divendres, 27 de setembre de 2013

L'adéu a en Josep Uclés

Imatge -somrient- de Josep Uclés a la llista d'Erc de La Roca del Vallès el 2011
Inesperat, en aquest cas, perquè no sabia que s'estava tractant d'un càncer des de ja feia un cert temps. (I com sempre, quan arriba el final, només faig que lamentar-me de no haver fet res abans per retrobar-nos. Ja són uns quants amics que se'n van abans no toca, i amb els que no sóc capaç de saber trobar el punt just del comiat ...).
A més, la noticia de la seva mort -assabentat per un twit- contrasta com un cop de puny amb l'èxit viscut per la Via Catalana del dia abans. Estic convençut que, fins el darrer moment, va ser conscìent de la importància de la jornada que es va viure i, malgrat no ser-hi present, va enllaçar les seves mans amb la de tots els catalans d'arreu que ens hi vàrem manifestar. No podem dir que "només hi faltaves tu", perquè la via catalana s'endinsa enrere en la història recent del país, i s'enllaça amb tots els que varen començar la tasca de treballar per un país lliure, com en Josep.
I és que en Josep Uclés, a més d'artista universal, era un polític gens dissimulat darrere dels seus pinzells. Des de ben jove, en Josep ja defensava les causes per triplicat: la lluita per un país lliure, per un país just, i per qualsevol altra causa -el feminisme, l'ecologisme, el republicanisme, la llengua i la cultura, ...- que se li posés per davant. Caldrà que algú explori en els arxius plens de pols de l'independentisme de finals del franquisme per detallar la seva participació activa -com a lliurepensador independent- durant els seus anys de joventut. (Les sorpreses que tindrem quan "surtin a la llum" els llistats d'antics membres i col·laboradors del PSAN, Nacionalistes d'Esquerra, ...!)
Això sí, sempre una militancia activa a partir de la resistència cultural, ja que aquesta era la seva millor arma que, de forma conscient, podía oferir al país; però també per convicció: un país sense cultura, per molt just i lliure que sigui, no té solta ni volta.
Fou ben intensa la seva relació amb una generació que consideraven la poesía -sigui escrita, visual, o representada- com l'eina més útil per arribar a tothom. És d'aleshores quan la Maria Mercè Marçal li dedica aquest breu poema, que molta gent desconeix:

A cada porta l'ou d'or de la mort.
I el senyal de carmí, a la finestra
d'un foll travestí que em pica l'ullet.
A l'altra mà, perforat, el meu nom.


La complicitat amb poetes com Vicenç Altaió, Carles Hac Mor, Esther Xargay, Manel Guerrero o Perejaume, entre molts d'altres, arribaria ben lluny, en concret, a París l'any 1993. Una generació poètica capaç de dir les coses pel seu nom, i arreu, sense complexes.
I s'ampliaria amb la il·lustració de llibres. El meu primer record artístic d'en Josep Uclés és, precisament, amb el llibre Les postres de l'àvia, de l'any 80 que corria per casa.
I el recordo també com l'autor de la portada del Clava't, dels Duble Buble, amb lletres de Quim Monzó, Maria Jaén o Ramon Barnils. Un disc que ens mostrava que les lletres podien ser ben actuals, trencadores i properes, amb normalitat, en català. I, ves per on, en Josep també hi era!






