dimarts, 18 de març de 2014

Qui protegeix els arbres a Granollers?

Els dos primers arbres talats. Al fons, els que talarien després 
Aquest matí ens hem vist desagradablement sorpresos per un excèrcit de mercenaris que ha envaït la plaça de Felip II. Venien per fer la poda anual dels arbres, afegint-hi aquest cop la tala d'alguns ells. Massa tard, he vist com alguns d'aquests arbres -finalment, sis- eren eliminats, i m'hi he dirigit. Ells, com és normal, em diuen que només compleixen ordres de l'empresa privada per a la que treballen, sota un encàrrec de l'Ajuntament. Al preguntar-los pel criteri pel qual talaven els arbres, m'han dit que ells tampoc ho entenien: els arbres estan ben sans. Però, repeteixen, ells només compleixen ordres.
Ara que ja en tinc l'explicació oficial, us la trasllado. No és pas que algun veí s'hagués queixat dels arbres -al contrari, n'estem encantats! Es tracta de moreres sanes -com ens han confessat-, l'únic pecat de les quals és que feien fruit, però que tenien la sort d'estar incloses en la "Planificació". En majúscules, un procés pel qual es van renovant els arbres de la ciutat que, o bé podrien causar algun perill, com és trencar-se i caure damunt d'un vehicle, o bé causen problemes de manteniment, perquè comporta regar el terra, com seria el cas dels arbres amb fruit, i costen més de podar. I ara, amb les retallades, cal prioritzar el manteniment més eficient!
Els sis arbres talats, que feien ombra a les cases
Ara bé, aquests arbres talats estan en una plaça que no ha estat mai "netejada" dels seus fruits, i estan lluny de caure damunt de cap cotxe -a més de 10 metres! Això sí, la plaça s'està degradant des de fa anys, però no precisament pels arbres -que era la seva única gràcia i alegria- sinó pel nul manteniment que hi havia. Els jocs són de fa més d'una dècada, i l'única actuació digne de ser qualificada de "manteniment" és la retirada d'un banc atrotinat i el tancament periòdic de la font. La resta, com sempre, és digna de ser tinguda en compte: embassament de l'aigua quan plou -per les fulles dels arbres, és clar, però també perquè no desaigua; una exposició de deposicions canines digne d'un centre d'art contemporani, especialment a la zona dels jocs infantils; un inútil cartell que prohibeix jugar a pilota, ...
La culpa és dels que van fer la plaça -em diuen-, que no van pensar que els arbres que aleshores plantaven podrien, al cap de vint anys, generar problemes de manteniment amb els seus fruits a terra -al terra d'una plaça, recordo, que no es neteja mai!
L'alçada dels arbres, aconseguida en vint anys. Al fons, els arbres talats.
Com sempre, però, el més greu és la consideració envers els veïns. Hem hagut de veure com ens han talat els únics arbres que feien ombra a les cases, per ser substituïts per uns altres -"moreres sense fruit"- quan arribi l'hivern, i que d'aquí a vint anys -tota una generació!- arribaran a tenir les dimensions dels arbres actuals. Per tant, res d'ombra aquest estiu!
I tot, és clar, sense consultar-nos-ho. La vella manera de fer política que s'ha fet des de sempre. Planificant des d'un despatx -ells sí que en saben, i no els ciutadans ignorants!- i ni tan sols informant -ja no dic consultant!- als afectats. A diferència del carrer del costat -el carrer Girona-, aquí no s'han dignat a posar els rètols que avisen d'una propera tala, com sí fan al carrer del costat, perquè els arbres no molesten pas als vehicles!
Ah, i em diuen que tinc el dret a protestar i a parlar amb el regidor, si vull! Però no el dret de demanar que restitueixin els arbres que ja han talat! Aquests ja no hi són!
Els arbres, talats de mala manera.
Perquè, que quedi clar, ja tenim experiència amb promeses incomplertes de replantar arbres a la mateixa plaça. Fa pocs anys, va desaparèixer tota una filera d'arbres (alts i prims, com pollancres) que hi havia a la vorera, al costat dels vehicles. Aleshores, ja se'ns va dir que serien substituïts per aquests arbres asèptics, com de disseny, que no embruten el terra, no causen perill per als vianants i no fan malbé les voreres. Avui, però, ja ningú se'n recorda i els arbres brillen per la seva absència.
Sobretot, doncs, ara que s'acosten les eleccions, no ens vingueu a dir que farem les coses d'una altra manera i que, aquest cop sí, arreglareu la plaça de dalt a baix! Ja no ens creiem certes maneres d'actuar. I sort que els arbres no voten!









