dilluns, 28 de maig de 2012

Els 100 d'en Tísner

´Foto: Salvador Sansuan
Just ahir es compliren cent anys del naixement de l'Avel·lí Artís Gener, en Tísner. Per sort, és un centenari que no ha passat desapercebut i, com a mostra un botó, tots els diaris d'avui dilluns inclouen la darrera de les seves graelles de mots encreuats, del 29 de juny de l'any 90.
Recordo de molt petit com els pares ens parlaven d'aquell home amb un ull tapat, de pirata; de les seves peripècies per les amèriques, i dels seus mots encreuats al Tele/Estel, als que el pare ens va enganxar ja de ben petits, ajudant-lo a resoldre'ls abans d'anar a dormir. D'aquells encreuats -i també d'intentar resoldre els del Granollers Comunitat Cristiana, de la M.M.-, o els que sortien a la revista juvenil Rodamón em vingué la dèria de fer-ne, i la proposta de fer,durant uns quants anys, els mots encreuats del PlaçaGran. (La revista Rodamón, -setmanari juvenil independent-, nascuda a finals dels 70, es mereixeria un gran post per sí sola. En tinc molts bons records, sobretot dels seus encreuats, però no em ve al cap qui els feia. I és una gran llàstima, perquè els feia tots! Gairebé no n'he pogut trobar res per internet, excepte les col·laboracions d'en Pep Albanell i la Maria Dolors Alibés. Hauré de seguir investigant).
El més sorprenent d'en Tísner, però, no era el coneixement de la llengua catalana, ni la seva capacitat d'escriure bones novel·les, ni la seva visió política del país, desacomplexada i coherent. Sobretot, el que et deixava bocabadat era la seva vida, farcida de moltíssimes anècdotes, totes de l'alçada d'un campanar -un exemple en aquest article de Núvol- viscudes en primera persona, i que donarien per fer-ne un bon documental, sinó una pel·lícula -a veure qui s'anima a fer-lo, que tindrà feina per estona!
També em va interessar molt, de jove, l'intent de continuació de El be negre, que durant un cert temps va intentar posar un xic de sentit de l'humor a la política catalana, retrobant una pràctica ben habitual a l'època de la República i en la que en Tísner hi havia participat.
L'any 1989, amb la Q., vàrem poder participar al concurs de La Caixa Sàvia, de TV3 (fins a tres setmanes seguides), on vàrem poder conversar amb en Tísner. Era un programa d'en Salvador Alsius que barrejava l'estima pels llibres i per la llengua, amb en Tísner fent d'Home dels mots, amb la seva veu rogallosa pontificant irònicament. Malhauradament, el concurs i les seves intervencions, només van durar una temporada televisiva.
També vaig xalar amb els seus quatre volums de memòries Viure i veure, els seus Ciris trencats, llegits a la ràdio nacional amb la veu trencada, i les Paraules d'Opòton el Vell, recentment reeditades, que capgira el punt de vista de la història del descobriment d'Amèrica, amb la descoberta del vell continent. I també amb L'arriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony, una incursió ben reeixida en la literatura infantil i que aquests dies ningú comenta.
Els cents anys són una bona excusa per recordar-lo, i per buscar alguna estona per a rellegir-lo. ...

