dijous, 30 d’octubre de 2014

Patrick Modiano. En el cafè de la joventut perduda

M'empassso en dos viatges en tren a la capital aquest breu llibre del recent premi Nobel de literatura, Patrick Modiano. No n'havia llegit res i en confesso el meu total desconeixement abans de que li concedissin el premi. Amb aquests precedents, doncs, m'embarco en la ruta guiada pel París de la segona meitat del segle passat. Però també per l'art de la memòria (o, més ben dit, per com un passeig per la memòria es converteix en art de l'escriptura).
El llibre és del 2007, amb traducció de Joan Casas. I intenta resseguir allò que se sap d'una noia jove, que anomenen Louki, a partir de diversos homes que la varen conèixer.
És en aquest recorregut personal que desgrana un quants temes rellevants en el seu món literari.
Començant pel paper que juguen els cafès -un dels signes identificadors de la cultura europea, segons Steiner. Així, en un cafè ... provem de crear vincles. Trobades en un carrer, en una estació de metro a l'hora punta. Ens hauríem de lligar l'un a l'altre amb unes manilles en aquells moments. L'espai que t'ofereix el cafè va acompanyat del temps necessari per a crear baules, amb persones a voltes ben desconegudes. I això no ho tens gairebé enlloc més.
Així, és en el cafè Condé on la protagonista es refugiava com si volgués fugir d'alguna cosa, escapar-se d'un perill. I aleshores ressegueix els recorreguts de cadascú dels personatges que hi tenen contacte, fins arribar a aquell punt de trobada. Dibuixava els trajectes de tots els personatges fins el Condé. Pretenia determinar amb la màxima exactitud possible els itineraris que segueixen les persones, per comprendre-les millor. Tot i amb això, després les persones un dia desapareixen i t'adones que no en sabies res, ni tan sols la seva veritable identitat. És a dir, escriu -també en una llibreta, com sovint ho fan els personatges de Paul Auster- aquells apunts que ens serveixen per estalonar les vides de persones, per descriure'n els mínims que creiem que ens permeten identificar-les, però que s'acaben perdent per entre la xarxa de carrers de la gran ciutat.
L'altre assumpte que m'ha agradat és el les zones neutres. Els espais d'entremig, els no-límits de les ciutats. Diu Modiano que hi havia zones múltiples al barri i jo en coneixia totes les fronteres, fins i tot les invisibles. Equivalen a les zones neutres. Hi havia a París zones intermediàries, no man's lands on et trobaves al limit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S'hi gaudia d'una certa immunitat. Les hauria pogut anomenar zones franques, però zones neutres era més exacte
Potser equivaldrien als forats negres siderals, que són capaços fins i tot de xuclar-te l'ànima. Hi ha certs llocs que són imants, i que t'atrauen si camines pels seus rodals. I això de manera imperceptible, sense que ni te n'adonis. ... I acabes allà, al punt precís on havies d'embarrancar. Per això, ell proposa no fer ... cap gest massa brusc, sinó passivitat i lentitud, que així et deixes penetrar de mica en mica per l'esperit dels llocs.
En tot cas, les zones neutres tenen si més no aquest avantatge: només són un punt de partida, i un dia o altre les abandones.
L'altre argument que desgrana és el de la joventut. Perquè tota la novel·la passa a mig camí de la vida de debò, ens envoltava una melancolia obscura, ... en el cafè de la joventut perduda. I és que els joves de totes les èpoques sempre han -hem?- viscut sense consciència de la seva existència en el temps. Érem massa joves, no teníem cap passat que poguéssim revelar, vivíem el present. I sempre com si fos una fugida endavant. Només era jo mateixa de debò en el moment que fugia, Els meus únics bons records són records d'escapada o de fugida.
Per això, parla de la Declaració d'absència. La sensació de no ser-hi present. Si tot aquest període s'ha mantingut vívid en el meu record és per les preguntes que s'han quedat sense resposta.
Com deia, doncs, el secretari de l'Acadèmia sueca, Peter Englund, Modiano és autor de temes recurrents: la memòria, la pèrdua, la identitat, el temps. Emmarcat en un París bohemi, però que bé podria ser qualsevol altra ciutat, que no es preocupa per l'endemà.
Del seu estil, que alguns defineixen com a elegant, se n'agraeix la sobreitat. En frases lleugeres, deixa anar continguts pesants, amb molt de sentit, i ben suggerents. El proper, l'haurem de llegir en francès. I la construcció teixida al voltant d'un misteri, que es resol al final, sense necessitat d'allargar innecessàriament la novel·la, també és d'agrair. 
A veure si també així puc anar resolent el misteri Modiano, mica en mica. ...

