divendres, 30 de novembre de 2012

Mozart al cor

El diumenge passat, a punt de tancar-se els col·legis electorals, el Teatre Auditori bullia amb un concert ben emotiu: Mozart al cor, en record d'en Carles Riera(Sobretot, per poc que pugueu, perdeu-vos pel seu web, i el retrobareu a ell, la seva vida i anècdotes i tot de material pedagògic ben útil).
Es tractava d'una proposta senzilla, a tres anys de la seva mort, plena de música selecta del seu compositor preferit, amb dues parts ben marcades.
Una primera part, amb quartets per clarinet i corni di basseto, amb Gener Salicrú, Albert Cumí, Queralt Roca i Oriol Garcia (que no vàrem poder escoltar des de darrera l'escenari; coses que té l'espera del cantant!).
La segona part, en canvi, ens portava música vocal, començant per l'Ave Verum corpus K618 (composat l'estiu del 1791 mentre Mozart estava al balneari de Baden Baden visitant a Constanze, i dedicat a Anton Stoll, músic d'església i mestre d'escola), amb la introducció de l'Adagio per a clarinet i tres corni di basseto, un quartet del que Mozart només en va escriure la melodia, i que en Carles va acabar i enregistrar.
I tot seguit, els coneguts Notturni, petites obres per a tres veus i instruments sobre textos italians de Pietro Metastasio (Ecco cual fiereo istante K436, Due pupille amabile K439, Luci care, luci belle K346, Mi lagnerò tacendo K437, Se lontan, ben mio K438, i Più non si trovano K549, composats a Viena o el 1785 o el 1787, i el darrer el 1788). Són sis cançonetes, senzilles i precioses a la vegada, pensades per a dues sopranos i baix, amb un trio instrumental, que es veuen amplificades per cent-quaranta veus del Cor de Cambra i el Cor Mixt dels Amics de la Unió i de la Coral Polifònica. A més, s'hi va afegir un altre tercet, Grazie agl'inganni tuoi K 532, del 1787. Tot plegat, música nocturna que parla d'amor, com si es tractés d'un autèntic culebrot: que si m'enamoro, que si m'enganyes, que si totes les dones són iguals, que si n'acabo trobant una altra -quins ulls!- i em torno a enamorar! I potser poden semblar obres lleugeres; però totes elles són d'una extrema bellesa i destil·len perfecció pels quatre costats, com qualsevol peça de Mozart. La melodia, ben senzilla, i les veus i els instruments que l'agombolen, i que donen força a la interpretació que es pot fer del text.
Per mi ha estat tot un plaer compartir durant un temps l'experiència de cantar amb la Coral Polifònica, amb l'Agustí Vidal al capdavant, i aprendre com aquesta coral experimentada no només canta molt bé les cançons del programa, sinó que les interpreta de cap a peus.

Quinze reptes per a la professió de recursos humans

Llegeixo un article interessant a la revista Expansión proposant quinze reptes de futur per a les professions relacionades amb els recursos humans de les organitzacions que, de fet, suposen quinze reptes per a la gestió de qualsevol empresa, entitat o institució, i que van molt més enllà de la simple gestió de les persones, entrant de fons en l'estratègia de l'empresa i la seva cultura organitzativa, tocant temàtiques com la innovació, l'emprenedoria, la creativitat, la motivació, la responsabilitat social corporativa, la diversitat, ...
Tot i que és un xic llarg, com sempre, en faig la maltraducció al català, que és una manera d'entrar en més detall en el contingut de l'article. Aquestes són les quinze propostes:
  1. Guanyar la cursa global pel talent.
  2. Gestionar la diversitat en un oceà de capacitats
  3. Recursos humans, peça clau en el negoci de la companyia
  4. El compromís, o com alinear els valors de treballadors i empresa
  5. Retribució: Un model flexible que motivi a les persones
  6. Globalització: La connexió 'glocal' en un món connectat
  7. Proximitat al client i màrqueting 3.0 enfocat cap a la persona
  8. La necessitat imperiosa de generar líders d'empresa
  9. Entorn motivador davant de l'absentisme i la ineficàcia
  10. La gestió del coneixement en equips cada vegada més diversos
  11. Noves formes de treball adequades a una nova realitat
  12. Gestió del canvi per combatre la incertesa
  13. La innovació dels intraemprenedors
  14. RSC que reforci l'orgull de pertinença
  15. Tecnologia, el gran democratitzador del desenvolupament
Mirem-los detalladament ... (continua) 

