L'adéu a la Rosa Colomer

Hi ha gent extraordinària que, per la seva manera de fer, queden sempre al marge de qualsevol àmbit de difusió i del reconeixement públic que ben segur es mereixerien. Des de la discreció, treballen com ningú, fent de la seva feina en allò que creuen un motiu per dedicar-hi les hores que facin falta. I posar al dia la nostra llengua des del Termcat és un repte que, professionalment, enganxa al millor dels filòlegs. Pel que té d'engrescador el generar noves paraules -fins i tot de forma creativa, més enllà de la ciència-, però també pel que explica sobre la societat del nostre país, que no para d'avançar, i la llengua n'es un dels indicadors més dinàmics.
Ben segur, doncs, que no havieu sentit anomenar mai la Rosa Colomer -a no ser, és clar, que us dediquéssiu a això de la llengua. Aquesta setmana va morir d'un càncer, contra el que portava temps lluitant. Jo vaig tenir la sort de conèixer-la per un parell de projectes. La recordo decidida, amb una solvent claredat d'idees, i una capacitat per organitzar els pocs recursos disponibles, i posar-se a treballar en una feina que, a la força, ha de ser molt rigorosa.
Els seus companys de feina n'han explicat sobrerament les seves virtuts, més enllà del seu extens currículum. Com a deixeble d'en Joan Solà, s'estimava la llengua i, per això, intentava fer-la més forta. I des del Termcat va promoure grans projectes, tant per innovar i internacionalitzar la institució, com per dotar el país d'una llengua àgil i dinàmica, adaptada al segle que ens ha tocat viure.

La prova en són els projectes amb els quals vaig tractar la Rosa. El primer, l'edició en català de les normes ISO, especialment les de sistemes de gestió. Una feina complicada, que calia estructurar bé, i que finalment va poder resoldre ella, després de molts anys d'intentar-ho. La coherència, a més, la va portar a implantar un sistema de gestió de la qualitat per al propi Termcat, millorant-ne la seva capacitat de gestió. La casualitat va fer que l'endemà de la seva mort, em trobés, després de molts anys, en Jaume Riu, veritable impulsor des del darrere del procés de traducció de les normes al català, en la presentació d'un llibre seu. Des d'aleshores, moltes empreses han trobat un suport oficial al fet, que és normal a tot arreu, de treballar amb normes tècniques amb la seva pròpia llengua (i sense haver de recórrer a les traduccions dels que som de números, i no de lletres!).

L'altra coincidència és amb el segon projecte. També el dijous es presentava el petit -però llarg- treball realitzat pel Museu de ciències naturals de Granollers, amb la col·laboració del Termcat, que permet posar noms a les papallones d'arreu dels països catalans (si us agrada la llengua, la natura o el treball científic, si us plau, llegiu aquest breu article. Val molt la pena!). Com a complement a l'excel·lent esforç que fa la gent del nostre museu per tots aquells animals petits del nostre entorn, la voluntat de posar nom a tots i cadascun d'aquests lepidòpters mostra la gran estima que els tenen. I en tot això, el treball també es va iniciar amb una reunió amb la Rosa Colomer.

Si mirem, doncs, cap a l'horitzó de la llengua veurem que no té límits, com tampoc en té la voluntat de ser del nostre país. La Rosa va permetre eixamplar aquest horitzó, amb un ventall ben ampli de camps, des de l'economia a la natura, on el català hi va trobant el seu espai per esdevenir una llengua normal. Gràcies per la teva feina, Rosa.

Acabo el post amb el poema que li varen dedicar els seus companys:

"La fruita d’or, llunyana.

—Deixa enrere el record
de la perduda tarda.
Deixa enrere la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l’esperança.

Calma, illa, veler,
la fruita d’or."

