dijous, 30 d’agost de 2012

Els Petits Prínceps

Des de fa anys, amb l'E. col·leccionem versions d'El petit Príncep. (Qui no col·lecciona res? Totes les persones grans han estat al principi nens. (Però poques se'n recorden).
Amb el temps, la llista s'ha fet gran, i ja són unes quantes les traduccions a diverses llengües d'aquest llibre que tenim a casa, moltes aconseguides gràcies a amics que van a terres llunyanes i ens la fan arribar. Tot i amb això, sabem que la col·lecció és llarga, per què actualment ja s'ha traduït a més de 220 llengües diferents.
Aquest estiu, el nostre recull s'ha ampliat amb dues propostes més, trobades a Itàlia, un dels països que més versions té, per a cada llengua i dialecte.
Així, a Torino vàrem localitzar ËL CIT PRINSI en piamontès, en una edició del 2005.
I a Venècia, ves per on enlloc de trobar la versió en vènet, hi hem trobat Er Principetto, editat per l'Accademia Romanesca l'any 2011, en el dialecte que es parla a la ciutat de Roma (no pas la llengua de Romania!).
El primer, al centre de Torino, en una llibreria on havien fet de la divulgació del seu patrimoni lingüístic la seva font d'inspiració. (Normal, vaja!). El segon, en una llibreria dedicada als turistes del món mundial i on no tenien cap llibre amb la variant lingüística de la seva terra. Dos models de negoci ben diferents.
El que embelleix el desert, diu el Petit Príncep, és que amaga un pou en alguna banda. Així doncs, seguirem buscant traduccions a més llengües.

dimecres, 29 d’agost de 2012

Lambert Botey. Quan les granotes fan Festa Major

Aquest cop, el poeta ens ofereix una petita però, al mateix temps, gran pel·lícula -un documental, per ser més precisos- sobre la Festa Major del 1979 a Granollers, feta en 8 mm i que ara ha estat digitalitzada. Un encàrrec de l'Ajuntament d'aleshores per mostrar com va ser aquella primera Festa de transició. I hi veiem com la gent van comença a apoderar-se dels carrers i les places, a recuperar la cultura popular -danses, castellers, gegants-, posant l'art a l'abast de tothom, fent participar al màxim als ciutadans, oferint espectacles de carrer, menjant a sota la Porxada i arreu, oferint tot tipus de música -jazz, rock, música popular (em sembla reconèixer en Quirze Perich, el flabiolaire?), ... En definitiva, començant a mostrar que les coses podien ser d'una altra manera, fetes de baix a dalt, i on tothom podia dir-hi la seva, més enllà de les institucions municipals.
Ara, l'Arxiu municipal acaba de digitalitzar la pel·lícula que en Lambert Botey va gravar aleshores. Una mica més de mitja hora d'imatges que, re-estrenades enmig de la Festa Major d'enguany, són un goig per a la memòria, al mateix temps que, ben segur, nou material per a la fàbrica d'idees que són les nostres colles de Blancs i Blaus. Bona Festa Major!