dijous, 29 de novembre de 2012

Un país un xic més normal

Aquest cop va ser l'Aina qui va votar per mi.
Conscient de la importància del moment que vivim, vull deixar constància de quatre reflexions, tal com ragen, del resultat de les eleccions al Parlament 25-N. (Més que res perquè, d'aquí a uns anys, ho veurem com una oportunitat històrica que vàrem -o no- saber aprofitar):
  • Des d'aquest dilluns som un país un xic més normal. Tenim una dreta catalana forta, i una esquerra del país com a segona força, tot i que encara lluny. Hem normalitzat, doncs, l'eix ideològic. I, a més, les dues forces principals del país aporten un missatge ben clar aquí i al món: volem un nou país, vàlid per a tothom.
  • També som un país un xic més normal per la gent que va anar a votar. L'alta participació és un signe que, quan en joc hi ha quelcom important, la gent es creu el procés electoral. I, en contra del que deien molts, l'independentisme interessa, sigui per estar-hi a favor o en contra. La prova: l'índex de participació més alt en unes eleccions al Parlament des de l'any 1980. 
  • El Dret a Decidir creix al Parlament (un fet que, ves per on, a la resta de països normals ni tan sols es plantegen, perquè el 100% dels seus diputats hi estan a favor). Les forces positives, les que estan a favor del referèndum (CiU + ERC + ICV + CUP) han guanyat presència de forma clara (també en vots). Per això, l'objectiu de plantejar la consulta durant la legislatura és ineludible. La democràcia, doncs, també n'ha sortit reforçada. (continua) ....

dissabte, 24 de novembre de 2012

Estelada

L'Estelada d'espelmes que l'Assemblea Nacional Catalana ha construït a Granollers
De les moltes iniciatives que em venen al cap a Granollers per fomentar el sentit nacional dels ciutadans, no en recordo cap com l'estelada de 4.000 espelmes que l'Assemblea Nacional Catalana va plantar ahir enmig de la Porxada. Una imatge preciosa que, en aquests moments, està donant la volta per les xarxes socials portant el nom de la nostra ciutat arreu del país i part de l'estranger.
Un acte ple de simbolisme. S'hi recullen les il·lusions i anhels de tants i tants granollerins que al llarg de la història han bregat per recuperar les nostres llibertats, tan sols dos dies abans que el poble exerceixi el dret a vot del que ha de ser el darrer Parlament autonòmic.
Simbòlic també perquè es fa a la plaça gran de la vil·la, al costat de la Porxada, l'espai obert als quatre vents on els granollerins han fet de l'intercanvi d'idees el motor de la ciutat al llarg de la història. I al costat mateix de la pedra de l'Encant, mostrant els encants de construir un nou país per a tothom.
Simbòlic perquè es fa al davant de la casa dels Perpinyà, austriacistes granollerins que participen en el setge  de Barcelona del 1714, defensors de les institucions catalanes represaliats per les autoritats borbòniques.
Simbòlic perquè es fa al just davant de l'Ajuntament, en un Consistori que fanfarroneja d'unionisme sense dissimular. I sota un balcó des del qual, l'any 1931, la ciutat va viure la proclamació de la República catalana tal i com celebra els millors esdeveniments col·lectius.
I simbòlic perquè es fa al bell mig de la ciutat que es troba al bell mig de tot, cruïlla de camins, però que no té una idea clara de quin camí cal seguir. Potser l'estel d'ahir ens il·luminarà a tots plegats cap a un país més just i més lliure.
Com va dir la presidenta de l'ANC, la Carme Forcadell, aquest acte és el preludi d'una gran diada que ha de portar una "majoria aclaparadora de diputats disposats a treballar perquè Catalunya sigui un nou estat d'Europa". Ja queda menys.

Els primers 40.000!

