dissabte, 29 d’octubre de 2011

Florence Noiville. Soy economista y os pido disculpas

Un llibre que m'ha tornat un munt de records a la memòria sobre els meus anys en una escola superior d'administració i direcció d'empreses que hi ha just a sota del monestir de Pedralbes barceloní. (Per cert, un dels racons més tranquils i bonics de Barcelona).
L'autora, la Florence Noiville és una persona que va clarament a contracorrent. A La Contra la titllen d'"empollona rebel", quan ella s'ha forjat un molt bon nom en el món del periodisme literari després d'haver renunciat a una prometedora carrera per entre les multinacionals del món dels negocis. I és que, sobretot, es permet acusa les escoles de negoci que només ensenyen a mirar d'obtenir el màxim benefici possible, sense cap més consideració. I els seus ex-companys s'hi han dedicat, tots aquests anys, en cor i ànima. (De fet, per la seva escola hi van passar personatges com l'Strauss-Kahn).
És ben veritat que els anys vuitanta, els llicenciats veien davant seu que se'ls desplegava l'alfombra vermella, tant si es dedicaven a les finances -els golden boys- o al màrqueting -els high pots. I més quan aprenien, fonamentalment, amb el mètode MMPRDC, és a dir, Make More Profit, the Rest we Don't Care about, que vol dir ni més ni menys que el tot s'hi val per guanyar diners.
El problema, però, no és tan la formació que es practicava, com la incapacitat de les escoles per a percebre durant els darrers deu anys els nombrosos signes que feien pensar que l'economia capitalista, portada a límits extrems, podia pura i simplement descarrilar. Per tant, la qüestió fonamental és sobre la responsabilitat de les grans escoles de negoci actuals davant dels canvis que s'haurien d'introduir amb urgència en l'ensenyament per aprendre la lliçó que pot extreure's de la crisi.
I retreu que les bones intencions que semblaven portar -les càtedres de comerç just, d'empresa social, d'empreses alternatives i fins i tot d'ONGs- han quedat en un no-res, i són ara totalment marginals.
Finalment, també explica que el propòsit del llibre és alertar i despertar consciències, especialment les dels responsables d'aquestes escoles, per tal que canviïn el sistema d'ensenyament que s'hi dóna. I, sobretot, per demanar que aportin principis i valors als futurs dirigents de les empreses d'arreu del planeta, més enllà d'intentar pujar en el rànquing de les escoles de negoci d'arreu, i és que els rànquings mai han creat un projecte pedagògic.
El llibre està farcit de citacions literàries -que es noti l'ofici- i d'anècdotes sobre ex-companys seus, ben poques que aportin optimisme. Cal ressaltar la conversa amb el Professor Yunus, premi Nobel de la Pau el 2006 conjuntament amb el Banc Grameen, la seva experiència esperançadora de microcrèdits per a dones pobres a Bangladesh.
Evidentment, recomanaré el llibre als meus ex-companys en el proper sopar. ...

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Nova Comunicació de la UE sobre RSC

Ahir mateix, Brussel·les va publicar un nou i important document sobre la Responsabilitat Social Corporativa. Es tracta de la Comunicació titulada Responsabilité social des entreprises: una nouvelle stratégie de l'UE pour la perióde 2011-2014, que suposa un canvi en l'accent que la UE donava a aquesta matèria dins de la seva política empresarial. Sembla que, per fi, comencen a prendre's seriosament les possibilitats que suposa la RSC per a un nou model de desenvolupament econòmic arreu del continent.
Com que es tracta d'un altre nou document, només en edició en anglès i francès, m'atreveixo a publicar-ne la traducció (com sempre, excuses pel nivell) al català, esperant que algun dia la nostra llengua sigui reconeguda com a llengua oficial, a efectes si més no de la publicació d'aquesta tipologia de documents.
De moment, començo per la Nota de Premsa, i els propers dies aniré publicant el document sencer. ...

Tocats pel clarinet!