dimecres, 23 de maig de 2012

El Messies de Haendel

El Messies Participatiu, al TAG
Aquest post sorgeix de les ganes de narrar l'experiència de viure una obra en directe des de dins. I és que aquest cap de setmana he tingut la sort de gaudir -per partida doble: dissabte i diumenge- del Messies de Haendel participatiu que servia per commemorar els 20 anys de l'Orquestra de Cambra de Granollers i els 10 anys del Teatre Auditori.
Una aventura que comença a finals de l'any passat, participant dels assaigs de la coral Polifònica, una de les que, conjuntament amb el Cor Jove dels Amics de la Unió, la Coral Cardedeuenca i uns quants cantants a títol individual, han format el gruix de veus que agombolaven el Cor de Cambra dels Amics de la Unió, veritable protagonista vocal de la vetllada, com a cor pilot de l'obra, al que tota la resta seguíem entusiasmats. (Ep, que són amateurs, aquests cantants, i això té molt de mèrit!). I amb un elenc de solistes, d'excepció per a tots nosaltres, encapçalat per la soprano Soledad Cardoso, la contralt Anna Tobella, en Jordi Casanovas com a tenor i el baríton Enric Martínez-Castignani com a baix. (Cal dir que tots ells van estar magnífics en la seva interpretació, amb algun moment sublim i tot).
El director, Alvaro Albiach, en l'assaig general
El Director convidat de l'OCGr, Alvaro Albiach, s'estrenava amb aquest tipus de format participatiu. (Tot i que ja havia dirigit el Messies en altres ocasions, i també la mateixa OCGr, el 2009, amb un concert on Richard Strauss n'era el protagonista). Ell mateix fou qui ens recordà a tots, el dissabte, el que representa per una ciutat disposar d'una orquestra d'aquest nivell, un esforç que cal mantenir. I tingué un amable record per a en Francesc Guillén, a qui agraí la seva dedicació durant tots aquests anys al capdavant del projecte de l'OCGr. ...

dissabte, 19 de maig de 2012

Lliurament del Guardó Salvador Casanova al Voluntariat per la llengua

El Guardó, dissenyat per l'Amador Garrell. Foto: Anna Codina
Intervenció d'en Joan Garriga. Foto: Anna Codina
Tenia pendent escriure la crònica de l'acte de lliurament del primer Guardó Salvador Casanova, que a tots ens va resultar prou digne del que volia mostrar: el reconeixement a uns valors, representats per la figura de Salvador Casanova i també del Voluntariat per la Llengua, que en foren els merescuts guardonats d'enguany.
Anem a pams, doncs, tot recordant que fou durant la passada Diada nacional que anunciàrem que la Comissió del Guardó Salvador Casanova havia proclamat guanyadora el Voluntariat lingüístic del Vallès Oriental, aquesta experiència educativa-lingüística-integradora-i-tants-adjectius-com-convingui, reconeguda fins i tot per la Unió Europea, que mostra la força que té l'estimació per una llengua, i que es coordina des del Consorci per a la Normalització Lingüística.
I prop de vuit mesos més tard, el passat divendres 11 de maig, la Sala d'actes del Museu de Granollers va resultar petita per encabir les ganes d'agrair tant a aprenents com a voluntaris l'esforç que fan, en temps i dedicació, per aprendre -uns- i ensenyar -els altres- la llengua catalana. L'acte, presentat pel periodista David Bassa, va iniciar-se amb un tastet del Cor Infantil Amics de la Unió, i a continuació tinguérem l'oportunitat de veure una semblança en vídeo de Salvador Casanova, i d'escoltar unes sàvies paraules d'en Joan Garriga explicant els escenaris lingüístics d'aquest polític i activista local.
I aleshores en David Bassa aconseguí provocar un d'aquells moments de comunió -silenci, atenció, admiració, emoció- amb tots els presents, anomenant i entrevistant, un a un, alguns dels aprenents. Començant per en Josep Murtra, considerat l'home més promiscu entre els voluntaris -ja porta més d'una desena de parelles diferents-, i seguint per en François Coly, la Beatrice Stella, en Mohamed El Aryane, ... Tots ells explicaren el que significa per ells la nostra llengua -que també és seva-, amb frases com "és un deure aprendre la llengua del país que t'acull", o elogis sobre la bellesa de la nostra parla.
I és que té més força una frase dels que passen a formar part de la nostra comunitat compartint la llengua que moltes de les sentències que pugui fer qualsevol polític de torn amb molts anys de càrrec a l'esquena.
Els Voluntaris, amb el Guardó, lliurant el ram a l'Anna Jansana. Foto: Anna Codina






La Sala d'actes del Museu, plena a vessar, rodejats del Cor Infantil dels Amics de la Unió. Foto: Anna Codina
I l'acte no podia tenir un millor colofó que la participació -massa breu- del Cor Infantil dels Amics de la Unió, que ens embolcallaren amb les seves cançons. Tot un privilegi poder gaudir d'una coral d'aquest nivell, i més tenint en compte que per a algun dels presents, aquesta era la primera coral que escoltaven.
En resum, doncs, un acte ple de simbolisme i d'agraïment a la gent que treballa per la llengua, la cultura i el país. Res millor que l'elogi, amb paraules del mateix Salvador Casanova, per a tots aquells que, insubornablement fidels a la terra, no escatimen cap esforç al seu servei. Hi ha tantes i tantes maneres de fer-ho!. I els protagonistes de l'acte en són el millor exemple.