És clar, però, que l'Uclés reconegut (ep! que encara no té cap entrada a la Viquipèdia!) és l'artista. Un pintor a qui, com deia Glòria Bosch, "no li interessa en absolut la pintura, i per això pinta".
"El caràcter de la seva creació fa que, tot i integrar-se en els camins de la modernitat, tot i no ser un tradicional ni un conservador, es trobi sol. Josep Uclés no té una familia creativa. No es pot situar al bell mig dels típics parentius de context, perquè és diferent de tots. Té un estil propi al qual ha arribat sense ells."
Tot i amb això, l'encasellen com a representatiu de la neofiguració europea, per la seva participació a la històrica exposició Europa-79 a Stuttgart, que va representar el trencament del sentit progressiu de la història de l'art, imposant una valoració dels individus per sobre de la tendència.
I és precisament el seu estil artístic el que ens atrapa. Els que no entenem d'art, només podem dir si una obra ens agrada o no. I, en el cas de l'obra de l'Uclés, no tinc cap mena de dubte que enganxa, i molt. Per la màgia que desprenen les seves figures, envoltades d'uns ambients eteris, flotants en el blau, o en entorns foscos i degradats, que expressen, des de l'ambiguïtat més escrupulosa, el vitalisme del sexe o la crítica social més irònica -tot i que, a voltes, era molt directe.
En tot cas, un univers propi, format per una fauna i una flora ben especial: uns jardins tropicals, però del tròpic d'una altre planeta, i uns personatges -follets, sirenes i altres sers- propis del país de mai més. Sembla com si l'esperit d'en Peter Pan l'hagués contagiat i ens permetés entrar en el món dels contes a partir del seu art. Al menjador de casa hi penja un d'aquests homes-sirena (quina llàstima que no s'haguessin conegut amb l'Albert Sànchez Piñol i la seva Pell freda!) que va servir per imaginar contes i històries per a les meves filles.
Uclés era de Badalona, on hi visqué fins que es traslladà a la Roca del Vallès, ara ja fa més d'una vintena d'anys, buscant l'aire que havia perdut a la seva ciutat d'origen, a la que també va continuar estretament lligat. I, defugint l'ambient artístic barceloní, no trigà a fer-se present a la nostra comarca, on tot estava per fer i tot era possible, encara. I hi treballà des del darrere, discutint projectes i proposant i impulsant llistes municipals per a l'esquerra independentista.
Els primers records personals, ja a Granollers, tenen a veure amb alguna enganxada de cartells, molt abans de la crida a reorganitzar l'esquerra nacional, i acompanyant els Garxaball, Estany, Vericats i companyia en reunions i llargs debats al capdamunt del carrer de Corró.
La intensa relació amb la Galeria AB el fa present periòdicament i sistemàtica a la ciutat. En Josep Botey, de fet, fins i tot el defineix com a un germà. Si algú s'atreveix a fer-ne un recull d'anècdotes i vivències, en Josep n'ompliria un bon sac.


Val la pena no perdre's l'entrevista que l'Arian Botey li fa per al programa Artilugis. No us perdeu els pocs minuts de la seva fina ironia amb l'art i el món que l'envolta: "com a artista, sóc un pària de la societat, en aquesta societat menys poética". El treball sobre la ment: "aprofundir en la ment humana de l'individu és increible. La part més esencial de l'individu ...". I la seva concepció de la cultura: "una mena de servitud amb la humanitat. Presentar-li reptes nous, denúncies d'allò que s'ha de perfeccionar, ... Al final, el que pretenem és una societat més perfecta i més igualitària".
A banda de les tres obres seves incorporades al catàleg del fons del Museu de Granollers -i a l'exposició que estava preparant actualment-, Uclés havia col·laborat amb la ciutat, tot i que de forma esporádica. Jo en recordo, però, dues de ben emblemàtiques, però que passaren desapercebudes.
El mirall del Teatre Auditori de Granollers, amb una intervenció ben especial. Una obra pública, que és sempre present, però al mateix temps ben amagada, a la vista de tothom, però transparent a les mirades superficials, i que reflecteixen el paper d'Uclés amb la ciutat. Cal fixar-s'hi per descubrir-ne el seu treball subtil, tot i que les dimensions de l'obra són extraordinàries. A banda de la polémica, sempre present en tot allò que es refereix a l'equipament, poca gent es va atrevir a valorar-ne l'atreviment de la proposta.
Una altra col·laboració d'en Josep va ser amb la Nit de Santa Llúcia que en Ramon Casanova va aconseguir portar a Granollers. Òmnium cultural va aceptar repartir entre els assistents una litografia d'Uclés, ben viva, en la que, enmig d'un blau molt sospitós, s'hi recollien una sèrie d'imatge de la nostra cultura. (Crec que també havia realitzat algun cartell d'algun dels festivals de música que s'han celebrat a la ciutat, però no ho recordo bé. Per cert, on deu ser tot aquest fons?)
I, més enllà del nostre petit món, ara que algú ens vol negar el dret a ser europeus de ple dret, la vida de l'Uclés ens recorda també les seves arrels a Venècia, París, Stuttgart, o la seva darrera estada a Berlin. Som catalans en tant que vivim Europa amb normalitat, i en Josep n'era un exemple ben clar. Parlava d'aquestes ciutats com si fossin casa seva i convidava a tothom a anar-hi.
El seu caràcter personal, crític i independent, i el seu univers oníric, ple d'erotisme i esoterisme, que marcaven una línia pròpia amb el seu treball, el feren fugir de les modes i, per tant, de ser un artista de moda.
El seu fill, al Tanatori, ens explicava la petja de l'atzar en la seva vida. I com ell es féu present aquell dia amb un quadre, "la teva presència", entre tots nosaltres. Caldrà seguir llegint Auster.
Ara, al cel dels artistes, podrà contemplar de prop els seus cels estrellats de la nit, una imatge repesentativa d'un futur més enllà del que tenim.
...