dijous, 13 de març de 2014

Les tres darreres simfonies de Mozart, per l'OCGr

Andre Marcon dirigint un assaig amb l'OCGr
Un bon concert de l'Orquestra de Cambra de Granollers, sota la direcció d'Andrea Marcon, el que vàrem poder escoltar el cap de setmana, amb un programa centrat en les tres darreres simfonies de Mozart.
Aquest director italià és l'actual director artístic de l'Orquestra Ciudad de Granada (l'altre OCGr, amb la que hi havia col·laborat molt en Carles Riera), i tot un autèntic especialista en Mozart. Intèrpret de l'orgue i el clavicèmbal, disposa d'un currículum impressionant, especialitzat en música antiga, i amb una trajectòria com a conductor que l'ha portat a dirigir les més grans orquestres i en els escenaris més importants de tot Europa, des de Venècia, on resideix. (I on va haver de tornar a mig assajos, per problemes familiars!).
El programa era poc corrent. Normalment, aquestes tres simfonies de Wolfgang Amadeus Mozart, la 39, la 40 i la 41, es toquen per separat (potser dues de cop), completades per altres obres de l'època. Poques vegades s'ofereixen totes tres plegades. Però hi ha un motiu prou rellevant, que els dóna unitat. Tal i com ens va explicar Xavier Chavarria a la interessantíssima xerrada prèvia al concert, la importància d'emmarcar una obra en el seu moment just, històric i vital, del compositor i de les idees que en aquells moments impulsaven el coneixement artístic, ens permet definir aquestes obres com l'avant-sala del romanticisme que s'acostava a marxes forçades.
Així, tres anys abans de morir, Mozart composa les tres darreres simfonies en set setmanes intenses. Entremig, la mort de la seva filla acabada de néixer. Amb una Viena que més aviat començava a perdre-li el respecte i l'admiració - a diferència de Praga, on l'adoraven cada cop més. Ple de deutes fins el coll i demanant favors als seus amics -massons. I amb les idees que portarien la Revolució Francesa poc després.
La imatge més encertada que volgué compartir amb nosaltres: la de l'ampolla llançada al mar, amb tres obres a dins que ell no arribaria a escoltar mai, i que assenyalen un canvi -esperançat- d'època. Per això, Chavarría proposa la lectura -o l'escolta- de les tres obres en el context polític i social del moment, amb un Mozart implicat en la massoneria, i dos anys abans de la Revolució que canviaria els paradigmes de les relacions de poder entre les persones. (És simptomàtic que cert públic aristòcrata s'aburrís amb les obres del compositor i no les comprengués, mentre la gent del carrer les adorava). Per això, considera les tres darreres simfonies -la 39, alegre i plena d'esperança vital; la 40, dramàtica, intimista, de lluita interior; la 41, de joia, per un nou ordre mundial i musical que arribaria poc després- com aquest moment clau del simfonisme, potser el moment més culminant i madur del geni de Mozart, al final de la seva vida (tot i que ell, com és natural, d'això no n'era conscient). I precursor de l'esperit que, poc després, arrancaria Beethoven amb la seva simfonia Heroica, molt més proper al primer romanticisme que no pas al clacissime que representava.
La versió proposada pel director era plena de força, i remarcava tot de matisos que la convertien en efectista. Per mi, brillant la simfonia 41, amb una menció especial als vents de fusta (clarinets i fagots).
Un altre gran avenç de l'Orquestra, seguint la tradició de convidar directors a dirigir el seu programa. I que va evidenciant dia a dia el seu creixement, incorporant també gent jove, que encara està acabant els seus estudis, i mostrant la intensitat de la pedrera musical de la comarca. ...