Acabo copiant la intervenció d’en Josep Murta, representant dels participants del Voluntariat per la llengua del CNL del Vallès Oriental, amb motiu del 1r Guardó Salvador Casanova: ...

dimecres, 16 de maig de 2012

La darrera parlant de Kusunda

Gyani Maiya Sen, probablement la darrera parlant de la llengua Kasunda
El 2009, Carles Casajuana va guanyar el Premi Ramon Llull amb L'últim home que parlava català, una novel·la que plantejava la possibilitat de l'existència d'un darrer parlant de la nostra llengua. Doncs tot just ara ens arriba la notícia de la darrera parlant d'una llengua, el Kusunda, a l'oest del Nepal, a l'altra banda del planeta. Aquesta parlant té nom i cognoms, Gyani Maiya Sen i, als seus 75 anys, s'ha convertit en la única persona que parla aquesta llengua d'origen desconegut. Per tant, i al no poder-la parlar amb ningú més, es considera el Kusunda una llengua extingida, quan ella desaparegui.
(El 2004 es creia que encara quedaven vuit persones que la coneixien, i Linguamundi també la donava per extingida. Tot i amb això, aquesta notícia que recollia LV és un xic contradictòria amb informacions existents fins el moment. Durant dècades es va pensar que el kusunda estava a la vora de l'extinció, amb poques esperances de conèixer-lo en detall. El poc material de que es disposava provinent de persones que l'havien parlat la llengua suggeria que era una llengua aïllada, encara que a causa de l'escassetat de proves es va considerar que podria estar emparentat amb les llengües sinotibetanes veïnes. No obstant això, en 2004 tres kusundes, Gyani Maya Sen, Prem Bahadur Shahi i Kamala Singh, es van traslladar a Katmandú per assumptes administratius. Alguns membres de la Tribhuvan University van descobrir que un d'ells parlava fluidament la llengua. Molts dels seus parents també parlaven la llengua amb fluïdesa. En l'actualitat es coneixen 7 o 8 parlants competents de la llengua, el més jove dels quals té menys de quaranta anys. No obstant això, la llengua està amenaçada, i no es coneix cap nen que l'estigui aprenent, pel fet que freqüentment els kusunda formaven matrimonis amb persones d'altres ètnies).
Per qualsevol amant de la cultura en majúscules, aquesta és una de les notícies més tristes que podem afrontar avui en dia. Si és veritat que cada llengua representa una manera d'entendre el món, és el conjunt del patrimoni de la humanitat el que se'n ressent. Per tant, la societat en general, i la ciència en particular, hauria de preocupar-se del ritme al que anem eliminant altres visions i maneres d'entendre la vida. I tots ens hauríem de capficar en com, a tot arreu, va emergint una mirada en la que preval, sobretot, el pensament únic i igualitari.
Fa temps que sabem que cal estar alerta a la futura mort de milers de llengües en els propers vint anys. Per això, són interessants iniciatives com les d'apadrina una llengua (que, per cert, ja havia advertit de la futura desaparició del Kusunda), que pretenen sensibilitzar-nos amb alguna de les llengües en perill d'extinció, i que l'ajudem a difondre.
Però, sobretot, es necessita generar un estat d'opinió que permeti legislar a favor de la diversitat lingüística arreu del planeta, afavorint especialment les llengües més dèbils, fomentant el coneixement d'altres llengües i col·laborant -dotant de recursos, és clar- en el camp educatiu, de les noves tecnologies, cultural, etc. amb les organitzacions que poden ajudar directament els parlants d'aquestes llengües.
I conscienciant també a tothom de la importància de viure en un planeta on la diversitat ecològica és tan important com la diversitat cultural i lingüística.
L'alternativa és molt clara: un planeta on tots parlem només l'anglès i pensem cada cop més igual. I, almenys a mi, aquesta visió del futur no em fa gens de gràcia.