dimecres, 22 d’agost de 2012

La teoria del cavall mort i el pacte fiscal

Tot i que el seu origen és ben incert, agafo aquesta imatge de Edward F. Kurowski. Cortesia d'Alfredo Faubel, I.A.M.C.
Ens la va mostrar la Simona Levi en un FCForum passat, tot i que fa temps que corre per internet. Diu una llegenda dels indis Dakota, passada de generació en generació, que si descobreixes que estàs cavalcant un cavall mort, la millor estratègia és la de baixar del cavall.
Com veureu, és aplicable a tants i tants camps on ens mostrem d'allò més creatius a l'hora de generar excuses que ens permetin evitar adonar-nos-en de la realitat que ens envolta. En l'àmbit de l'economia i les empreses, s'adopten, normalment, estratègies ben variades, com ara:
  • buscar un fuet més fort;
  • canviar el genet;
  • dir que "sempre hem cavalcat així";
  • creem un grup de treball per a analitzar el cavall;
  • visitem altres tribus per veure com cavalquen els seus cavalls morts;
  • desenvolupem nous estàndars de qualitat per a muntar cavalls morts;
  • creem una força de xoc per tal de reviure el cavall mort;
  • incorporem una unitat d'entrenament, per tal d'aprendre a cavalcar millor;
  • fem comparacions entre diferents cavalls morts;
  • modifiquem els criteris que defineixen quan un cavall està mort, i quan no;
  • portem gent de fora per tal que intenti cavalcar el cavall mort;
  • ajuntem diversos cavalls morts, per tal que corrin més ràpid;
  • expliquem que un cavall no pot estar tan mort que no pugui ser "fustigat";
  • invertim per tal de millorar el rendiment del cavall mort;
  • contractem un estudi per tal de veure si aconseguim consellers més barats;
  • comprem alguna cosa que faci que els cavalls morts corrin més ràpid;
  • expliquem que el nostre cavall és "millor, més ràpid i més barat" -mort;
  • formem un grup de millora de la qualitat per tal de trobar un ús per als cavalls morts;
  • revisem les condicions d'acompliment per a cavalls;
  • creem una unitat independent de costos per a cavalls morts;
  • matem al missatger que ens ve a dir que el cavall es va morir.
  • ..
I allò que és aplicable a l'economia i l'empresa, també ho és a la política. I, si parlem de política, la solució, com diuen els Dakota, també és ben senzilla. No s'hi valen, doncs, pactes fiscals ni altres subterfugis. Baixem d'un cop d'aquest cavall que es diu Espanya!

Bernard Beckett. Gènesi

Utilitzant la dialèctica de Plató (i amb la presència esporàdica d'Aristòtil i Pèricles), tot l'escenari on es desenvolupa la història és només un tribunal de l'Acadèmia, l'any 2075, en el que Anaximandre haurà de passar un dur i llarg exàmen de cinc hores sobre la història recent i els fets passats que varen portar la civilització a viure en una illa del Pacífic, totalment aïllada.
Amb raonaments que van molt més enllà del què som i què hi fem aquí, sobre on és l'essència i l'ànima humana, animal i maquinària,la consciència i la diferència. Un debat apassionant sobre la intel·ligència artificial i els seus límits (no podem programar una màquina perquè pensi, però podem programar una maquina que es pugui programar amb el pensament), la seva capacitat de discernir el bé i el mal (amb l'imperatiu de no fer mal a un altre ésser conscient), o la capacitat dels artificis per anar més enllà dels càlculs i arribar a tenir sentiments.
També amb referències a la feina de l'historiador i el seus límits. I acabant amb plantejaments polítics (l'Estat que pensa per tots, el govern d'uns quants savis en benefici del conjunt de la humanitat, enfront de la confiança en els individus, sense posar límits a la seva curiositat). O sobre l'ortodòxia i l'heterodòxia dins de les disciplines organitzades. (Un debat ben actual, i sinó que li preguntin a l'Ernest Maragall, que s'atreveix a pensar pel seu compte a dins del seu partit!).
Una barreja entre El mecanoscrit del segon origen (l'Adam i l'Eva, com a iniciadors de la nova "humanitat"); el Jo, robot!  de l'Assimov (per l'evident semblança en els raonaments i manaments per a les màquines); i algun toc de Terminator (amb la idea que les màquines inicien una revolta per dominar la població del planeta).
L'autor -Bernard Beckett, científic neozelandès que es dedica a escriure per a joves, m'és totalment desconegut, però cal reconèixer-li la traça de travar un relat que t'atrapa des de bon principi, i que conté dues sorpreses finals que et fan venir ganes de tornar-la a començar. Ideal per nois de l'ESO que estudiïn filosofia (encara es fa, això?), el llibre, però, no és exclusiu per a joves. Només necessiteu una tarda tranquil·la de diumenge ...

