divendres, 28 de setembre de 2012

Simposi d'educació emprenedora a la Universitat

Assisteixo a Madrid al Simposi sobre Educació Emprenedora a la Universitat organitzat per la FUE, amb un important mix de presència internacional entre el món de l'empresa i el de la universitat, i amb una àmplia representació de les estructures creades dins de cada universitat per a fomentar l'emprenedoria entre els seus estudiants. Durant el simposi, es va poder veure una representació de casos ben interessants amb models innovadors en aquesta dinàmica d'acostament entre els mons de l'empresa i de la universitat.
No em correspon a mi explicar el tradicional allunyament entre ambdues institucions, sinó reforçar la sensació que els darrers anys s'estan fent esforços importants de comprensió recíproca, i generant eines per a revertir aquesta mancança. La sensació més estesa era l'expressió de voluntats en aquesta línia, i amb una pressa explícita per recórrer amb poc temps el que no s'ha fet durant anys.
Es publiquen ara les conclusions del Simposi, ordenades en tres àmbits: la institució universitària, les competències, habilitats i actituds a fomentar, i les metodologies i eines a desenvolupar. La principal conclusió, però, és que hi ha un interessant, reptador, però encara llarg, camí a recórrer. Les tradueixo a continuació: ...

dimecres, 26 de setembre de 2012

L'Hotel Europa, síntesi del Pla Xammar

El Govern, just abans de convocar noves eleccions pel 25N, acaba d'activar el Pla Eugeni Xammar, dirigit pel periodista Martí Estruch, per tal de coordinar les relacions amb la premsa estrangera, amb el repte d'explicar Catalunya al món. Com sabeu, el nom del Pla adopta el de l'escriptor -periodista, diplomàtic i traductor- de l'Ametlla, Eugeni Xammar i Puigventós. Cal dir com a vallesà, que Xammar és encara un gran desconegut, per molts esforços que s'hagin fet els darrers anys per donar a conèixer la seva obra. Recordo, a l'època de PlaçaGran, com l'Amador Garrell i la Montserrat Ponsa en parlaven amb devoció i com, més endavant, el malhaurat Jaume Maspons també en mostrà la seva estima. Podríem dir que devem a Josep Badia, Jaume Vallcorba i Quim Torra que es mantingués viu el seu treball la darrera dècada. Però, més enllà del record que l'Ametlla li dedica, la comarca -i en especial Granollers- haurien de fer un esforç per recuperar la seva memòria (què tal un carrer?). I més tenint present que ell, respecte a Granollers, la considerà una de les seves tres ciutats, conjuntament amb l'Ametlla i Ginebra: el triangle de la seva existència.
Per això és important que el govern li posi el seu nom a un Pla d'aquesta dimensió. Sense entrar a discutir el Pla -del qual no se'n coneixen encara detall-s, és important tenir present que, fins ara, les relacions amb els mitjans de comunicació estrangers es porten a terme des de l'associacionisme ciutadà, principalment amb el Col·lectiu Emma, que ha fet els darrers anys una feina excepcional per donar a conèixer el bon nom de Catalunya. Tot i que, com deia Xammar, tractant-se de les coses de Catalunya jo no prenc mai precaucions, la relació amb els mitjans de comunicació d'arreu és una peça clau  dins del procés d'autodeterminació tot just encetat.
Per això em sobta trobar, en el seu llibre de Seixanta anys d'anar pel món -Converses amb Josep Badia i Moret, el resum de l'esperit i la filosofia que impregna tot el procés que estem vivint amb la transformació de la Fonda Espanya en Hotel Europa. Si us plau, llegiu la seva definició de Granollers: ...