dimarts, 15 de maig de 2012

Certamen de lectura en veu alta

Avui he tingut la sort d'assistir a una de les sessions classificatòries del Certamen Nacional Infantil i Juvenil de Lectura en Veu Alta, que és tal i com s'anomena una de les activitats escolars (o és extra-escolar, si ho fan fora de l'escola, però en horari escolar?) més interessants, a més de senzilla i efectiva, que he vist darrerament. I és que la N. hi participava en representació del seu Institut, en la categoria de Corsaris (1r i 2n d'ESO), que tenien com a lectura alguns fragments de Les aventures de Tom Sawyer.
L'acte, amb un ritme ben dinàmic, ha estat ben entretingut, tot i la solemnitat que representa un concurs d'aquestes característiques. (Val a dir que tot el Certamen està organitzat per la Fundació Enciclopèdia Catalana i patrocinat per l'Obra Social de la Caixa). L'escenari era el Patronat de La Garriga, d'una mida totalment adequada per aquest tipus d'acte. Ben conduït pel presentador, tots els nois i noies han anat desfilant -per rigorós ordre de sorteig- i llegint els fragments que s'havien preparat de llibres, adequats per a la seva edat. El Jurat, format per dues persones del món del teatre i un tercer membre, com a representant de l'Enciclopèdia, ha pogut deliberar tranquil·lament mentre tot el públic gaudia d'un autèntic espectacle de teatre improvisat, amb la gent d'Impro-Show. (Un espectacle sorprenent per als més joves, i que els permetia trencar la tensió per l'esforç realitzat). Finalment, la descoberta dels guanyadors -que passaran a la fase següent, la semifinal a nivell nacional-, el repartiment de llibres i les felicitacions per a tothom han servit per clausurar l'acte.
Tot i que ja ho ha fet el representant del jurat, val la pena felicitar també als mestres de la canalla, veritables
impulsors d'una activitat com aquesta, i que aconsegueixen una implicació dels alumnes molt superior al que seria de preveure en uns joves adolescents, teòricament gens preocupats per llegir, i llegir bé en veu alta. Just el dia en què se'ls anuncia una nova retallada del 2% del seu sou, trobo una nova raó per justificar tot el contrari i valorar encara més la feina que fan.
He de reconèixer que, uns quants dies enrere, era bastant escèptic amb el que m'imaginava que podia ser aquest certamen, totalment carrincló en les formes i gens educatiu en el fons. He comprovat, però, que és tot al contrari, sobretot després de verificar el grau d'implicació de la N. i com s'ha contagiat de les ganes de fer-ho bé, això de llegir. La necessitat d'"interpretar" el text, i treballar la dicció, és una habilitat que convé treballar des de quan més petits, millor. És igual si després aquests nois seran periodistes, artistes, polítics o simplement gaudiran del fet d'explicar històries als seus fills; tot el que han practicat -entengui's entrenat a llegir en veu alta- no els ho treu ningú. I tots han resultat, doncs, guanyadors!
D'arguments per a fomentar la lectura en veu alta n'hi ha molts. Aquests són els que, des del web del Certamen, justifiquen -amb tota la raó del món- la seva proposta: ...