Salvador Espriu

Clavé al cor d'Europa

Deia George Steiner que un dels fets que ens defineix com a europeus és que tenim els carrers honorant persones que ens han precedit, i que han donat a la ciutat molt més del que n'havien rebut. Començo, doncs, aquest apunt recordant que el carrer principal de Granollers, en el seu tram central des de l'Europa fins a la plaça de la Corona, està dedicat a Josep Anselm Clavé. Amb els seus Cor, des de la meitat del segle XIX, aquest bon home es va dedicar a intentar ajudar els obrers tot muntant corals pel país, en un procés d'"il·lustració" del poble molt més potent que qualsevol projecte educatiu de ciutat que avui en dia ens poguem imaginar. Com faria anys més tard Pau Casals amb la seva orquestra, la música era el principal instrument per a la inclusió social, procurant fer millors persones aquells que, fins el moment, només tenien l'opció d'anar a la taverna a prendre un got de vi. Amb aquesta intenció, a Granollers el 1877 es va crear la Societat Coral Amics de la Unió, una entitat que va anar creixent poc a poc, a empentes i rodolons, mantenint la nostra cultura a partir del cant coral. Durant molts anys, l'entitat va residir al bell mig de la Porxada, fins que fa pocs anys va anar a raure al carrer Travesseres, on el 1996 es va fundar l'Escola de música que aquest cap de setmana ha revolucionat Europa. I és que tot té un principi i, en el nostre cas, al principi fou Clavé!

Ben segur que el lema fundacional de Clavé -Progrés, Virtut, Amor- a les noies del Cor Infantil els deu sonar ben carrincló. Potser és hora que, des de l'entitat, es pugui posar al dia els valors que aporta el cant coral al segle XXI, i que els han anat inculcant, com qui diu, sense voler. L'esforç i la constància, en l'estudi de la música i el cant, el treball en grup per damunt les individualitats, la recerca de l'excel·lència en els objectius, ambiciosos però assolibles, que es plantegen, ... Però també la il·lusió amb la que viuen tots i cadascún dels seus projectes i la passió que posen en cada una de les noves aventures en les que s'impliquen. (Hauríem d'afegir-hi també l'exemple que suposa l'entitat en sí, aplicant la recepta que tots els gurús del món econòmic recomanen per a sortir de la crisi: la innovació i la internacionalització, de les que l'escola n'ha fet gala des del primer moment. Innovant en espectacles, com el V-E-U-S, o el Mar i Cel, i viatjant arreu d'Europa: Polònia, Txèquia, Alemanya, França, Itàlia, ...).

Ara bé, tot això ho podríem haver repetit durant els darrers anys, i hauria estat veritat. Aquest cop, però, la cosa és diferent. El que varen aconseguir les noies del Cor Infantil, amb en Josep Vila al capdavant, el cap de setmana passat és realment extraordinari i, de fet, no crec que ningú n'ha estat conscient fins al cap de dos o tres dies d'haver tornat.

Cal explicar que el concurs al que assistien, Let the Peolpes Sing, organitzat per la EBU, l'associació de ràdios europea, va ser fundat l'any 1961 per la mateix BBC. Són les diverses ràdios musicals -en el seu cas, Catalunya Música- qui conviden a participar-hi a una coral, i realitzen una fase prèvia, enviant una gravació de primer nivell. Aleshores, un jurat especialitzat selecciona els finalistes, que assistiran a un acte específic, en aquesta ocasió al Philarmonie Luxemburg, un auditori immens, digne de la millor tradició cultural europea.

