dissabte, 24 de desembre de 2011

El nadal que no vam tornar a casa

No hi ha millor Nadal que aquells que recordem de la nostra infància. I ara que estem immersos en la crisi, ens pot semblar que qualsevol altre és millor que el present. Però va haver-hi uns anys, just després de la guerra, que molts catalans varen viure uns quants Nadals a l'exili, ben difícils de superar per la situació del moment, plens d'incertesa pel que els esperava, però amb la il·lusió que tota la foscor de l'imperi espanyol no seria per sempre i el seu retorn seria possible.
Per això, aquest és el segon Nadal que rellegeixo aquesta selecció de textos que formen part dels moments més durs de la nostra història, recull de proses i poesies que evoquen l'exili des del punt de vista del sentiment més íntim, de la nostàligia més pregona, de la sorprenent barreja de descoratjament i d'esperança del primer Nadal un cop acabada la guerra, el Nadal del 1939. Tot contrastant amb el primer Nadal feixista -senzillament, el Nadal d'un altre país- en Quim Torra proposa textos catalans d'exili, d'Eugeni Xammar, Josep Pous i Pagès, Avel·lí Artís, Agustí Barra, Pere Coromines, Ambrosi Carrion, Ventura Gassol i els germans Carles i August Pi i Sunyer, Emili Vigo, Jordi Vallès, Joan Ferrer, Gràcia B. de Llorenç o F. Garcia -Trabal, recollits de revistes d'exili catalans a París, Buenos Aires, Xile, Ciutat de Mèxic, o dels camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram.
Des de París, Eugeni Xammar escrivia, el gener de 1940:
...
Neus de les altres muntanyes, dies clars del Vallès, nits humides i ploviscoses de Barcelona, tempestats de la mar, hores tèbies i assolellades del camp de Tarragona i de la Costa de Llevant, vents gelats de la Plana de Vic... Harmonia i contrapunt de l'hivern a Catalunya. Els catalans escampats pel món enyoren aquest hivern a Catalunya, com enyoren, de la pàtria estimada, la primavera, l'estiu i la tardor, els dies i les nits de tot l'any, el pas dels ocells i de les hores, el baf de la terra i les postes de sol. I l'enyorança és més punyent ara que mai, ara que ha caigut damunt de Catalunya l'altre hivern, l'hivern de tot l'any que ja fa anys que dura i que no sabem quants anys durarà, l'hivern que glaça l'esperit i endola l'ànima, l'hivern que escampa la mort i la tristesa per tota la terra catalana, a la vall dAran i a la Ribera de l'Ebre; al Pla de Lleida i al Cap de Creus.
N'hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mài,. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l'esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells, en el soci de l'Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castanys, en el metge Morell. Al ple de l'hivern, ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya.
Bon Nadal a tothom!

Medalles de la ciutat 2011



a en Joan Bretcha, a títol pòstum, en Donat Puig i en Miquel Roca. Enguany, l'acte -digníssim, com sempre- ha estat més emotiu per la Medalla a en Joan Bretcha, que ens va deixar molt abans del que li tocava.
En Joan representava el ciutadà implicat en tot allò que feia. Des dels seus inicis amb l'escoltisme, va anar deixant petja a totes i cada una de les entitats de les que va formar part i de les persones amb les que es va creuar. Aquests mesos, tots els seus amics han volgut deixar-ne constància en formes i homenatges diversos; el darrer, el kilòmetre vint de la Mitja. La ciutat el troba molt més a faltar del que sembla a simble vista. I és que queden molt poques veus tan crítiques i a la vegada amb idees positives, des de la societat civil, com la que ell representava, amb la capacitat innata de saber veure'n les mancances i, de seguida, posar-se a actuar per corregir-les, sempre amb un somriure i un cop de ma. Amb tot el que va fer, n'hi ha per treure's el barret!
En Donat Puig, mestre republicà, tot un segle preocupat per l'educació dels més joves, per construir un futur del país que ha de venir, però no arriba mai. L'ofici de mestre que mai es valora prou, i que ell porta amb orgull, elegància i dignitat encara als seus més de noranta anys d'edat. Durant molts anys, la ciutat s'ha anat fent un nom sota el paraigua de "ciutat educadora", on s'hi apleguen una bona colla de persones, mestres de professió, que han abocat el seu esforç per convertir les generacions que els segueixen en ciutadans compromesos, amb la gent, el país i el món que ens ha tocat viure. Una persona que ha intentat portar a la pràctica el somni republicà per una escola lliure i catalana, avui més en perill que mai, amb un govern popular que té clar que en l'educació dels més joves s'hi amaga el futur del nostre país.
En Miquel Roca, el granollerí més internacional -que no universal- del món de l'esport. Portant aquest esport que no es pot deslligar del nom de la ciutat per tot arreu. I gestionant-ne també el seu futur, fent equilibris entre els que el volen com un esport amb capacitat per a l'educació i formació de les persones i aquells que en volen obtenir beneficis econòmics.
Un agraïment de la ciutat a gent senzilla, honesta, treballadora, arrelades en el seu passat i sempre amb la mirada posada en el futur. I que són exemple per a tots per a la ciutat d'ideals que volíem bastir.

diumenge, 11 de desembre de 2011

La Marxa de la Roca

Una de les moltes vistes precioses de la Marxa
Elskekorrenmolt són una colla de gent trempada de la Roca, amants de l'atletisme i la natura i a qui no els fa por preparar-ne alguna de sonada de tant en tant. Per això, constituïts com a entitat, ja fa trenta anys -segons diuen al web- que es dediquen a organitzar la Marxa de la Roca, entre altres curses. (La més interessant i divertida, la caminada nocturna de La nit de les bruixes, que fan a finals de juliol, amb síndria i "sustos" diversos inclosos al llarg del recorregut. Val la pena fer-la en família, i cal estar preparats per no espantar-se!).
La meva segona cursa, doncs, m'ha permès tornar als anys de primària, a l'Escola Sant Jordi -actual IES de La Roca-, on es donava la sortida a la setena Marxa de la Marató de TV3, amb un parell de recorreguts de prop de 10Km i 14Km, però, sobretot, ple de pujades i baixades, que et deixaven ben baldat. Fins a mig camí de Santa Agnès, es comença a pujar per darrera de la Roca Village -aquell poblet comercial que anuncien a tots els centres d'informació turístics de França, i que avui estava tancat- fins als turons del Parc de Belloch. A partir del punt d'avituallament, es va carenant fins a travessar l'autopista i el tgv. Un païsatge ben bonic, que permet contemplar la plana vallesana i els racons amagats d'aquest municipi tan gran i trinxat que és La Roca.
Al final, una digníssima xocolata amb coca refeia els ànims de qualsevol, congelats per la humitat del matí. (La única pega que hi he trobat, fàcilment solventable per a futures ocasions, és que al responsable de la megafonia de l'acollida no se li acudís de llevar-se encara més d'hora, comprar el Disc de la Marató i posar-nos les cançons que conté per rebre'ns a l'arribada, enlloc de torturar-nos amb cançons indignes, fins i tot, del pitjor comiat de solter que us pugueu imaginar). I esperem que els beneficis -per la Marató- hagin estat molts!