dijous, 29 de març de 2012

Com ho faria Google? Els seus 9 principis per a la innovació

Assisteixo al Saló Alimentària, i prenc apunts en una sessió de l'Alimentaria Hub, dedicada a ajudar a potenciar la innovació a les empreses assistents. Juan Marin, Global Top Accounts Director de Google, explica la filosofia d'aquest gegant per a mantenir constantment un alt nivell d'innovació en tot el que fa. (La xerrada, ben amena, clara, senzilla i propera, contrasta, ves per on, amb la notícia de què la Unió Europea actuarà contra Google per la seva política de privacitat, ben prepotent).
Aquest n'és el resum dels 9 principis per a la innovació de Google: ...

dimecres, 28 de març de 2012

Josep Massot, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Entre retallades i entrebancs a la llengua, sort en tenim que, de tant en tant, hi ha noves que ens fan pujar l'estima com a poble. I no em refereixo només a les victòries del Barça amb en Guardiola al capdavant, sinó a notícies com la proclamació del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que enguany s'ha atorgat al pare Josep Massot. Una persona discreta i, per tant, desconeguda per molts, però amb una capacitat de treball -per la llengua i la cultura- excepcional, al capdavant de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, i com a filòleg, historiador, assagista, director de diverses publicacions erudites, a més de la seva feina com a monjo benedictí a Montserrat.
Aquesta nit mateix he tingut la sort de reviure amb en Joan Garriga com el pare Massot ens va rebre, atendre i compartir l'edició dels dos llibres d'en Joan sobre la nostra ciutat, i amb quina cura, rigorositat i, sobretot, honradesa, ens va permetre disposar de dos dels volums més extensos i detallats sobre la nostra història. (Granollers, caciquisme i fractura democràtica (1848-1939), i ;Franquisme i poder polític a Granollers (1939-1975) havien de formar part d'un projecte més ampli, amb el que preteníem explicar la història de Granollers, des de la prehistòria fins els nostres dies).
Una altra reflexió que ens toca fer com a ciutat, és la nostra relació amb els Premis d'Honor de les Lletres Catalanes al llarg de les seves 44 edicions. I no és gens difícil veure que, amb l'excepció del pas d'en Joan Triadú com a mestre d'escola quan era jove, dels familiars granollerins d'en Miquel Tarradell, i de les eventuals conferències i presentacions de llibres, en el cas dels escriptors i assagistes, no m'és gens fàcil trobar lligams entre els premiats i la nostra comarca. (L'altre Vallès, en canvi, sí que surt molt més ben parat. Pot ser perquè nosaltres tenim un esperit més pragmàtic i menys idealista?). A veure si algú em pot ajudar a trobar-hi altres connexions!

dissabte, 24 de març de 2012

Els més vistos dels 20.000

20.000 són les gràcies que em correspon donar. Aquest cap de setmana he arribat a aquesta xifra rodona de visites al bloc. I com que el juny de l'any passat ja vaig analitzar -i agrair- les primeres 10.000 visites, intentaré fer un xic del mateix. La idea ve del mestre Isern, que ho fa un cop al mes, recollint les més visitades. Però no només es tracta d'un petit espai per a la vanitat, com assenyala, sinó que és un petit moment per aturar-se i preguntar pel sentit de tot plegat. D'això dels blocs i tot el que en deriva. De veritat, val la pena deixar apunts sobre les meves dèries i preocupacions, temes d'interès, llibres llegits, o d'altres? Quan un no té vocació literària -seria massa pretensiós, per la meva part-, sinó només notarial -qüestió de deixar constància de fets i pensaments-, el blog passa a ser un petit útil per a la meva memòria, que ja comença a fallar. Per això, puc estar ben content si, amb algun dels meus apunts, he ajudat a algú a entomar una nova lectura, a fer una petita excursió, o a interessar-se per alguns dels molts centres d'interès pels quals acostumo a passejar-me.
A continuació, doncs, la llista dels apunts més vistos dels primers 20.000, segons les estadístiques que m'ofereix el bloc. (Bé, per ser exactes, hauria de dir els més vistos dels apunts entre els 10.000 i els 20.000. No val la pena repetir-ne alguns dels primers). La llista és següent:
  1. Plàcid Garcia-Planas. Jazz al despatx de Hitler
  2. L'equip petit, el millor equip del món
  3. Emma Craigie. Pastís de xocolata amb Hitler.
  4. El Taga, des de Coll de Jou
  5. Arcadi Oliveres. Aturem la crisi
  6. Com llegir un informe de RSC
  7. Festa Major de Blancs i Blaus
  8. Carles Sala i Vila. Sóc com sóc
  9. Perfil de la ciutat: Granollers
  10. Tomàs Lluc i Cristina Losantos. Lletres poètiques
I aquestes són algunes de les primeres conclusions que em venen al cap: ...