dilluns, 24 de setembre de 2012

El millor concert de l'any: Vivaldi en versió original

Sense cap mena de dubte, el d'ahir va ser el millor concert de l'any que hem pogut escoltar a Granollers: les portentoses veus del cor Vivaldi, amb el conjunt del Cor Infantil dels Amics de la Unió, agomobolats per l'Orquestra de Cambra de Granollers, interpretant el Glòria i el Magníficat d'Antonio Vivaldi.
Un programa que portaven practicant des de fa uns mesos, i que l''havíem pogut escoltar en una gira conjunta que els ha portat al mateix Auditori de Barcelona i a les poblacions de la Seu d'Urgell, Esterri d'Àneu i Rialp, dins del Festival de Música Antiga dels Pirineus. A tot arreu, això sí, amb un gran èxit de públic i de crítica.
El fet més rellevant del programa, i que el feia excepcional, és que es tractava d'un conjunt de veus blanques, en teoria tal i com Antonio Vivaldi havia pensat aquestes obres, concebudes durant els prop de quaranta anys que va treballar al Pio Ospedale della Pietà de Venècia. Un espai on només hi vivien noies orfes -tot i que moltes d'elles només amb el pare desconegut o no reconegut-, i on l'aprenentatge de la música els permetia una posició molt rellevant dins l'ambient cultural de la ciutat.
Les peces, el Glòria RV589 i el Magnificat RV 610, són dues obres de gran bellesa, amb alguns fragments sublims i brillants, que permeten el lluïment d'unes solistes que dignifiquen el treball dels dos cors. A més, ens oferiren un tastet inicial, amb el Beatus Vir RV 597 del mateix Vivaldi, i uns postres excel·lents amb l'Ave Maria de Vavilov (atribuït al compositor barroc Caccini).
Vivaldi en versió original a Granollers, dirigit per Òscar Boada

La llàstima, com sempre, ens ve donada per l'acústica. Sóc del parer que l'Església de Sant Esteve -com la dels Frares- no són aptes per escoltar bé la música que s'hi produeix (a excepció de les primeres files, i encara). La ressonància és excessiva, i als músics i cantants els costa de sentir-se a ells mateixos. Així mateix, el fet que no hi hagi aire condicionat genera un concert paral·lel de ventalls, que destorba a qualsevol melòman. No estaria de més que concerts d'aquestes característiques es poguessin fer, gestionats per la mateixa entitat, al Teatre Auditori, del qual n'és resident precisament l'Orquestra de Cambra. Una idea per al futur d'aquesta bona sèrie de concerts que ens ofereix la Fundació Pro-música sacra de Granollers. ... 

Una visita al Matadero

Tres dies a Madrid -per feina- donen per molt. Entre altres qüestions, per fer una visita que tenia pendent a El Matadero, centro para la creación contemporánea. 60.000 metres quadrats d'un antic escorxador reconvertits en fàbrica per a la cultura més contemporània, com un laboratori únic per a l'experimentació transdisciplinar. Un espai viu i canviant al servei dels processos creatius, de la formació artística participativa i del diàleg entre les arts. Entre d'altres, hi ha espais per al teatre -las Naves del Español, cedides al Teatro Español d'en Mario Gas; per al cinema -la Cineteca, seu permanent del festival Documenta Madrid; per al Disseny -la Central de Diseño, cedida a la Asociación de Diseñadores de Madrid; les arts plàstiques i visuals -la Nave 16, per exemple, amb quatre mil metres quadrats per a exposicions; les lletres -la Casa del Lector, que gestiona la Fundación Germán Sánchez Ruipérez-; o la Música, amb una nau patrocinada directament per Red Bull. I un espai especial, Intermediae, per a la intermediació ciutadana amb el món de la cultura.

No cal dir que totes les comparacions són odioses, però la mirada cap a la nostra Roca Umbert i la Fàbrica de les Arts és inevitable. De fet, de totes les fàbriques d'aquestes característiques que havia pogut visitar, probablement és la que més semblances té amb Roca Umbert.

El doble de metres quadrats (per una ciutat molt més gran, per cert) de sòl municipal dedicats a la cultura és tot un luxe, també per a Madrid. Amb una fórmula un xic diferent: la cessió de cada nau -per conveni- a una empresa o entitat, que és qui la gestiona. (I el mateix amb la part arquitectònica, que fou dissenyada per arquitectes diferents). Les activitats són gairebé les mateixes, amb els matisos corresponents -per exemple, en lloc de mitjans de comunicació hi tenen empreses de cinema, i la Casa del lector no és una biblioteca, sinó un espai per a l'experimentació literària. I amb algunes excepcions, com ara l'exhibició teatral a Madrid, o la nau de Blancs i Blaus a Granollers, amb tota l'activitat derivada de la cultura popular i tradicional, ben viva. Potser la més diferent, però, és la feina que desenvolupa Intermediae, de mediació entre la ciutadania i els poders públics, amb l'ús de les noves tecnologies, i generant projectes transformadors de la ciutat. Una incubadora, doncs, de propostes urbanístiques -ecològiques, culturals, socials- a partir de la dinàmica del Desenvolupament cultural comunitari. Una gran mancança a la nostra ciutat, de generació d'innovació cultural entre la ciutadania.
Les similituds també hi són en el procés de creixement de la idea. Com és normal, es tracta d'un projecte que ha anat prenent forma a partir de la proposta inicial, responent sobretot als estímuls que la ciutadania anava generant, a mesura que la gent se l'anava fent seu. L'evolució de cada una de les parts ha anat en paral·lel a l'evolució general del conjunt, gràcies a la resposta del propi sector i a la interacció amb els protagonistes reals, que són els ciutadans. I, avui en dia, el Matadero és una realitat inexcusable dins del paisatge cultural de la capital de l'estat.
Així doncs, satisfacció per confirmar a Madrid que, des de Roca Umbert, vàrem ajudar a obrir camí. I amb una sorpresa granollerina incorporada: la de trobar-me publicitat de Dieu, moviment creatiu, i en català!