Seguint amb el criteri d'agrair les visites al bloc de deu mil en deu mil -moltes gràcies!-, penjo a continuació els deu apunts més vistos, mentre aprofito el dia per reflexionar, no pas què faré amb el meu vot, que sempre l'he tingut igual de clar, sinó sobre la celeritat dels esdeveniments des de l'11-S i els que seguiran. (Podeu veure els meus agraïments a les primeres 10.000 visites, les primeres 20.000 visites i les primeres 30.000 visites).
La llista és la següent:
  1. Formiguetes
  2. Què faria Lady Gaga si fos un Museu?
  3. L'Hotel Europa, síntesi del Pla Xammar
  4. La Teoria del Cavall Mort i el Pacte Fiscal
  5. V-E-U-S! del Cor Infantil dels Amics de la Unió
  6. L'adéu a en Joan Carles Vilalta
  7. Festa Major de Blancs i Blaus (8)
  8. El millor concert de l'any: Vivaldi en versió original
  9. Catalunya, nova start-up d'Europa
  10. El Guardó Salvador Casanova, per al Casal del Mestre
I mantinc algunes idees sobre això dels blocs ...

dimecres, 21 de novembre de 2012

Andrea Camilleri. La dansa de la gavina

No hi ha com passar-se unes hores a urgències per tenir temps de llegir-se la darrera novel·la de Camilleri traduïda al català. Una nova aventura del Comissari Montalbano, que haurà de trobar el seu inspector Fazio, segrestat, i reconstruir els fets amb el seu estil particular, que no segueix gaire les normes establertes.
I que aprofita la resolució del cas per denunciar la immoralitat del sistema polític i la burocràcia italiana, en aquesta ocasió amb un èmfasi especial. Que potser hi havia res que sortís o arribés a l'horari previst, a Itàlia? Denúncies de com la policia rep recompenses per fer els ulls grossos al mercat municipal. Fins i tot, s'atreveix a proposar un nou article I de la Constitució: "Itàlia és una república basada en el tràfic de droga, el retard sistemàtic i la xerrameca vana". I compara l'estratègia borbònica i la burocràcia: un anar i venir de papers i documents que es movien sense cap benefici.
Amb un final explosiu, amb sotsecretaris del Ministeri d'Afers Estrangers i la Màfia. Com si els nostres senyors diputats no se la passessin per allà on es sembla, l'opinió pública! Es droguen, van de putes, desfalquen, menteixen, es venen, cometen perjuri, fan negocis amb la màfia, i que els passa? Que surten a la premsa un parell o tres de dies i para de comptar, després tothom se n'oblida.
Una obra, com totes les d'en Camilleri, que dóna un paper fonamental a la llengua que fan servir tots i cadascun dels personatges. Tot plegat dóna encara més valor a l'esplèndida traducció - adaptació que en fa en Pau Vidal. No només per les moltes expressions que surten de la boca de la policia (de futris, mecàsums, ...), sinó perquè també fa parlar als personatges clar i sicilià, així com en catallerès (cominsari, mòbit, sol·licitació de sol·licitud, essa de zeta, incomunicava, discuses i perdonança, encalculat, Mèrica, telefenat, fotogarfia cintífica, immediatíssim, desplantéssiu, premis d'armes, ...), i fins i tot en burocratès! I que a mi, val a dir-ho, em permet aprendre paraules que no coneixia (llosca, aüc).
Com en les darreres novel·les, l'edat va prenent protagonisme en els diàlegs amb el seu altre jo: ja no tenim edat de fer de Superman ni de posar-nos a combatre molins de vent. I es permet citar alguna llatinada, el Quixot i la Il·líada, mentre entafora algun que altre renec a la seva tropa.
(Cal dir també que, en aquesta ocasió, gastronòmicament parlant no hi ha aportacions noves als típics plats sicilians, potser perquè en Montalbano es passa unes quantes estones vomitant).
Pels que som fans d'en Camilleri, la lectura de cada llibre et fa venir ganes d'esperar el següent. I això que el ritme d'edició en català és prou elevat; però la màquina d'escriure d'aquest vell home treu fum, i encara queden més de deu novel·les per traduir escrites després d'aquesta Dansa de la gavina. Així doncs, tenim Montalbano per estona! ...