L'OCGr, dirigida per en Francesc Gullén, en una fotografia un xic antiga
Això és el que hauríem de dir després d'aquest cap de setmana amb el clarinet de protagonista. Per començar, s'encetava el 35è cicle de Jazz del Casino amb un aperitiu com és la Barcelona Stride Band, on l'Oriol Romaní, un clarinetista de tall clàssic que havia format part de la Locomotora Negra anys enrera -i en la que encara torna a pujar de tant en tant- ens congracià amb uns quants temes de dixieland i swing tradicional. Cal dir, però, que l'ànima musical del grup és en Marcelo De Castro, intèrpret experimentat del washboard -la fusta de rentar roba!-, que du el jazz i Granollers al fons de l'ànima. I els acompanyaven l'Òscar Font al trombó i cantant algun tema prou divertit, en Bernat Font al piano, dominant l'estil stride, i el també vallesà Fèlix de Blas a la tuba. Una nit en què el Casino semblava trobar-se enmig de New Orleans, amb tot de gent que, tots ells, estan Tocats pel jazz!
El segon concert, de toc encara més clàssic, fou el de l'Orquestra de Cambra de Granollers. El darrer gran concert que dirigia en Francesc Guillén a casa nostra, en record d'en Carles Riera, mort ara farà dos anys. I per això ens regalà dues perles de Mozart -en Carles n'era el fan número 1!- per escoltar, dedicades al seu gran amic.
Per començar, el Concert per a clarinet kv. 622 en la major, relaxant, malencònic, i perfecte en la seva orquestració i desenvolupament. És un plaer descobrir com totes les peces d'un puzzle encaixen entre sí, veure com qualsevol intent de la melodia per escapar-se, acaba tornant al punt d'inici, i trabant amb el conjunt de l'obra; un d'aquells casos en els quals te n'adones que les matemàtiques i la música tenen molt a veure. Un concert que Mozart dedicà al seu gran amic Anton Stadler, i que en Joan Enric Lluna, excel·lent clarinetista valencià, al seu torn li dedicà a en Carles, a qui definí com un home generós, bo, savi i, sobretot, amb un sentit de l'humor intel·ligent. L'elogi de l'amistat, doncs, fet música.
La segona peça, la Simfonia núm. 40 kv 550 en sol menor, inquietant, és sovint qualificada com a tràgica. La veritat és que la seva execució, emotiva a més no poder, ens feia pensar en el moment crític en què es troba l'Orquestra, després dels mots introductoris d'en Francesc, esperant que se li defineixi el seu futur més proper. Però amb un final, això sí, digne d'un geni com Mozart.
En resum, un cap de setmana tocats, també, pel so del clarinet i el record d'en Carles.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

La primera cursa

Sempre hi ha una primera vegada, i aquest diumenge va ser el dia esperat. Després d'un mes entrenant-me, més aviat a mig gas, per arribar a córrer algun dia la Mitja, ahir vaig córrer la meva primera cursa. Es tracta de la primera Cursa popular en benefici de la Salut Mental. Un total de 10 quilòmetres, que vaig complir amb una mica menys de l'hora. Un ritme que, per als debutants com jo, és prou correcte, segons diuen els entesos, que per aquí n'està farcit.
Ben mirat, aquesta activitat de córrer és prou absurda. Senzillament, posar-se a accelerar un cos que només està preparat per caminar i poc més, per cansar-se i tornar al mateix punt de partida, no sembla que tingui gaire alicient. Ni tan sols es pot dir que veus el paisatge -la llera del riu fins a Can Cabanyes i tornar fins les pistes d'atletisme- quan valdria molt la pena fer el mateix recorregut, però en una excursió tranquil·la, disfrutant de les vistes i l'entorn fluvial.
Però és ben cert que enganxa. Ja ho deia aquell, que escrivia què volia dir quan parlava de córrer, que això és més que una filosofia de vida, i que, quan comences, t'atrapa del tot. Ja ho veurem si ho deixo.
Ara bé, per molt gratificant que pugui semblar la suada, sort n'hi ha que al final de la cursa t'espera una butifarrada com cal, feta pels especialistes aquells que acabaven de passar la nit celebrant-ne cinquanta! Per molts anys!

