dilluns, 26 d’agost del 2013

Blanca Busquets. La casa del silenci

Hi ha molts motius per què un llibre t'atrapi. La portada, les explicacions de la contracuberta, la temàtica, l'autora, crítiques a la premsa, ... són alguns dels suggeriments que em varen portar a demanar aquest llibre per Sant Jordi. Però res que et convenci més per llegir-lo que veure la teva filla amb llagrimetes tot just quan ha acabat el llibre. Senyal que l'ha atrapat, fins al final, i l'ha deixat ben tocada. I a mi al darrera, empassant-me pàgines de bona literatura, que parlen de música, d'amors i desamors.
Darrerament, moltes obres -pel·lícules, llibres- expliquen la vida dels personatges a través d'una obra musical. Aquest cop és el Concert per a dos violins, de J.S. Bachel músic que absorbeix, que teixeix una gran obra a partir de dos discursos ben diferents -els dos violins, l'Anna i la Teresa del llibre-, repartint-ne els moviments i empaitant-se al llarg de tota l'obra, en una competició que es repeteix a la vida real. Les dues melodies s'entrellacen i es complementen, sí, però també juguen a veure qui la fa més grossa fins que arriben al final exactament al mateix temps.
Una dona amb molta tècnica, però gens d'ànima -i no només en la música- per qui tocar el violí és fer una cursa de velocitat des dels temps de Vivaldi. I la seva antagonista, una dona que s'ho ha hagut de guanyar tot a la vida, però posant l'ànima en tot el que fa. Hi ha ben poca gent que posi ànima a la música.
I és que la Blanca Busquets va perfilant els seus personatges, mica en mica, capítol rere capítol, passant-se el relleu d'un a l'altre, a mesura que va desgranant la història de cada un d'ells. Les dues violinistes, la Teresa i l'Anna, la minyona, la Maria , i en Mark, el fill d'en Karl T., un famós director d'orquestra que havia mort deu anys enrera, formen les notes d'aquesta partitura que va evolucionant en tres moviments.
Amb un toc del Jo confesso, d'en Cabré, amb la història d'un instrument -un violí de Jacobus Stainer del 1672, que va de mà en mà. Una mica de My fair lay, el pigmalió musical, amb la María que va aprenent música. I molts d'embolics entremig. Perquè la música de veritat s'ha de buscar al fons de tot,al fons s'hi arribava al sofà. De fet, cada concert o cada òpera era com una història d'amor amb la seva instrumentista solista o amb la seva cantant. I en Karl en dirigia molts, de concerts.
De tant en tant, se'ns apareixen en Beethoven, pel mig de les ciutats de Barcelona i Berlín (haurem de visitar la Kollwitzplatz, la propera ocasió que visitem la ciutat del fred!). O escoltem Linda paloma mía, La grangera i el pastor, Vivaldi, Bach, Veracini (un compositor totalment desconegut per mi, que ni té entrada a la Viquipèdia catalana), canzonettas de Monteverdi, àries de Purcell i de Haendel, o Il trillo del diabolo, de Tartini.
I una carta, just al final, que resoldrà el darrer moviment del concert literari. I on veiem que, en el fons, es tracta de la passió per la vida des de la passió per la música.
El darrer  pensament és el del silenci. La casa on se sent música, però lluny. El silenci de l'altre costat del mur de Berlín, on tot ho dèiem en veu baix, en silenci, no podíem alçar la veu, nomes podíem ser dicrets, ... en un país silenciós, un país de caminar de puntetes.
A l'enterrament del pare d'un amic, ara fa poc, vaig descobrir aquest poema de Màrius Torres:
"Això és la joia -ser ocell, 
creuar un cel on la tempesta
deixà una pau intensa.
I això és la mort -tancar els ulls,
escoltar el silenci
de quan la música comença".
Doncs això, no us perdeu un bon llibre, que la música és a punt de començar!


