SOM Escola, en català!

(Article d'opinió per a Ràdio Granollers, emès el dijous, 28 de juny de 2012)

Molt bon dia. Fins ahir tenia pensat parlar en aquesta columna d’opinió de les vacances. S'ha acabat el curs escolar! Sense afegitons del tipus: "ja era hora", "per fi", o "quina llàstima" i "ara què farem?". Així, sec i dur, de cop i volta, ens trobem les cases farcides de criatures durant tot el dia. I és que no calen gaire contemplacions per veure que una afirmació d'aquestes característiques: s’ha acabat el curs escolar! té unes conseqüències molt més grans del que ens podem imaginar per a les famílies.
Tenia la intenció, doncs, de parlar del rebombori que s'esdevé a totes les cases: després del canvi de roba, repassar les notes i els àlbums escolars, les entrevistes amb els mestres, toca refer els horaris familiars, començar casals d'estiu i campaments, veure sèries de televisió que es repeteixen any rere any, afegir menús més lleugers encara però amb gelats de tarda inclosos, i preparar les vacances, que segur són ben merescudes i esperades per a tothom.
I volia parlar també de què l’estiu és moment d'aturar-se per reflexionar sobre com ha anat el curs i com enfocar el que s’acosta d’aquí a quatre dies comptats. ...

El multilingüisme a Europa

La UE realitza periòdicament enquestes sobre temàtiques d'interès per al futur de la Unió. Una de les darreres és l'Eurobaròmetre sobre Els europeus i les seves llengües, i mostra la visió sociològica que tenen els ciutadans sobre  el coneixement i els usos de les diverses llengües. I és que la realitat lingüística del nostre continent és ben diversa: disposa de 23 llengües oficials dels estats (búlgar, txec, danès, holandès, anglès, estonià, finlandès, francès, alemany, grec, hongarès, irlandès, italià, letó, lituà, maltès, polonès, portuguès, romanès, eslovac, eslovè, espanyol i suec, oblidant-se del català, oficial a Andorra, un estat europeu que no és dins de la UE), i 60 altres llengües, anomenades "indígenes regionals i minoritàries", a més del fet que moltes persones migrants parlen llengües pròpies fora del seu territori.
Val la pena conèixer quina és la mirada que en fa la UE, i com s'està desenvolupant l'Estratègia per al multilingüisme, aprovada el novembre de 2005 i ara substituïda per l'Estratègia 2008, que establia tres línies bàsiques de la política de la UE en aquest àmbit, que tots compartim:

• Reconèixer l'important paper que les llengües i el multilingüisme juguen en l'economia europea, i trobar la manera de desenvolupar-los en el futur.
• Encoratjar els ciutadans a aprendre i parlar altres idiomes, per tal de millorar l'entesa mútua i la comunicació;
• Garantir als ciutadans l'accés a la legislació comunitària, els procediments i la informació en el seu idioma.

Ara bé, tots sabem de la capacitat limitada de la UE d'actuació, ja que la responsabilitat de la política lingüística- i de les polítiques d'educació, cultura, mitjans de comunicació, ...- correspon als estats membres. Tot i amb això, Europa s'ha compromès a salvaguardar i promoure el coneixement de la diversitat lingüística, per raons d'identitat cultural i d'integració social i cohesió, i pel convenciment que els ciutadans multilingües estan en millor situació per aprofitar les oportunitats econòmiques, educatives i professionals creades per una Europa integrada, generant una força de treball amb mobilitat, clau per a la competitivitat de l'economia de la UE.
Aquesta estratègia complementa el Pla d'Acció «Promoure l'aprenentatge d'idiomes i la diversitat lingüística", aprovat el 2003, en el que hi figuraven mesures destinades a donar suport les iniciatives realitzades a nivell local, regional i nacional per a ampliar els beneficis de l'aprenentatge d'idiomes a tots els ciutadans com un l'activitat al llarg de tota la vida, millorar la qualitat de l'ensenyament d'idiomes a tots els nivells, i crear un entorn favorable a les llengües a Europa, acceptant la diversitat lingüística, la construcció de comunitats favorables a les llengües, i fer més fàcil l'aprenentatge d'idiomes. Sembla ser que el Partit Popular europeu hi donava suport!
I és que la UE anima a tots els ciutadans a ser multilingües, amb l'objectiu a llarg termini que tots els ciutadans tinguin un coneixement pràctic d'almenys dues llengües addicionals a la seva llengua materna. Però, com podrem observar, això es dóna en proporció inversa a la voluntat imperialista dels estats: anglesos, francesos i espanyols són els que en surten més retratats!
Com sempre, a continuació n'explico alguns detalls i en tradueixo el Resum Executiu, mentre em faig una pregunta ben simple: Per què Andorra no pot participar en els estudis / enquestes que es fan des de l'Eurobaròmetre? Si fos així, s'hauria visibilitzat abans que res que és un estat totalment multilingüe, i la llengua catalana s'hauria considerat una llengua d'estat. ...