dissabte, 22 d’octubre de 2011

La fi d'ETA

El 20-0 serà una data per recordar, d'alegria, tot i que encara continguda, perquè el camí que resta encara és llarg.
Durant aquests dies, des de la Conferència de Pau fins al comunicat final, s'ha dit de tot i publicat notícies, entrevistes i articles molt interessants sobre la fi d'ETA, amb molta més sensatesa que la que els diaris de la caverna, nerviosos, ens volen fer creure. Per exemple, entrevistes a víctimes del conflicte, com amb Rosa Lluch, filla de l'Ernest Lluch, amb Marxelo Otamendi, amb l'Eduardo Madina, amb Roberto Manrique, o els articles del Lehendakari Ibarretxe o d'en Carod. S'ha arribat al punt que tothom esperava -el cessament definitiu de la violència-, punt d'inici per tal de conduir el procés cap a una pau veritable, que no és pas quan es lliuren les armes, sinó quan totes les persones se senten lliures de veritat.
I qui potser ha retratat millor tot aquest procés han estat, com sempre, els periodistes que es dediquen a donar la seva opinió a partir de l'humor gràfic. N'adjunto algun d'aquests dies, elaborats per en Fer, en Jap, en Fontdevila, en Vergara, en Forges, en Ferreres, en Puigbert, en Batllori, en Tharrats, ...

divendres, 14 d’octubre de 2011

Cultura, canvi social i filantropia

M'arriba un informe, -Fusing arts, culture and social change. High Impact Strategies for Philanthropy, que vindria a ser quelcom com ara Arts de fusió, cultura i canvi social. Estratègies d'alt impacte per a la filantropia- que trobo interessant i novedós a casa nostra, pel missatge i la reflexió que fa sobre l'ús dels nostres diners, tant a nivell de despesa pública com individual, a partir de la filantropia. (Un concepte que a casa nostra no ha fet fortuna, però que als Estats Units serveix per reconèixer i entendre els esforços que realitzem tots plegats, a nivell individual o de forma organitzada, en forma de donatius a organitzacions humanitàries, persones, comunitats, o treballant per a ajudar als altres, directament o a través d'una ONGs amb finalitats no lucratives, així com el treball de voluntariat per a donar suport a institucions que tenen el propòsit específic d'ajudar als altres i millorar les seves vides. Així, aquest patrocini, mecenatge i voluntariat es pot donar en diversos àmbits -social, educatiu, esportiu, cultural- , i per al sector cultural representa, als Estats Units, una bona forma de finançar les activitats artístiques i culturals, a diferència de casa nostra, on és el sector públic el que financia en bona part la cultura).

En aquest estudi, elaborat per Holly Sidford, presidenta de Helicon i el seu equip per encàrrec de la NCRP, s'explica que l'art i la cultura són elements fonamentals de la nostra societat, i un mitjà essencial pel qual la gent forma la seva identitat, expliquen les seves experiències i imaginen el seu futur. Als Estats Units, la filantropia institucional és un factor clau per a les institucions culturals i artistes, i un important estímul per al progrés en aquest camp. Cada any, es recullen al voltant de 2.300 milions de $ per a les arts, però la distribució d'aquests fons no es correspon amb la realitat del paisatge cultural ni amb l'evolució permanent de la realitat demogràfica. Així, el repartiment de subvencions actual no té en compte la pràctica artística de grans segments de la nostra societat.
El document resumeix raons convincents -demogràfiques, estètiques i econòmiques- per tal que les fundacions modifiquin els seus sistemes de concessió de subvencions per mantenir-se al dia, d'acord amb els canvis en el sector cultural i per seguir sent rellevants d'acord amb l'evolució de les comunitats més necessitades. Amb la concessió de subvencions també es pot treballar per l'equitat i la justícia social, prioritzant intencionadament les comunitats més marginades, i invertint en la participació i el desenvolupament cultural comunitari. D'aquesta manera, els finançadors poden contribuir de manera significativa a desenvolupar un sector cultural molt més incloent i dinàmic, i un món més just i democràtic.
Evidentment, la mateixa reflexió la podríem fer nosaltres al nostre país, analitzant a quins sectors i classes socials van a parar els recursos dedicats a l'art i la cultura, i fomentant encara més l'orientació social del sector.
El NCRP (Comitè Nacional de Filantropia Responsable) ja ha elaborat altres informes similars -sobre salut, educació i properament sobre medi ambient-, per tal reconsiderar les estratègies de finançament per generar un major impacte. Durant més de 30 anys, aquesta Comissió ha servit com a organisme de control independent de les fundacions dels Estats Units. Amb el temps, donants institucionals, governs federal i estatal i la gent han tingut presents les seves recomanacions i les han transformat en polítiques concretes, com la promoció de la informació financera completa de les fundacions (què hauria passat si això ho hagués fet la Fundació del Palau de la Música?), considerada una bona pràctica, entre moltes d'altres. Així, la NCRP, que promou la filantropia que serveix al bé públic, és sensible a les persones i les comunitats amb menor riquesa i oportunitats, i és un exemple de responsabilitat, d'integritat i de transparència.
Queda clar que el futur més proper suposarà un canvi en el finançament de moltes activitats, i en el nivell de compromís de les persones amb allò que creuen més prioritari. Així, serà feina de tots -i això vol dir de cada un de nosaltres- decidir si volem que la cultura -i quina cultura- ha de sobreviure a la crisi, i amb quin nivell de dignitat cal que ho faci.
A continuació, us mal-tradueixo al català el resum executiu del document: ...