dijous, 22 de març de 2012

TrendsWatch 2012 (III). Sortint al carrer

La tercera de les tendències que identifica l'Informe TrendsWatch 2012. Els museus i el pols del futur té a veure amb la voluntat i capacitat dels museus de sortir de les quatre parets dins les que estan tancats, per dur experiències dels museus al carrer, tot proposant trobades comunitàries amb la ciutadania.
Des d'espais comercials efímers o camions ambulants de menjar com a museus mòbils i exposicions a l'aire lliure en llocs inesperats, tot tipus de proveïdors estan trobant noves formes de satisfer als seus clients -o en troben de nous- més enllà de les seves ubicacions físiques tradicionals.
El modern fenomen del camió de menjar (que es va iniciar amb el Kogi Korean BBQ taco truck el 2008, però que va explotar el 2010-11) seria un nou model de compromís cultural mòbil, que combina l'ús intel·ligent de les xarxes socials per conrear seguidors amb una única experiència de lloc: l'equivalent a menjar amb qualitat de restaurant (de vegades fins i tot gourmet) sense un restaurant. Un altre model és la botiga emergent, aprofitant locals comercials infrautilitzats per crear experiències temporals i de baix risc, de vegades de baix cost -introduint els consumidors a productes amb els que no estan familiaritzats, que inclouen tant béns de luxe com museus. Un tercer model és l'art de carrer (des del graffiti fins al yarnbombing, i obres d'art tradicionals sorgides de dins de les galeries), que alguns museus estan adoptant com una manera de transcendir els seus murs i arribar a nous públics. (Aquesta tendència ha estat impulsada a partir de plataformes socials com Twitter i Facebook que faciliten la comunicació amb les legions de seguidors. Però també es basa en una llarga tradició de performances d'art i altres formes de cultura de mash-ups en els llocs públics). ...

dimecres, 21 de març de 2012

Quatre paraules

Poema visual de Joan Brossa
Avui és el Dia mundial de la poesia. Pels que els agradi això de celebrar dates concretes, aquesta és una excel·lent oportunitat per donar a conèixer els valors de la poesia. A casa nostra, la Institució de les Lletres Catalanes -que celebra el seu 75è aniversari- i Unescocat són els encarregats, des de fa uns quants anys, d'impulsar-la amb tot un seguit d'accions i propostes. (Com que és un dia Mundial, publicacions com el Correu de la Unesco hi participen, tot donant a conèixer una llarga corrua d'articles sobre poesia publicats els darrers anys).
Jo també sóc d'aquells que creuen que un dia no fa mai la cosa -com el català al Senat, per posar un exemple ben evident. I que la poesia és qüestió de practicar-la, ni que sigui llegint-la, ben sovint. En aquest bloc hi he penjat, de tant en tant, poemes ben diversos. El d'avui, fet exprés per en Narcís Comadira per a aquesta Diada tan especial, és dels més preciosos, a més de suggeridor. I val molt la pena assaborir-lo ben a poc a poc.

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel

se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
   Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
   m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
   món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
   Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
   Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
   I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
   I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
   que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

Narcís Comadira

Dia mundial de la poesia
21 de març de 2012

TrendsWatch 2012 (II) No més organitzacions sense finalitat de lucre?

La preocupació sobre el finançament dels museus centra la segona de les tendències de futur del TrendWatch 2012. Les reflexions provenen sobretot dels múltiples atacs contra el sector sense ànim de lucre -dins del qual es consideren els museus- als Estats Units, que haurien d'impulsar estratègies alternatives per a les empreses socials.
Els museus han estat tradicionalment exempts d'impostos, obtenint suport fiscal a canvi d'operar per interès públic. Ara, amb tots els nivells de govern buscant desesperadament noves fonts d'ingressos, i els museus que personifiquen "luxes" o "comoditats" enlloc de béns públics essencials, aquest concepte cada vegada es posa més en dubte.
(Tot i amb això, a més de les interessants reflexions sobre com estem perdent la batalla pel valor públic i social de la cultura, personalment hi trobo a faltar un parell de qüestions agosarades. Per una banda, les eternes possibilitats del mecenatge -i val la pena llegir aquest apunt sobre l'evolució recent del mecenatge. Tenim ja un exemple a seguir a casa nostra de crowdfunding que ja es va consolidant, com és Verkami, per a propostes culturals, de moment petites i sense cap experiència amb museus. Per altra banda, cal explorar també les oportunitats que ofereix la publicitat  per al sector cultural, malgrat que això generi reticències. Si prenem com a exemple la proposta de cobrir amb panells publicitaris el possible futur estadi del FC Barcelona per poder pagar-ne la inversió, quants teatres i auditoris que ara estan a mitges podríem acabar? Això sí, cal perdre la por a obrir-se al món de la publicitat) ...