dilluns, 12 d’agost del 2013

Andrea Camilleri. El somriure de l'Angèlica


Ja fa temps que en Montalbano va creixent amb els seus llibres. Els dubtes de l'edat es van fent cada cop més evidents, i els efectes repercuteixen en la seva vida i la seva feina. Els somnis ja són més que avisos del que l'espera, i les nits li juguen males passades, també al costat de la Lívia. I apareixeran les primeres senyals d'estolidesa deguts a la vellesa i catúfols de vell.
Tot plegat, ajuda a embolicar la trama, molt semblant a l'anterior cas, amb missatges d'un contrincant que suposen un repte afegit per al comissari. Diria fins i tot que la trama passa a un segon terme, mentre el personatge va prenent força.
El segon aspecte a destacar és l'ús de la llengua. El Sicilià, el burocratès, i sobretot, el joc d'endevinalles del Catarellès, una eina bàsica que necessita compressió i perdonança. Alguns exemples en són: llavòrens, porta corredinsa, em sap gros, urgentament, constatador, versària i nemiga, immediatíssim, sa celènncia, ...
La feina d'en Pau Vidal també es fa evident en les frases fetes: "Us he aixafat la guitarra; quan el gat no hi és les rates ballen; del que els ulls no veuen, el cor no se'n dol". I les seves adaptacions: "Ni esca ni romanços", el perepunyetisme, ...
Però aquest cop, en Pau s'hi ha esmerçat, afegint-hi la traducció de l'Orlando Furiós, un poema cavalleresc d'Ariosto, on hi apareix la bella Angelica. (Potser el nou treball d'en Pau, ara que ja l'ha iniciat?).
Així, en Montalbano quedarà tocat per la bellesa d'una jove, que el retornarà als enamoraments de l'adolescència, i posarà en dubte també la seva capacitat de resistència.
L'altre gran plaer, repetit, és el de la cuina: cuddriruni, sopa de peix i rogers fregits, ben corocants, cannoli, espaguettis amb garotes, albergínies a la parmesana, pasta al forn, calamars a la romana, mandonguilles d'arròs, peixet frgit i un plat de gambetes, ... són plats mediterranis que et fan venir gana, fins i tot a l'estiu.
I, com ja va essent tradició en les darreres novel·les, l'Andrea Camilleri es permet el detall d'homenatjar els seus amics artistes. En aquesta ocasió, pintors, molts d'ells de l'escola romana, i totalment desconeguts per mi fins ara: Carlo Carrà, Renato Guttuso, Girogio Morandi, Antonio Dongui, Mario Mafai, Fausto Pirandello (el fill del dramaturg, amb uns quadres excepcionals). Val la pena donar un cop d'ull a l'art sicilià, i a la seva literatura, amb referències a Ariosto, Ugo Foscolo,
En resum, una volta per la Sicília dels plaers, molt apreciable per l'estiu.

#Quicogrames d'estiu (II)

Més #quicogrames d'estiu, a l'estil dels #alsigrames d'en Salvador Alsius. Quatre tonteries sobre l'actualitat diària, en forma de rodolí.
Per il·lustrar-los, res millor que alguna imatge fresca, prop del mar, a Empúries.


...