Gunter Pauli, creador de l'economia blava


Foto de Günter Pauli, feta per Maite Cruz
M'arriba a les mans el llibre sobre l'economia blava -que no és un tractat sobre els comptes de la colla dels Blaus a la FM-, cerco informació sobre l'autor i em trobo amb aquesta Contra de LV. (Com que aquest diari no té versió digital en català), així doncs, la tradueixo, per tal de fer-me'n una primera idea sobre com pensa aquest economista belga (1956), que resideix entre Sudàfrica i el Japó, després d'haver-ho fet a França, Suècia i els Estats Units, consultor permanent de les Nacions Unides i el Govern del Japó, i empresari multi-inquiet. Casat, amb cinc fills, no treballa, sinó que frueix amb el que fa. I exposa les seves idees per generar un entorn que condueixi a un futur millor per als nostre fills, basant-se en el coneixement acumulat durant anys per la natura per a assolir nivells d'eficiència cada cop més grans. Per això, fa sentències com la que diu que "la zebra és el model d'eficiència energètica" que cal seguir.
Un pensador singular, un xic revolucionari, que creu que hi ha futur, és molt d'agrair. De moment, doncs, per anar fent boca i fins que no tingui temps de nit per llegir-lo i fer-ne crònica, aquí va La Contra ...

dimecres, 12 d’octubre de 2011

La música del cel, dels Amics de la Unió

No sé què és que la fa certament celestial, però durant el concert de diumenge del Cor Infantil dels Amics de la Unió, varem poder escoltar una música, mescla dels tubs aguts de l'orgue i les veus blanques del cor, que bé la podríem qualificar d'aquesta manera.
El concert estava organitzat per la Fundació Música Sacra, constituïda per donar suport a la construcció de l'orgue Josep Maria Ruera de Sant Esteve de Granollers, i compartia plaça amb la magnífica Festa dels lectors de Cavall Fort, que enguany se celebrava a la nostra ciutat. Aquesta fundació gestiona una temporada de concerts -la música del cel- de molt nivell, gràcies tan sols a les aportacions voluntàries dels seus assistents, un exemple a seguir per a tots els gestors culturals, sobretot en èpoques de crisi.
El programa estava format per composicions per a orgue i veus blanques de música del segle XX, francesa en la seva gran majoria (si és que es pot dir que la música en llatí és d'algun lloc). Una música prou contemporània, que veu de les fonts de l'impressionisme musical, sobretot francès, i que ens va permetre conèixer peces desconegudes per al gran públic, i autors dels que no estem acostumats a escoltar gairebé mai. Així, varem poder gaudir del motet coral O sacrum convivium, d'Olivier Messiaen, una versió de Tota pulcra es, de Maurice Duruflé, l'excepcional Missa a tres veus, d'André Caplet, el màgic Alleluia de l'americà Randall Thompson i el Salve Regina de l'hongarès Miklós Kocsár. I de peces per a orgue ben sorprenents, de César Frank, Charles-Marie Widor i Louis Vierne, magníficament executades per en Jordi Vergés.
De tots ells, cantants, director i organista, cal agrair la seva capacitat tècnica necessàries per a interpretar peces d'aquesta dificultat, i l'oportunitat que comporta escoltar obres d'aquest nivell de complexitat però que, al mateix temps, et fan gaudir de moments extraordinaris, vibrants i màgics, de música sacra. L'excel·lència de la feina d'en Josep Vila es va fent cada cop més explícita en la capacitat de dirigir i treure rendiment d'un equip de gent jove -adolescent, per més senyes- i d'una forma tan brillant. Enhorabona pel nostre Guardiola del cant coral!
Just arribar a casa, les Redes nocturnes de l'Eduard Punset explicitaven la connexió neurològica entre la música i les emocions de tot tipus que podem experimentar els sers humans. El professor de psicologia Stefan Koelsch explicava que som criatures musicals de forma innata des del més profund de la nostra naturalesa humana. Ahir, alguns afortunats vàrem tenir la sort d'experimentar-ho directament amb el Cor Infantil dels Amics de la Unió! ...