diumenge, 23 de setembre de 2012

Enric Larreula. Ala de Corb a la Nova França

Continuen les aventures d'aquest pirata i alliberador d'esclaus, en aquesta ocasió per viatjar a la Nova França de l'any 1702, amb motiu del casament del seu germà, en un retorn a les terres d'Amèrica del Nord.
Però, tot i la tranquil·litat d'aquest objectiu, es trobarà al bell mig dels merders monàrquics, aquest cop entre anglesos i francesos. I, com sempre -i aquesta és una de les virtuts dels llibres de l'Enric Larreula- els més perjudicats n'acabaran sent els indígenes del país, que prou feina tindran a sobreviure i a adaptar-se als nous temps. Mostrar el festival de la diversitat de Woodstock i Saint John, amb tribus d'iroquesos, ottawa, fura, delaware, miami, txauni, txikasaw, tuscarora, txeroquesos, ... és una manera clara d'explicar als més joves els orígens de l'Amèrica actual, però també de com es varen fer grans desgràcies per la voluntat d'expoli de les grans potències europees. Els drets dels més febles és una constant en l'obra de l'Enric, i les seves històries sempre porten l'optimisme com a rerefons. 
Ja ho deia en el darrer comentari de la sèrie, que l'Ona de Foc -i la mona Pallofa- anirien guanyant protagonisme. Aquest cop, plantejant la importància de protegir la natura, d'acord amb la filosofia dels indis (La terra és un cos viu, i tots els ésser que l'habiten formen part d'aquest cos), i parlant de pau als adults, com una persona plenament entenimentada als seus quinze anys. (De fet, m'atreveixo a entreveure que ens anem acostant al 1714, i l'Ona de Foc es va aproximant cada cop més a Catalunya. Una jove heroïna per a la nostra causa nacional no ens sobrarà pas. I més, després del Victus d'en Sanchez Pinyol!).
Les il·lustracions, plenes de ratlles molt encertades, d'en Jordi Vila Delclòs, t'ajuden a viure la història des de dins i a posar-te en la pell dels personatges.
En resum, doncs, un llibre dedicat al rebel que tots portem a dins, i que us farà passar una bona estoneta de lectura emocionant.