Les corals estaven dividides en tres categories, la d'Adults, que va guanyar el Key Ensemble de Finlàndia, la categoria Open, que va guanyar el cor alemany Voices in Time i la categoria de cors infantils i joves, que va guanyar el Cor Infantil dels Amics de la Unió. Per l'experiència del Cor Infantil, que havia participat en diversos concursos amb bons resultats, podria semblar que això és ben normal. Però cal tenir present que els cors amb els que competien eren d'un altíssim nivell: el Wells Cathedral School Choralia, una escola anglesa formada el 909 i que, per tant, és la més vella d'Europa, i el Choeur Robert Schumann un cor transfronterer, format per cantants de la regió existent entre Luxemburg i la Valònia belga i francesa, en memòria no pas del músic sinó del polític luxemburguès fundador de la idea d'Europa. I per això, la frase del president jurat que va precedir al nom del cor jove guanyador és per recordar: It's the category of the future and we are sure that the future is in god hands! Un elogi ben objectiu, tenint present que els tres cors portaven afegida una motxil·la d'història europea excepcional, però amb una mirada de futur molt optimista. Deia Schumann que Europa no es farà d'una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que creuen en primer lloc una solidaritat de fet. I el concert de l'altre dia n'era una bona mostra. Amb noies com les del Cor Infantil, qui diu que a Europa no ens hi voldran, quan Catalunya s'hi representi per via directa?

Les captures de l'Enric varen donar la volta a Europa

La sorpresa, però, va venir amb el veredicte referent a la Silver Rose Bowl, un trofeig llegendari que guardona el millor cor amateur, d'entre tots els de les categories. Una copa ben massissa, on hi ha gravats els noms dels cors guanyadors des de l'any 1961, i que la coral guanyadora té en propietat durant dos anys. Un guardó que, des del principi, només l'havien guanyat corals del nord del continent -i també del Canadà i Nova Zelanda-, i mai cap cor infantil. Si el moment de saber el nom del cor guanyador és d'una emoció indescriptible, el que encara impressiona més són, també, les paraules del jurat: si ja és difícil comparar entre cors de diferents categories, al Cor Infantil el van valorar for musicality, for talent, for musical consequence in the performance, for technical skills, the length of voices, but most of all we have been lisening  for musical passion, i per the desire to tell stories through music. I no us penseu que la coreografia va ser decisiva, no: but we have focused on we have eard and not what we saw! Tot plegat, els portava a la conclusió final: ... And the best we found to combine all this aspects of choir music and who has giving the most convincing performance is ... I aquí, no cal dir-ho, s'esdevé un esclat d'alegria immens. (Pels que no hagueu vist el final del vídeo, no us ho perdeu! És un moment únic, digne de les millors finals de la Champions!).

L'escenari: la Philarmonie de Luxemburg 

Si us plau, Amics, emmarqueu aquest veredicte -ben traduït, és clar- a l'entrada del vostre local, perquè tothom pugui conèixer de primera mà què vol dir això de cantar! Crec que és el millor elogi que he escoltat mai d'una coral, i prové d'un Jurat que unànimament es va sentir encomanat per la passió de les joves del Cor. Una força, a més, que varen saber encomanar al públic luxemburguès. Com molt bé va explicar el president del Centre català de Luxemburg, aquestes noies varen aconseguir fer posar d'empeus tot l'auditori, un fet excepcional en aquell país centreeuropeu, on els signes exteriors d'emoció són més aviat discrets. Una coral catalana que mostrava a tot el món la força del jovent i l'esperança d'un món millor, amb un Song of Hope de la Susanna Lindmark que gairebé féu enfonsar l'auditori.

Aquest conjunt de fets excepcionals, però, no s'acaba aquí. En la recepció per les autoritats municipals, a més de poder escoltar com el Cor segueix avançant en noves propostes, vàrem apreciar com la formació que reben és, a més de musical, d'un caire humanístic absolut. El discurs improvisat de la Marina -petita-, fou com una petit relat del que han estat visquent aquestes noies des que van entrar a l'entitat per aprendre a cantar, i que els ha permès viure en una gran família, amb la que han conviscut moments inesborrables, que recordaran fins i tot quan siguin velles. I és que aquestes noies, tot i la seva joventut, a més a més de cantar bé són sàvies! Per molts anys!

(Algunes informacions més ...)