dimecres, 15 d’octubre de 2014

La detenció del President Companys


El 13 d'agost passat, ja retornant cap a casa des de la Bretanya, ens vàrem desviar un xic per passar per la Baule-les Pins, un poblet de platja amagat dels llocs de pas, on el President Companys residia amb la seva esposa Carme Ballester en el moment en què fou detingut per la Gestapo. Els nazis alemanys, amb el vist-i-plau del govern espanyol franquista, tenien clar que calia eliminar la persona que representava el poble de Catalunya al que volien sotmès. En moments en què als tertulians espanyols no els costa gens frivolitzar sobre afusellaments, i en què l'esport de moda és el comparar el nazisme amb el procés català, no hi ha evidència més clara del que suposa un estat totalitari.




No fou fins el 2010, quan feia 70 anys de la detenció, el Govern de Catalunya efectuà un valuós homenatge, amb la col·locació d'una placa, la única evidència del pas del nostre President per aquella població. (No cal dir que l'estat espanyol s'ha negat durant anys i panys a demanar perdó i demanar l'anul·lació del judici, mentre que els governs alemanys i francès ja han fet gestos en aquest sentit).


La inscripció diu així:

Au numéro 5 de cette rue, le 13 août 1040, fut arreté
par la Gestapo, le Président de Gouvernement
de la Catalogne Lluis Companys i Jover.
Remis à la police franquiste, il fut fusillé
à Barcelona le 15 octobre 1940.
En hommage et à sa mémoire.
La Baule, le 13 août 2010

En el número 5 d'aquest carrer, el dia 13 d'agost de 1940,
va ser detingut per la Gestapo el President del Govern
de Catalunya Lluís Companys i Jover, deportat i lliurat
a la policía franquista. Va ser afusellat a Barcelona
el dia 15 d'octubre de 1940.
En homenatge a la seva memòria.
La Baule, el 13 d'agost de 2010.

La meva petitesa no podia esperar una fi més digna
per Catalunya i allò que representa de pau, justícia i amor.
Lluís Companys

... (segueix)

dimarts, 7 d’octubre de 2014

Més de 10 consells per a buscar feina per als majors de 45 anys

Segueixo diversos blocs per feina, i de tant en tant m'agraden algun dels seus escrits, perquè suposa tot un treball de reflexió i un recull de propostes que pot ser d'utilitat. És el cas del bloc Orientación para el empleo, que ofereix pistes per a la gent que busca feina, i s'ha convertit en una mena d'enciclopèdia en referència a la gestió dels recursos humans i la seva contractació en el món laboral. El bloc està gestionat per José Jiménez Alonso, un professional dels recursos humans que, lògicament, ofereix també els seus serveis per a aquells que els puguin necessitar. Aquest sociòleg salmantí -madrileny d'adopció- s'ha dedicat durant molts anys a la gestió de recursos humans, tant seleccionant i recultant persones com dirigint-los. I amb un optimisme desbordant, en aquest cas es dedica a aconsellar aquells que, amb el pes dels anys sobre les espatlles, tenen dificultats en trobar feina.
L'article que mal-tradueixo va desgranant una sèrie de prejudicis sobre les persones majors de 45 anys, potser el col·lectiu amb més dificultats en aquests moments per a trobar feina. I en va apuntant petits consells, tots ells ben útils, intentant aportar als que busquen feina la visió dels que els han de contractar, per tal que ho tinguin ben present. 
Els prejudicis que intenta desmontar són prou reals: 
  1. Si ha estat acomiadat i porta tant de temps a l'atur és perquè no és un bon professional.
  2. Els majors de 45 anys no volen o els costa aprendre coses noves
  3. Els majors de 45 són poc hàbils amb les noves tecnologies.
  4. Als majors de 45 anys els falta ambició i motivació.
  5. Càrregues familiars.
  6. Els majors de 45 anys demanen salaris més alts.
  7. Els serà difícil acceptar que el seu cap sigui més jove.
  8. Són molt astuts.
I per a cada un proposa tot un seguit de consells pràctics. Vegeu-los ...

dijous, 18 de setembre de 2014

10 oficis que ja no existeixen

El món del treball està patint una transformació sorprenent, radical, inimaginable fa tan sols una dècada. Tot canvia tan de pressa que fins i tot la feina té poc a veure amb el que vàrem estudiar no fa pas tant (però era el segle passat!). I els que ara estudien els tocarà treballar, segurament, en oficis que encara no s'han ni tan sols inventat. I ja veurem quantes de les noves feines que s'estan creant (community manager, per exemple), encara existiran tan sols d'aquí deu anys.
Per això, em fa l·lusió penjar aquetes imatges d'oficis que van ser, alguns dels quals ni tan sols els hem arribat a conèixer. Els oficis que s'hi recullen són:

  • Col·locador de bitlles a la bolera
  • Despertador humà
  • Tallador de Gel 
  • "Escoltador-radar" per a avions enemics 
  • Caçadors de rates
  • Encenedors de fanals
  • Conductor de troncs. (A casa nostra, serien els raiers del Pallars).
  • Operadora de central telefònica, per fer operacions que ara es fan de forma digital (connexions a trucades a llarga distància, ...). Potser a l'edifici de telefònica al centre de Granollers, ara buit del tot, hi havia un munt de gent treballant-hi?
  • "Ressucitador", altrament dits "lladre de cossos". Contractats al segle XIX per retirar cadàvers de les tombes per tal que les universitats utilitzen com a cadàvers. Obtenir cadàvers per mitjans legals era difícil, de manera que les universitats van haver de recórrer a altres mitjans per obtenirlos per a les pràctiques dels seus estudiants.
  • Lector que entretenia els treballadors de la fàbrica. Es veu que sovint eren contractats amb diners reunit pels treballadors per llegir en grans sales plenes de treballadors manuals per mantenir-los entretinguts. Alguns llegien publicacions del sindicat.

Com diu el post d'on l'he trobat, la desaparició de la majoria d'aquests llocs de treball és atribuïble als avenços tecnològics. I en molts casos, s'explotaven infants com a mà d'obra barata, tal i com encara passa a molts països del tercer món actualment.
Per als granollerins, és especialment significatiu recordar que al centre mateix de la ciutat hi havia una "fàbrica de gel", on es tallaven barres de gel -i durant alguns segles va ser un negoci rodó, per la necessitat de conservar els aliments. I que havíem tingut "serenos" que encenien i apagaven els llums de la carretera. (Segur que a l'Arxiu municipal n'hi ha més d'una fotografia).
Però potser la més interessant pot ser el darrer de tots: el lector per a entretenir els treballadors de la fàbrica. Si trobéssim una foto d'aquestes feta a Roca Umbert, tancaríem el cercle de la Fàbrica de les Arts!

1. Bowling Alley Pinsetter

Image credits: shorpy.com
(Segueix ...)

diumenge, 14 de setembre de 2014

Josep Uclés, al Museu de Granollers i a la Viquipèdia

Falta només un mes per què el Museu de Granollers, amb en Vicenç Altaió de comissari, inauguri UCLÉS, Art + poesia + sexe + política (1979 – 1985) sobre els seus primers anys d'artista. Una proposta imprescindible per comprendre el procés personal d'aquest gran artista i amic que ens va deixar abans d'hora.
I just quan fa un any que ens va deixar -l'endemà de la Via Catalana-, en Jaume Renyer, que fou company seu d'aventures independentistes durant la seva època a Granollers, en fa un record al seu blog: Josep Uclés, en la memòria. I com que m'hi veig al·ludit, m'he posat a acabar el seu article a la Viquipèdia, que feia temps que també tenia penjat. Picotejant d'aquí i d'allà, he confegit aquest refregit, que us adjunto, abans no el comencin a corregir com cal els entesos. ...

dimecres, 10 de setembre de 2014

L'adéu a la Montserrat Abelló

Ens ha deixat, als 96 anys, la Montserrat Abelló, una de les grans poetesses de la nostra cultura. (I escrivint això ja se m'escapa que en el llistat de les dones que s'han dedicat a la poesia i que els tenim de referents no n'hi ha pas gaires, símptoma d'un problema cultural evident!). Per a molts, era ben desconeguda, gairebé fins que se li va concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (la tercera dona que el rebia!, un altre símptoma del desequilibri de gènere de la nostra societat).
Traductora durant molt anys -de poetes angleses al català, per exemple, i de poetes catalanes a l'anglès- la seva poesia traspua també aquest feminisme explícit, tant per la tria de les traduccions, com per les preocupacions i el compromís que expressaven els seus poemes. A més, un gust pel detall de la paraula, i la sobrietat -potser fruit del patiment per l'exili- defineixen un estil poètic ben particular.
He d'agrair a la gent de l'Esquerda que, amb els seus Versos Lliures ens oferissin la seva presència a la Casa de Cultura Sant Francesc, lluny d'honors institucionals, per primera vegada a Granollers, l'any 2012. I que li dediqués a la Núria "aquests poemes sobre la "vida" amb els meus millors desitjos" del seu darrer llibre, El fred íntim del silenci. Un recull de poemes de comiat, d'una dona que va viure plenament la vida, plena d'entrebancs, amb anys d'exili a França, Anglaterra i Xile, i que escrivia, precisament, perquè estimava la vida per, així, fer-la seva moltes vegades. Res millor que llegir-ne un dels seus darrers poemes, com un adéu de retrobada.



