dilluns, 27 de gener de 2014

Via lliure als granollerins més joves (II). La política

Fotografia de NacióGranollers sobre el debat entre joves del Vallès Oriental per la Independència
La política no passa pel seu millor moment, i per això crec que és bo que ens la mirem amb uns altres ulls. Els de la meva generació no hem sabut explicar-ne les virtuts, i hem posat molt alt el llistó dels seus defectes que han generat un fàstic generalitzat al concepte. Més enllà de la crisi econòmica, cal fer molta feina per regenerar la política i convertir-la en una activitat necessària, sana i considerada pel conjunt de ciutadans.
És cert que els darrers anys, estan sorgint propostes que intenten dignificar la política, però lluny dels grans partits polítics tradicionals. És evident que el panorama està canviant i és ben probable que ben aviat a Catalunya sigui prou de com ho ha estat diferent els darrers anys.
Però més interessant que la composició de qualsevol parlament o ajuntament és com la gent -el col·lectiu de ciutadans- està fent canviar la manera de fer i entendre la política. És des de baix -des d'entitats de fora la política, molts cops desorganitzades i gairebé improvitzades- d'on surten les millors propostes i que estan marcant el ritme actual del joc polític. I és amb la generalització de les noves tecnologies -internet i els mòbils- que la proximitat, la immediatesa i la transparència han passat a ser valors irrenunciables en qualsevol projecte que afecti els ciutadans. A més, el rigor requerit en la gestió pública -i prioritzat encara més per la crisi econòmica- demana una professionalització que sigui capaç de prioritzar l'eficiència social per sobre de l'eficiència econòmica.
Per això, el perfil de les persones que requereix la nova política haurà de tenir present valors com la capacitat de conèixer, entendre i comprometre's amb l'entorn -observar i escoltar, més que parlar-, però també el domini de les noves tecnologies, la capacitat de connectar amb la proximitat, però també amb la llunyania, la creativitat i el rigor professional, la transparència, ...
La llista que adjunto a continuació no és pas tancada, ni molt menys. Al contrari, m'agradaria que m'ajudeu a ampliar-la. La meva visió és limitada, i amb els referents que em corresponen. ...

Via lliure als granollerins més joves (I)

He manllevat aquesta fotografia d'en Xavi Mañosa per il·lustrar aquest post.
I és que el nou país pel que estem treballant tots, plegats el portaran els joves d'avui.
Hi ha diferents raons que m'empenyen a escriure aquesta sèrie d'entrades al bloc.
Per començar, estic bastant cansat d'assenyalar les virtuts dels que ens deixen. Massa vegades, tinc la sensació que aquest bloc és mig obituari, dedicat a repassar el passat dels que m'han precedit.
I també estic fart del pessimisme que ens envolta, just quan ens trobem en un moment en el que ens hauríem de fixar més en la construcció d'un nou país, molt millor que l'actual, que no pas en les desgràcies que ens bombardegen el dia a dia.
Tinc també molt clar que el futur és dels més joves, i cal donar-los pas, confiant en ells, com a element d'innovació, futur, dinamisme, ... d'una ciutat / empresa / organització, enfront de l'apatia, la comoditat, la por constant, l'immobilisme que representem els de la generació anterior.
També -cal reconèixer-ho- la sèrie que començo està inspirada en un parell de post publicats en blocs ben diferents. Per una banda, aquell que parla del tap que suposa la Generació T: la generació T ens ha arruïnat, fet des de la distància nòrdica. Per altra banda, els menys de 40, de la Marisol López, parlant dels joves valors del món de la cultura, i que comencen a incidir en el panorama cultural del país. ...