divendres, 20 de setembre de 2013

Dietari de setembre (I)

El setembre coincideix sempre amb el final de la Festa Major
Ja ho he repetit: això que identifico com a #quicogrames -a l'estil dels #alsigrames d'en Salvador Alsiu- no és més que un exercici, de rima i de memòria.
Un per dia -algun dia se me n'escapa algun més-, per tal de recordar un fet del moment, sigui de casa, de ciutat o de país. Això em permet identificar què i quan va passar, ara que em comença a fallar la memòria. Les quartetes resultants, doncs, només tenen voluntat d'expressar un pensament, a vegades ximple a vegades no tant, mentre m'estic rimant a sobre, com qui diu, donant forma a un modest dietari personal.
Aquest són els apunts presos la primera quinzena de setembre. ...

dimarts, 10 de setembre de 2013

Vicenç Relats. El Port de la Selva sota les bombes

En Vicenç -a banda d'editor de la revista Vallesos i de molts anys de periodisme en diversos mitjans-, és d'aquelles persones que sap estimar-se les seves petites pàtries. I Port de la Selva n'és una, on fa molts anys que hi estiueja amb la família.
Per això, no li va ser estrany el treballar en profunditat un tema tant punyent com amagat: els bombardeigs que hi havien tingut lloc durant la guerra civil.
Amb un estil digne del millor Sàpiens, que conjuga el rigor històric -hores de rascar a l'arxiu municipal- amb la voluntat de divulgació -amb entrevistes personals a aquells que encara se'n recorden-
ens explica els bombardejos que va viure aquest petit poble de l'Alt Empordà, sobretot els darrers dies de la guerra, quan ja estava tot dat i beneït, i només es buscava la repressàlia i la por dels vençuts.
El punt de partida del llibre és aquesta fotografia, expressió màxima del cinisme dels aviadors feixistes: retratar el seu rastre de destrucció.
Un seguit de bombardeigs -un mínim de tretze vegades- amb un nombre de pèrdues humanes que pot semblar limitat -set persones- però que varen marcar la vida del poble des d'aleshores. Malgrat que els objectius dels feixistes eren la destrucció del moll portuari que s'estava construïnt, els efectes sobre el poble varen ser de gran magnitud, i al final de la guerra s'hagueren de prendre mesures de reconstrucció importants.
Pels que som granollerins, els records que ens arriben de tots els familiars sobre el bombardeig de la nostra vil·la el maig del 1938 ens fan sentir molt de prop les vivències dels ciutadans d'arreu que pateixen aquest tipus d'accions brutals, irracionals, indiscriminades, ... I ens sentim clarament agermanats amb el patiment de la gent, però també amb les ganes d'explicar la història amb pèls i senyals, per tal que no es torni a repetir. Per això celebrem els treballs rigorosos però al mateix temps amens, com el d'en Vicenç.
Durant la presentació vàrem apreciar l'especial atractiu d'en Vicenç té amb les persones grans.
Per sort, i entre altres distraccions, l'estiu dóna per anar fins el Port de la Selva a l'acte de presentació del llibre, amb la sorpresa que es tracta de l'activitat, segurament, més concorregut de la Festa Major de la vila.
Una sòlida presentació de l'editor -en Ramon- i una introducció de l'Alcalde, ens porten a un repàs del contingut del llibre a partir de la veu dels avis entrevistats, i presents gairebé totes a l'acte. Faltava la Caritat, que amb els seus 97 anys, resumeix en una sentència el pensar de tothom: "Les guerres, lluny de les nostres terres, i si pot ser enlloc, millor!".
A més, la campanya que s'ha fet, amb el llibre del bombardeig ha estat espectacular, d'aquelles que fan història! Fins i tot ha aconseguit trobar una bomba d'aquells bombardeigs que encara no havia explosionat, i els artificiers han hagut de fer-la explotar aquests dies! Una campanya publicitària que ha permès que totes les televisions i diaris en parlessin! Tot un castell de focs exprés per celebrar un bon llibre!

divendres, 6 de setembre de 2013

#Quicogrames d'estiu (III)

L'estiu que s'acaba!
Tercer lliurament de les tonteries que m'han passat pel cap aquest estiu, en forma de quartetes o, com diu en Salvador Alsius, d'#alsigrames. Ja em perdonareu les rimes, però em surten soles, què hi farem.
I a mi em serveixen per gravar un xic la "memòria recent", que en diuen, i que ja se'm va esborrant.