diumenge, 13 de maig de 2012

Pau Casals i el bombardeig de Granollers

Pau Casals i l'alcalde Artur Gasset a Granollers, el 1935 (Foto Llobet - La Gralla)
De tothom és conegut la vinguda de Pau Casals a la nostra ciutat, i el rebombori que va suposar la seva estada entre nosaltres. Però hi ha encara una relació, potser més intensa i tot, que no he descobert fins la lectura del llibre d'Eric Siblin sobre les suites de Bach per a violoncel.
Així, l'any 1935, en una memorable Festa Major, l'artista va ser rebut per tal d'inaugurar la plaça que porta el seu nom -malauradament, avui en dia, en un racó amagat, lleig i trist de la ciutat, i que requeriria alguna intervenció per dignificar-la-, amb un concert amb la seva orquestra, els ingressos del qual varen anar a parar a l'Hospital-Asil.
La Gralla n'informa a bastament, primer, demanant que el poble ompli, divendres a la tarda, la sala del Majèstic en un doble homenatge a l'artista i a l'home de cor que tan gentilment  sap correspondre a l'homenatge — que és honor que la ciutat es fa — al seu preclar talent, mundialment reconegut, en rotular una de nostres places amb el nom de «Plaça de Pau Casals». I, quan ja hagué passat la Festa, amb uns quants Comentaris com aquest: La figura de relleu, aquestes passades festes? Pau Casals. Trajo negre, barret de jipi i una pipa de «lobo de mar». La democràcia i la intel·ligèncía de bracet. O aquest altre: Homenatge a Pau Casals. Al Majestic, molta gent, molta. Però no hi érem tots. Com sempre, vaja.
I reproduïren el parlament fets, en honor del mestre, pel conseller i president del Sindicat Musical, En Frederic Riera, iniciador de l'homenatge, fet en l'acte de descobrir la làpida que dóna a una plaça de Granollers el nom de Pau Casals. Diu així: Mestre Casals: La vostra presència, avui, entre nosaltres, omplena Granollers de la llum de la vostra glòria i de l'olor dels vostres llorers. Mes, també avui, dissortadament us acomiadarem. El vostres nom, però, quedarà per sempre més unit a la vida de la nostra ciutat. El vostre nom, que és tota una trinitat, perquè en vós hi ha l'artista màxima de la Música, el patriota que és desviu en aixecar' Catalunya, en tots els ordres artístics, i l'amic del poble, que acudeix als humils, als que sofreixen, als que treballen per a redimir-los espiritualment i materialment, que és una característica del nostre caràcter. Mestre: Mireu al vostre entorn. Hi ha representades totes les classes socials i estaments de la vida de Granollers que pensa i treballa. Tots plegats, som presents en aquest acte, ben íntim, no per a glorificar-vos, (que no ho necessiteu, sinó per a fer-vos ofrena de la nostra estimació i de la nostra admiració. (Cal assenyalar que, a la seva Orquestra, -amb la que es dedicava a escampar la música entre els obrers, amb la mateixa idea que uns quants anys abans Josep Anselm Clavé amb els seus cors-, hi havien participat músics granollerins, com el mestre Josep Maria Ruera).

Poc temps després, el mestre va enregistrar les Suites per a Violoncel, en plena Guerra Civil, tal i com Siblin ho va desgranant, poc a poc, en el seu llibre. Casals va començar a grabar les suites per a violoncel "sumido en un ambiente de desesperación", envoltat per la guerra. Es negava a tocar a la Rússia boltxevic, i a l'Alemània i la Itàlia feixistes. "En una época de verdadero peligro para su integridad física y también de gran desasosiego emocional", afirma el seu biògraf Robert Baldock, "Casals necesitaba tocar".
La tardor de 1936, poc més d'un any després de venir a la nostra ciutat, Casals es va deixar convèncer per Fred Gaisberg, llegendari director d'EMI, i va viatjar al seus estudis de Londres, començant a gravar les suites segona i tercera. Tot i amb això, "quan Casals va anar als estudis d'Abbey Road a gravar les suites segona i tercera, la seva principal preocupació era la batalla de Madrid." Just el mateix dia que començava a gravar, el secretari d'estat d'Assumptes Exteriors britànic, Anthony Eden, anunciava l'embargament d'armes al govern de la República. Així és com va enregistrar la seva "sentida interpretació, tant de la tràgica segona com de l'apassionada tercera suite".
Aleshores ve la meva sorpresa, i cito literalment del llibre de Siblin:
"El treinta y uno de mayo de 1938, las tropas fascistas italianas que ofrecían su apoyo a Franco en territorio español (y que al mismo tiempo disfrutaban de sus burdeles y cabarés) lanzaron sus primeras bombas contra Granollers, un pueblo cercano a Barcelona. Como objetivo aquel lugar resultaba improbable, dada la nula presencia militar en la zona. Murieron más de cien personas, la mayor parte de ellas mujeres y niños.
Dos días más tarde, en París, Casals volvió al estudio para grabar las notas optimistas de la primera suite para chelo. El bombardeo de Granollers no debió de sorprendrele, pues Barcelona ya había sufrido una campaña terrible de bombardeos por parte de los fascistas. Hacía dos meses, mientras Hitler se anexionaba Austria, un raid de bombarderos italianos había matado a un millar de barceloneses y había dejado el doble de heridos. Casals sabía que la zona republicana había ido reduciendo su tamaño a un ritmo constante. Sin embargo, Cataluña seguía bajo control republicano y todavía resistía. 
Al dia siguiente de grabar la primera suite de Bach, Casals entró de nuevo en el estudio para registrar las poderosas y explosivas notas de la sexta. Rendirse no era una opción".
És a dir, Pau Casals va gravar la primera Suite i la sexta, tot just després de conèixer la notícia del bombardeig de la nostra ciutat. Ben segur que li devien venir al cap tots els records de la jornada intensa viscuda just tres anys abans, les paraules d'entusiasme que li havien proferit els prohoms, els aplaudiments i les felicitacions dels assistents al concert, ... I devia pensar intensament amb el drama que els vilatans estarien vivint en aquells moments. (No cal que recordi que el mestre Ruera, que formava part de la seva orquestra, hi perdria la seva dona, en el bombardeig).
I tot el cúmul de sentiments -la singladura de la guerra, la manca de reacció dels països occidentals per donar suport al govern de la República, però, sobretot, la ràbia pel bombardeig de Granollers- el va posar en aquest enregistrament. Una peça, doncs, la Suite per a violoncel núm. 1 en sol major, BMW 1007, que hauríem de convertir en referent a la nostra ciutat, especialment en els actes de commemoració del bombardeig. Queda llançada la proposta. ...