L'adéu a en Ramon Buscallà

Fotografia extreta d'internet, d'una expressió ben reconeixible d'en Ramon

Un altre cop que m'assabento massa tard -com ja em va sent habitual- de la seva malaltia. En un any, un procés ràpid de càncer s'ha emportat al darrer dels regidors d'Unió amb els que vaig coincidir -i fer amistat- a l'Ajuntament, en la seva única i intensa legislatura, del 2003 al 2007.
Tot i amb això, abans ja el coneixia per la seva activiat política, amb Unió, però sobretot per la seva intensitat cultural. I és que en Ramon era una persona culta, llegida, preparada, i que volia compartir els seus coneixements -i guanyar-ne de nous- amb tothom. Llicenciat en filosofia i lletres, més aviat el tenia encasellat com com a psicòleg, potser perquè els primers contactes els vaig tenir amb temes lligats a la infància, com a director general que fou de la DGAIA. M'expliquen que va arribar a la comarca per dirigir el col·legi Alpe de La Garriga. I veig que em queda per descobrir-li tot un passat, d'infantesa i joventut, entre Olvan, al Berguedà, i el Bages.
Ell ja era membre actiu d'Òmmium Cultural -també quan la Nit de Santa Llúcia-, i el recordo lligat amb la Coral Albada o amb les Aules d'Extensió Universitària per a la Gent Gran. Una activitat cultural que el portaria a ser membre de la Comissió informativa de Cultura i Joventut, compartint amb ell reunions ben sovint, a les que hi assistia sempre puntual i preparat. Em recorda en Joan Anton que sovint havíem aprovat propostes seves. De fet, el que vàrem anomenar Aula de Creixement Personal -cursos i conferències relacionats amb aspectes de psicologia pràctica- fou un suggeriment seu, per la seva preocupació real per les qüestions personals. (I també havíem afegit altres idees seves, ja que portàvem tots els punts a discussió i debat abans de la seva aprovació. Un fet que no hauria d'estranyar a ningú, si no fos perquè és un hàbit que ja no es porta gaire).
Val a dir també que compartírem també les preocupacions per les filles -amb les diferències d'edat, és clar-, i les alegries, per exemple quan la Gemma va formar part de l'equip de Dagoll Dagom. (De fet, diria que la sèrie de la Sagrada Família té una part d'inspiració en l'ofici de mediador familiar d'en Ramon).
Aquesta característica de mediador em permet posar a en Ramon al costat de la resta dels Senyors d'Unió, com els anomenava. En Miquel Boix, en Xavier Quincoces, en Ramon Casanova o en Miquel Mas, la gent d'Uníó a Granollers, s'havian caracteritzat per practicar una política una manera de fer política a partir del seu compromís cristià i pel fet que els costava fer oposició. Anar a la contra -que és el que "es demana" als que no estan al govern, no anava amb la seva manera de ser. En Xavier, a partir de les seves instàncies diàries, va trobar una fórmula que li permetia fer aportacions positives cada dia. La veritat és que estar a fora del Govern no és senzill, i en Ramon ho procurava sempre que podia.

En la darrera conversa que recordo amb ell, em va parlar del seu nét Roc. I no fa pas gaire, fins i tot es va fer un perfil de fèisbuc en el que hi penjava les fotografies d'ell amb en Roc (que és d'on m'he permès prendre aquesta que publico). És, per tant, la imatge amb la que em quedo d'ell: la de l'avi que veu amb el somriure del seu nét la satisfacció de tota una vida i la il·lusió pel seu futur.
Tinc molt clar que en el cel dels d'Unió, on s'haurà trobat amb els Miquel, en Xavier i en Ramon, ja n'estaran fent alguna de les seves ...