Parlem-nos, en anglès i en moltes més llengües!

Els més joves poden tenir un futur lingüístic ben diferent, si ens ho proposem 

L'Ara d'avui s'endinsa amb encert un cop més en tractar problemes generals de país. Aquest cop, proposa un debat -i en fa una anàlisi detallada de les causes- sobre com pot ser que els catalans tinguem un nivell tan baix d'anglès. Un parell de dades contundents: la meitat dels adolescents no saben parlar anglès. I l'Eurobaròmetre situa els alumnes de quinze anys de l'estat a la cua d'Europa en l'aprenentatge de l'anglès. La pressió, doncs, s'estén sobre els més joves de casa. Fidel al principi que no hi ha problemes, sinó possibilitats de millorar, cal convertir aquesta generació d'adolescents que puja en la primera a casa nostra que pot plantejar un futur lingüístic ben diferent.
Si mirem les causes, ben segur, són diverses; l'Ara enumera set obstacles al nostre nivell d'anglès:

1. El factor cultural. Alguns experts parlen d'una "mandra sociològica dels catalans a aprendre anglès, que encara és més accentuada entre els que tenen el castellà com a primera llengua". 
2. La falta de professors nadius. La dificultat d'homologar el títol de magisteri, en molts casos, impedeix a professors estrangers treballar a l'estat espanyol. 
3. El model universitari. L'anglès no es va introduir de forma regular a les aules universitàries fins l'any 2008. 
4. Estades a l'estranger. Tot i l'èxit creixent del programa Erasmus, les estades a l'estranger encara no reben prou incentius públics. 
5. La barrera econòmica. La crisi ha reduït els alumnes als cursos d'anglès. 
6. Com s'ensenya a les escoles. Un 27% dels alumnes acaben la primària amb un nivell molt baix d'anglès. Moltes escoles comencen per la gramàtica en comptes de la part oral. 
7. Més versió original. Falta un canvi de costums i que els ciutadans s'habituïn a veure les pel·lícules en versió original

La diagnosi la comparteixo amb l'amic Jordi Sedó, “La veritat és que el nostre sistema educatiu no és capaç de proporcionar als joves un nivell d’anglès digne que els permeti anar pel món amb certa desimboltura comunicativa. És una situació que caldria superar amb urgència”.
Avui en dia, l'anglès s'ha convertit en un factor higiènic -és a dir, imprescindible, però no suficient- per tal que Catalunya pugui sortir-se'n com a país, tant en l'àmbit econòmic com en el cultural, el social o el polític.
I la solució és simple: calen dues accions -potents, és clar- per resoldre el problema:

1. Prioritzar l'anglès a l'agenda. Prendre decisions -tant polítiques, a nivell col·lectiu, com personals- per posar al capdavant de l'agenda educativa, econòmica i comunicativa, l'aprenentatge de l'anglès a tots els nivells de la societat. Dedicar-hi més pressupost -als intercanvis escolars, a les missions de prospectiva comercial a l'exterior, a les delegacions de representació de país, a millorar el nivell de professorat d'anglès, a incloure més subtitulacions en les pel·lícules en versió original, ...- i marcar-se objectius clars i ambiciosos.
2. Canviar d'hàbits. Tots, a casa, hem de ser capaços d'esforçar-nos per fer més senzill el tràngol cap a un estadi on la presència de l'anglès sigui més normal. Sigui durant el curs, amb més lectura, pel·lícules subtitulades, música, ... o durant les vacances, on haurem de sortir enfora peti qui peti. Treure'ns la son de les orelles, que deien aquells, i començar a parlar anglès pels descosits, sense vergonya!