dimarts, 11 d’octubre de 2011

L'adéu a la Clara

La foto que la Clara compartia al Fèisbuc amb 678 amistats
Quan va morir el pare (just fa set anys) em vaig proposar de deixar constància de la mort dels amics i coneguts. Tots ens fem grans a base de clatellades, i la mort dels més propers ens va formant el caràcter i modela la comprensió que tenim del món i tot el que l'envolta, com ara els misteris de la vida i la mort.
Ara fa un any, quan en Joan ens va deixar, vaig pensar -o esperar, o desitjar, més ben dit- que trigaria a trobar-me en una situació d'aquestes. L'ordre natural s'havia trencat i algú molt proper a tu -per l'amistat i l'edat- se n'anava de cop i volta. Ara veig, però, que la vida té revolts sobtats, d'aquells que no t'esperes. Com l'adéu de la Clara, amb els seus divuit anys refets i truncats de cop i volta. Més difícil de descriure, doncs, impossible. No creia pas que fos tan complicat parlar d'algú que tot just ens ha deixat, quan tot just estava omplint el sarró d'il·lusions de futur i projectes d'una vida que hauria d'haver estat ben llarga, malgrat la seva aparent fragilitat.
Quan la filla d'uns amics se'n va per l'intermediació o la culpa d'un arbre (pot ser culpable, o responsable, l'arbre?) caigut al mig del camí, el cor se t'omple de dolor i l'ànima se't desinfla. Resulta que quan més volem arrelar-nos a les coses que tenim, un arbre perd la seva arrel, al mig del bosc, i provoca precisament la pèrdua del màxim referent familiar: el fill gran, el successor de la família, l'argument principal del discurs vital de tota persona.
El darrer record que en tinc d'ella és al Xiprer, amb les seves germanes, per Nadal, amb l'alegria per bandera, tot i l'entorn de pobresa que s'hi traspua. Els records més llunyans, a casa seva, sempre acompanyada de l'Agnès i la Teresa, i amb la seva serenor vital, transmesa pels seus pares.
Havia començat, amb la il·lusió encara intacta, la universitat, amb la carrera de Comunicació i Indústries Culturals. I és que tenia una gran capacitat per dissenyar, tocava el violoncel i pintava aquarel·la amb resultats notables. El recordatori -uns nubarrots negres que fecunden els camps verds- n'és una bona prova. I els seus companys d'escola es van encarregar de fer-nos saber com n'era de feliç, com la trobaran a faltar i com mantindran viu el seu record.
Segur que, en el cel dels més joves, l'inconformisme ha de ser a l'ordre del dia. Hi arriben desorientats i revelant-se, cridant ben fort -com correspon a la joventut- contra les injustícies del món, i també per l'absurditat i la incomprensió del seu adéu prematur, per la impaciència divina en fer-los deixar aquesta vida. La Clara, tot i la seva parsimònia, segur que s'hi farà sentir.

Aquests dies també s'han succeït altres adéus, de persones conegudes, malgrat que no les coneixia personalment (quin contrasentit, oi?). ...