SERÀ POTSER NOMÉS

Serà potser només 
en el darrer moment 
en què tanquis 
els ulls per sempre

que et serà donat 
conèixer aquest únic 
secret per força 
tan senzill 

com quan 
al bat del sol 
es desclou 
una flor.

El Guardó Salvador Casanova, per a Òmnium Cultural

La Isabel Alcalde llegint l'Acta
Un any més, i ja en van quatre, que la Comissió del Guardó Salvador Casanova aprofitem els acte previs de la Diada per donar a conèixer el veredicte d'aquest premi en records de l'activista polític Salvador Casanova i Grané, i en homenatge a la tasca de persones i entitats que han lluitat per fer un país més just i més lliure.
I enguany la proposta és, si més no, oportuna: el reconeixement de la tasca realitzada per Òmnium Cultural des dels anys del franquisme i que culminen amb el gran mural previst per l'endemà: la V de Volem Votar! El crit unànime dels catalans per decidir el nostre futur. I Òmnium Cultural hi ha tingut molt a veure, a tot el país, però també a Granollers i el Vallès, en tot el moviment que ens portarà, indefectiblement, a la independència.
Ara ens queden uns mesos per preparar, a la primavera, l'acte de lliurament del Guardó, que servirà per agrair la tasca de tanta gent que hi ha col·laborat i que segueix treballant en la defensa de la cultura, la llengua i el país.

Acta del Jurat del 4t Guardó Salvador Casanova 

El guardó Salvador Casanova es va crear amb la voluntat de retre homenatge a Salvador Casanova i Grané, polític i lluitador que va dedicar totes les seves energies a treballar per l’alliberament nacional de Catalunya. El guardó vol reconèixer la persona, el col·lectiu o l’entitat de Granollers o de la comarca que s’hagi destacat pel seu servei i la seva acció a favor de la llengua, la cultura I la nació catalanes. 

Amb motiu de fer la proposta al 4t guardó, es reuneixen a l’Ateneu de Granollers el 2 de setembre de 2014 els membres del jurat del guardó, compost per, Isabel Alcalde, Josep Maria Farnés, Joan Garriga, Anna M. Jansana, Jaume Profitós, Francesc Sala i Lluïsa Salvador. Després de valorar els mèrits dels diversos candidats proposats, acorden per unanimitat atorgar aquest  4t Guardó Salvador Casanova i Grané a l’Òmnium Cultural de Granollers.
  • Ateses les activitats que Òmnium Cultural a Granollers va iniciar el 1962 a través de l’ensenyament de la llengua catalana; 
  • atesa la decidida voluntat d’Òmnium Cultural de col·laborar amb altres entitats de la ciutat i d’altres pobles de la comarca en l’organització d’actes de caràcter cultural i sobretot reivindicatius en defensa de la normalitat, el progrés i la democratització del país; 
  • atès que d’ençà de 1970, amb la constitució d’una delegació territorial d’Òmnium Cultural a Granollers, la seva tasca es va fins i tot eixamplar amb la seva projecció a la comarca vallesana; 
  • atès, en fi, que tant durant el franquisme com amb el retorn de la democràcia, Òmnium Cultural de Granollers ha estat i continua sent una entitat sempre en la primera línia de la defensa de la llengua, de la cohesió nacional i de les llibertats del nostre país tal com ho demostra continuadament sense defallir en cap moment, ans al contrari, 

per tot plegat, la fan creditora d’un reconeixement ben merescut que cal fer públic per a totes aquelles persones que han fet possible la seva llarga permanència i digne exemple amb la seva presència a la nostra societat.

Granollers, 2 de setembre de 2014. 

Placa d'en Salvador Casanova
Ofrena floral a Salvador Casanova

dilluns, 25 d’agost de 2014

Bretanya 2014 (I)

Una setmana a la Bretanya dóna per molt. I com que enguany la vessant fotogràfica s'ha ampliat a la família amb noves càmeres i mòbils, resumeixo l'estada amb la tria de les fotos panoràmiques que he intentat prendre -"aprendre", seria més precís- aquest estiu, amb un intent de captar la immensitat de vista que se'ns obria a cada moment davant dels nostres ulls. (Primera excusa, doncs, per justificar la mala qualitat de les mateixes!).
Es tracta d'un exercici que em permet dir que aquí tampoc hi és tot; només és una mirada de costat a costat, general, de cop d'ull al que hem visitat. Per exemple, no hi surt la gent, magnífica i acollidora; ni els detalls, que queden recollits en la càmera de l'A.; ni les danses i les músiques, que ha recollit la N. amb la seva gravadora. El resum seria, doncs, un país preciós, verd, dur, on l'aigua hi és ben present, i on la història encara els pesa massa per mirar cap al futur.
Aquestes en són algunes mostres: ...