Ara bé, amb tot això no n'hi ha prou. I és que la meva opinió és que, avui en dia, l'anglès s'ha convertit en un factor higiènic -és a dir, imprescindible, però no suficient- per tal que Catalunya pugui sortir-se'n com a país, tant en l'àmbit econòmic com en el cultural, el social o el polític. Està bé potenciar la llengua franca de comunicació, però l'excel·lència com a país l'obtindrem si som capaços de posicionar-nos com un país que respecta i promou la diversitat lingüística. El retall d'opinió que m'han publicat diu així:
Quico Sala. PARE. GRANOLLERS
“Cal un esforç suplementari, de país, per millorar el nivell d’anglès, i d’idiomes en general. Crec que cal fomentar la diversitat lingüística al màxim i no només l’anglès. Catalunya podria ser capdavantera a educar en altres llengües –les de les persones nouvingudes, per exemple–a les escoles, més enllà de donar una base potent en castellà i anglès”. 
I això ho explicaré en un proper post. ...

Mil paraules per a mil espais

Quan una idea és bona, el temps la va posant mica a mica al seu lloc. Segurament és el millor instrument de mesura per veure com un projecte es va fent gran, va prenent forma, va arrelant i va guanyant-se un espai en la consciència dels seus receptors. Això és el que passa amb les paraules per a 8 espais, que amb nou anys d'existència ha anat deixant escrites en el paper les impressions -literàries i fotogràfiques, aquests darrers anys- dels joves granollerins sobre setanta-dos (és fàcil: 9x8!) racons -places, carrers, equipaments, jardins, ...- de Granollers.
I és que per als més joves, visitar l'espai tota la classe en conjunt, buscar-ne informació, fer preguntes als coneguts -pares, avis, veïns, ...- i redactar-ne un text (o fer-ne una fotografia) és tot un repte, que té una excel·lent recompensa en forma de la seva primera publicació escrita!
Enguany han estat el carrer Comtes de Bell-lloc, la Plaça de la Corona, Can Jonch, l'edifici de l'Ajuntament, el mercat del dijous, el parc del Puig de les Forques, el Museu i el Pavelló del Congost. I, com sempre, se n'han sortit amb bona nota.
Però el més interessant no és el valor literari, que en té i molt, sinó la visió sociològica que suposa per a la ciutat la mirada dels més joves. En aquesta ocasió, els estudiants -la majoria, noies- de segon d'ESO han calat perfectament que Granollers viu amb intensitat el record del bombardeig, el xivarri del mercat del dijous, l'esportivitat granollerina o la lletjor -en general- de la ciutat, ressaltant-ne les excepcions.
Una reflexió i una idea finals. Així, contemplar com els projectes que duren, madurats, treballats, polits, perfeccionats, amb sentit, van guanyant força. Per això, sap greu quan algun projecte és tallat pels governs que segueixen, enlloc de reconduït i millorat, si cal. Es perden moltes pistonades recomençant cada vegada la feina. I són molts els projectes abandonats ...
I una idea, de com es pot completar aquest bon projecte amb un bon web que permeti localitzar en el Google Maps els textos i fotografies dels més joves: el projecte del mapa literari català 2.0, o els espais literaris de Jesús Montcada, també són cartes de presentació de la ciutat als que ens volen visitar.
I, amb permís de la N., us adjunto el seu text (si més no en la versió que ella va lliurar):