diumenge, 19 d’agost de 2012

Màrius Serra. L'arca de babel

L'arrencada d'en Màrius Serra en el món de la literatura infantil no podria ser més potent, amb un viatge iniciàtic alfabexcitant pels set mars (el mar Grec, el mar Groc, el mar Roig, el mar de l'Índia, el mar Negre i el Mare Nostrum, on s'hi troben com a casa, però on hi trobaran la pluja tecnològica amb els dispositius devoradors de lletres, els verbívors, per acabar en el Setè cel, on es converteixen en alliberadors d'alfabets).
Una breu història que ajuda els més petits de la casa a introduir-se en el món de la diversitat lingüística, a partir dels diversos alfabets que hi ha al món. El llibre és, a més, inspirat per la Cantània Beceroles que, el curs passat, varen interpretar 30.000 cantaires, entre els quals molts de Granollers.
A partir de jocs de paraules, rimes, cançons o, per exemple, construint nous mots -saccionari, papavela, heliòcron, banya-segat, monstràl·lic- va teixint una excel·lent història d'amor, a i des de les paraules, i a i des de les lletres que les componen.
Una barreja entre El petit príncep, tot visitant diversos planetes lingüístics; El país de les cent paraules, de la Marta Mata, on el poeta se'n va a recórrer el món per portar a la seva gent la capacitat de comunicar-se entre ells; i amb unes quantes referències -entre moltes d'altres-  galàctico-sisaiques, com ara El setè cel, o Qualsevol nit pot sortir el sol, o trincaires, com el Tot som mots final.
Els dibuixos d'en Marc Sardà, més que il·lustracions, semblen una escenografia completa. El disseny de l'interior del llibre et transporta a cada una de les etapes del viatge, tot muntant un escenari complet on l'Alf i la Bet coneixeran noves lletres i aprendran a construir noves paraules. Com si es tractés dels germans Castells-Planas de la il·lustració catalana, vaja.
No us el perdeu! ...


Andrea Camilleri. El vestit gris

Inicio una nova secció dins d'aquest blog: la dels llibres que no m'han agradat. Fins ara, només penjava algun comentari d'aquelles propostes literàries que sí que em diuen alguna cosa. Creia que la meva és només una de les moltes opinions que pot generar la lectura d'un text -tantes com les persones que se'l llegeixin- i, per això, no valia la pena afegir comentaris negatius. Però entenc també que, avui en dia, a tots ens manquen hores -el temps com el valor més important de tots els que ens resten- i, si algú se'l volgués comprar, també s'estalviaria diners (sempre queda l'opció d'anar a la biblioteca!).
Per això us dic: aquest llibre no m'ha agradat gens. Tot i ser un fan declarat d'en Camilleri, i especialment de les seves novel·les sobre Sicília, sense les aventures d'en Montalbano, aquest llibre sobre "una dona misteriosa i un marit que intenta entendre-la" no m'ha aportat ni un gram d'emoció, ni m'ha destapat cap dels mecanismes sensibles que normalment et genera una lectura. Ni parla de Sicília, ni afegeix recursos lingüístics, ni  hi ha intrigues sexuals o dinàmiques mafioses -malgrat que intenta entrar-hi a cada moment, i tot el text és pla i gris.
En resum, doncs, la meva recomanació és que cerqueu altres propostes de lectura més interessants, que n'hi ha, i moltes! ...