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Luis Bassat. Inteligencia comercial

Plataforma editorial segueix oferint llibres amens i interessants que posen al dia la relació entre el món de l'empresa i els valors que l'han de guiar. Aquest no n'és pas una excepció. Així, en Lluís Bassat -Luis, quan actua en castellà- ens proposa la seva visió del món econòmic basant-se en la seva llarga experiència en el món del màrqueting, la comunicació i l'entorn comercial que l'han envoltat tota la seva vida. I intenta combatre la falsa imatge del comercial pel qual tot s'hi val a l'hora de vendre, exposant la idea de la intel·ligència comercial, que parteix de la confiança que cal aconseguir del client.
Per a això, posa damunt la taula -com el comerciant que abans obria el seu maletí amb el mostruari de gènere disponible- tot un seguit de valors humans necessaris per a actuar en el món dels negocis -no només en el departament comercial, sinó a tota l'organització. Els ordena alfabèticament, condensant així un gran diccionari de valors, els quals acompanya de cites de personatges cèlebres. Els valors que proposa són aquests: Amabilitat, autenticitat, creativitat, criteri, decisió, desig d'aprendre, eficàcia, exemplaritat, empatia, entusiasme, experiència, gratitud, honradesa, humanitat, humilitat, humor, justícia, lleialtat, memòria, oportunitat, optimisme, ordre, organització, proactivitat, reflexió, resistència, respecte, responsabilitat, saber escoltar, saber rectificar, sabiduria, sinceritat, tenacitat, transcendència, valentia, vitalitat, voluntat.
De cadascú de nosaltres depèn la combinació més adequada per explotar els nostres punts forts en cada valor, i corregir les mancances en aquells valors que tinguem més dèbils. I els podem comparar, a més, amb les virtuts que uns quants amics -clients- de l'autor proposen, després de respondre un qüestionari sobre la matèria.
Per guanyar la confiança del client, cal afegir-hi també una mirada sobre el treball en equip, que és la manera de desenvolupar la intel·ligència comercial col·lectiva. De fet, i segons el MIT i Science, les dones, quan treballen en equip, actuen de manera més intel·ligent que els homes. Això depèn de tres variables: la sensibilitat social dels membres del grup, la capacitat de dialogar entre ells i el nombre de dones que hi hagi. Així doncs, quantes més dones, més intel·ligència col·lectiva!
Bassat també afegeix unes quantes lliçons sobre el producte, la marca i la comunicació. Sobretot, per explicar-nos que el consumidor ja no és el receptor passiu dels nostres missatges i dels nostres productes, i que fins i tot coneix més bé el producte que el mateix venedor. Ell decideix què vol i com ho vol. La intel·ligència comercial ha de tenir present sempre aquest canvi de paradigma, cap a un món de consumidors intel·ligents.
Però també és interessant per les reflexions que hi afegeix sobre la crisi. I la fórmula que proposa per combatre-la és ben senzilla i evident: treballar més, i més intel·ligentment. Cal fer les coses millor que com les hem fet fins al moment. Altres propostes són les de liberalitzar els horaris del comerç, per poder mostrar millor la capacitat emprenedora dels ciutadans. Ajudant al petit comerciant en tot allò que sigui necessari perquè també pugui obrir, i no només les grans superfícies. O no tancar-ho tot per vacances a l'agost. I cal també enfocar la publicitat per als temps de crisi. El consumidor té més por a equivocar-se i la publicitat l'ha de reafirmar-lo en què no s'està equivocant.
El llibre és ple de petits exemples i casos pràctics, viscuts pel mateix Bassat, i que demostren que tothom -fins i tot a nivell de microempresa- pot actuar amb intel·ligència comercial, especialment quan hem de comprar, a partir de la recerca d'informació i la comparació, per poder decidir amb garanties.
En resum, un bon manual per guanyar-se la confiança dels clients, començant per un mateix. ...