divendres, 11 de maig de 2012

Eric Siblin. The Cello Suites

Aquest apunt intenta explicar una aventura extraordinària, que m'ha permès descobrir la relació ben especial que existeix entre Pau Casals, les Suites per a violoncel de Bach i Granollers.
Anem a pams. Tot comença amb la troballa, a la Gralla (i perdoneu la rima), del llibre d'Eric Siblin The Cello Suites, en la seva versió en espanyol, de subtítol molt més explícit: En busca de Pau Casals, J,S, Bach y una obra maestra. Un llibre que va ser seleccionat com a llibre de l'any 2010 per The Economist, i amb raó. Escrit com un relat amb tocs detestivescos, intenta recrear tot entrellaçant tres històries ben diferents.
La primera, la biografia de Johann Sebastian Bach, repassant la seva vida a partir de les biografies existents, i que ens mostra el músic excepcional i el geni que va ser, i persegueix també la partitura de les Suites, escrita al segle XVIII, que posteriorment va desaparèixer, i només se'n va trobar més endavant una versió transcrita per la seva dona.
La segona, la vida de Pau Casals, amb una especial atenció al seu "descobriment" de les Suites per a violoncel als catorze anys, i el seu paper com a veritable "recuperador" i impulsor de l'obra, donant-li el reconeixement que tenen avui en dia. "Aquell descobriment va ésser la màxima revelació de la meva vida. Tot fullejant les partitures -i li asseguro que em tremolaven les mans-, de seguida vaig adonar-me de llur excepcional importància. Mentre tornàvem a casa, anava palpant el meu tresor com si tingués por de perdre'l- Meravellat, em vaig posar a estudiar les suites ... un estudi que havia de durar dotze anys, abans que em decidís a executar-les en públic". De fet, Casals, que les havia trobat de petit, les va tocar cada matí en llevar-se, fins a la seva mort, i fou el primer intèrpret que les oferí en concert de forma completa i les enregistrà.
Cal remarcar també que tot el llibre traspua una clara visió del fet nacional català -potser perquè el llibre està escrit per un quebequès? Les cites de personatges del món de la música, de la política i d'intel·lectuals d'arreu respecte al mestre Casals són infinites, i ens dibuixa un personatge modest, marcat per la seva coherent lluita antifeixista, però molt popular a tot el món. De fet, m'ha fet molt més conscient del paper que un intel·lectual pot jugar per canviar la visió de les coses, i de la importància d'un referent tant potent com fou Pau Casals per Catalunya durant tota la República i el franquisme.
I la tercera història és la relació d'aquest jove periodista musical amb aquesta peça tan carismàtica per a tot violinista, amb tot el procés d'investigació que va seguir des que les va sentir per primer cop i en va quedar corprès, i que el va portar per tot el món perseguint a solistes de violoncel, directors d'orquestra, i fins i tot a aprendre a tocar el violoncel i a cantar en una coral un concert participatiu de Bach.
El llibre està perfectament documentat i ple de detalls, com correspon a una correcta recerca periodística, amb més de quaranta pàgines de notes i referències documentals i sonores. (En trobo comentaris al quadern de l'apuntador, un blog sobre curiositats musicals, que val la pena seguir).
La veritat, és que jo també m'hi he sentit atrapat. I és que les suites les vaig sentir senceres per primer cop en un dels Festivals de Música de Granollers, el 25è, dedicat a les obres mestres de la música, en un excel·lent programa ideat -com tots els festivals- pel mateix Carles Riera. Fou una sessió doble, de dissabte i diumenge, en la que en Christophe Coin, un dels grans intèrprets del barroc, ens va mostrar una versió ben expressiva d'aquest recull de danses en forma de suites. Des d'aleshores, sempre m'havia sentit atret per aquestes peces tan insòlites, i fins i tot n'he recollit unes quantes versions en CD -també es pot escoltar per l'Spotify- i cada vegada que les he escoltat m'han resultat sorprenents, a més de gratificants.
Ara bé, gràcies al llibre, em trobo amb una sorpresa especial i descobreixo la relació especial que posa Granollers entremig del músic català i el compositor alemany. Ho explicaré, però, en el següent post ...