dimarts, 20 de març de 2012

TrendsWatch 2012 (I) Aprofitant la multitud amb el Crowsourcing

La primera de les tendències de futur dels Museus és el compartir el coneixement amb la gent, a partir del Crowsourcing, 
Internet ha permès als museus d'incrementar massivament el nombre de voluntaris que realitzen un treball amb sentit, a partir del Crowdsourcing. Sembla que, darrerament, tothom parla de "crowdsourcing", però què significa realment?
(El terme Crowsourcing fa referència a la capacitat d'"externalitzar" una determinada activitat de l'organització o part d'un problema, per tal que sigui desenvolupada per una massa de gent desconeguda que, en la majoria dels casos, pot ser més intel·ligent, més productiva i estar més connectada. Els principals avantatges d'aquesta pràctica serien el baix cost, ja que s'externalitzen activitats que seran realitzades per persones anònimes a les quals se les recompensarà, però amb un cost menor del que suposaria si s'externalitzés del tot; el pagament depèn dels resultats que s'obtinguin i suposa també una captació de grans talents, perquè és una activitat oberta a tot el públic que captarà l'atenció dels més interessats). 

El 2006, Jeff Howe va introduir la paraula crowdsourcing per descriure el procés de sol·licitar continguts, solucions i suggeriments a partir d'Internet a un conjunt indefinit de participants. Aquest no és pas un fenomen nou per als museus, que sempre han confiat en el treball de voluntaris dedicats. Els museus han adoptat crowdsourcing en part en resposta a un major desig per part de les audiències de "fer", a més de "veure." La tecnologia -el web 2.0- permet un compromís més ampli, més profund, més accessible amb un univers creixent d'experts aficionats que d'altra manera no poden ser contractats amb el museu i poden estar residint a l'altre costat del món.
El crowdsourcing és més que la interactivitat o retroalimentació del públic. El rang d'aportacions de la multitud va des d'un simple intercanvi d'opinions -per exemple, convidant el públic a ajudar, com a l'Smithsonian American Art Musem, a la selecció del contingut de l'exposició, o triar un nou logotip com el Shangai Art Museum per a reflectir la identitat del museu-, per aprendre noves habilitats i participar en el treball real. L'experiència aportada pels participants pot ser personal (per exemple, com fa l'Smithsonian, la identificació d'amics o familiars en les fotografies històriques) o altament qualificada i especialitzada (per exemple, la identificació d'espècies de plantes o animals).
En molts camps que ja existeixen "multitud" de treballadors qualificats (els genealogistes, els observadors d'aus, els astrònoms aficionats, aficionats a la indumentària, els frikis de gràfics) a punt i desitjosos de contribuir amb el seu temps.

Alguns exemples: ...

