dissabte, 7 d’agost del 2010

Haruki Murakami. De què estic parlant quan parlo de córrer


Un llibre estrany, entre Caminant per les maratons d'arreu, de l'Espinàs, el bricolatge emocional d'en Gaspar Hernàndez dedicat a l'envelliment -Déu meu, m'estic fent vell!- i un manual d'escriptura d'en Jaume Cabré -la inspiració t'ha d'agafar corrent.
Em passen aquest llibre d'en Murakami, interessat perquè no sabia que corria -maratons i molt més! Un personatge, doncs, encara més interessant, després de saber que a regentar un local de jazz durant uns quants anys, abans de començar a escriure.
També em va semblar interessant llegir-lo perquè me'l deixaven subratllat. M'agrada subratllar els meus llibres i, clarament, en aquest cas hauria ressaltat, per al meu interès, altres paràgrafs. L'altra persona havia assenyalat tot allò que té a veure amb les "filosofades" -la relació entre el córrer i el sentit de la vida, per dir-ho d'una altra manera que s'entengui millor.
Aquestes són alguns dels seus "apunts":
"El dolor és inevitable, però el patiment és opcional"; "tal com passa amb la majoria de problemes a la vida, el dolor va venir sense avisar". "De fet, per aprendre les coses bàsiques, sovint has de patir físicament". "És justament pel patiment, o perque volem superar-lo, que podem tenir la sensació que som realment vius". I és que córrer, sobretot, comporta un esforç físic acompanyat també de patiment. Quan corro, cada dos per tres, les meves cames em fan figa, i sovint passo estones de patiment.
"A còpia de rebre cops de tots cantons vaig aprendre els trucs pràctics per sobreviure"; "A l'hora de la veritat les coses no acostmen a anar com te les imagines". La vida de l'autor, com les curses, també ha donat diversos tombs al llarg de la vida.
"Justament perquè tots som diferents, que podem crear i mantenir una identitat independent"; " I les ferides emocionals són el preu que tots hem de pagar per ser independents"; "En alguns aspectes determinants de la meva vida busco activament la solitud". Aquest és un dels temes contradictoris del córrer: tu sol contra tu mateix, acompanyat però de molts altres. I tots són companys en la cursa.
Segurament, però, el tema més recurrent al llarg del llibre és el del pas del temps. "Em faig gran, i això s'ha de notar". "De la mateixa manera que el riu que avança cap al mar, fer-se gran i pedre rapidesa formen part del paisatge, i no em queda més remei que acceptar-ho". "A la vida és molt important saber establir prioritats. Has de decidir clarament a què vols dedicar energia i el temps de què disposes. Si arribes a una certa edat i no tens aquest sistema integrat dins teu, la vida es converteix en una cosa sense equilibri i sense objectiu". "L'única manera de saber si les coses són justes o no és mirar-se-les amb perspectiva". "A partir d'una certa edat, allò que podies fer sense esforç comença a costar-te". "Les estacions arriben i se'n van, i els anys passen de pressa. Jo faré un any més i deuré acabar una altra novel·la. Agafaré les tasques que se'm presentin i les aniré fent tan bé com sàpiga, una després de l'altra. Em concetraré en cada gambada, però alhora també intentaré pensar a més llarg termini, mirar el paisatge fins on m'arribi la vista. Al capdavall, sóc un corredor de llarga distància". I, pels que també ens anem fent grans, aquests petits consells acompanyen bastant.
"Entre una confiança sana i un orgull insà hi ha una paret molt prima". "Ja tinc una edat en què només aconsegueixes el que has pagat per endavant". "I un dels privilegis que tenim els que hem evitat morir joves és el de fer-nos grans. Ens espera l'honor del declivi físic. L'unic que podem fer és acceptar-lo i aprendre a conviure-hi." "El que compte no és competit amb el temps." "A mesura que et fas gran, però, l'experiència t'ensenya a agafar el que necessites i a llençar el que no necessites, i al final t'adones (o et resignes a pensar) que, com que els defectes que tens són infinits, val més que sàpigues quines són les poques virtuts que tens i que aprenguis a utilitzar-es per sobreviure".
El córrer, però, suposa alguna cosa més que l'autor intenta explicar: "Em sembla que, mentre visqui no pararé de descobrir coses noves sobre mi mateix". "Al capdavall, el que importa és una cosa que no es pot veure (però sí que pots sentir dins teu). Per obtenir alguna cosa que realment valgui la pena, sovint has de fer coses que aparentment són ineficaces".
Una lliçó de vida, doncs: "Aprendre les lliçons concretes que t'ensenya cada error i cada èxit. (Encara que no siguin gaire importants, les lliçons sempre han de ser concertes). I, amb el temps, a còpia d'acumular curses, arribar a un lloc que et satisfaci". "Sense petites alegries com aquesta, costa molt sortir a córrer cada dia". "Si fas exercici cada dia és molt més fàcil sentir la veu que parla dins teu".
I aquesta lliçó no s'ha d'ensenyar malament: "Sempre que en una escola obliguen a córrer tots els alumnes em sap greu per ells. Fer córrer la gent que no vol córrer o la gent que no està feta per córrer és una tortura absurda".
La lliçó de perdre també hi va inclosa. (De fet, l'autor no ha "guanyat" mai cap cursa competint contra els altres. Sí contra un mateix): "Sé que al món hi ha una pila de coses que no podré aconseguri i una pila de gent a qui no podré superar faci el que faci". "Penso que perdre és inevitable. No hi ha ningú que pugui guanyar sempre. La vida és una autopista en què no pots pas circular tota l'estona pel carril més ràpid". "T'has de conformar amb el que tens. Fins i tot has d'estar content de tenir-ho. Aprendre a pensar així és un dels pocs avantatges que té fer-se gran."
I la metàfora del córrer val tant per a l'escriure com per a la vida en general: "Més aviat diria que, si correm és perquè volem viure la vida al màxim, encara que siguin pocs anys. És preferible viure els anys que et toquen amb vitalitat i amb uns objectius ben clars que no pas viure'ls deixant-los passar sense suc ni bruc, i diria que córrer hi ajuda molt. Córrer és bàsicament esforçar-se al màxim dins els límits que tens asignats, i això és una metàfora del viure (i per a mi també d'escriure)".
També té alguns moments per al lirisme esportiu: "El riu és lleugerament diferent cada dia: el color de l'aigua, la forma de les onades i la velocitat del corrent canvien constantment. I cada estació provca canvis en els animals i en les plantes que hi viuen. (...). I les corredors distingim cada pas en el cicle de les estacions per la manera com aquest vent ens toca a la pell. per lolor que fa i per la direcció d'ion bufa. Immers en aquet flux, sóc conscient que la meva existència no ´s més que una peça minúscula en aquest gran mosaic que és la natura. M'adon que, iaugla que l0aigua del riu que passa per sota els ponts i se'n va cap al mar, no sóc sinó un fenomen natural reemplaçable".
Tinc clar que jo, per exemple, hauria assenyalat les recomanacions musicals que fa per córrer -molt jazz i rock-, o els diversos escenaris per on ell s'entrena i fa competició. Però crec que està bé haver recollit aquestes anotacions d'una persona que no conec, i que l'havia llegit abans que jo.
Així, doncs, arribo a la meta d'aquesta lectura. I tinc clar que continuaré, corrent i llegint.