divendres, 21 de setembre de 2012

Catalunya, nova start-up d'Europa

És un d'aquests mots que, de cop i volta, es posen de moda, tot i que, de fet, es va donar a conèixer ja fa uns quants anys, amb la bombolla tecnològica d'internet, amb tota una pila d'empreses punt.com que es varen crear aleshores. Una start-up, doncs, és una empresa de recent creació, especialment quan es troben en una fase de desenvolupament de producte i de cerca de mercats. I, molt sovint, se la relaciona amb empreses d'alt creixement -i alt risc-, associades a noves tecnologies o models de negoci innovadors, i tenen gran importància en el creixement de determinats sectors, com les TIC o la biotecnologia. A diferència de les empreses d'alt risc, les start-up resulten atractives per als inversors, perquè desenvolupen projectes amb alt potencial de rendibilitat, en mercats de creixement, i amb productes i serveis clarament diferenciats, i amb un ús intensiu de les noves tecnologies.
Doncs en això, ni més ni menys, és en el que ens convertirem els catalans, de cop i volta, si tot va com sembla que està anant: en una nova start-up -política, és clar- d'Europa. Un país de tamany evidentment petit -donem-li temps per poder créixer, també- que faria la funció de laboratori experimental per a nous processos polítics, socials i econòmics a Europa. Avui en dia, són els estats petits els que dinamitzen l'economia, presenten uns resultats molt millors en gairebé tots els àmbits, i s'enfronten amb èxit als diversos reptes que té plantejada la societat europea. De fet, són molt més eficients que les grans estructures pesades i lentes, de difícil adaptació a un procés, el de creació d'una Europa forta, al qual no han fet res més que posar-hi traves constantment des del seu nacionalisme ranci.
El procés que s'està engegant aquests darrers mesos al continent -i accelerant els darrers dies a casa nostra- és més que interessant, entre altres qüestions, pel que suposa d'innovador. Queda veure quina serà la política europea respecte als nous països start-up que puguin sortir (Catalunya, Escòcia, Flandes, ...), en funció de la valentia política dels seus dirigents. Si entenen que cal reforçar la innovació -política-, la democràcia, la transferència de coneixement i el valor afegit de l'economia, les experiències catalana i escocesa poden ser del tot encoratjadores per al mateix futur de Unió Europea. Si, pel contrari, es queden tancats en el manteniment de l'status quo i dels privilegis dels grans estats actuals, la dinàmica serà molt més complexa.
És evident també que amb les start-up s'adquireixen riscos. I això els fa més interessants per als inversors, perquè la seva taxa de retorn és més elevada. A més, els bons gestors estan preparats per afrontar-los i superar-los a mesura que se'ls van trobant. Tot depèn, doncs, de si el procés s'entoma des d'una mentalitat oberta i creativa a noves perspectives, avui encara desconegudes, però que aportaran dosis importants de federalisme europeu, respecte a la diversitat i retorn social, o bé amb un esperit de què no canviï res per tal que tot segueixi igual. L'exemple més evident és el dels empresaris: aquells que només pensen en el mercat espanyol no tenen futur a la Unió Europea, ni amb la independència ni sense. Al contrari, qualsevol altra solució que els aporti mirades més àmplies els és molt més positiva. I el mateix passarà amb la universitat, la sanitat, la recerca, els drets socials i laborals, els esports, ...
I és que l'Europa -i la Catalunya- del futur, o són innovadores o no seran!

dijous, 20 de setembre de 2012

Regulus

Poc a poc i bona lletra, que deia aquell! I així vaig seguint la col·lecció familiar de Petits Prínceps. Lluny encara de l'excel·lent col·lecció de la Nuri, he afegit un altre exemplar, en l'idioma oficial de l'estat del Vaticà: el llatí. Regulus, d'Antonius A Sancto Exuperio, scripsit et ipse picturis ornavit.
Però, com sempre, la curiositat és on l'he trobat: a Madrid. Així doncs, la pregunta que em vaig fer era clara: és per què la influència vaticana ja comença a fer estralls a la capital de l'estat? O per què el retrocés institucional els porta a segles enrere, quan aquesta era la llengua d'ús oficial? Tot i amb això, jo em decanto per la versió més acadèmica, per a l'aprenentatge del llatí més escolar, ja que el vaig trobar a la secció de llengües. Per tant, vaig poder practicar un xic una llengua que tinc més que rovellada.
En tot cas, val la pena recordar-ne algun trosset: Id unum noveris quod mansueveris. Homines nullius jam rei cognoscendae spatium habent. Res ad usus domesticos confectas ac praeparatas a propolis emunt. Cum autem amici nusquam veneant, homines amicos jam nullos habent. Si igitur amicum parare vis, mansuesce me. (Tot i amb això, portem molts anys domesticats, i encara no ens coneixen ni es reconeixen!).