Edifici de l'Ajuntament de Granollers


L’Ajuntament de Granollers és l’edifici institucional per excel·lència on els representants dels ciutadans dirigeixen el seu dia a dia i debaten el seu futur; és el centre de l’activitat política i administrativa, i als ciutadans sempre ens ha semblat molt llunyana i complexa la feina que s’hi du a terme. 
Rere la façana modernista que imita l’estil neogòtic s’hi amaguen molts serveis que ens afecten a tots: a les empreses, entitats i persones, siguem grans o petits, comerciants o mestres, estudiants o metges. I el rellotge de la seva torre ens indica l’hora de la ciutat i ens marca el ritme de vida que portem. Potser va molt accelerat, i això ens fa anar a tots de bòlid. 
Ara bé, l’Ajuntament té un punt de connexió molt directe amb la vida quotidiana de la gent: el seu balcó cobert i ornat. Podríem dir que la balconada de l’ajuntament és els ulls de l’ajuntament, ja que veu tot el que hi passa, o que és el seu nas, perquè respira l’ambient de la ciutat. Però sobretot és la boca del poble, perquè quan hi ha esdeveniments importants, és el clam de tota la ciutat el que s’hi expressa des de dalt. 
Un bon exemple és el 14 d’abril de 1931, quan es va omplir a vessar la Porxada per celebrar la proclamació de la República i, entre crits d’eufòria, veure com el quadre del rei, símbol de la monarquia, queia daltabaix del balcó.
Actualment, a principis d’estiu, la plaça s’atapeeix de joves esportistes d’arreu del món vivint de ple la festa de l’esport. I és des del balcó que es llencen pilotes per simbolitzar l’inici d’aquesta olimpíada de l’handbol.
Però és quan l’agost culmina i comença a fresquejar que el balcó de l‘ajuntament pren el seu màxim sentit. I és que el dijous de Festa Major la colla guanyadora de l’any anterior fa el Pregó convidant a tots els ciutadans a gaudir i a participar en totes les activitats de la festa. També aquest dia, els xics fan un pilar caminat travessant la munió de gent que hi ha a la Porxada fins arribar sota la balconada, on l’enxaneta és estirat des de dalt amb una faixa. 
I què dir de l’últim diumenge d’agost, quan la plaça de la Porxada s’omple de gom a gom per escoltar el veredicte que dóna a conèixer el nom de la colla guanyadora, amb la veu potent d’en Pep Callau. Una tensió descomunal i un silenci sepulcral es concentra en la mirada dels centenars d’ulls i ullets que miren fixament, sense dir ni piu, a l’speaker dalt del balcó. Els uns creuen els dits, els altres resen, però tots estan desitjant que l‘esforç que han invertit durant la setmana de Festa Major doni els seus fruits. 
És en moments com aquest que l’Ajuntament i el seu balcó fan realment de Casa de la Vila, acollint el sentiment de poble que ens uneix, per damunt de les nostres diferències. És així com aquesta balconada tan solemne que veiem alçant els ulls al cel al bell mig de la façana de l’ajuntament ens mostra el camí per fer entre tots una ciutat més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. 


Núria Sala i Ventura

Un New Deal per Catalunya: propostes per sortir de la crisi

Amb aquest títol, ahir l'Oriol Junqueras va passar per Granollers amb la seva gira del New Deal per Catalunya, propostes per sortir de la crisi. I ho va fer al Cercle d'Empresaris del Vallès (l'Oriental, és clar!), amb molt bona nota, en una barreja de conferència / classe magistral / míting, que va saber mantenir l'atenció de tots els assistents durant la més d'una hora i mitja de durada d'exposició. Amb un llenguatge molt precís i curós, barrejant exemples tècnics i pedagògics, però demostrant en tot moment que sap del que parla -per alguna cosa en Junqueras és catedràtic d'història econòmica i havia estat diputat al Parlament Europeu-, va exposar la seva recepta per tal que Catalunya pugui sortir aviat de la crisi. I, és clar, només hi ha una sola solució, la independència, amb parada en una estació inicial que passa per gestionar nosaltres tots els nostres recursos.
Em quedo, però, en com ens va encomanar a tots la seva preocupació per la urgència de la situació d'emergència en la que vivim, fent un símil amb el New Deal del President Roosvelt davant la crisi del 29, que va dir que "només hem de tenir por de la por. Sinó tenim por ens en sortirem". I convidant a qui governa actualment a què entomi amb fermesa el lideratge del país i acceleri la presa de decisions cap a l'Acord que la majoria del nostre Parlament ja ha indicat: el Concert econòmic per a Catalunya.
Aquest n'és un resum de la conferència: ...

El país que canta, els seus mals espanta!