El port de Dinan, una preciosa ciutat medieval.

El castell de Combourg, on s'inspirava el jove Chateaubriand.

L'estany de Combourg, un dels milers que hi ha pel centre de la Bretanya.

La costa, a Fort-Bloqué -prop de An Orient.

Carnac, temple d'avant-passats.

Penya-segats a la côte sauvage de Quiberon.

I la posta de sol arribant a Beg er Goalennec.

El Mont Sant-Michel, límit amb Normandia.

A la Pointe du Grouin.

Saint-Malo, ciutat fortificada, niu de corsaris i mariners.

El mirall de les fades, als boscos de Brocéliande.

A la platja de sorres blanques de Préhérel, amb el cap Fréhel a la vista.

Els penya-segats del cap Fréhel.

Fort la Latte, ben amagat.

La gran platja de Pléneuf-Val-André.

I, per acabar amb les panoràmiques, un intent -fallit, evidentment- de deixar constància dels immensos arcs de Sant Martí que ens hi acolliren gairebé cada dia de la nostra estada.

I, com que no n'hi ha prou, seguirem explicant el que hem après de la Bretanya, on hem vist postes de sol, hem conegut el vent i la pluja, ens hem passejat pel mig de ciutats fortificades i per entre menhirs prehistòrics, ens hem banyat a l'Atlàntic, hem menjat prou crêpes i galetes, hem ballat danse bretones i n'hem vist ballar d'irlandeses, hem visitat la darrera casa del President Companys, ... però on no hem pogut practicar gens ni mica el bretó!

dimarts, 10 de juny de 2014

Tatiana de Rosnay. Elle s’appelait Sarah

Elle s’appelait Sarah, c’est la traduction française du roman Sarah’s Key, publié en 2007 par Éditions Héloïse d’Ormesson, avec un grand succès, traduit dans plus de 30 langues. J’ai lu la réédition en livre de poche de 2008, publié dans Les livres de Poche. Cette édition comprend une bibliographie de livres utilisés par l'auteure pour se documenter, ainsi qu’un entretien avec Tatiana de Rosnay et Serge Joncour sur le film de 2010 dont Serge écrit le scénario, et contenant un intéressant débat sur la façon dont le cinéma s’inspire de la littérature (ou c’est à l’envers?).
C’est le premier livre que je lis de cette écrivaine et journaliste française, de mère britannique et père français, qui se définit comme franco-anglaise. (Peut-être un parallèle avec le protagoniste du livre, qui est franco-américaine ? En fait, elle mélange très bien les expressions linguistiques et les sentiments qui ont des identités partagées, et dans les relations décrites dans le livre souvent on y trouve des clichés sur les regards des nationalités mélangées –française / américaine, ou française / juive, ou italienne / américaine).

dilluns, 7 d’abril de 2014

Tosca al Liceu


Amb la fi de Tosca s'acaba una altre Liceu -i ja en van 3!- amb el Cor Infantil dels Amics de la Unió. I a casa l'hem viscut amb tota la intensitat que cal. Aquest cop s'hi estrenava l'A., amb tots els petits del grup, mentre la N. preparava La flauta màgica. És a dir, de cop i volta, ens trobàvem immersos en un doble procés d'"operació", enmig de l'activitat brutal que impulsa en Josep Vila des de la seva fàbrica musical del carrer Travesseres.
Com que no sóc gens entès per poder fer-ne una crítica, em limitaré a exposar aquells aspectes que, mentre anàvem visquent la història, hem anat comentant amb pares, mares, filles i coneguts diversos. I els resumeixo en un triple aprenentatge:
De bon principi, l'aprenentatge musical. El punt de partida de tot plegat, ja que els nens i nenes van a l'escola a aprendre música, a partir del cant. I és veritat que s'ho passen bé. Disfruten tot cantant, sigui Vivaldi, Mahler, una cançó tradicional o la darrera que han après via xarxes socials. La qüestió és fruir tot cantant, i és evident que això s'aconsegueix. Aprenen una nova partitura mentre gaudeixen. I doncs, què més es pot demanar? ...

dimarts, 18 de març de 2014

Qui protegeix els arbres a Granollers?