dijous, 6 de març de 2014

Via lliure als granollerins més joves (IV): la Ciència

La fotografia correspon a la Cynthia cardui, la papallona migradora, estudiada pel Museu de Ciències Naturals de La Tela 
La següent etapa d'aquest recorregut per la joventut granollerina no és tan senzilla. Després de parlar de la política i la cultura, on -encara que a ells els sembla que surten poc- els mitjans de comunicació en parlen prou sovint, endinsar-se en el món de la ciència suposa passar a un llistó més alt. I és que ja costa trobar científics -de qualsevol- edat en les notícies del dia a dia, imagineu-vos el que m'ha costat trobar joves que facin recerca!
Només els grans èxits són reconeguts, i les petites recerques no semblen tenir el glamur requerit per sortir a les portades dels mitjans. A més, moltes de les propostes innovadores que es generen -sobretot, des del punt de vista empresarial- és difícil que siguin reconegudes de bon principi.
Per començar, cal dir que sembla ser que a Granollers s'hi fa recerca; poca, però n'hi ha. Però està tan oculta que no es veu per enlloc. Hi ha, doncs, un problema real de difusió del coneixement. La ciència no arriba, o arriba ben poc. Els mitjans se'n fan poc ressò, i a vegades a un nivell que dificulta la comprensió de la majoria. A més, i amb comptades excepcions, sembla que la recerca és universal, i difícilment es pot geolocalitzar en un mapa. Per això, costa molt informar de l'activitat de científics granollerins -normalment treballant a fora- o de recerques fetes a la ciutat. ...(continua)

dimarts, 4 de març de 2014

L'adéu a l'Enric Pey

Aquest és el meu darrer adéu al Senyor Pey, així, en majúscules, que és com el coneixíem tots. L'Enric Pey i Rufí era, per tot Granollers, el Senyor Pey.
Tot i que baixet, sempre anava amb el cap ben alt, elegant, amb vestit, gorra i encorbatat, i amb una bossa penjada, amb els escuts del Barça i d'Esquerra. Probablement, el darrer cop que el vàreu veure era en algun dels molts actes que es fan a la ciutat, o passejant carretera amunt i avall. I en diades solemnes, com l'Onze de Setembre –o el dia abans, que és quan commemorem a Granollers la Diada-, l'havíeu vist acompanyat de la seva senyera estelada. (Precisament, la del Cant de la Senyera, que ha obert el seu comiat).
També molts de vosaltres potser havíeu estat receptors d'unes llibretes -com aquesta que us ensenyo-, fets a mà per ell mateix, i escrites a màquina -tota una declaració de principis això d'escriure a màquina avui. En elles, parlava de tot i de tothom. Principalment, de músics i compositors, de sardanes i d'orquestres. Era una veritable Viquipèdia del món sardanista. Però també de fets històrics, molts d'ells relacionats amb el país, però amb d'altres que no hi tenien res a veure. I fins i tot potser havíeu llegit alguna de les seves glosses setmanals al Tot Granollers, parlant també del món de la sardana. O els seus articles a la revista Anella, de l’Agrupació Excursionista. O les seves cartes al director que feia a més d’un diari ...
Doncs es veu que en un d'aquests llibrets hi havia deixat apunts de la seva semblança. Us en faig cinc cèntims d'allò que he pogut recollir picotejant per aquí i per allà. Els que el coneixeu, segur que en podeu aportar molta més informació i detall. Valdria la pena perquè no fos precisament la seva biografia la que quedés incomplerta. (Continua) ...