diumenge, 16 de setembre de 2012

Ramon Bufí. L'eixida

Les eixides són els patis del darrera d'abans, quan les cases tenien sortida pel carrer del darrera. Allò de la caseta i el jardí d'en Macià, aplicat a les ciutats, però a un nivell modest. Avui, rodejats d'edificis ben alts, costa que el sol hi toqui una estona cada dia; però les famílies que en disposen el consideren un dels seus béns més preuats. I aquest és el títol d'aquest llibret d'en Ramon Bufí, que és el que em va atreure de bon principi. Aquest pintor nascut a Palou, ja fa un temps que s'ha iniciat també en l'art de l'escriptura. I a fa que ho fa prou bé, això d'escriure! Paisatges d'infantesa, o Amics meus, en són dos bons exemples). Tot i que potser el que fa és descriure, talment com si pintés un dels seus quadres, les escenes quotidianes d'allò que veu -i viu!- per la seva eixida, plena de vida.
L'altre aspecte que em va atreure és en el preàmbul: fer la volta a l'illa de cases, tot passejant, també pot ser una aventura. Recordo que el pare sempre explicava que la pel·lícula que li hauria agradat de filmar -i mai no ho va fer perquè sempre deia "ja ho filmaré demà"- era l'anada del meu germà petit a l'escola, quan marxava tot sol fins a l'Escola Parroquial, i ell tenia tot just cinc anyets. (Cal dir que, ja fa molts anys, els nens podíem anar a escola tot solets sense que els pares es preocupessin dels perills i riscos d'avui en dia). Una casa buida, un pal al terra, un aparador de botiga, ... qualsevol cosa, per petita que fos, era una excusa perquè en Vicens la convertís en una gran aventura. Doncs això és el que retrata en Ramon Bufí: les petites aventures que s'esdevenen en el dia a dia de la seva eixida. "Només cal parar-te i posar l'atenció deguda a les petites coses que tots tenim a l'abast, però que no sabem veure, o ens semblen coses insignificants, quan és tot el contrari., A la vida de la meva eixida hi ha treball, vida, mort, naixements ... exactament com passa en la vida humana". I, amb aquesta excusa tan senzilla com evident, fa una repassada als dragons, aranyes, formigues, granotes, tortugues, pardals, gats, eriçons, papallones, libèl·lules, papes-marieta, i caragols, que també són retratats, amb un estil i un color excel·lent, per la seva néta Mariona, de tan sols cinc anys. (Com els que tenia en Vicens quan anava a escola!).
L'estil d'en Ramon és molt planià -senzill, sense estridències, descriptiu, ben adjectivat-, fins que es posa a definir els colors: el pintat de núvols rogencs i malva; el xiprer, que es torna moreu i fosc; el pou, que agafa un to plomés de blau i carmí.
Una bona proposta de lectura, per compartir amb els més petits de la casa.





Formiguetes

Centre de Barcelona, 11 de setembre de 2012 a la tarda
La impactant fotografia aèria de la jornada de dimarts passat m'ha fet venir al cap la imatge d'un niu de formigues. (Evidentment, formigues obreres -manobres, com diria aquell). Una multitud -un milió i mig, com diria l'altre- incomptable de petites formigues que treballa infatigablement i anònima per bastir un espai de llibertat. I prou gran que va ser, aquest espai!
És clar que a les formigues se les pot aixafar, però n'hi ha tantes -i mai no se'n cansen- que és molt difícil que el seu projecte de niu pugui ser esbotzat.
De la resta de fotos -a banda de les que vàrem fer cadascú-, les panoràmiques de LV són també excepcionals, ja que permeten veure de ben a la vora la diversitat present a la manifestació. Famílies, joves, gent gran, parelles, grups d'amics, bombers, geganters, castellers, ... D'aquí, d'allà o de més enllà. Parlant en català, en castellà o en altres llengües.
I tots manifestant-nos amb alegria, sense cap condicionant i, això sí, a favor de la independència. Per què independència és llibertat i, com deia el poeta, els homes no podem ser si no som lliures!

dijous, 13 de setembre de 2012

Eloi Vila. Una paraula de més

Em llegeixo, amb nocturnitat, la segona novel·la de l'Eloi Vila, Una paraula de més. I no es refereix pas a Josep Pla, quan diu que el gran problema d’un escriptor és el de fer-se entendre utilitzant la mínima quantitat de paraules possible, sinó al risc que hi ha, quan et mous per ambients mafiosos, de què se t'escapi algun mot que no toca: una paraula de més és una bala.
Per què aquesta és una novel·la, tarantiniana, que vol dir que hi ha sang i trets -tampoc tants-, però sobretot ritme. El protagonista, el fotògraf Max Oliva, es veu embolicat en una trama que acaba sent un reflex de la seva vida passada i present i, és clar, en determinarà la futura.
Amb tres dies, ressegueix també els paisatges de Lisboa, -l'Eloi resulta ser també un fabulós guia turística de la capital lusitana-, però també Camprodon, la Costa Daurada, Garbet a l'Alt Empodrà, o a Cavanac, a Carcassona, i fins i tot algú racó d'Ucraïna. Tens la sensació que l'Eloi els ha resseguit més enllà del google Maps, en directe.
I on apareix també la passió del Futbol -el gran joc de la vida, el gran mapa de valors de la societat- que hi és present tant amb els equips portuguesos com amb el seu estimat Barça -l'únic equip de la història que havia menyspreat el gol, que havia fet que el trànsit, el camí, arribés a ser més valorat que l'objectiu.
Un bon treball que també és periodístic, per exemple per explicar els entramats de les màfies ucraïneses i els càrtels mexicans. O per donar a conèixer, més enllà de la geografia que ressegueix la novel·la, un dels aspectes sorprenents de la trama: el pas de persones per la frontera per colls de muntanya -coll de Malrem, el Coll Pregon, ... durant la guerra. (Potser un nou llibre de l'Eloi?).
Cal dir també que el gruix del llibre enganya. S'hi veuen tres-centes pàgines, que de bon principi espanten, i et fa venir la sensació que hi ha alguna paraula de més en el text. El format, però, és molt dinàmic: la història s'esdevé només en quatre dies (tot i que el tercer dia enganya) i el ritme de lectura es va accelerant a mesura que avances en la trama.
En tot cas, una novel·la que podria estar inclosa perfectament a la Cua de Palla, i que confirma la capacitat de l'Eloi Vila per enfrontar-se a qualsevol tipus de literatura, després de la seva primera novel·la, que va ser tractada de mediàtica. Tinc ganes de llegir, per confirmar-ho, el seu darrer treball, més periodístic, sobre les Cartes des del front.