Això deu dir el refranyer popular, el millor recull del sentit comú de la nostra cultura. I és que quan tots junts omplim el Palau Sant Jordi i ens posem a cantar, no tenim por de res i ens convertim en un país imparable. Sigui per lluitar contra la Sida, com era el cas d'ahir a la nit, sigui per dir prou als elefanticidis reials com fa uns dies a Madrid, sigui per celebrar que arriba l'estiu amb les Cantànies amb les que espantem els mals de final de curs, el cas és que els catalans ens mostrem com un poble que avança tot cantant. (Ara bé: algú també podria corregir-me per indicar que el resultat de tot plegat fos que més aviat retrocedim i, amb l'encantament de les cançons, deixem de ser-ne conscients!).
La vetllada d'ahir -les nostres cançons contra la Sida- va tenir moments inoblidables. Una oportunitat per gaudir amb tota la família de cançons que, per cadascú, tenen un valor ben especial. En ressalto, per mi, un parell de ben especials: el luxe de sentir la veu de Poveda interpretant El cant dels ocells, amb l'acompanyament de Joan Albert Amargós (en una versió del Cant dels ocells que podeu escoltar a Tete al Palau) i el flamenc de Chiquelo. Fou un dels moments sublims de la nit i que quedarà en els reculls musicals de la dècada. L'altre, també sense cap mena de dubte, fou la versió de L'emigrant que ens dedicà Peret, que fou ovacionat amb un crit unànime d'In-Inde-Independència! (De fet, a l'objectiu de la comunió universal de la recerca contra les malalties, com ressaltaren els Amics de les Arts, s'hi sumaren les ganes dels catorze mil assistents al concert de clamar per la llibertat nacional com la millor forma de ser solidaris amb totes les causes).
De cançons, n'hi hagué per a tots els gustos: per als més nostàlgics, Qualsevol nit pot sortir el sol, d'en Jaume Sisa, El mig amic, d'en Peret, o les Paraules d'amor, d'en Serrat, per la Sílvia Pérez Cruz i en Toti Soler, una parella esplèndida. Per als més joves de tots, el Sense tu, dels Teràpia de xoc i La flama, dels Obrint Pas. Per als que som d'entremig, Els Pets, Lax'n Busto, Gossos, Antònia Font, Gerard Quintana amb els Sabor de Gràcia. Un programa que deixa clar que provenim d'una barreja de tradicions musicals però que ens uneix un futur nacionalment i cultural ben sòlid. Com digué en Joan Garriga -fill, el de la Troba Kung-Fu, és clar- Catalunya serà sardanista, galàctica i rumbera, o no serà! I la lliçó la tenim ben apresa: siguem, tan diversos com calgui, però siguem!
Això sí, ens caldrien unes quantes cançons més, per acabar d'espantar els fantasmes de la crisi, de les retallades, dels bankiers, de "la roja", dels peatges i de tot allò que ens priva de ser un país normal i lliure. (Que bé que aniria ara tenir una nova Trinca, que ens portés cançons fresques, d'actualitat, i amb sentit de l'humor! O un altre Llach que no deixés de recordar-nos el compromís amb el país i sovint ens recordés que, quan volem, fins i tot podem omplir el Camp Nou per cantar cançons, a més dels gols del Barça!).
Així doncs, com deia el poeta -i recita l'entrenador-, Tot està per fer, i tot és possible encara!