diumenge, 6 de maig de 2012

Els silencis mediàtics del 2011

És una molt bona notícia que, a casa nostra, el Grup Ramon Barnils -joves periodistes que es creuen la seva professió des de l'ètica- acabi de publicar l'anuari de Els silencis mediàtics del 2011. Un informe que recull un seguit de quinze notícies que l'any passat varen ser gairebé ignorades per la majoria de mitjans de comunicació del país, tot fent el joc al poder. (No queda clar si el passar desapercebut és per descuit o per una clara censura de temes que no interessa a l'status quo que siguin tocats).
El desastre -absurd i inútil- del gasoducte de Llerona, que trinxa el Vallès 
Des d'aquest grup, però, i seguint models de treball que ja existeixen (com ara aquest Project Censored) des de fa anys a països on la llibertat de premsa és un dret garantit en tota la seva extensió, presenten aquest anuari a tota la professió com un model per seguir millorant; per exemple, exposant tots els punts de vista que afecten a la notícia. (Realment, aquesta manera de treballar que sembla tan òbvia és menystinguda sovint per la majoria de mitjans, fins i tot per aquells que semblen més propers).
Val la pena donar un cop d'ull a l'anuari i a les notícies que proposen. Algunes d'elles potser us sonaran i tot; al nostre Vallès, temes com la gestió de l'aigua o les protestes contra el gaseoducte que trinxa el Pla de Llerona haurien d'haver tingut, segurament, molt més ressò. Haurem d'esperar a veure si n'han après.
Els temes del 2011 proposats són aquests: ...

