dijous, 26 de gener del 2012

Àlex Martín i Sebastià Bennassar. Crims.cat

Dedicat als pioners Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster, aquest recull de narradors del gènere negre en català és una bona mostra de la salut de la nostra literatura, que no té res a envejar al conjunt d'autors nòrdics del mateix gènere fosc, per posar un exemple de moda. Això vol dir que, si es potenciés com cal, tindríem robatoris, assassinats i cadàvers d'estar per casa per donar i per vendre, i una bona colla de detectius i inspectors omplirien les lleixes de les llibreries, enlloc d'aquest exèrcit invasor de policies del nord! Amb un ventall molt més ampli de bòfies i detectius, la majoria aficionats, així com de malfactors i malifetes, el domini .cat del nostre imperi del crim no cal que es llevi ben d'hora per ser imparable.
Per odre alfabètic del seu autor, hi desfilen el periodista Andreu Julià, que deixa l'ofici (Sebastià Bennassar); un matrimoni que formen part del Club de la mort (Jordi Cervera); un segrestador enganyat i enganxat (Jordi de Manuel); el sergent Roderic Gaya, dels Mossos (Joan Francesc Dalmau);    un vell amb una mort gloriosa (Albert Hernandez); un executiu expert en arts marcials i fiosofia oriental (del malaguanya Salvador Iborra); Manel Vicenç Manent, l'investigador justicier (Sebastià Jovani); la llista de deures de la Comissaria (pel Mosso Marc Pastor); l'empleat Pau Garriga, que fuig per Granollers i Cardedeu fins l'Illa de la Reunió (Jordi Pijoan-López); el taller de sants (Clàudia Pujol); la filòloga funerària i el mosso (Teresa Solana); els paquets de correus per a nacionals, guàrdia civils i jutges (Josep Torrent); el detectiu lleidatà Rafel Rovira (Ramon Usall); la son del mosso Marcel·lí (Agustí Vehí); la incrèdula inspectora Maica Prades (Miquel Vicens); l'aprenent d'investigador i de filòleg, en Mel Sender, a l'IEC (Pau Vidal); l'adúlter caçat (Albert Villaró).
Tot un diccionari del crim més nostrat, que no us heu de deixar perdre.

dilluns, 23 de gener del 2012

O magnum mysterium

Per molt que ens vulguin confondre amb el misteri de la vida i la mort, per mi el gran misteri continua essent el per què de l'art. (La vida, te la trobes sense proposar-t'ho i ja no pots fer-hi res, i amb el misteri de la mort, la solució t'arriba quan ja és massa tard). Així doncs, em quedo amb el dube de com pot ser que una senzilla creació artística ens pugui commoure de tal manera que ens deixi un impacte ben profund. I això s'accentúa encara més quan es tracta de música. (Ho hauré de consultar a en Punset, a veure si això ja s'ha estudiat prou!).
Tot això ve a compte del magnífic concert que aquest diumenge va oferir el Cor de Cambra de Granollers, que va permetre'm descobrir una peça excepcional, com és aquest O magnum mysterium de Morten Lauridsen, del qual no me n'he pogut estar de penjar una gravació al post. Una obra coral lluminosa, captivant, que et va embolcallant mica en mica i et deixa palplantat i amb la boca oberta, els ulls tancats i la resta de sistemes sensorials a punt, amb ganes que no s'acabi mai. Un efecte que no sentia gairebé des que escoltava algun fragment cantat de La Mission d'en Morricone.
(Llàstima que la Parròquia de Sant Esteve no sigui el millor lloc per escoltar música, per l'excessiva barreja de sons de la seva resonància i també, cal dir-ho, per què caldria anunciar, a més de què s'han d'apagar els mòbils, que no es pot encetar cap caramel mentre dura l'actuació!).
La resta del concert, d'allò més bé, amb una barreja de música antiga amb actual: la Missa Quarti Toni de Tomàs Luís de Victoria intercalada amb peces d'autors del segle XX (Francis Poulenc i Benjamin Britten) i contemporanis (Javier Busto, Vytautas Miskinis, Arvo Pärt i Josep Vila Casañas). En realitat, els Amics de la Unió continuen sent tot un luxe pels melòmans i una sort per a la ciutat per tal de no perdre el ritme de la contemporaneïtat cultural més excel·lent.