Acabaré dient que l'Eloi, a més, també és guionista de El convidat, el programa de l'Albert Om. I estic convençut que deu col·laborar en la definició de la seva banda sonora. Per què la del llibre és excel·lent. Us l'adjunto a continuació:

...

dimecres, 12 de setembre de 2012

El Guardó Salvador Casanova, per al Casal del Mestre

Com cada any, el racó de les oliveres de la Porxada tornà a ser l'escenari protagonista de la pre-Diada. Aquesta vegada, amb la intervenció de l'historiador Jaume Dantí sobre la participació granollerina en els fets de la Guerra de Successió (que ja explicaré en un altre post. Mentrestant, llegiu el seu interessant article a la revista Vallesos). I també per l'estat d'ànim el dia abans de la manifestació més gran celebrada mai a Catalunya, per la independència. Per això, segurament va passar més desapercebuda la notificació de la concessió del Guardó Salvador Casanova al Casal del Mestre de Granollers i el Vallès Oriental, en representació dels mestres impulsors de l'escola catalana.
Dos dies abans de començar un nou curs, amb retallades i dificultats evidents, el Jurat del Guardó ha volgut així retre homenatge a tants i tants mestres que, amb la seva tasca callada, seriosa i continuada, han aconseguit bastir un model d'escola catalana a partir de la renovació dels mètodes pedagògics, i combatent les traves i dificultats constants que se'ls ha anat posant pel camí. El Guardó es concedirà formalment més endavant, en un acte específic, tal i com es féu l'any passat al Voluntariat per la Llengua.
Coincidències de la vida, just aquell dia acomiadàvem als 98 anys en Donat Puig, granollerí mestre i artista durant la República, Medalla de la ciutat, que patí la Guerra i l'exili, i fundador de l'Educàtor, l'escola amb la qual intentà durant el franquisme educar els infants amb els mètodes que havia après en la seva època republicana. Probablement, el darrer mestre vallesà d'aquella època que encara podia explicar l'esperit amb el que es visqué l'escola catalana.

El text del Jurat diu així:

Als mestres impulsors de l’escola catalana
A Granollers i al Vallès Oriental, al final de la dècada dels seixanta sorgeix un moviment de mestres que, de la mà de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, serà l’embrió del moviment de renovació pedagògica que tindrà lloc a casa nostra. Conscients de les mancances formatives d’aquell moment, aquests mestres treballen per crear un model didàctic alternatiu a l’oficial amb la ferma convicció que cal impulsar la democràcia i la cultura catalana dins i fora dels centres educatius.
Aquests mestres, la majoria formats durant la postguerra, prenen consciència dels problemes de l’escola, es comprometen amb l‘escola de Catalunya i amb la seva renovació pedagògica, es formen activament i, al llarg de les dècades dels setanta i vuitanta, apliquen a l’escola els canvis que implica aquesta renovació.
Amb la restauració de la democràcia alguns d’aquests professionals continuen treballant per trobar resposta a les seves inquietuds a través de la constitució del Casal del Mestre de Granollers i el Vallès Oriental, que neix l’any 1981 amb la voluntat de caminar cap a una nova escola pública catalana.
Al llarg de tots aquests anys la societat ha fet molts tombs i l’escola i el conjunt de la comunitat educativa han anat evolucionant. El català, de moment, és una realitat a tots els nostres centres, i el Casal del Mestre ha fet una tasca de suport a tots aquells professionals que han volgut aprofundir-hi.
El Casal del Mestre de Granollers i el Vallès Oriental representa avui l’esperit de tots els professionals que comparteixen:

  • La voluntat de renovar-se i adaptar-se, de manera crítica, als canvis que s’esdevenen en la societat en què estan immersos.
  • El suport a les iniciatives que promocionen els comportaments democràtics al si de la comunitat educativa.
  • La defensa de l'escola pública catalana, perquè és la que permet a tota la societat rebre una educació de qualitat.

El Casal del Mestre de Granollers i el Vallès Oriental representa avui l’esperit de tots els professionals que, davant dels diferents atacs que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular d’ensenyament a Catalunya, es posicionen clarament per defensar-lo, tant perquè és eficient pedagògicament com pel seu valor com a eina de cohesió social.
L’actual model d’escola és el resultat dels esforços de tota la societat i en especial dels mestres i dels pares i mares que, en temps difícils de dictadura i fins avui, han treballat diàriament per tenir una escola catalana, democràtica i de qualitat. El Casal del Mestre ha estat un bon puntal a les seves inquietuds i ha aglutinat molts d’aquests esforços al llarg d’aquests anys.
En podeu trobar més informació a: http://www.casaldelmestre.org



Josep Vallverdú. Bestiolari

És gairebé una tradició catalana que els poetes disposin d'un Bestiari propi, un zoològic personal amb els seus animals preferits. Des que a Ramon Llull se li va acudir escriure el Llibre de les bèsties, Josep Carner, Pere Quart o Miquel Desclot, per posar només alguns exemples, varen seguir-li la moda d'explicar als més petits el món dels animals de forma planera i, si més no, irònica (I d'explicar la realitat dels adults a través de faules). Com diu en Pep Coll en el pròleg, Noè va salvar les diverses espècies de fauna pensant sobretot en les històries que en segles posteriors els animals havien de protagonitzar.
Ara és en Josep Vallverdú qui ens ofereix la seva pròpia arca de Noè repleta amb seixanta bestioles, ordenades alfabèticament, amb poemes rimats de forma senzilla, molts d'ells heptasíl·labs, com es correspon a la literatura popular. Cada poema explica una història amb l'animal en qüestió, algunes d'imaginades -el llop que prefereix la coca que la caputxeta, el drac massa vell, el mal de queixal de l'elefant- i altres descriptives de la manera de ser de la bèstia. També amb una bèstia nova, com és el camellari, o amb la reivindicació dels toros del Pallars com a toros catalans, a diferència dels de lídia. Molt més enllà, doncs, que el Rovelló pel qual acostumem a reconèixer l'autor.
A banda d'estar ben editat, el llibre ofereix unes excel·lents il·lustracions d'en Manuel Cusachs -algunes inspirades en quadres diversos- i que ell titlla de ninots. Uns dibuixos que recullen l'esperit irònic de cada animal, i li donen al conjunt un toc de llibre de faules ben suggeridor per narrar als més petits.
Una bona recomanació.
...

dilluns, 10 de setembre de 2012

Festa Major de Blancs i Blaus (i 9)


Diumenge 2 de setembre

Avui és el darrer dia
i ja no ens queda energia;
ens caldrà fer un esprint
o no arribarem als vint!

(XI Tòmbola Solidària)
Un darrer comentari
pels que tingueu esperit
cooperant i solidari,

passeu-vos, durant el dia,
per la Plaça del Cabrit
a jugar a la Loteria,

És un gest voluntari,
-ja sé que sou minoria-
però del tot necessari.

(segueix) ...

diumenge, 9 de setembre de 2012

Festa Major 2012 de Blancs i Blaus (8)

La Passada de rajoles infantil

Dissabte 1 de setembre

(XI Tòmbola solidària. Ajuda en Acció)
Es fa del tot necessari
la feina que Ajuda en Acció
fan per la conscienciació
d’un món molt més solidari.

(Jocs de rol)
No hi ha un sol protocol
per jugar als jocs de rol.
Cadascú pren el paper
amb el que es troba més bé.

(segueix) ...

Festa Major 2012 de Blancs i Blaus (7)


Divendres 31 d'agost

(Taller de tai-txi)
On és la gent tranquil·la?
La que fa Kung-fu i feng-shui,
i quan cal es pren la til·la?
Fent tai-txi també avui.