dissabte, 17 de novembre de 2012

Superant el desgel



Aquest mapa és fet per aquesta empresa The9988 que es dedica a crear mapes de tot tipus. Representa la seva visió d'Europa el juliol de l'any 2100, després d'haver-se produït el desgel dels dos pols, i que el mar hagi augmentat prop de 100 metres. L'escalfament global del planeta suposa la pèrdua de quantitats importants de terra per a molts països, i fins i tot la formació de nous mars i illes. I també expliquen que l'escenari contempla el naixement de nous estats, entre els quals reconeixen Catalunya -Catalania, en diuen ells. És curiós observar també com consideren el País Valencià inclòs a Catalania, mentre que les Illes Balears continuarien sent espanyoles. Cal notar també que consideren Escòcia i el Tirol com a nous estats, però no el País Basc o Flandes, i Galícia se la imaginen incorporada a Portugal. Política ficció?
El que queda clar, però, és que tot i les traves que posaran des d'Espanya perquè aquest escenari no es produeixi, no hi tenen res a fer. I tot -el desgel i la independència de Catalunya- els arribarà molt abans del que es pensen ...

divendres, 16 de novembre de 2012

Decàleg per a la innovació


Trobo -i maltraduexio- aquest post sobre innovació, extret de Peoplematters, una consultora de gestió de Capital Humà, i que resumeix en deu cites els trets que, segons ell, distingeixen les millors pràctiques en gestió de la innovació.
Per als que ens falla la memòria, aquest tipus de reculls ens són molt útils, i més si es tracta de referències de primer ordre en el camp empresarial i científic. (continua) ...

dimecres, 14 de novembre de 2012

V-E-U-S!, del Cor Infantil dels Amics de la Unió

El títol de l'espectacle ja és prou especial i mostra la voluntat de no fer les coses fàcils: quatre lletres majúscules separades per guionets, amb un signe d'exclamació afegit al final. I les interpretacions, ben lliures, ens porten a agrupar les lletres formant la paraula Veus, lligant la capacitat d'escoltar unes veus precioses amb el fet de visualitzar un espectacle ben diferent del concert estàndard al que ens té acostumats el Cor Infantil dels Amics de la Unió. El signe d'exclamació l'entenc com la capacitat  d'expressió superlativa que tenen aquestes noies damunt l'escenari. I és que el que veiem -i sentim- és l'evolució de la clàssica coral interpretant temes, experimentant amb formes d'expressió corporal fins a extrems insospitats.
Així, l'exercici comença reduint la distància entre el públic i els cantants. I no només perquè ens embolcallen, com ja ens tenen acostumats en alguna de les seves actuacions, sinó perquè l'espai del Teatre de Ponent és aprofitat al màxim en tots i cadascun dels seus racons -fins i tot a sota les grades-, i la proximitat et permet gairebé formar part de la Coral. Com un d'aquests concerts que s'han posat de moda al menjador de casa, però en teatre.
També s'hi veu la complexitat del programa. I és que en Josep Vila ha aprofitat l'ocasió per encabir-hi temes realment dificultosos -d'aquests que agraden els directors-, que aporten dissonàncies, improvització, "body percussions", dansa, llengües diverses (el finès, l'anglès, el japonès, l'hongarès, el llatí, i alguna altra que no sé identificar), ... Música de compositors actuals, com Kentaro Sato, Matti Hyokki, Rö Ogura, Kari Ala-Pöllänen, Nils Henrik AsheimSinead O'ConnorSusanna Lindmark (ep, dues dones compositores!). Alguns del segle XX, com Lajos Bardos o Ernst Toch, ... Fins i tot s'atreveixen amb un fragment del silenci de John Cage, amb el repte d'estirar -com un xiclet- la comprensió d'allò que és la música. (Ironia que serà interessant analitzar-ne el resultat un cop hagin ofert aquest concert a escoles i instituts, com està previst fer amb l'Associació Cultural). I un fet rellevant, com són dues estrenes ben potents: un body percussion de l'Àlex Saborit, i l'Hoquetus d'en Joan Vidal, dues peces desconcertants per la seva dificultat tècnica, molt ben resoltes.
Cal parlar també de la posada en escena, ben difícil per l'espai reduït (Probablement, és l'espectacle amb més gent damunt el petit escenari que mai s'ha fet a Ponent), però amb un resultat excel·lent. De fet, podríem parlar d'un espectacle de dansa contemporània, cantat pels mateixos ballarins. Amb coreografies a vegades minimalistes, a vegades rítmiques, i sempre sorprenents. (Fins i tot, amb una petita picada d'ullet a West Side Story; és que potser estan pensant en fer el salt a un gran musical?).
I la crònica no és completa si no es parla de l'escenografia, neta, amb un joc de llums acurat, on el contrast del negre vestuari és trencat quan cal per tocs de color precisos, sigui per un focus o per uns ventalls. Uns textos breus acompanyen algunes de les cançons abans de ser interpretades, descrivint-ne l'ambient, i ajudant a posar-se en situació. Cal felicitar, doncs, també a la Marta G. Otín per l'intensitat del treball i el resultat obtingut.
Resumint, per qui no l'hagi vist encara, no us perdeu aquest cap de setmana a Ponent alguna de les funcions que queden pendents de l'espectacle. I, quan acabeu, ja em direu si tinc raó quan dic que no queda més remei que dir: Veus? Ja t'ho deia, que t'agradaria!
PD: Quan acabo aquest post, ens arriba l'avís que s'han esgotat totes les entrades, però que faran una nova sessió per dissabte a la tarda. I sinó caldrà esperar que l'espectacle vagi de gira pel país (per què no Mataró, Manresa, ...?). Val la pena.

