dimecres, 8 de juny de 2011

El Mar i Cel dels Amics de la Unió

Per celebrar els 15 anys de l'Escola de Música de la Societat coral Amics de la Unió -una entitat centenària, al mateix temps que un gran exponent d'innovació en el tercer sector cultural- ens varen regalar una ambiciosa producció: tot un Mar i Cel, en la versió d'Albert Guinovart i Xavier Bru de Sala, sobre el text original d'Àngel Guimerà.
Tot i que no hi havia el vaixell dels Dagoll-Dagom, l'escenari va semblar petit durant les tres sessions, comptant-hi l'assaig general, que ompliren el Teatre Auditori, amb els més de cent cantaires dels cors Mixt, de Cambra, Jove i Infantil. Unes veus excel·lentment dirigides per en Josep, amb un David immens dirigint professionalment l'Orquestra, com si es tractés d'un concert de Cap d'Any, i en Joan al piano. Un conjunt de professors, molt ben coordinat per l'Oriol, que fan pensar en una estructura de treball més semblant al Barça que a una clàssica escola de música. ...
I que saben aliar-se amb en Frederic i la Francina per moure com ningú la tripulació-cantaire per tot el teatre-nau i aconseguint que, a més de semblar un veritable basar quan convenia, l'espectacle guanyés la força i el ritme convenient en tot moment. I tot plegat guarnit, el dia de l'estrena, amb la presència d'un emocionat Albert Guinovart i una Anna Rosa Cisquella gratament sorpresa per la producció. (No us perdeu les moltes imatges que se'n van fer de tot el procés!).
Queda clar que Mar i Cel és un musical que ha guanyat força amb el pas dels anys, i que ja és tot un clàssic de la nostra cultura. La prova és que l'endemà et trobaves gent cantant -o almenys intentant-ho- pels carrers de Granollers. I és que la missió claveriana dels Amics de la Unió -aconseguir catalans més lliures a través del cant- l'estan assolint amb escreix. I l'equip dels Amics de la Unió va aconseguir fer-nos vibrar amb les cançons que ja no ens podem treure del cap -el Per què ha plorat?, o l''Himne dels pirates-, i la història de l'amor entre en Saïd i la Blanca, malbaratat per la malícia de la hipocresia i la xenofòbia humana. Un bon antídot pels anglades d'arreu del país, que bé caldria repetir en auditoris com els de Vic, El Vendrell o Badalona, per citar alguns exemples a l'atzar.
Cal ressaltar tots els noms propis: en Dani -el Saïd-, la Maria -la Blanca-, en Miguel -el Ferran-, l'Albert -Don Carles, pare i Virrei de València-, els Lluïsos -l'extraordinari Joanot i el jove Osman-, en Vador -el Hassen i el seu llibre-, en Josep Maria -en Malek, el pirata dolent-, la Núria -la Maria-, la Pilar -la mare d'en Saïd-, en Narcís -el Saïd petit. I, per damunt de tota la tripulació, el prodigiós fil de veu de l'extraordinària Elsa -l'Idriss, el grumet-.
Però també l'equip tècnic, el so -amb algun error diumenge-, el vestuari, i l'escenografia, ben difícil sense el velam del vaixell, però que permetia, amb efectes d'imatge i sonors, situar-te fins i tot millor en cada moment (i acabar amb un final digne de la Guerra de les Galàxies, amb les lletres que s'escapaven cap a l'infinit!).
A casa, la lluita entre cristianes adolescents i musulmanes adultes a dalt de l'escenari sembla que la portem assajant des de fa temps, i prou intensament. Però que mare i filla compartíssin escenari és una fita inesborrable per al record de tots plegats i, ja que no podem inflar les veles, almenys inflem l'orgull familiar!
Des del Teatre Auditori, el model d'èxit també és prou clar: per l'Ascenció, una producció local amb una entitat de la ciutat, de més envergadura i abast, i que permet una petita inversió -en escenografia, vestuari, equip tècnic, acompanyament musical, però sobretot en la direcció -i aprenentatge- dels artistes amaters. I que té uns efectes multiplicadors, no només per l'assistència de públic, sinó pel que representa de guany en la qualitat de l'espectacle. I d'experiència viscuda -pels espectadors i pels artistes, que acaba sent el més rellevant er a cadascú: ens emportem cap a casa un espectacle que recordarem tota la família sempre més.
Quina sort que tenim els granollerins de gaudir d'una entitat amb aquesta empenta, els Amics de la Unió, amb un mar per davant de futur ple d'idees, ganes, il·lusió i bon fer, i amb un cel ple d'èxits, que sembla no tenir límits, més enllà de l'infinit!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies pel comentari.
Va ser un honor poder participar en aquest gran musical i espero que en puguem fer molts més durant molts anys. Poder veure al públic tan entregat va ser un regal per nosaltres i una empenta per seguir treballant.

Ramon ha dit...

L'entitat és de les de bandera, però tu estàs fet un tros de pare, Quico. A casa no vam arribar tan lluny, però si no vam veure -i cantar- cent vegades l'obra davant del vídeo és que no la vam cantar mai. L'enhorabona!