Jonas Jonasson. L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

La sorpresa literària d'enguany és un llibre que enganxa. Començant pel títol, ben estrafolari, però que insinua una continuació prou explítica de les aventures que se succeiran fins a la darrera de les quatre-centes pàgines trepidants de què consta el llibre.
Ara bé, per tal que no us feu il·lusions, us aviso que no trobareu pas un Stephen Hessel amb una vida llarga i intensa dedicada a construir la pau mundial, o un Jordi Pujol que, en plena maduresa, publica les seves memòries tot adonant-se que ha fracassat la seva estratègia i radicalitza els seus postulats nacionals. Al contrari, el vell Allan Karlsson és l'equivalent al Forrest Gump europeu, que ha protagonitzat els fets més rellevants del segle XX, resseguint totes les guerres possibles i tractant de tu a tu amb tots els grans líders mundials de la Història (entre els que hi ha els dictadors Primo de Rivera i Franco, Stalin, diversos presidents americans, Churchill, Mao-Tse-Tung, ...).
Cabut de principi a fi, s'entesta a ser feliç anant a la seva, peti-qui-peti (mai més ben dit, per què ell és especialista en explosius, i dels més grossos!). Per això, el dia que ha de complir cent anys, s'escapa per la finestra cercant noves aventures que resulten ser més que divertides -he de confessar que en més d'una ocasió m'he sorprès a mi mateix rient pels descosits tot llegint les situacions hilarants que s'esdevenen a la novel·la. Així, l'avi es veu embolicat en una llarga persecussió -per la policia i per una banda criminal inspirada en el Reial Madrid!-, fent estranys companys de viatges -fins i tot un elefant! i intercalant per entremig la narració de la seva extensa experiència vital, amb un final que ja voldríem per a nosaltres mateixos.
Tot el text traspua ironia pels quatre costats, per les ocurrències del vell Allan -veritats tan simples que no les veiem mai a primera vista. I és que, com deia l'avi de l'autor, la gent que només explica la veritat no val la pena escoltar-se-la. El resultat de tot plegat és una de les històries més higièniques mentalment -i més ara, en temps de crisi- que he llegit mai.
L'autor, en Jonas Jonasson, viu tan aïllat de tot que ni van poder-lo convèncer de treure el cap per la diada de Sant Jordi. I és que la geografia sueca té un no-sé-què que enganxa, en un paisatge pla, ple de llacs i boscos. (És molt recomanable fer l'exercici de resseguir la ruta del vell Allan amb el Google Maps pels escenaris dels pobles nòrdics, i més enllà i tot. A veure quin dia les editorials ens regalen aquests trajectes en els seus webs!). El que és cert és que totes les novel·les nòrdiques tenen un no-sé-què de desequilibris emocionals que fan estremir a qualsevol. Aquest cop, però, i per sort, ens fa esgarrifar de riure!
Un altre gran encert de les Edicions de La Campana que no us heu de perdre.  ...

Inversions que són la bomba!

El Centre Delàs de Justícia i Pau i SETEM acaben de publicar un nou informe sobre la dedicació de la banca espanyola a la indústria militar, posant al descobert nous vincles entre el món de les finances -encara que es vesteixin d'ètiques- i el món de la guerra. I és que, quan es tracta de fer negoci, queda clar que no hi ha escrúpols!
L'Informe, obra dels investigadors del Centre Delàs Jordi Calvo, Joan Farrés i Axel Thamers, mostra la implicació de 42 entitats financers que, amb les seves inversions, donen suport financer per un volum mínim d' 1.372 milions d'€, al complexe militar-industrial espanyol, des del 2007 fins el 2011, col·laborant a la fabricació de material armamentístic i militar com ara vaixells de guerra, avions de combat, míssils, bombes i munició.
El Rànquing l'encapçala -no podia ser d'una altra manera- Bankia, i hi surten retratades Liberbank, Banco Santander, Caixabank, BBVA, Catalunya Caixa, Banco Popular, Banco Sabadell, Ibercaja i Bankínter, entre d'altres. Un altre motiu, doncs, per estar content de les institucions bancàries -tant és si són catalanes com espanyoles, pel que es veu.
Per tant, ja ho sabeu: compte on guardeu els vostres diners, que esteu finançant directament la guerra!
A continuació, us en tradueixo el resum executiu (com sempre, amb una crítica explícita a aquestes entitats que triguen a publicar el seu informe en versió catalana) ...