dissabte, 5 de maig de 2012

Jeremy Rifkin i les tendències de futur de l'economia

Jeremy Rifkin, en una fotografia de David Airob
Pel que sembla, comença a haver-hi consens sobre el fet que ara ja toca aplicar polítiques de creixement (econòmic, no pas personal!), després de la llarga abstinència i penúries a què ens han sotmès des del poder econòmic. Ara bé, caldrà aclarir cap on enfocar aquesta inversió des del sector públic. Recuperar educació, salut i la inversió en obra pública, semblen importants. Però, des del punt de vista de futur, és imprescindible retornar als nivells d'R+D+i anteriors al principi d'aquesta davallada. I, sobretot, cal evitar caure en els mateixos paranys de fa tot just un lustre, quan semblava que tot era possible i factible i ens havíem de menjar el món de qualsevol manera.
Per això, val la pena escoltar altres veus, amb un discurs nou, optimista, i amb una mirada innovadora sobre el món econòmic, que ens ajuden a preparar-nos mentalment per a una manera ben diferent d'entendre les relacions entre les persones i el món que habitem, amb el munt de possibilitats que això genera. Aquest és el cas d'en Jeremy Rifkin (1945) -ben conegut a Catalunya, on ha vingut diverses vegades-, un prestigiós economista nord-americà amb un discurs nou i optimista, basat en la Tercera Revolució Industrial, i que ens convida a canviar el paradigma econòmic. La seva teoria aposta perquè abandonem l'economia basada en el petroli de les grans corporacions -que ens ha portat a aquesta crisi- i perquè ens dediquem a generar energies renovables de forma descentralitzada, des de casa, que les famílies emmagatzemarien en hidrogen. (Vegeu aquesta entrevista en vídeo, en el que explica la seva teoria).
Des de la seva The Fundation on Economics Trends, explica que acabarem compartint l'energia de la mateixa manera que compartim la informació a la xarxa. Cada edifici serà una petita planta que extraurà energia del sol, el vent o la calor del sòl. Un cop emmagatzemada aquesta energia en hidrogen, dins de dipòsits, es transformarà en electricitat, electricitat que els ciutadans compartiran entre uns i altres. "Els edifici, el món de la construcció, és la primera causa del canvi climàtic. Doncs també seran ells la solució. Tots els edificis seran petites plantes d'energia". I, per això, intenta involucrar a les grans empreses del sector (immobiliàries, empreses tecnològiques, grans constructores i cooperatives socials) perquè donin empenta al model econòmic actual, amb un seguit d'innovacions que permetin passar del petroli a gran escala a l'hidrogen emmagatzemat en petita escala per tothom. "L'internet de l'energia canviarà la forma de treballar i de viure. I significarà la fi de les guerres pels recursos energètics".
I, a més, gràcies a això, es podrien generar milions de llocs de treball només a l'estat espanyol, que prou falta fan avui en dia.
Encara que sembli mentida, Rifkin desconfia del somni americà, on tothom hauria de tenir les mateixes oportunitats per a poder triomfar, i es decanta pel somni europeu, que defineix com "l'aspiració a la qualitat de vida. Hem de deixar d'obsessionar-nos amb voler ser rics". De fet, Rifkin ha estat (és encara?) assessor de diversos governs, de la Comissió Europea i -ves per on- actualment ho és de l'Angela Merkel! (Com a curiositat, aquest americà de 66 anys, nascut a Denver, viu en una granja de Virgínia, un refugi personal de vida salvatge). Potser per fer-li cas, actualment Alemanya se n'està sortint prou bé de la crisi, aplicant algunes de les tesis de Rifkin.
Tot just ahir, LV li va publicar una Contra (i, tot i que se'n poden trobar molts materials -diverses entrevistes, llibres, articles, ...-), m'atreveixo a fer una traducció al català de l'entrevista (per què encara no treuen la versió digital en català, aquest diari avantguardista?), i també una traducció d'aquesta altra entrevista publicada el novembre passat. ...

dijous, 3 de maig de 2012

Martin Schulz, un president diferent

Martin Schulz i Jaume Cabré, en una foto de Pere Virgili
Ja fa temps que intento -expressament- no parlar gaire de política en aquest blog. I avui, encara que ho pugui semblar, tampoc ho faré, tot i parlar d'un polític. I és que no és gaire habitual trobar-se amb tot un President del Parlament Europeu que és, al mateix temps, llibreter i -oh, sorpresa!- lector i fan declarat d'en Jaume Cabré i tota la seva obra. Per això, va dedicar prop d'una hora a trobar-se amb l'autor del Jo confesso, -de la que diu que el va deixar "estabornit", "amb sis històries diferents a la vegada en les que el lector mai es perd: es troba"-, de Les veus del Pamano i de Senyoria -que se les ha llegit totes tres!- i a parlar de literatura i de la llengua catalana a l'eurocambra. (Les conclusions polítiques de tot plegat, no cal dir-ho, són prou clares i explícites: "el problema és Espanya!").
Val la pena també llegir-se Contra de LV, d'aquelles que genera optimisme en el món de la política, començant pel que ha après com a llibreter -"que no sabràs vendre un llibre en el que no creguis"- i segueix amb idees sobre com tornar la confiança en l'economia, invertint també en recerca, en energies renovables, en emprenedoria, en petites i mitjanes empreses, ...
En resum, doncs, tenim un President amb un discurs ben proper i interessant, que vol deixar constància expressament de la seva estima per la cultura i ens ha confirmat la necessitat de la mirada europea als problemes, a més de reconciliar-nos a molts amb aquesta macro-institució que és el Parlament Europeu. Que per molts anys i bona feina!