voluntat per part dels dirigents polítics de creure en el futur del país, de les seves entitats i de la seva gent.

divendres, 17 de juny de 2011

Set claus per a unes finances empresarials sostenibles

Tot i que, massa sovint, les dificultats per avançar en un procés de sostenibilitat dins de l’empresa es veuen frenats pels Directors de finances (CFO), cada vegada més els equips de finances corporatius estan més involucrats en aspectes relacionats amb la sostenibilitat. Així ho entén Paul Baier, periodista del portal 'Greenbiz.com', que ha elaborat una llista de les set tendències de sostenibilitat que tot director de Finances hauria de conèixer i considerar a l'hora de plantejar els objectius empresarials.
Les tendències marcades per la responsabilitat social i la sostenibilitat en el món empresarial cada vegada involucren més sectors i equips funcionals que treballen, per exemple, en l’elaboració de les parts de l'informe de sostenibilitat, i reporten també al CFO. Aquests grups inclouen relacions amb els inversors, gestió de riscos, assessories legals, compres i subministraments, informàtica, serveis, i de recursos humans. D'altra banda, l'equip de finances corporatives sovint condueix els processos clau del negoci, com ara el pressupost, els crèdits de capital, la informació financera interna i externa, la compensació executiva i la gestió de l'energia, que afecten directament a la consecució dels objectius de sostenibilitat.
Així doncs, m'atreveixo a traduir l'article al català, per tal de donar a conèixer, als equips de finances de les empreses, les claus per a un desenvolupament empresarial compromès i competitiu. Serien les següents:

dimarts, 14 de juny de 2011

Tomàs Lluc i Cristina Losantos. Lletres poètiques

Definició experimental de casa

...

Casa meva són els vidres,
segurament no gaire nets,
que resisteixen impassibles,

que quan t'hi acostes per tocar-los
et deixen entreveure el seu secret,
els anys d'abans i els que vindran.


29 poemes il·lustrats que s'inicien, cada un d'ells, amb una lletra diferent. Tots ben diferents, alguns plens de nostàlgia, altres amb jocs de paraules, altres plens d'amor, o ben breus, o plens de màgia, ... En fi, una sopa de poemes, amb moltes lletres per digerir i passar-s'ho bé mentre t'empasses cada poema.
El treball de la Cristina Losantos és ben especial, perquè aconsegueix fer viure -re-viure, con-viure- les lletres que poema en Tomàs. Tot el llibre és ple d'esquitxos de dibuix, que retoquen i expliquen (cal?) els poemes. I també ens regala quatre pàgines magistrals: l'escriptor de nit, que fumeja lletres; el nen adormit, després de la festa; el pare que sacseja el teclat; i la fi del Pirata Peter Pan. Enhorabona!
D'en Tomàs Lluc -seudònim de Lluís Payrató- he de dir que no en sabia res, tot i que ja ha publicat un altre llibre de poesia, tot remenant pels racons de les autobiografies. L'altre personalitat seva es dedica a fer de professor de filologia catalana a la Universitat de Barcelona, i escriure textos sobre llenguatge, comunicació i la parla col·loquial. Es nota, doncs, que sap jugar amb els mots i ens fa discórrer per camins on tots els de casa ens hi podem sentir còmodes. Moltes gràcies!

Animàlia (Honorables amistats: per vosaltres!)


Estimades i estimats, benvolgudíssims animals!
(no us enfadeu, que està dit tot en un sentit ben amical).

Mai no hauria imaginat
que un dia us pogués fer un vers,
llegir-lo del dret ... i dir-vos: gràcies!,
sou uns esplèndids exemplars!

...

Sou, en el bon sentit dels mots,
persones bones ... i uns animals ben escollits!
Molt bons amics i molt bones amigues:
doncs quina sort que tinc, que us tinc a tots!

...

dilluns, 13 de juny de 2011

Donna Leon. Conclusions preliminars


En el darrer llibre de Josep Maria Ferrer Arpí i Franc Ponti, Si funciona, cámbialo, dos dels màxims exponents de la innovació al nostre país, exposen el cas dels inspectors Brunetti i Montalbano com a generadors d'innovació, a partir dels seus valors autèntics.
En general, les novel·les policíaques, que permenten endinsar-nos en les arrels de la psicologia humana amb intensitat, i que posen qüestions ètiques al límit, són un bon punt de partida per a iniciar reflexions innovadores. I quins són, aquests valors?
Doncs, per a Brunetti, per començar, el fet de viure -en la ficció- una vida absoultament en comunió amb el seu lloc de residència. Així, Venècia és l'oasi sense presses, el món a la mesura humana, a l'abast de la mà: l'univers humà ideal. Cultura, poder i refinament, com toca al nord d'Itàlia. I Brunetti sap disfrutar del bon menjar, el vi, el sexe, l'amor i l'amistat. Un positivisme vital fruit de la decisió conscient: la necessitat de sobreviure a l'entorn malgrat ell, un entorn socialment embrutit (per la política, la religió, el poder, el tràfic d'influències, el crim). Innovador, doncs, per la concepció de la seva alternativa vital perfectament assumida, a contracorrent dels models socials vigents. I és que, per innovar en la nostra vida, fan falta una visió, una voluntat i un model propi.
Pel que fa a aquest llibre, les Conclusions preliminars, és d'aquells que cal llegir a poc a poc, assaborint més les seves reflexions tranquil·les -i sorprenents en l'entorn en el que es mou- que no pas l'acció que s'hi esdevé, que és més aviat poca. "És possible experimentar dos sentiments contradictoris envers una mateixa persona al mateix temps"? "Fins i tot, la gent que coneixem molt bé ens pot sorprendre quan es troba en un entorn diferent". Unes veritats que s'esdevenen reals a mesura que avança el llibre, enmig dels canals i carrerons de Venècia.
Si l’ambientació fidel d’una ciutat tan emblemàtica com Venècia és un motiu atractiu per a molts lectors, també ho és el procés de deducció que porta Brunetti a canviar allò que semblava evident de bon principi. I no dono -és clar- més pistes, sinó que us convido a llegir-ne més. ...