Més enllà del Bombardeig

El Bombardeig de Granollers, en una fotografia feta des dels avions feixistes

Abans que res, voldria agrair la possibilitat que se m'ofereix de tornar a aquesta ràdio, on vaig tenir la sort de participar en els seus inicis, el primer any del seu naixement. ...
I voldria començar aquesta Columna d'opinió parlant d'uns fets que, als granollerins, ens toquen molt de prop. Perquè, com tots sabeu, aquests dies Granollers commemora el Bombardeig del 31 de maig del 1938, tot recordant un minut precís i fatídic per a la nostra història, en què la ciutat va començar a preguntar-se el perquè de la seva raó de ser.
Per això, durant anys s'han fet molts esforços en recuperar la memòria històrica i conèixer la veritat dels fets, com a revulsiu per no oblidar el passat. Els treballs de diversos historiadors, amb en Joan Garriga al capdavant, han posat damunt la taula els autors feixistes de la matança. I ens han permès conèixer el detall malhaurat dels noms i cognoms de les víctimes. I ens han narrat la confusió del moment i la gestió del conflicte que varen haver de fer les autoritats republicanes, amb l'Alcalde Pere Iglésias al capdavant, en un Granollers enmig del caos. I ens han descrit els efectes posteriors sobre la ciutat, amb la construcció de diversos refugis o la seva lenta reconstrucció posterior, sense poder tancar mai aquella dura ferida.
I també s'ha fet un immens treball per mantenir viu el record, recuperant les vivències dels supervivents del bombardeig, que tenen gravats aquells fets dramàtics dins la memòria. No puc estar-me de recomanar-vos des d'aquí la lectura del llibre Les cendres del silenci, d'en Lambert Botey i la Berta Ventura, que us transportarà al Granollers del 1938, al bell mig de la tragèdia, amb una novel·la que ben segur us tocarà el cor.
Per això és tan important la recuperació de la memòria històrica, i cal seguir potenciant-la, també d'altres èpoques com el Franquisme o el restabliment de la democràcia.
Ara bé, cal no confondre l'objectiu de tot plegat, distraient-nos tot mirant la punta del dit que assenyala la lluna. I és que el propòsit que hi ha al darrere no és pas el de tornar-nos nostàlgics, sinó el d'evitar que es tornin a repetir fets semblants, educant i sensibilitzant sobretot els més joves en la construcció d'un món més pacífic, just i lliure, i prevenint la nostra societat dels perills del feixisme.
D'eines en tenim unes quantes, a Granollers mateix. Per exemple, el centre de Can Jonch - Sempere, un instrument ben potent per poder treballar la Cultura de la Pau. Una Pau, cal recordar-ho, que no cerca pas l'absència de guerra, sinó la creació de les condicions per afavorir la convivència, entre els pobles i entre les persones.
També són útils els refugis recuperats, que han de servir no només per poder explicar batalletes -que també-, sinó per exposar la crua realitat de les guerres, lluny de l'atractiu enganyós dels anuncis de las Fuerzas Armadas. Ves per on, dóna la casualitat que l'estat espanyol celebra avui mateix el dia d'homenatge al seu exèrcit, l'endemà del bombardeig que ells van provocar, enaltint de forma insultant els valors contraris d'allò que a Granollers intentem inculcar als infants i joves!
I també tenim eines com la vicepresidència de l'organització Alcaldes per la Pau - Mayors for Peace, que ostenta actualment el nostre alcalde, i que podria mobilitzar, si s'ho proposés, la veu de les ciutats d'arreu -tant potent com la dels estats- en contra dels bombardeigs i assassinats indiscriminats que pateix la població indefensa d'altres ciutats, com estem veient aquests dies a Síria o l'Afganistan. Una entitat que podria demanar -o millor dit, exigir- als governs dels estats que reduïssin els seus pressupostos militars, excessius a tot arreu, i dediquessin més recursos a l'educació per a un futur millor.
Pocs anys després d'acabada la Segona Guerra Mundial, ningú s'imaginava que es podrien tornar a repetir crims contra la Humanitat. Però, darrerament, hem vist que encara no estem vacunats contra aquest virus. A Ruanda o a Bòsnia, varem comprovar que encara hi ha qui es creu amb tot el dret per fer el que vulgui amb els que no són com ells. Aquests dies, podem veure com de difícil resulta el jutjar un criminal de guerra com el General Mladic, justament en el moment en què els seus amics tornen a presidir Sèrbia. O veiem com a Grècia reneix amb força un partit neonazi. O com, a Noruega, un boig convençut de dur a terme una croada contra la diversitat cultural, assassina a desenes de joves. O com la justícia deixa manifestar-se impunement a la capital del país veí un grup de partits franquistes, fomentant l'odi entre comunitats. O també, a Catalunya mateix, veiem com van creixent aquells que sembren la llavor de la intolerància -és a dir, la Plataforma per Catalunya-, fent servir la demagògia i aprofitant-se del difícil moment econòmic en el que vivim.
Commemorar el Bombardeig, doncs, també és deixar d'estar plegats de braços i mostrar-nos actius contra el feixisme latent, per tal que no es torni a despertar. Mai més!
(Article d'opinió per a Ràdio Granollers, emès el dijous, 1 de juny de 2012)