diumenge, 11 d’agost del 2013

Màrius Serra. Plans de futur

He enllestit els Plans de futur d'en Màrius. Uns quants dies de platja familiar donen joc per a molt, entre altres per acabar llibres pendents. I el Premi Sant Jordi de l'any passat n'era un. El descobriment per a la majoria de nosaltres d'un matemàtic excepcional, no només pels seus coneixements sinó també pels obstacles que hagué de superar des de la seva tetraplègia, permeten a en Màrius trenar un seguit de relats -més que un relat seguit- que ens presenten la situació familiar dels Sunyer i els Carbona.
Narrat per una de les cosines, la Maria i l'Àngels Carbona, les autèntiques protagonistes de la novel·la, anem coneixent la història de Ferran Sunyer apartir de diversos episodis familliars (la vista al metge, amb La vaca cega de contrapunt, l'aprenentatge amb el faristol de la saviesa, la relació amb Salvador Dalí, les morts dels familiars, els premis rebuts), al mateix temps que ens endinsem en els secrets d'una família que visqué la guerra i la post-guerra amb molta por al damunt, però amb fermesa per sortir-se'n.
De fet, Sunyer és una figura encara bastant desconeguda a casa nostra, tot i ser una de les figures matemàtiques de fama mundial del segle passat. I malgrat les adversitat de la seva paràlisi cerebral que no li permetia escriure i desenvolupar la seva carrera amb normalitat, envoltat de la grisor funcionarial espanyola del franquisme.
Al llarg de la narració hi apareixen professors i científics diversos, amb els quals va col·laborar a distància. Però cal dir també que Ferran Sunyer va col·laborar amb la US Navy per al programa d'investigació de l'Office of Naval Research. Qui sap si com un precursor dels espies i serveis d'intel·ligència que aquests dies ens assetgen! Almenys, devia ser més interessant que el treball per al CSIC. I és que "la vida oficial és un fàstic. La dictadura tot ho contamina." "Viure a l'Espanya de Franco és com tenir cagarrines". Amb un "Bravo per la intel·ligècia. Ens maten, se'ns pixen a la cara i compte vint per tornar a tirar", i també un "hábleme en cristiano" inefable.
També se'ns presenta un Ferran Sunyer bromista -bromejar per sortir de les bromes, diu. I amb moments de lucidesa irònica especialment hilarants: "A veure si m'esguerrarà, vostè ara..."; o el magnífic "Ja em disculparan que no m'aixequi ...! Però és que a casa sempre hem estat contraris a l'Alzamiento!". I el modest exercici d'insubordinació filatèlica de clavar de cap per avall un segell amb la invegitable cara de Franco!
En aquest sentit, el que marca el llibre és la paronomàsia, què hi vols fer. Vam aficionar-nos a jugar amb les paraules per culpa del pare, que se'n feia tips. Com sempre, el llenguatge que utilitza en Màrius a les novel·les no és senzill, i per això em sap greu els jocs de paraules que m'hauré perdut per llegir-lo massa de pressa i sense parar-hi prou atenció. (Val a dir que he incorporat al meu vocabulari l'eviternitat, que desconeixia).
Plans de futur també permet recuperar la història -més o menys real- d'un quadre de Salvador Dalí, que actualment es troba al Québec. El retrat de Maria Carbona permet a en Màrius jugar entre la Maria i l'Àngels, i conduir-nos cap a la seva versió de quina és la imatge real del quadre. Són molts els llibres i pel·lícules que ens han explicat la història d'una obra d'art. Aquest llibre, doncs, també ens mostra el rerafons d'un quadre, a través de la personalitat de dues germanes que varen sacrificar bona part de la seva vida per ajudar el seu cosí, un prometedor cientific discapacitat. I és que el Ferri irradia una joia que ens manté vives. La seva fragilitat és la nostra força. Sense ell hauríem fugit de casa fa anys. La figura del Ferri, sempre present, i del pare absent, marquen el dia a dia de les dues germanes fins al final.
Aquests dies s'ha recuperat una d'aquelles pel·lícules en la que hi apareixen molts dels protagonistes de la novel·la. Val la pena donar-hi un cop d'ull per endinsar-se en l'ambient familiar de l'època.


No cal dir, però, que bona part del llibre també viu de la pròpia experiència d'en Màrius amb el seu fill Llullu. "Els que convivim amb ell des de fa anys sabem que aquests processos mecànics són molt més importants del que semblen. En el seu aprenentatge es dissol bona part de l'angoixa que provoca conviure amb un ésser tan desvalgut com el Ferri."
Aquests dies de vacances -i de forma totalment injusta, ho reconec- el màxim al que m'he aproximat per a interioritzar el pensament d'en Ferran Sunyer és l'experiència de fer el mort a la platja. Sense moure't gens, veient només el cel, i escoltant únicament la teva respiració, et sobrevé una tanquil·litat que es converteix en angoixa quan l'exercici passa a ser permanent.
Per tot això, i com diu en Màrius a la dedicatòria que li va fer a l'Elisabet, les històries dels Sunyer i els Carbona m'han conmogut, atrapat i inspirat per recomenar-ne la lectura a tothom.