diumenge, 22 de gener del 2012

La mitja-cursa més bonica

Així qualifico els segons cinc quilòmetres de la Cursa de Sant Vicenç de Mollet. De fet, tota la cursa és ben agradable: comença prop de les pistes d'atletisme i passa pel centre de la ciutat, un centre molt més potent del que els mateixos molletencs es pensen. I comença a enfilar-se cap a Gallecs, en una llarga pujada que culmina a la gran antena que hi ha al bell mig del parc. En un dia magnífic, un paisatge sorprenent al bell mig dels Vallesos, i amb l'horitzó retallat per les muntanyes, des del Turó de l'Home a Montserrat. A partir d'aleshores, tot baixada, passant pel costat de l'església romànica de Santa Maria de Gallecs i pel mig de l'impressionant passeig de plàtans. Finalment, una darrera pujada -traïdora- permet tornar a travessar l'autopista, fins a tornar a la pista d'atlelisme.
I és que això de córrer curses populars, malgrat que el metge m'ho hagi prohibit, enganxa de debò. Tot i anar amb la pila dels dolents a les curses, n'he anat aprenent un munt i, cursa a cursa, vaig millorant poc a poc els registres. A més, avui també he corregut amb la samarreta del Toti, que entenc que porta bona sort.
I tot plegat m'està permetent de fer una volta pels diferents pobles de la comarca, que feia temps que no ho practicava. Més o menys, com una mena de turisme saludable pel Vallès. Què més es pot demanar?

divendres, 20 de gener del 2012

Lluis Olivan. El castell del doctor Franchini

Estem tots d'enhorabona amb l'arribada a la literatura infantil d'en Lluís Olivan, un dels escriptors vallesans més prolífics aquests darrers anys. Normalment, el pas més habitual és l'invers: primer es passa per la literatura infantil i, quan un ja es troba més "madur", es passa a la dels grans. (Recordo molt bé en Jaume Cabré i els seu Home de Sau, per exemple). Però són força els escriptors "per a grans" que segueixen mantenint lligams amb la literatura infantil (com l'Eduard Màrquez i les seves Aurèlies, com a mostra ben actual). Per això, és bo que un altre autor vallesà s'hagi sumat sense por a la normalització d'aquest tipus de llibre, massa sovint menystingut.
En Lluís ens ofereix una primera gran aventura, de quan tot allò que vivim ens sembla únic i excepcional, en un dels escenaris que ja havia utilitzat en un altre dels seus contes -no recordo si era a Parcel·les habitades?-, i que es correspon amb els paisatges de Lliçà d'Amunt que ell mateix havia resseguit de petit. Qui és que no té present, prop de casa seva, la presència d'una autèntica "casa del terror" en la que calia ser molt valent per entrar-hi? Doncs el castell del doctor Franchini en deu ser una mostra ben potent: un quasi castell abandonat enmig del bosc i de les urbanitzacions de la Vall del Tenes.
En poc més de cent pàgines breus, se succeeix una història ben creïble que conjuga el misteri i l'aventura, el valor de superar la por, amb l'amistat d'una colla i la solidaritat amb les persones nouvingudes, on s'hi deixen caure apunts sobre el món de l'escola, la informàtica, l'esport, el càncer, la immigració, ... I on també s'hi reconeix a més el paisatge del barri de Ponent i dels cinemes Nord de Granollers! Tot plegat, amb il·lustracions d'en Bartomeu Seguí que acompanyen prou bé el text en tot moment.
Senzillament, una història agradable, ben recomanable pels que encara conserveu l'esperit aventurer de quan ereu infants.

dimarts, 10 de gener del 2012

Ara Vallesos!

(Article publicat a l'Ara Vallès:)
Inicio aquesta nova singladura que m'ofereix l'Ara Vallès reivindicant la diversitat de la nostra comarca, fins i tot quan parlem dels seus límits. Ho faig coincidint amb l'aparició als quioscs del segon número de la revista-llibre Vallesos, que propugna una sola ànima per a les dues actuals comarques que configuren la plana vallesana, basant-se en la seva gent i el seu ric patrimoni cultural. Imprescindible a qualsevol prestatgeria amb vocació d'omplir-se amb els millors volums de les lletres i la història local, aquesta novetat editorial semestral es converteix en una eina per anar canviant, a mesura que n'anem assaborint la lectura, les mentalitats dels seus lectors.
I és que, certament, els darrers anys hem anat veient com el mapa comarcal era posat en dubte ara sí i ara també. Sembla que tothom té clar que, a la llarga, la nostra comarca -el Vallès Oriental- està destinada a desaparèixer per la segregació d'uns quants municipis cap el Moianès, uns altres cap el Baix Montseny i uns quants més cap el Baix Vallès (sense oblidar-me de l'Alt Congost o el Vallès Central).
...