Els deu principis de Guy Kawasaki sobre la innovació

Retorno al blog i descubreixo, després d'un període de piuladess i a partir d'un blog imaginactiu, un personatge interessant i, per mi desconegut fins el moment, Guy Kawasaki, un altre dels gurús que també pontifica sobre la innovació. M'atreveixo a traduir-ne al català el resum que en fa. (Tot aquest material és propietat de la Wharton School de la Universitat de Pennsylvania i Universia).
Kawasaki parla sobre innovació en els negocis des de la perspectiva de qui compta amb més de 25 anys d'experiència en l'assumpte. Una història que ell mateix reconeix que és plena d'alts i baixos. Així, després d'estudiar psicologia a Stanford i de concloure un MBA a la Universitat de Califòrnia (UCLA), Kawasaki, nascut a Hawaii, va esdevenir el segon "evangelista" de programari d'Apple Computer. El seu treball, de 1983 a 1987, consistia a convèncer a les persones perquè creessin programari per al Macintosh. Recorda amb afecte els seus companys a Apple, com a individus visionaris, motivats i probablement "la major col•lecció d'excèntrics en la història de Califòrnia, encara que el rècord el va trencar posteriorment Google".
Després de sortir d'Apple, Kawasaki es va dedicar a obrir empreses pròpies, a més de fer-se consultor, autor i capitalista de risc. Va escriure, entre altres: The Macintosh way, Rules for Revolutionaries, Selling the dream i, més recentment, Reality Check. Precisament n'acaba de treure un de nou -Enchantment. The art of change heards, minds and actions- sobre com influir en el que la gent farà, mantenint els més alts estàndards d'ètica.
Avui, amb 56 anys, Kawasaki escolta sovint els plans que li presenten els fundadors de noves empreses de tecnologia des de les oficines de la seva companyia de capital risc, Garage Technology Ventures. A la cartera de Garage hi ha tecnologies específiques per a la subcontractació d'activitats de logística i per al sector de les energies renovables, entre d'altres, encara que Kawasaki admet que l'empresa no ha trobat encara un gran descobriment que la faci enlairar.
El 2008, l'empresari va llançar Alltop, una web lliure que utilitza l'RSS per afegir, per matèries, les últimes novetats de milers de webs i blocs. El seu blog, "How to Change the World”, és una de les webs d'estratègia més visitades.
A la Universitat de Pennsilvània, Kawasaki va realitzar el 2009 una xerrada, titulada "L'art de la innovació", que consistia en un manifest de deu punts sobre com produir alguna cosa de valor per al client. Els "Deu manaments" de Kawasaki són:
1. Oferiu sentit, i no diners
2. Treballeu amb un mantra, i no amb una missió
3. Salteu-vos les corbes
4. Treballeu amb dissenys exclusius
5. No us preocupeu en crear un producte perfecte
6. Polaritzeu a les persones
7. No impediu que brotin les flors
8. Renoveu-vos, renoveu-vos sempre
9. Escolliu el vostre nínxol
10. Seguiu la regla del 10-20-30
A continuació, us n’adjunto un resum més extens: ...