...

dimarts, 3 de setembre de 2013

De les Cadenes a les Consultes

La Cadena granollerina, tot i ser vacances, va acollir prop de 600 participants
Portem unes quantes setmanes veient com se celebren Cadenes humanes per la Independència arreu del planeta. Fins i tot a Granollers mateix se'n va poder veure una de ben llarga, com a preludi de la Festa Major.
I la seva utilitat ha estat molt clara. Tant per als organitzadors (com comunicar-se amb tothom, com s'ha de colocar la gent, com cal donar ordres, quant difícil és cobrir certs trams mentre d'altres estan replets de gent, com deixar passar la gent que no hi participa, com filmar i fotografiar l'esdeveniment, ...) com per als assistents (com passar l'estona mentre no es comença, com anar preparats amb begudes, quins càntics tindran èxit, ... fins i tot en Màrius Serra ens proposa alguns jocs a fer a partir de les 17:14 de l'11 de setembre!).
Veient, doncs, l'èxit -organitzatiu, d'aprenentatge- de les cadenes prèvies, no tinc cap dubte que la Via Catalana cap a la Independència serà un èxit espectacular. Pronostico que les visions de la premsa internacional seran les que donaran el veritable valor a la jornada, multiplicant-ne el missatge i donant a conèixer la voluntat dels catalans de constituir un país nou, més just i lliure, per vies plenament democràtiques, a tot el món.
Veient, però, que els assajos han estat d'allò més positius, no em puc estar de proposar que aquesta estratègia s'estengui a la Consulta que s'està preparant per al 2014, tot passant de les Cadenes a les Consultes, en plural. Així, i tenint present el calendari previst, que contempla l'aprovació de la Llei de Consultes aquest 2n semestre del 2013 i la Consulta pels voltants del proper 11 de setembre del 2014 (el 18?), entenc que seria recomanable que, durant el primer semestre de l'any vinent, els catalans "provéssim" el que consisteix això de ser consultats pel nostre Govern.
Val a dir que, a excepció dels dos referèndums per aprovar els Estatuts -que després serien convenientment rebaixats a Madrid ("cepitllats", que deia aquell!)- a nivell de país no s'ha fet cap altre consulta ciutadana. Només alguns ajuntaments s'han atrevit a consultar la seva població els darrers anys. Però ha estat sobretot la societat civil la que ha expressat en tot moment la voluntat de ser consultada. Les divereses consultes per la Independència varen promoure una cultura del vot des de la base que, a Granollers mateix, el 25 d'abril del 2010, varen portar a votar, sense el suport municipal, 8.784 persones. (Fins i tot va provar d'exercir el dret a vot el mateix Darth Vader!).
En aquesta ocasió, però, qui s'hauria d'espavilar seria el mateix Govern i no la societat civil. Cal preparar bé des del Govern tots els mecanismes de votació (cens, paperetes, meses, representants, sistemes de càlcul, urnes, ...) per tal de garantir que en la Consulta en majúscula, tot estigui en condicions.
Com sempre, caldria posar sobre la taula temàtiques que permetessin l'interès de la ciutadania per exercir el vot. Més enllà de qüestions com els pressupostos -i les conseqüents retallades-, que afecten al conjunt del territori, també es podria demanar el parer dels ciutadans sobre la construcció d'infraestructures -MAT, 4t cinturó- que afecten a una part del territori. O bé per temes molt més focalitzats, com per exemple les lleis de creació i/o ampliació de parcs naturals de les capceleres del Ter i el Freser, o l'ampliació dels Parcs d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, de l'Alt Pirineu i de la Serralada dels Ports, que s'han anunciat darrerament. En tots aquests casos, es podria fer una "prova" localitzada en una zona concreta, però que permetria provar la metodologia de treball de manera molt més efectiva, tal i com ha succeït amb les cadenes parcials realitzades fins el moment.
En tot cas, hauria de quedar clar que la voluntat de consultar el poble no és només flor d'un dia -la qüestió nacional, avui en dia, és una prioritat evident-, sinó per exercir-la amb freqüència, més enllà del 1714. Per a això, s'accepten propostes.
La primera ja me l'han fet arribar: una consulta sobre els Jocs Olímpics d'hivern a Barcelona - Pirineus, per al 2022. Què us sembla?