divendres, 17 de gener de 2014

L'adéu a en Pere Canal

Prova de la seva discreció és que només he trobat per internet aquesta imatge de la Griselda Escrigas al 9 Nou
Sento que em passa com amb els grans actors i actrius del cinema de Hollywood: van desapareixent tots aquells que representaven una generació que ens va marcar a tots, sobretot des de petits. I això m'acaba passant a nivell personal, amb aquells que m'eren referents -locals o no- i que, mica en mica, el temps se'ls ha anat emportant.
És el cas també d'en Pere Canal i Baliu, un bon amic del pare, amb qui varen compartir moltes batalles junts, i que jo vaig considerar des de petit com un d'aquells "senyors" de Granollers -em mereixia molt de respecte, i no només per l'edat- que ajuden a perfilar el marc d'una ciutat com la nostra.
(Això de què se'ns en van els referents no només em passa a mi. El meu sogre, acabats de fer els noranta, va veure amb l'adéu d'en Pere com el deixava el darrer dels amics de la seva quinta. Aquells amb els que, ves per on, es trobaven cada matí per anar a buscar el tren per anar a Barcelona a estudiar: l'Aragonès, en Cot i en Canal, tots a la carretera. El 31 de maig del 1938, precisament, els anava a buscar quan van caure les bombes. Un record intens que no s'esborra, i que només es perd quan és la persona la que se'n va i se l'emporta amb ell. En Pere Canal se'n va emportar molts, de records, de la República, la guerra, el franquisme i el retorn de la democràcia, amb moments viscuts amb molta intensitat).
Per sort, Granollers en ple se'n va enrecordar a temps d'ell, dedicant-li l'any 2008 la Medalla de la Ciutat, la màxima distinció, per tota una colla de mèrits que porten a explicar bona part de la història granollerina de la segona meitat del segle passat, i que repassen la majoria d'organitzacions i entitats de la societat civil de tota mena: el Col·legi d'Advocats, el Casino, l'Associació Cultural, Convergència Democràtica, Òmnium Cultural, la Mútua, l'Handbol Granollers, ....
Com sempre, però, en tot llistat d'aquestes característiques hi manca quelcom. I això és, probablement, el més rellevant: la relació personal que, des de l'amistat o bé des de la professionalitat, establia amb cada un dels seus amics i clients. Per tant, els centenars -milers- de petits consells, ajuts, cops de mà i encaixades que deuria donar a la majoria amics, l'havien fet una persona propera i respectada però, sobretot, estimada. (En Joan Garriga, col·laborador seu com a advocat en més d'una ocasió, també podria explicar unes quantes d'aquestes assistències que va fer en secret, per tal d'ajudar a gent detinguda, en èpoques ben difícils).
Sovint he intantat imaginar-me com aquella colla de joves, enmig d'una societat grisa i atemorida també per una classe dirigent ben fosca amb l'únic criteri de les consignes polítiques del moment, hagueren de recórrer a crear una Asociación de Antiguos Alumnos de Segunda Enseñanza per poder desenvolupar activitats culturals, fins aleshores eliminades del perfil de la ciutat pel franquisme. "Només farem activitats culturals", deien, però en realitat estven buscant de "fer de pont entre abans i després de la guerra". D'aquesta inquietud en neix l'Associació Cultural de Granollers, una entitat que ha ajudat -i molt- a créixer el sentiment que la ciutat també està feta des de i per la cultura.
M'agrada que la Montserrat Ponsa el definís com a home conciliador, a més de tranquil, mai enutjat, generós, pacient. I és que era propi d'ell escoltar molt -una virtut bastant escassa avui en dia-, i la seva funció principal era arribar a acords. (Compte, que això molts advocats d'avui en dia no ho veuen igual!). Fer concordar voluntats, de forma generosa, per anar un xic més enllà tots plegats, enlloc d'intentar endur-m'ho tot per mi.
Aquest seria també, segurament, el seu punt de vista polític, en la que fou la primera legislatura: un equip potent a CiU, encapçalat per Oriol Montanya, Pere Canal i Josep Garrell i Pubill i molts altres al darrera, que treballaren colze a colze amb l'alcalde Ballús al principi de la legislatura, cercant un pacte per fer avançar la ciutat. Ell en deia això: La nostra actitud és de col·laboració sincera i clara, sempre que les condicions ho permetin. Nosaltres només tenim un compromís, que és el de servir el poble de Granollers. I el complirem amb fidelitat i amb esperit obert a tothom.
A banda de qüestions personals -ja he dit que era l'advocat de la família?-, recordo com va gestar l'acord entre la família Jonch-Sempere i l'Ajuntament, per tal de cedir a la ciutat l'edifici de Can Jonch, actual Centre de Cultura per la Pau. Cercant en tot moment de conveniar les parts, de manera que tothom en quedés satisfet, i fos el conjunt de ciutadans el que hi sortís guanyant. (Allò que ara en diuen un win-win, en què tothom hi guanya, però que ell ja practicava des de sempre).
I no puc deixar de parlar de periodisme, una faceta potser no tan coneguda d'en Pere, com a impulsor de publicacions, per poder difondre les idees més obertes. Sobretot, li vaig viure el naixement de PlaçaGran, on també hi escriuria unes cròniques polítiques que expliquen molt bé el procés de transició a la nostra ciutat. Tot i que no en tinc cap record efectiu, tinc al cap també -explicades pel pare- la història de Granollers Comunitat Cristiana, i en Pere en podria haver explicat uns quants episodis que expliquen com la joventut s'enfronta al franquisme establert des d'un senzill setmanari d'església.
Però em fa il·lusió il·lustar l'empenta d'aquest home amb un exemple de quan era infant, i tot un Infant català, tal i com varen anomenar ell i en Josep Sala la revista que varen editar des del carrer Sant Roc quan tot just tenien dotze anys, en plena República.
Extret de La Gralla, 28/07/1935









































Una manera de fer que va mantenir fins el final, com explicava el seu fill Pere, de la darrera lliçó de vida que va suposar la seva mort, amb la serenor i discreció amb què va marxar, aportant pau a la família en un moment difícil.
No tinc cap dubte que en el cel al que li hagi tocat anar, i després d'escoltar a tothom, ja ha començat a posar pau i preparar-ne alguna de nova, a poc a poc i amb bona lletra! ...