divendres, 7 d’octubre de 2011

Perfil de la ciutat 2011. Granollers

El Mercat del dijous, davant de l'Europa, en una foto d'en Bert
Si en l'anterior post parlava del conjunt de l'estudi sobre el Perfil de la ciutat i de l'excel·lent treball tècnic que hi ha al seu darrere, en aquest vull endinsar-me un xic en les informacions sobre Granollers que conté l'Informe, intentant treure'n els punts forts i febles de la nostra ciutat.
De fet, allò més rellevant que se'n dedueix de la lectura del document és potser que Granollers és una ciutat mitjana en el sentit estricte de la paraula; que es troba en la mitja del conjunt de les ciutats que formen la Xarxa, i també representa la mitjana del conjunt de poblacions del país. És a dir, que no som ni carn ni peix, que no destaquem -ni per bé ni per mal- en gairebé res, sinó que més aviat ens trobem sempre en un terreny poc vistós. Això, per sí mateix, no és ni bo ni dolent. Demostra que la ciutat avança tal i com ho fa el país i, per tant, ens trobem empesos per la dinàmica general catalana. Dinàmica de la qual, en aquests moments, seria millor desprende'ns per mèrits propis, però que no és gens senzill fer-ho.
També és cert que hi ha alguns valors d'indicadors que se'n van més enllà, i que és interessant tenir-los presents si es vol potenciar els aspectes en els quals Granollers té capacitat de sortir-se'n molt millor, quan són positius, o que cal treballar per reduir-los, si es tracta de factors negatius. És el treball posterior, després d'avaluar els resultats, que caldrà incorporar en les planificacions de treball futures.
Queda clar, doncs, que convé posar damunt la taula, constantment, el conjunt d'informacions i dades que expliquen l'evolució de la ciutat, i trobar mecanismes per debatre obertament tant la diagnosi com la manera en la que cal enfocar les oportunitats que s'obren i corregir els problemes que es detecten. No n'hi ha prou amb les notes de premsa oficials per explicar una ciutat, i depèn de nosaltres que no els conformem només amb les anàlisis institucionals -sempre parcials- recollides per la premsa. De feina, n'hi ha molta.
Aquí va l'intent de recull un xic més exhaustiu (amb la utilització dels colors com a semàfor: Verd: anem bé; Taronja: riscos associats; Vermell: anem malament). S'accepten comentaris ...

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Perfil de la ciutat 2011. Dubtes

M'arriba l'informe 2011 sobre el Perfil de la ciutat, que presenta els resultats sobre diversos indicadors de deu poblacions catalanes que treballen en xarxa. Així, Barberà del Vallès, Granollers, Manresa, Mataró, Rubí, Sabadell, Santa Coloma de Gramanet, Terrassa, Vic i Vilanova i la Geltrú ja fa més de 10 anys que posen a treballar en equip els seus gabinets d'estudis, per tal de disposar d'informació comparable sobre diversos paràmetres lligats a la demografia, el mercat de treball, l'habitatge, l'activitat econòmica, el teixit empresarial, la inclusió social i la sostenibilitat. Disposen, doncs, d'informació comparable que els permet fer una diagnosi del territori -de cada una de les ciutats, i del conjunt, respecte a la mitjana catalana, per exemple- i a més generar sinergies de treball i metodologies comunes.
A banda de comentar els punts forts i febles de Granollers -si més no, respecte a la resta de ciutats de la xarxa- en el següent post, voldria aportar en aquest algunes reflexions sobre aquest gran treball del Perfil de la ciutat i sobre la importància de disposar de gabinets d'estudi per a la funció pública. ...

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Carles Sala i Vila. Sóc com sóc

L'autor li va dedicar a l'Aina per Sant Jordi, amb un petonàs al nas!
I és que aquesta història, a banda dels animalons, parla de nassos, caps, ungles i altres parts del cos que a vegades creiem que ens sobren de tot arreu. I parla també d'aquells que són -se senten o, millor encara, els fan sentir- diferents. I és que no es tracta precisament d'això? De ser diferents i diversos? Si no, malament aniríem. Una bonica faula, doncs, sobre el respecte als altres i les seves diferències, amb una bona colla de bèsties: el talp a qui no agrada anar per sota terra; el garrí polit; el llop vegetarià; la guineu despistada; el gall afònic; el liró amb insomni; el pingüí fredolic; ... i la llagosta coixa, la granota de secà, la formiga solitària, la sargantana fogosa, la marieta sense taques, la perp panxuda, la gallina valenta, el mussol borni, el pop de tretze potes, el conill desdentegat, el xai que menja botifarres, l'esquirol amb vertígen, la colònia de cuques de llum intermitent, ... Més d'una cinquantena d'animals singulars -diferents als de la seva espècie-, que demanen ajut a la tortuga del cap gros. Al final, un ball de carnestoltes posarà a cadascú al seu lloc, i farà veure a tothom -milllor dit, a totabèstia- que cal que ens acceptem i respectem tal com som.
D'en Carles Sala ja n'ha llegits diversos, l'Aina, i li han agradat tots. Aquest cop, magníficament il·lustrats per en Quim Bou amb uns dibuixos de línia clara ben divertits. Una bona estona de lectura!