Lliures o morts. Jaume Clotet i David de Montserrat

S'acosta el 2014 i tot bull. Fins i tot, el món de la cultura, que altres vegades havia estat més reaci a treballar la memòria des de diferents vessants, en aquesta ocasió sembla que s'hi posa més de cara. Segurament, el Born Centre Cultural -que encara tenim pendent de visitar- hi ajudarà força, pel que representa de posada al dia d'un patrimoni excepcional, únic arreu, i que explica un moment clau de la nostra història. Probablement, el valor més important que té el jaciment és que, a cada una de les cases derruïdes, s'hi pot posar el nom i cognoms dels seus habitants. I això sí que és novedós: més enllà de les pedres, hi ha les persones que varen viure la tragèdia de primera mà, lluitant pels seus drets i les seves llibertats com ningú. I que foren esclafats per les forces borbòniques, sense pietat de cap mena. L'11 de setembre de 1714 no fou cosa només de Rafel Casanova, sinó que la historiografia més actual està treballant a marxes forçades per ampliar la llista de resistents, mostrant que fou gent de tot el país i de totes les classes socials les que, fins al darrer moment, varen plantar cara a l'opressor. (I, cal recordar-ho, també amb un personatge granollerí, en Francesc de Perpinyà Sala i Sasala, al bell mig de l'escena).
Per això, ha estat tot un plaer descobrir el personatge de l'Ermengol Amill, coronel dels miquelets, amb la lectura d'aquesta novel·la. Ara que el país es desperta d'una vegada, i amb mètodes pacífics, és bo recordar que l'alternativa dels catalans de fa 300 anys era Lliures o morts! I l'Ermengol Amill -com en Francesc de Perpinyà- varen decidir portar la divisa fins el final, de forma èpica.
Escrita pels periodistes Jaume Clotet i David de Montserrat, m'ha recordat un Sàpiens, però de quatre-centes pàgines: la Història en majúscules, molt ben explicada -han estat degudament assessorats per historiadors com en Xavier Hernández, l'Agustí Alcoberro o l'Albert Garcia Espuche- per tal que pugui arribar a tothom amb rigorositat, però de forma amena. I amb una dosi d'aventura que la fa digna del millor BraveHeart que us pugueu imaginar! (De fet, en David de Montserrat ja pensa amb en Jaume Collet Serra i en Liam Neeson per a portar-la al cinema!).
A diferència del Victus, una catedral indiscutible de la literatura, en la qual el personatge d'en Martí Zuviria em va fer fixar, sobretot, en l'estratègia de la guerra -amb la construcció i destrucció de les defenses-, però també en les interioritats més fosques del conflicte, Lliures o morts m'ha fet adonar de la rellevància que té la vessant internacional de tot conflicte, i les peces del senzill joc d'escacs que representen els exèrcits en les decisions dels manaires de torn. I la importància de la diplomàcia internacional, però també de l'espionatge, més o menys discret, en una guerra, que permeten manipular l'opinió pública i que acaben tombant la balança cap a un costat o l'altre.
Sobretot, però, són els personatges "nous" a la memòria gairebé única que teníem del 1714 el que m'ha convençut més. Amb el Victus, el General Antonio de Villarroel, i amb aquest Lliures o morts, gent com l'Ermengol Amill, però també la Marianna de Copons -bravo, una dona!-, Pau Ignasi de Dalmases, o els militars Basset, Lleonart i Marco, per citar-ne només alguns dels que surten en la novel·la, i que m'ajuden a ampliar la dimensió d'un dels moments més importants de la nostra història.
L'altre, l'estem visquent aquests dies. ...