diumenge, 12 de juny de 2011

Emma Craigie. Pastís de xocolata amb Hitler

El mateix dia que mor Jorge Semprún, m'acabo aquest sorprenent Pastís de xocolata amb Hitler, d'Emma Craigie, una mestra i escriptora anglesa que només amb un parell de llibres ja ha demostrat la seva vàlua per aproximar la història als més joves d'una forma prou novedosa. Pastís de xocolata amb Hitler és un llibre breu però molt profund, que explica els deu darrers dies de Hitler al seu búnquer des del punt de vista de Helga Goebbels, una de les filles de Joseph Goebbels, Ministre de la Propaganda i Il·lustració del Tercer Reich, i que va morir enverinada amb els seus germans pel seus propis pares, abans que aquests se suicidessin.
El llibre se li va inspirar a la Emma quan va veure Der Untergang (malahuradament, no hi ha traducció catalana d'aquesta fabulosa pel·lícula, que en espanyol es va titular El hundimiento). Per elaborar la història, doncs, l'autora es va basar en declaracions dels diversos personatges que varen sobreviure al búnquer, imatges i pel·lícules de l'època. I, realment, aconsegueix transportar-nos dins d'aquell infernal edifici, i presentar-nos com a versemblants tots i cada un dels personatges -també infernals- de la història.
Tampoc és gens senzill fer-nos entrar dins dels pensaments d'una nena de 12 anys, que ha viscut aïllada del món real tota la seva vida, i que només ha conviscut en un ambient nacionalsocialista -la nena preferida de Hitler-, i amb un pare que va ser l'expert número u del planeta en manipular la gent.
Durant tot el llibre, i intercalant-ho amb el que passa allà dins cada un dels dies, l'Helga ens desgrana els seus records sobre el tiet Fhürer i les passes prèvies que portaren a l'holocaust jueu. Per tant, anem rebent missatges molt clars -sobre el sacrifici del poble alemany, les maldats del poble jueu, dels comunistes i els americans-, que són els que rebien tots els ciutadans alemanys aleshores.
I dues grans qüestions a tenir presents, des del punt de vista literari: com destriar realitat de ficció?. Un criteri barroer: qualsevol cosa que sembli especialment inversemblant és probable que sigui certa, diu Hilary Mantel. I tot l'holocaust en seria l'exemple més clar.
La segona, el paper dels infants a les guerres: "Els infants no van ser tan sols els testimonis muts i traumatitzats d'aquesta guerra, ni tampoc simplement les seves víctimes innocents. També van viure la guerra, van jugar i es van enamorar durant el seu curs; la guerra els va envair la imaginació i els va enrabiar per dins", diu Nicholas Stargardt. Llàstima que tants nens no ho poguessin explicar. ...

dijous, 9 de juny de 2011

Els més vistos dels 10.000

Un espai per a la vanitat, ho titula el mestre Isern un cop al mes, per explicar el resultat de les estadístiques automàtiques del seu blog. Ara em trobo que acabo d'arribar a les 10.000 visites -que a mi em semblen moltes!-, i penso que és bo explicar-ne i analitzar-ne les quatre dades de què disposo.
Però també un espai per donar gràcies, a tothom qui s'ha atrevit a llegir ni que sigui un apunt del blog, al llarg d'aquests mesos. Ja ho he deixat escrit més d'una vegada que el que prioritzo a l'hora d'escriure és el suport a la meva memòria, que veig com va fent figa mica en mica. I que entenc això del blog com un ajut per ordenar les idees i obligar-me a escriure. Cap interès literari, doncs. En tot cas, la voluntat de donar a conèixer el que em passa pel cap. Però és ben cert que sentir-te llegit -que no vol pas dir que es coincideix amb el que opines- recomforta i ajuda a seguir tractant d'explicar com veig les coses, amb certa tranquil·litat. (Des que he provat el Tuíter, me n'adono que això de l'slow és més que una filosofia de vida. La necessitat d'escriure poc a poc, en contraposició amb el fet de piular el que et passa pel cap en aquell moment).
Doncs aquests són els 10 posts més clicats dels 10.000 (des del 2009):
  1. Polseres vermelles (01/02/2011)
  2. Més Polseres Vermelles, si us plau! (03/05/2011)
  3. Stéphane Hessel. Indigneu-vos! (02/04/2011)
  4. L'adéu a en Joan Bretcha (18/05/2010)
  5. Eulàlia Canal. L'arbre de les històries (08/12/2009)
  6. Nil Barral. L'home que dormia al cotxe (24/01/2011)
  7. Charles J. Merrill. Colom: 500 anys enganyats (07/11/2009)
  8. Gabriel Janer Manila. He jugat amb els llops (05/06/2010)
  9. Josep Maria Espinàs i Francesc Burrull. Les 26 cançons infantils (03/12/2010)
  10. El que hem perdut en cultura (16/05/2011)
I aquestes en són algunes primeres conclusions: ...

dimecres, 8 de juny de 2011

El Mar i Cel dels Amics de la Unió

Per celebrar els 15 anys de l'Escola de Música de la Societat coral Amics de la Unió -una entitat centenària, al mateix temps que un gran exponent d'innovació en el tercer sector cultural- ens varen regalar una ambiciosa producció: tot un Mar i Cel, en la versió d'Albert Guinovart i Xavier Bru de Sala, sobre el text original d'Àngel Guimerà.
Tot i que no hi havia el vaixell dels Dagoll-Dagom, l'escenari va semblar petit durant les tres sessions, comptant-hi l'assaig general, que ompliren el Teatre Auditori, amb els més de cent cantaires dels cors Mixt, de Cambra, Jove i Infantil. Unes veus excel·lentment dirigides per en Josep, amb un David immens dirigint professionalment l'Orquestra, com si es tractés d'un concert de Cap d'Any, i en Joan al piano. Un conjunt de professors, molt ben coordinat per l'Oriol, que fan pensar en una estructura de treball més semblant al Barça que a una clàssica escola de música. ...