Bombes sobre Londres

No, no és pas que la ciutat de Londres es mereixi un bombardeig després de la impactant cerimònia d'innauguració dels Jocs Olímpics. (Tot i que desaprofitar l'ocasió per fer pujar junts dalt de l'escenari els dos únics Beatles vius és més que un sacrilegi musical, i potser es mereixeria algun càstig ben sever).
I és que un esdeveniment d'aquestes característiques és més que una suma d'atletes passant-s'ho bé tot competint. Per exemple, normalment s'acompanyen d'una sèrie d'espectacles sota el paraigua d'Olimpíada Cultural, que ens han passat del tot desapercebut. Per què, si haguéssim estat al cas, hauríem descobert que no fa ni un mes, a Londres van poder viure allò que a Granollers ja havíem viscut l'any 2006: un Bombardeig Poètic, com un cant per la cultura de la pau.
Com a ciutat bombardejada, Londres ha seguit les passes de Santiago de Xile -fou la primera, el 2011-, Dubrovnik (2002), Gernika (2004), Granollers (2006), Tàrrega (2007), Varsòvia (2009) i Berlin (2010). Totes elles, organitzades pel col·lectiu Casagrande de joves poetes xilens, excepte les de Granollers i Tàrrega. A la nostra ciutat, fou el col·lectiu de joves de l'Embut qui s'encarregà de tirar endavant la iniciativa (amb un gran suport d'en Josep Font des del Museu, tot cal dir-ho). I ho dic perquè enlloc se'ns inclou com a ciutat que ha sigut capaç, per exemple, d'implicar totes les escoles en preparar aquest bombardeig de poesia.
Però el que em sorprèn realment no és això -que s'hagi tornat a fer, per què la iniciativa bé s'ho val, i que Granollers no se'ns tingui presents, per què ja hi estem acostumats-, sinó que no he estat capaç de trobar a internet cap vídeo de record d'aquest esdeveniment cultural tan important per la nostra ciutat. Tant que parlem de memòria històrica, però sovint perdem la memòria més recent. Hauríem de parlar de quant curta és la memòria, quan ja no som capaços, en l'era d'internet, de deixar constància per a altres generacions d'esdeveniments d'aquestes característiques. No podríem incloure en el web del Centre de Cultura per la Pau un recull d'accions d'aquestes característiques que s'han impulsat des de Granollers? (Ah, no, que no n'hi ha, de web!).
(Tot això, per altra banda, just el dia en què la ciutat d'Alep a Síria continua sent bombardejada, i encara no hem vist cap manifest dels Majors for Peace reclamant el cessament de la violència).
Només he pogut trobar la següent notícia (això sí, sense cap vídeo), parlant del Bombardeig Poètic de Granollers ...

Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli. Amb l'aigua al coll

Començo les vacances devorant un dels molts llibres que tinc pendents sobre la tauleta i fent-ne la crònica, perquè m'ha agradat. En aquest cas, una llaminadura, feta a dues mans (o seria a quatre, si escriuen amb l'ordinador?), per l'Andrea Camilleri i en Carlo Lucarelli, que s'endinsen en una jam session improvitzada amb els seus dos personatges, el Comissari Salvo Montalvano i la Inspectora en cap Grazia Negro. (Tal i com explica el seu editor, Di Gennaro -que també surt entremig de la història-, la idea del llibre s'esdevé quan, en una entrevista per a un documental que feien als dos autors, els va preguntar com es comportarien els dos policies davant d'un cas en comú. I això va anar prenent forma en els mesos posteriors, sense saber cadascú què escriuria fins a rebre el que l'altre li fes arribar per correu. Camilleri va agafar la idea de la novel·la "Murder Off Miami, de Dennis Wheatly, de l'ay 1936, en què el cas es resol a partir de cartes, fotografies, informes forenses, documents policials, ...).
Així, com si es tractés d'un joc, tots dos es dediquen a resoldre un cas ben complicat amb tots els ingredients típics de les novel·les d'en Montalbano: una bona dosi de transgressió de les normes, tensió no resolta entre la parella de protagonistes, un Catarella que fot la pota sempre que pot, ... I en aquesta ocasió un personatge, la Betta Gardini, misteriós i ben dolent (tot i que està ben piteruda i té la fama ben merescuda, segons en Montalbano!), i que els farà anar de corcoll, buscant peixos entre Palerm i Bolònia, per acabar a Milano Marittima (que, encara que us soni prop de Milà, és més aviat la platja de Bolònia).
Com sempre, la història aplega un llibre de cuina paral·lel, que inclou aquest cop els cannoli, els tortellinis, fets a la tradició bolonyesa i comprats a l'antiga cansaladeria de la ciutat AF Tamburini, i els cassatine. Pasta i pastisseria per endrapar, i poc peix i marisc, com ens tenia acostumats fins ara.
(Ep, que els llocs que se citen, amb adreça incorporada, existeixen de veritat! Si us poseu al Gúguel Maps, piqueu l'adreça que indica el llibre i baixeu el ninotet, veureu en directe els espais de la novel·la! Ja ho he dit altres vegades: un dels elements més fàcils d'"afegir" com a complement a l'obra i donar valor a una obra literària, és poder-ne veure els escenaris; i la informàtica ho permet de manera ben senzilla!).
I, també com sempre, cal felicitar el traductor, en Pau Vidal, que ens proposa aquesta vegada un relat no tan complicat lingüísticament parlant -hi ha poc catarellès- però ple de frases fetes, ben encertades.
Un darrer comentari, per demanar als editors que s'atreveixin a traduir al català les obres de Carlo Lucarelli (només sé trobar una traducció de carme Arenas d'una novel·la sobre Guernica), i poder conèixer més a fons la seva protagonista, la Grazia Negro. I, si no, provarem de llegir-les en versió original. Per què no?

Turisme de luxe per a tothom

Un dels autèntics luxes de veritat que tenim al país és el Palau de la Música.  Foto: David Leventi

(Article d'opinió per a Ràdio Granollers, emès dimecres 25 de juliol de 2012)

Som en ple estiu i fins i tot aquells que tenen la sort de fer vacances les han planificat reduint-ne el pressupost, però esperant poder gaudir del binomi tranquil·litat i noves experiències. Damunt la taula, moltes propostes de turisme de tot tipus: turisme cultural, de borratxera, sexual, turisme de guerra, turisme de salut, esportiu, turisme rural, ...
Però, desenganyem-nos, el que de veritat voldríem tots és gaudir d’una experiència de turisme de luxe, que això ara es porta molt, i que és més a prop de la majoria de butxaques del que la gent es pensa.

De fet, només és qüestió que algun emprenedor de darrera hora es posi a generar “productes” turístics on el luxe sigui visitable per a tothom. Com veureu tot seguit, el nostre país en seria una potència de primer ordre i la nostra comarca el punt d’inici d’una ruta ben exitosa. ...