dilluns, 19 de març de 2012

Els museus i el pols del futur. TrendsWatch 2012

Per un treball en el que estic embolicat, ensopego amb aquest Informe TrendsWatch 2012 Museums and the Pulse of the Future, elaborat pel Centre pel Futur dels Museus, pertanyent a l'Associació Americana de Museus, i dirigit a qualsevol persona que estigui interessada en el futur d'aquestes institucions culturals. L'Informe ha recollit els canvis més importants observats en els museus durant el darrer any, i n'ha definit les grans tendències, que tenen presents tant el fet de com el futur està entrant a dins dels museus, com la manera en què aquests s'hi van adaptant progressivament, a mesura que els arriba el torn. I, molt en contra dels que tenen el parer que els museus són unes institucions anclades en el passat, s'observa com, en conjunt, i sobretot als Estats Units, s'estan fent esforços molt interessants per no quedar-se enrere. (Val la pena remarcar també el valor que es dóna a la prospectiva fora de casa nostra, vigilant per esclarir cap a on va el món i com aquests canvis ens afectaran a tots plegats).
Les 7 grans tendències que visualitzen per al futur són aquestes:
  • Aprofitant la multitud. Internet permet als museus d'incrementar massivament el nombre de voluntaris que realitzen un treball amb sentit, a partir del Crowdsourcing
  • No més Organitzacions sense finalitat de lucre? Els atacs contra el sector de les entitats sense ànim de lucre -que tenen lloc sobretot als Estats Units, però que nosaltres ja comencem a visualitzar també a casa nostra- poden impulsar estratègies alternatives per a l'empresa social. 
  • Sortint al carrerMés enllà de les parets dels museus poden haver-hi trobades comunitàries i oportunitats amb molt de sentit per als museus.
  • Aliar-se amb formes de finançament. Les noves formes de filantropia han d'explotar el potencial de les eines de les xarxes socials i la tecnologia distribuïda arreu.
  • Envelliment Creatiu. L'envelliment de la població presenta tant un seguit de reptes per als museus (sobre la seva retenció i l'accés) com d'oportunitats (per exemple, la millora de la salut i el benestar dels visitants, o l'aprenentatge permanent).
  • Més que real. La Realitat Augmentada ofereix noves formes perquè els museus puguin millorar les experiències tant dels visitants com dels no visitants per igual.
  • Nova era per a l'educació A mesura que els mètodes formals d'aprenentatge es va posar en dubte, el paisatge d'aprenentatge es reinventa, també per als museus. 
Per cada una d'elles, s'hi afegeixen comentaris sobre la importància de la tendència per a la societat i per als museus, així com exemples de com els museus poden respondre-hi. Intentaré fer-ne una traducció en els propers posts, afegint-hi els links dels exemples, tots ells molt interessants.

dissabte, 17 de març de 2012

Eulàlia Canal. Cargol, i què faràs dins un iglú?

Dues noves petites i magnífiques històries del Cargol Fabufantàstic i els seus amics -la Vaca, l'Oca, la Cabra i el Mussol-, narrades amb el saber-fer de l'Eulàlia Canal, i resoltes amb una senzillesa que esparvera. Dos preocupacions més que típiques d'un infant de vuit anys -el primer enamorament amb la Papallona, i una redacció sobre què faré quan sigui gran, quan encara no tens gens clar ni què vols fer l'endemà mateix- transformats en contes breus, amb la preciosa prosa poètica de l'Eulàlia. (Ara que s'acosta el Dia mundial de la poesia, no fa cap mal entendre que escriure "les teves cartes són com la remor de l'aigua del riu. Em fan companyia; o una brisa de canyella i gessamí; o el bufador d'emocions;" són una bona manera d'acostar la poesia als més petits). I que expliquen com val la pena comptar sempre amb els amics, i que cal ser valent i no amagar-se o fugir nord enllà a la primera que se't presenta algun problema.
A més, les il·lustracions de la Carole Edet ajuden a fer més simpàtics encara tots i cada un dels protagonistes.
Així doncs, una altra bona lectura per recomanar, si és que no us voleu amagar a dins d'un iglú!

dimecres, 14 de març de 2012

L'Aliança Europea de les Indústries Creatives - ECIA

En ple procés de retallades culturals (ja veurem què en quedarà de tot plegat quan s'acabi la crisi) i del seguit de desgràcies que van caient sobre el sector, arriben a comptagotes algunes bones notícies, que cal anar descobrint com d'amagat. Així, m'assabento per l'Àrea de Relacions Internacionals del Departament de Cultura que l'Institut Català de les Empreses Culturals -l'antic ICIC- ha concretat per fi la seva participació a l'European Creative Industries Alliance (ECIA), una iniciativa de la Direcció General d'Empresa i Indústria de la Unió Europea per estimular les indústries culturals i creatives.
Sobre aquesta nova, voldria fer tres consideracions, a part de felicitar-ne els responsables. ...