L'Agrupació Excursionista de Granollers s'endú el Guardó Salvador Casanova

L'Onze de Setembre només oneja una bandera al balcó

El 10 de desembre, a banda de l'homenatge que des d'Erc es dedica a tots aquells que, durant anys, han lluitat per les llibertats de Catalunya, des de ja en fa tres s'aprofita l'ofrena floral a l'Olivera dedicada a Salvador Casanova i Grané per anunciar el guanyador del Guardó que porta el seu nom.
Enguany, la Comissió que gestiona el Guardó va decidir proposar a una entitat com és l' Agrupació Excursionista de Granollers  (més avall en copio l'Acta del Jurat del Guardó).
I, per això, el convidat a l'acte va ser en Martí Boada, geògraf i naturalista de Sant Celoni, per tal de fer-ne una petita glossa. I és que en Martí havia conegut de jove en Salvador Casanova, a qui va qualificar de ser "del morro fort". Això li va permetre enllaçar amb algunes de les persones que, al llarg dels seus anys d'existència, han encapçalat d'Agrupació Excursionista, -en Salvador Llobet, l'Antoni Jonch, en Jordi Icart- i com van aconseguir interessar a altres joves en la natura i l'estima pel país, a partir de les excursions per tot arreu, en moments ben difícils. I, sobretot, la importància del Montseny com a laboratori d'experiències per a molts ciutadans, més enllà del contacte amb la natura. Una entitat ben viva, doncs, i que compta amb un patrimoni "humà" ingent, que no ha parat de fer país, tot fent Via per tot Catalunya i part de l'estranger.
Amb un devessall d'anècdotes, en Martí ens va deixar clara la relació directa entre l'estimació al país i l'estimació per la natura. Allò que avui es coneix per ecologisme, no és més que una dimensió imprescindible de la cultura. I un país no pot ser si no té cura de la seva cultura.
Per sort, a la primavera, podrem fer l'acte de lliurament del Guardó. Mentrestant, no ens descuidem de perdre'ns algún dia d'aquest pel Montseny.

La placa en record d'en Salvador Casanova

Acta del Jurat del 3r Guardó Salvador Casanova

El guardó Salvador Casanova es va crear amb la voluntat de retre homenatge a Salvador Casanova i Grané, polític i lluitador que va dedicar totes les seves energies a treballar per l’alliberament nacional de Catalunya.

El guardó vol reconèixer la persona, el col·lectiu o l’entitat de Granollers o de la comarca que s’hagi destacat pel seu servei i la seva acció a favor de la llengua, la cultura I la nació catalanes.

Amb motiu de fer la proposta al 3r guardó, es reuneixen a l’Ateneu de Granollers el 17 de juny de 2013 els membres del jurat del guardó, compost per Isabel Alcalde, Josep Maria Farnés, Joan Garriga, Anna M. Jansana, Jaume Profitós, Francesc Sala i Lluïsa Salvador.

Després de valorar els mèrits dels diversos candidats proposats, acorden per unanimitat atorgar aquest 3r Guardó Salvador Casanova i Grané a l’ Agrupació Excursionista de Granollers, que des dels primers moments de la creació va ser un autèntic bressol d’apassionats de la natura, el país, la seva cultura, les seves arrels i la seva llengua.

L’agrupació excursionista va néixer a Granollers l’any 1928, tot i que des del 1916 ja hi ha un moviment excursionista autòcton que va sorgir de la mà del que havia estat el Centre Excursionista de Granollers, a través del grup excursionista els Ginesters, grup que es pot considerar l’embrió de l’agrupació actual.

D’entre els mèrits que s’han considerat a l’entitat per tal d’atorgar-li el guardó, hi figuren:

• El fet que des dels seus inicis van promoure la vessant cultural i esportiva de l‘excursionisme amb respecte i estimació a la natura
• Perquè són amants de la recerca absolutament altruista de la recuperació patrimonial d’espais i béns, especialment de la nostra comarca.
• Pel fet que ha estat una entitat que ha aglutinat un bon gruix de granollerins i vallesans estretament vinculats als ideals catalanistes.

L’any 2003 l’agrupació excursionista va celebrar els seus 75 anys de vida, fet que va ser un punt i seguit del seu dinamisme constant.

Es valora molt positivament la seva activitat que no para en cap moment de l’any. S’organitzen cursos d’iniciació, campaments infantils, travesses, excursions, conferències, premis literaris, marxes, exposicions, cicles de cinema de muntanya, passejades populars, marxes de resistència... i un munt d’activitats que, a fi de comptes, propicien el coneixement del país i l’estimació de la nostra terra.

Granollers, 17 de juny de 2013
...