Els dos primers arbres talats. Al fons, els que talarien després 
Aquest matí ens hem vist desagradablement sorpresos per un excèrcit de mercenaris que ha envaït la plaça de Felip II. Venien per fer la poda anual dels arbres, afegint-hi aquest cop la tala d'alguns ells. Massa tard, he vist com alguns d'aquests arbres -finalment, sis- eren eliminats, i m'hi he dirigit. Ells, com és normal, em diuen que només compleixen ordres de l'empresa privada per a la que treballen, sota un encàrrec de l'Ajuntament. Al preguntar-los pel criteri pel qual talaven els arbres, m'han dit que ells tampoc ho entenien: els arbres estan ben sans. Però, repeteixen, ells només compleixen ordres.
Ara que ja en tinc l'explicació oficial, us la trasllado. No és pas que algun veí s'hagués queixat dels arbres -al contrari, n'estem encantats! Es tracta de moreres sanes -com ens han confessat-, l'únic pecat de les quals és que feien fruit, però que tenien la sort d'estar incloses en la "Planificació". En majúscules, un procés pel qual es van renovant els arbres de la ciutat que, o bé podrien causar algun perill, com és trencar-se i caure damunt d'un vehicle, o bé causen problemes de manteniment, perquè comporta regar el terra, com seria el cas dels arbres amb fruit, i costen més de podar. I ara, amb les retallades, cal prioritzar el manteniment més eficient!
Els sis arbres talats, que feien ombra a les cases
Ara bé, aquests arbres talats estan en una plaça que no ha estat mai "netejada" dels seus fruits, i estan lluny de caure damunt de cap cotxe -a més de 10 metres! Això sí, la plaça s'està degradant des de fa anys, però no precisament pels arbres -que era la seva única gràcia i alegria- sinó pel nul manteniment que hi havia. Els jocs són de fa més d'una dècada, i l'única actuació digne de ser qualificada de "manteniment" és la retirada d'un banc atrotinat i el tancament periòdic de la font. La resta, com sempre, és digna de ser tinguda en compte: embassament de l'aigua quan plou -per les fulles dels arbres, és clar, però també perquè no desaigua; una exposició de deposicions canines digne d'un centre d'art contemporani, especialment a la zona dels jocs infantils; un inútil cartell que prohibeix jugar a pilota, ...
La culpa és dels que van fer la plaça -em diuen-, que no van pensar que els arbres que aleshores plantaven podrien, al cap de vint anys, generar problemes de manteniment amb els seus fruits a terra -al terra d'una plaça, recordo, que no es neteja mai!
L'alçada dels arbres, aconseguida en vint anys. Al fons, els arbres talats.
Com sempre, però, el més greu és la consideració envers els veïns. Hem hagut de veure com ens han talat els únics arbres que feien ombra a les cases, per ser substituïts per uns altres -"moreres sense fruit"- quan arribi l'hivern, i que d'aquí a vint anys -tota una generació!- arribaran a tenir les dimensions dels arbres actuals. Per tant, res d'ombra aquest estiu!
I tot, és clar, sense consultar-nos-ho. La vella manera de fer política que s'ha fet des de sempre. Planificant des d'un despatx -ells sí que en saben, i no els ciutadans ignorants!- i ni tan sols informant -ja no dic consultant!- als afectats. A diferència del carrer del costat -el carrer Girona-, aquí no s'han dignat a posar els rètols que avisen d'una propera tala, com sí fan al carrer del costat, perquè els arbres no molesten pas als vehicles!
Ah, i em diuen que tinc el dret a protestar i a parlar amb el regidor, si vull! Però no el dret de demanar que restitueixin els arbres que ja han talat! Aquests ja no hi són!
Els arbres, talats de mala manera.
Perquè, que quedi clar, ja tenim experiència amb promeses incomplertes de replantar arbres a la mateixa plaça. Fa pocs anys, va desaparèixer tota una filera d'arbres (alts i prims, com pollancres) que hi havia a la vorera, al costat dels vehicles. Aleshores, ja se'ns va dir que serien substituïts per aquests arbres asèptics, com de disseny, que no embruten el terra, no causen perill per als vianants i no fan malbé les voreres. Avui, però, ja ningú se'n recorda i els arbres brillen per la seva absència.
Sobretot, doncs, ara que s'acosten les eleccions, no ens vingueu a dir que farem les coses d'una altra manera i que, aquest cop sí, arreglareu la plaça de dalt a baix! Ja no ens creiem certes maneres d'actuar. I sort que els arbres no voten!