dimecres, 7 de novembre de 2012

Tastant la Mitja

Foto: JJ Vico
Sóc inconstant en tot, fins i tot en això de córrer. Després d'haver fet la Mitja al febrer, encara no sé si seré capaç de tornar-la a córrer. De moment, el passat cap de setmana vaig poder acabar el primer Tast de la Mitja, una nova prova que pretén que tots aquells que ens anem preparant per la Mitja anem perdent la por. I certament que el recorregut ho permet, tot fent baixada.
Tot i la previsió de pluja, al final el temps ha aguantat. Començant a La Garriga, al polígon de Can Illa, davallem seguint el marge dret del Congost, en un recorregut pla, per entremig de polígons que es van enllaçant els uns als altres, en un dels camins més concorreguts pels que van a córrer cada vespre. Fins al darrer quilòmetre, al pont de la Camp, no passem a l'altre costat del riu; un tram que se'm farà especialment llarg i pesat. Sort que he anat tota l'estona acompanyat per en Josep Maria i en Manel, que si no ho deixo córrer abans d'hora! Al final, puc millorar la meva marca dels deu quilòmetres, i descansar tot veient un bon partit de vòlei de ma filla.

divendres, 2 de novembre de 2012

Xavier Bertran. Els crims del lleó impossible

No deixo de llegir llibres que passen per les mans de les meves filles. Són estones agradables, de lectura fàcil, i que t'acostumen a portar records i il·lusions d'infantesa.
En aquesta ocasió, devoro (atenció, aquesta ja és una referència al contingut del llibre!) Els crims del lleó impossible, un breu relat d'intriga que té lloc en un circ. Com que el llibre va ser premiat el 2009, cal suposar que avui això no hauria succeït. A Catalunya ja no tenim circs d'animals -per sort per les feres. Però és cert que l'atmosfera que es crea a l'entorn del món del circ dóna molt de joc. I així, en Boy -el jove protagonista- es veurà embolicat per resoldre una colla d'assassinats en sèrie, que tenen la característica que són fets per un lleó. Ara bé, els lleons del circ no han pas sortit de la gàbia; aleshores, hi ha altres lleons corrents per Barcelona? La xifra que dóna el llibre és de més de cent lleons en mans privades, a més dels del zoo! M'imagino les pobres bèsties, recloses en un àtic de l'Eixample barceloní! (I un a segona pista, a la novel·la també hi surt alguna lleona, en un sentit feromònic del terme).
L'autor és en Xavier Bertran, que havia treballat alguns temps a Granollers de corresponsal a la PlaçaGran. (Algun dia caldrà que s'expliqui la funció d'aprenentatge que per a molts periodistes comarcals va tenir aquesta publicació granollerina desapareguda fa uns quants anys).
I se li nota l'ofici, tant de periodista, indagant per resoldre el cas més com a periodista que com a detectiu, i com a autor de diversos llibres de literatura infantil i juvenil, retratant prou bé els personatges principals de la trama, i resolvent molt correctament l'ambientació del circ i la intriga que s'hi estableix.
Una bona estona de lectura, recomanable, per aquells que us agradin el circ i els animals. ...