Des de l'editorial, ens diuen que aquest és un "Murakami en estat pur". Voldria només acabar felicitant el traductor -crec que també de tots els Murakamis en català-: l'Albert Nolla. Una excel·lent tasca callada, que massa sovint passa desapercebuda.
L'editorial també recorda que és a mig camí entre el llibre d’autosuperació i el relat de ficció, De què parlo quan parlo de córrer explica el canvi vital que va representar per a Haruki Murakami l’autodisciplina marcada per la voluntat de córrer.
Text de contraportada:
Jove noctàmbul, aficionat al jazz i amo d’un bar, Murakami descobreix als trenta anys la seva vocació literària. Però també descobreix la incompatibilitat d’una vida creativa amb una vida desordenada, i decideix fer un canvi radical. És aleshores quan se sotmet a una dura disciplina física i comença a entrenar-se per córrer maratons.
En un relat íntim i commovedor, Murakami es despulla per primera vegada davant dels lectors. Autor d’idees fermes, poc donat a declaracions públiques i zelós de la seva vida personal, a De què parlo quan parlo de córrer Murakami troba una manera literària d’explicar-se a si mateix. I ho fa centrant-se no tan sols en el procés que el va portar a aficionar-se a córrer sinó també en la seva manera de treballar i, en definitiva, en la seva manera de veure el món en què vivim.