dijous, 13 de març de 2014

Les tres darreres simfonies de Mozart, per l'OCGr

Andre Marcon dirigint un assaig amb l'OCGr
Un bon concert de l'Orquestra de Cambra de Granollers, sota la direcció d'Andrea Marcon, el que vàrem poder escoltar el cap de setmana, amb un programa centrat en les tres darreres simfonies de Mozart.
Aquest director italià és l'actual director artístic de l'Orquestra Ciudad de Granada (l'altre OCGr, amb la que hi havia col·laborat molt en Carles Riera), i tot un autèntic especialista en Mozart. Intèrpret de l'orgue i el clavicèmbal, disposa d'un currículum impressionant, especialitzat en música antiga, i amb una trajectòria com a conductor que l'ha portat a dirigir les més grans orquestres i en els escenaris més importants de tot Europa, des de Venècia, on resideix. (I on va haver de tornar a mig assajos, per problemes familiars!).
El programa era poc corrent. Normalment, aquestes tres simfonies de Wolfgang Amadeus Mozart, la 39, la 40 i la 41, es toquen per separat (potser dues de cop), completades per altres obres de l'època. Poques vegades s'ofereixen totes tres plegades. Però hi ha un motiu prou rellevant, que els dóna unitat. Tal i com ens va explicar Xavier Chavarria a la interessantíssima xerrada prèvia al concert, la importància d'emmarcar una obra en el seu moment just, històric i vital, del compositor i de les idees que en aquells moments impulsaven el coneixement artístic, ens permet definir aquestes obres com l'avant-sala del romanticisme que s'acostava a marxes forçades.
Així, tres anys abans de morir, Mozart composa les tres darreres simfonies en set setmanes intenses. Entremig, la mort de la seva filla acabada de néixer. Amb una Viena que més aviat començava a perdre-li el respecte i l'admiració - a diferència de Praga, on l'adoraven cada cop més. Ple de deutes fins el coll i demanant favors als seus amics -massons. I amb les idees que portarien la Revolució Francesa poc després.
La imatge més encertada que volgué compartir amb nosaltres: la de l'ampolla llançada al mar, amb tres obres a dins que ell no arribaria a escoltar mai, i que assenyalen un canvi -esperançat- d'època. Per això, Chavarría proposa la lectura -o l'escolta- de les tres obres en el context polític i social del moment, amb un Mozart implicat en la massoneria, i dos anys abans de la Revolució que canviaria els paradigmes de les relacions de poder entre les persones. (És simptomàtic que cert públic aristòcrata s'aburrís amb les obres del compositor i no les comprengués, mentre la gent del carrer les adorava). Per això, considera les tres darreres simfonies -la 39, alegre i plena d'esperança vital; la 40, dramàtica, intimista, de lluita interior; la 41, de joia, per un nou ordre mundial i musical que arribaria poc després- com aquest moment clau del simfonisme, potser el moment més culminant i madur del geni de Mozart, al final de la seva vida (tot i que ell, com és natural, d'això no n'era conscient). I precursor de l'esperit que, poc després, arrancaria Beethoven amb la seva simfonia Heroica, molt més proper al primer romanticisme que no pas al clacissime que representava.
La versió proposada pel director era plena de força, i remarcava tot de matisos que la convertien en efectista. Per mi, brillant la simfonia 41, amb una menció especial als vents de fusta (clarinets i fagots).
Un altre gran avenç de l'Orquestra, seguint la tradició de convidar directors a dirigir el seu programa. I que va evidenciant dia a dia el seu creixement, incorporant també gent jove, que encara està acabant els seus estudis, i mostrant la intensitat de la pedrera musical de la comarca. ...

dijous, 6 de març de 2014

Via lliure als granollerins més joves (IV): la Ciència

La fotografia correspon a la Cynthia cardui, la papallona migradora, estudiada pel Museu de Ciències Naturals de La Tela 
La següent etapa d'aquest recorregut per la joventut granollerina no és tan senzilla. Després de parlar de la política i la cultura, on -encara que a ells els sembla que surten poc- els mitjans de comunicació en parlen prou sovint, endinsar-se en el món de la ciència suposa passar a un llistó més alt. I és que ja costa trobar científics -de qualsevol- edat en les notícies del dia a dia, imagineu-vos el que m'ha costat trobar joves que facin recerca!
Només els grans èxits són reconeguts, i les petites recerques no semblen tenir el glamur requerit per sortir a les portades dels mitjans. A més, moltes de les propostes innovadores que es generen -sobretot, des del punt de vista empresarial- és difícil que siguin reconegudes de bon principi.
Per començar, cal dir que sembla ser que a Granollers s'hi fa recerca; poca, però n'hi ha. Però està tan oculta que no es veu per enlloc. Hi ha, doncs, un problema real de difusió del coneixement. La ciència no arriba, o arriba ben poc. Els mitjans se'n fan poc ressò, i a vegades a un nivell que dificulta la comprensió de la majoria. A més, i amb comptades excepcions, sembla que la recerca és universal, i difícilment es pot geolocalitzar en un mapa. Per això, costa molt informar de l'activitat de científics granollerins -normalment treballant a fora- o de recerques fetes a la ciutat. ...(continua)