divendres, 17 d’agost de 2012

Andrea Camilleri. L'edat del dubte

Aixi com a tots ens queda clar quina és l'edat del "pavo", sembla ser que a partir dels cinquanta t'arriba l'"edat del dubte" i et sorprenen una corrua d'auto-preguntes sobre el que et queda de vida i la bondat de tot el que t'has empescat fins aleshores. (A un servidor encara no li ha arribat l'hora, però queda clar que ja s'acosta!).
I això és el que li passa a en Montalbano, sobretot pel que fa a la seriositat de la relació amb les dones, i més després de l'aparició de la Laura Belladona -el nom ho diu tot-, que li remou els sentiments fins a extrems que no recordava des de l'adolescència i el fa enrojolar i tot!
Amb aquest atractiu, ens embolica en una història més marítima que mai -és estrany que tractant-se de Sicília, ben poques novel·les es relacionen amb temàtica marinera, a excepció, és clar, de quan es tracta de cuina, on el peix hi té un lloc privilegiat
Amb tocs ben divertits, com sempre i més encara si te l'imagines gesticulant, amb les dues mans a la vegada, i les puntes dels dits tocant-se cap amunt, en Montalbano ha de lluitar contra els seus somnis, en Catarella i el seu llenguatge particular, en Melis i les seves convencions buròcrates i religioses,  i, aquest cop, contra un carregament ben especial, procedent de l'Àfrica.
La dificultat -i l'encert- de la traducció és evident per la multitud d'expressions i frases fetes que, pel que es veu, també t'arriben amb l'edat (Preparem-nos, doncs: espolsar-se les mosques de sobre; el llit és una gran cosa, si no s'hi dorm s'hi reposa; el cul d'en Jaumet; a jugar al gat i la rata; preu per preu, sabates grosses; en un tres i no res).
I així, mentre va aprofundint en el dialecte sicilià, en Camilleri no deixa d'intercalar fragments de Petrarca o Elio Vittorini. I no desaprofita l'ocasió per deixar anar alguna crítica enverinada al Govern italià (el del 2008, d'en Berlusconi!), amb la Llei contra la immigració o el percentatge d'assassinats laborals, ja que està ben convençut que el noranta per cent d'accidents mortals són sempre culpa de l'empresari.
I, molt menys encara, ens deixarà sense el seu particular llibre de cuina siciliana (rogers fregits, amb bròquil o a la lionesa; samfaina siciliana; pasta a la norma o amb bròcoli; aubergínies a la parmesana; espaguettis amb tinta de calamar; tendrums en vinagre; pasta al forn; plat d'olives, formatge i sardines o anxoves; amanida marinera, ...).
Val a dir que em preocupa el ritme de les edicions en català, que no és el mateix que el de l'escriptor a generar noves novel·les d'en Montalbano. De fet, l'età del dubbio és del 2008, i en porta unes quantes d'escrites encara no editades en la nostra llengua. Al mateix temps, me n'alegro que ja s'hagin generat rutes literàries seguint les traces d'en Montalbano. Serà qüestió, doncs, d'enviar la butlleta que adjunta aquest cop l'editorial, a veure si ens toca un viatge a Sicília!

dijous, 16 d’agost de 2012

El Barça, només un equip més de futbol

Un turista comprant una samarreta del Barça a  Chioggia
O, si més no, aquesta és la sensació que hem tingut en les nostres vacances d'enguany.
Cal dir, per començar, que amb la N. i l'A., sempre que sortim a l'estranger, fem una petita competició -més sociològica que esportiva- tot comptant les samarretes de clubs esportius que vesteixen els turistes d'arreu. Per exemple, fa dos anys, a Suïssa, el resultat va ser escandalós, i el Barça va guanyar la prova amb més de trenta turistes que portaven una samarreta del Barça (inclosa, com a exemple de llunyania, una noia amb xador i la samarreta amb el 4 d'en Guardiola!). El segon equip, ja molt lluny, la Juventus de Torí, amb tres samarretes. Aleshores, el Barça lluïa orgullós el logo d'Unicef a la pitrera.
Enguany, per terres italianes, la cosa ha estat ben diferent: el Barça només ha pogut empatar, amb ni més ni menys que la samarreta de la selecció espanyola, recent campiona d'Europa. (No cal dir, amb un equip plagat de jugadors catalans, i sense permetre la participació de la nostra selecció; però això no ve al cas, ara). Lluny de l'explosió de fa dos anys, amb només vuit samarretes no s'ha allunyat gaire de la resta d'equips europeus (Milan, Real Madrid, Bayern, Arsenal), malgrat que la samarreta d'en Messi, segons els venedors venecians, acostuma a ser la més venuda.
Però em marxat amb la sensació, clara i evident, que el Barça ja només és un club més de futbol, entre molts d'altres; això sí, amb el millor jugador del món a les seves files. Però el canvi Qatar Fundation per Unicef ha estat un mal negoci, que ha fet perdre força punts a la imatge barcelonista. Queda dit.