dissabte, 10 de març de 2012

Jaume Cabré. Baix continu

Arrel del Jo confesso, he tirat enrera per llegir-me tots els contes musicals d'en Jaume Cabré, recollits en aquest Baix continu, un volum que també conté un estudi sobre l'autor i la seva relació amb la música, i una proposta didàctica per a alumnes d'institut.
Resumit, doncs, se n'explica la seva tècnica d'escriptura de contes, amb la constant voluntat d'estil, i els trets propis de la seva narrativa i, pels que no hi entenem, ens serveix per posar ordre a la seva lectura i conèixer-ne alguns secrets. Així, se n'explica l'estructura fragmentada, sense ordre cronològic, i que demana un esforç al lector; o com va trenant històries entre els personatges dels seus contes; o els recursos lingüístics variats que utilitza; o la vivor de la llengua col·loquial, junt amb d'altres registres més elaborats; o la seva prosa poètica; o l'humor intel·ligent que a vegades destil·la.
Però el protagonisme del llibre el té la música. I és que per en Cabré l'art, i la música especialment, és una via per acostar-se a la veritat. Com a melòman empedreït que és, imprimeix caràcter musical als seus personatges. Podríem dir que la música els dóna -i els pren- l'ànima. Es tracta, en aquests contes, de personatges que viuen de la música i per la música, i és el que els dóna sentit. I també que hi viuen submergits, envoltats, en espais musicals -en aquest cas, per exemple, grans escenaris de la música o ciutats referents. I el conjunt de la seva obra ens transporta a l'Europa culta, i a la vegada tràgica, que tant bé retrata al Jo confesso.
Hi trobem el concertista amb el fantasma del música -Schubert- al que interpreta al piano. I el constructor d'orgues que espera a la presó les cartes de la seva filla (el millor de tots els contes, pel meu gust). I el musicòleg que descobreix un compositor que no és ell. I la darrera obra de Johann Sebastian Bach, que contrapunteja un tema de música, avançada a la seva època, del seu fill deficient. I el violinista obsessionat amb la perfecció. I el retrobament, molts anys després, de dos músics enamorats en el cementiri de Viena on hi ha enterrats molts músics, entre els quals Beethoven, Brahms, Strauss, Schönberg i Schubert..I tots ells, entrellaçats entre sí per detalls que es repeteixen, protagonistes que coincideixen, ...
Ara bé, aquest llibre no té sentit si després no es fa l'esforç d'escoltar les peces que ens va desgranant al llarg dels contes, i que ofereixen un catàleg ben ampli, des dels autors més clàssics fins a músics ben actuals. Aquí n'hi van algunes: la Sonata per a piano en si bemoll major D.960, de Schubert; Viatge d'hivern, el cicle de vint-i-quatre cançons de Schubert, D.911; l'obra d'Antoni Soler per a orgue; la Sonata en re d'Hugo Wolf; les Cantates profanes, de Szilagyi; el Concert número 6 de Beethoven; els dos Trios per a piano, violí i violoncel, de Mendelssohn; la Simfonia núm. 4 en do menor D417, de Schubert; la Sonata per a violí i piano, de Franck; el Concert per a violí i orquestra, d'Alban Berg; la Sonata en cinc temps, de Cervelló; El refilet del diagle, de Giuseppe Tartini.
Què millor per acompanyar una magnífica lectura que la seva música?

dijous, 1 de març de 2012

Crisi o cultura?


Mals moments per a la cultura? Els indicis així ens ho fan entendre: la reducció de pressupostos a tots els nivells de l'administració, el tancament de centres d'art arreu del país, avisos d'eros, vagues i retocs de sous al Liceu, directors d'equipaments que s'aprofiten dels seus càrrecs, d'altres que no els renoven per estalviar-se'n el sou, inauguracions culturals rebentades per manifestacions, manifestacions d'estudiants rebentades per la policia, ...
Tothom s'atreveix a posar en una balança la cultura, contraposant-la a allò que és fonamental i bàsic per a sobreviure en mals moments econòmics: els serveis socials, l'educació, la sanitat, ...I és que la cultura no deu tenir res de social i, en canvi, sí que té tot allò que caracteritza el malbaratament i el dispendi més exagerat. Ben segur que, si no existís la cultura, ja fa temps que hauríem deixat enrere la crisi.
Fa pocs temps es parlava de la cultura com a revulsiu contra la crisi i ara el paradigma s'ha capgirat del tot: s'ha tornat un gran entrebanc per a solucionar la situació econòmica del país. Queda clar que no hem pas aconseguit posar la cultura al centre de les polítiques socials, com era l'objectiu del sector els darrers anys, i ens hem quedat només en posar-la enmig del debat -i com a causant!- de les mancances en les polítiques socials.
La darrera tongada d'arguments l'acabem de veure amb el Partit Popular encapçalant la creuada contra tot allò que faci tuf de cultura i, a més, amb l'agreujant de catalana. (Potser perquè l'ànima del país -el nostre- va molt lligada a una concepció cultural de la identitat?) Per fi, sembla que ja han pogut demostrar que Òmnium Cultural i totes aquelles entitats que defensen la llengua i la cultura són ara les culpables que els infants dels nostres municipis no puguin anar a les escoles bressol! ...