(Campionat de futbolí 1-0)
Pels blancs va tot vent en popa
jugant al futbol dels nans, 
i per ’xò s’enduen la copa
amb unes pallisses ben grans.

(segueix) ...

dissabte, 8 de setembre de 2012

Festa Major 2012 de Blancs i Blaus (6)

El Ball del Giravoltes dels Gegants, a la Cerimònia del Pregó. Foto: Nació Granollers

Dijous 30 d'agost

Avui és dia de xàfec
o de tempesta d’estiu.
Això ens afecta el tràfec
i suposa un revulsiu.

Tot es capgira d’horari;
de canvis, una pila,
cal remoure el calendari
i suspendre el Cercavila.

A Palou hi plou, però poc
i a Granollers hi plou més;
i com que plou en excés,
tot ho canviem de lloc.

(segueix) ...

Festa Major 2012 de Blancs i Blaus (5)

Bufant al Correvent
Dimecres 29 d'agost


(Taller de tai-txi. Org.:Yin Yang Blaus)
Si us prepareu per fer un rajol,
que normalment són de fang,
feu tai-txi tot el juliol,
sigueu del yin o del yang

(BlaugustFest. Taller de cervesa artesana. Vermut amb vers. Tast de cerveses. Cercavila BSMB. Final de festa)
La banda dels Blaus Streets
volen fer de cervesers
i ja s’hi llepen els dits,
per les places i carrers.

La cervesa artesana,
si se la fa un mateix,
té bon gust, és cosa sana,
i no porta gens de greix.

Sempre és molt d’agrair
que a finals del mes d’agost
puguem ballar i sentir
Os Sambeiros del Congost.


(segueix) ...

dijous, 6 de setembre de 2012

Festa Major 2012 de Blancs i Blaus (4)

Les Dametes al Cercavila infantil
Dimarts 28 d'agost

(Taller de tai-txi)
El dia de Sant Agustí,
no pot ser d’altra manera,
et lleves tot fent tai-txi,
abans no et vingui pixera.

(Aprèn a jugar a Fantasma Blitz)
Els del Menrood Club de Rol
fa que juguen al Fantasma
des de l’escola bressol,
i amb molt d’entusiasme!

(segueix) ...

dimecres, 5 de setembre de 2012

Festa Major 2012 de Blancs i Blaus (3)

Gran espectacle de les Dametes al Parc!


Dilluns 27 d'agost

(A la Festa, deixa-t hi la sang! )
Tota la gent de l’Hospital
no es pren mai ni un respir
per la donació de sang
que et xuclen, com un vampir!

(Taller de tai-txi)
No hi ha res més bo i més sà
que llevar-se i, de bon matí,
a la Plaça d’en Trullàs
seguir un taller de Tai-txi.

(segueix) ...

dimarts, 4 de setembre de 2012

Festa Major 2012 de Blancs i Blaus (2)

Diumenge 26 d'agost


(Marxa ANC per la independència)
Comença el dia amb una marxa
amb la que es vol, amb paciència,
posar els alcaldes en xarxa
i assolir la independència.

(Bitlles catalanes)
Jugar a bitlla és cosa sana
-segons els Foteu-li Canya-;
però ha de ser ben catalana,
i no provinent d’Espanya.

(segueix) ...

dilluns, 3 de setembre de 2012

Festa Major 2012 de Blancs i Blaus (1)

Els Blanqarivm en ple Cercavila
Dissabte 25 d'agost


(Caminada per anar escalfant la festa. Esmorzar potent amb els de Ponent)
Per si hi ha algú que no ho creu,
són els Amics de Ponent
els que s’escalfen el peu
tot fent caminar la gent.
I acaben, a bon preu,
amb un esmorzar potent.

(Elaboració de cartellisme reevolucionari)
Els blancs, armats amb pinzells,
avui entren en acció
elaborant grans cartells:
Visca la Re-Evolució!

(segueix) ...

Festa Major 2012 de Blancs i Blaus (0)

Foto: Xavier Santfeliu, per a Nació Digital

#Garrotuits FM 2012


Com sempre us demano perdó
per omplir-vos amb quartetes
explicant la Festa Major
viscuda amb les meves donetes.

Seguint actes tots els dies,
i amb la llargada d’un tuit,
dic les meves tonteries
i m’ho passo divertit.

(segueix) ...