Què faria Lady Gaga si fos un Museu?

Qui no ha jugat mai a endevinar un personatge si fos un arbre? O un animal? O un llibre? Doncs això és el que fa en Jasper Visser, l'autor d'aquest Blog sobre els museus del futur, en el que intenta explicar aspectes sobre innovació i participació en els museus. I es pregunta què faria Lady Gaga si fos un Museu.
Com que les propostes són del tot suggerents i interessants per a qualsevol tipus de museu o d'activitat, en mal-tradueixo el seu post.


Què faria Lady Gaga si fos un museu?

Inspirat per la suggerent presentació en diapositives que també enllaço (10 maneres de ser un geni del màrqueting, com Lady Gaga), i en el fet de Lady Gaga té gairebé 80 milions d'Scrobbles a last.fm, només superat pels Beatles al llarg de tots els temps,en Jasper Visser ens proposa les següents idees sobre què faria Lady Gaga si fos un museu:  ...

dilluns, 13 d’agost de 2012

Els més vistos dels 30.000

30.000 gràcies! (Ni que sigui en italià, tot just arribats d'aquell país!)
En ple estiu arribo a les 30.000 gràcies, que em correspon donar, per la lectura d'algun post. Aquest cap de setmana he arribat a aquesta xifra rodona de visites al bloc. I com que el juny del 2011 ja vaig analitzar -i agrair- les primeres 10.000 visites, i el març d'enguany les primeres 20.000 visites, seguiré breument el mateix esquema, tot afegint algunes reflexions d'on ve i cap a on va aquest bloc, i preguntant-me el sentit de tot plegat. D'això dels blocs i tot el que en deriva. I és que cada cop trobo més lligat el bloc a una necessitat memorialística: deixar constància de fets, vivències, lectures, que m'imagino que després voldré recordar. I és que la memòria ja em comença a fallar, i de quina manera! Per això, entenc el bloc més com un ajut i un suport al meu cervell cada cop més desordenat i rònec. I si, a més a més, pot servir perquè algú s'aprofiti dels meus apunts i en tregui res de profit -un llibre d'interès, un lloc on anar d'excursió, alguna idea perduda pel camí- tant que millor!
Segueixo, doncs, amb la llista dels apunts més vistos dels primeres 30.000, segons la utilitat que m'ofereix el bloc per a les anàlisis estadístiques. (Com sempre, per ser precís, hauria de dir que es tracta dels més vistos dels apunts entre la passada tongada -la dels 20.000- i la xifra dels 30.000. La llista és la següent:
  1. El Messies de Haendel 
  2. Certamen de lectura en veu alta
  3. TrendsWatch 2012 VI. Més que real
  4. Pau Casals i el bombardeig de Granollers
  5. TrendsWatch 2012 VII. Una nova era per a l'educació
  6. Com ho faria Google? Els seus 9 principis per a la innovació
  7. Lliurament del Guardó Salvador Casanova al Voluntariat per la Llengua
  8. 2020: Future Value Chain. Tendències del gran consum 
  9. Tendències del Consum alimentari a Europa 2020
  10. Jonas Jonason. L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra.
I us ofereixo algunes conclusions, que se'm van refermant amb el pas del temps: ...