dimarts, 4 de març de 2014

L'adéu a l'Enric Pey

Aquest és el meu darrer adéu al Senyor Pey, així, en majúscules, que és com el coneixíem tots. L'Enric Pey i Rufí era, per tot Granollers, el Senyor Pey.
Tot i que baixet, sempre anava amb el cap ben alt, elegant, amb vestit, gorra i encorbatat, i amb una bossa penjada, amb els escuts del Barça i d'Esquerra. Probablement, el darrer cop que el vàreu veure era en algun dels molts actes que es fan a la ciutat, o passejant carretera amunt i avall. I en diades solemnes, com l'Onze de Setembre –o el dia abans, que és quan commemorem a Granollers la Diada-, l'havíeu vist acompanyat de la seva senyera estelada. (Precisament, la del Cant de la Senyera, que ha obert el seu comiat).
També molts de vosaltres potser havíeu estat receptors d'unes llibretes -com aquesta que us ensenyo-, fets a mà per ell mateix, i escrites a màquina -tota una declaració de principis això d'escriure a màquina avui. En elles, parlava de tot i de tothom. Principalment, de músics i compositors, de sardanes i d'orquestres. Era una veritable Viquipèdia del món sardanista. Però també de fets històrics, molts d'ells relacionats amb el país, però amb d'altres que no hi tenien res a veure. I fins i tot potser havíeu llegit alguna de les seves glosses setmanals al Tot Granollers, parlant també del món de la sardana. O els seus articles a la revista Anella, de l’Agrupació Excursionista. O les seves cartes al director que feia a més d’un diari ...
Doncs es veu que en un d'aquests llibrets hi havia deixat apunts de la seva semblança. Us en faig cinc cèntims d'allò que he pogut recollir picotejant per aquí i per allà. Els que el coneixeu, segur que en podeu aportar molta més informació i detall. Valdria la pena perquè no fos precisament la seva biografia la que quedés incomplerta. (Continua) ...

dimecres, 26 de febrer de 2014

Els avis del Ball de Gitanes

Les fotografies les he robat del fèisbuc d'en Josep Casasnovas, que també és molt bon fotògraf
Fa temps que es diu que el Carnaval, a Granollers, no funciona. I la causa seria ben senzilla: ja tenim la Festa Major, que és quan la gent es canvia de careta i es vesteix d'allò que més li plau -limitat, això sí, a dos colors. Altres poblacions això de la Festa Major no ho tenen tan resolt, i per tant s'espavilen a l'hora de fer gran la seva festa del Carnaval, i la gent corre per tal de mostrar una personalitat ben diferent a la que presenta al llarg de l'any, que és pel que serveix aquesta festa.
El cert és que, si mirem als cronistes granollerins de principis del segle passat, la cosa no es veia igual. Balls i comparses eren per tot arreu, i les associacions s'esforçaven a lluir, amb ofertes -orquestres, premis, balls, ...- que eren l'atracció de la comarca i part de l'estranger. Sembla, a més, que la cosa venia de lluny i s'escampava per tot el territori. Han estat, doncs, els anys de la recuperació democràtica que la gent ha optat -lliurement, és clar- per altres propostes, i ha anat arraconant el Carnaval poc a poc. Sóc ben conscient també d'esforços fets en anys anteriors per dotar la festa d'elements que fossin atractius per a la gent, i també del poc resultat que s'ha aconseguit malgrat tot. Només els darrers anys sembla que torna a agafar esbranzida -que vol dir que hi ha alguna comparsa més que l'any anterior.
Per això és tan interessant que s'afegeixin noves propostes al conjunt d'activitats a l'entorn d'aquesta festa. I totes, amb la bandera de la innovació en la tradició, allò que caracteritza la manera de fer de les entitats de cultura popular de Granollers.
Enguany, la cosa s'ha iniciat amb el Ball de Gitanes, una tradició vallesana arrelada a molts altres municipis, però que a la capital li costa d'arrencar. I he pogut apreciar de prop la Carmeta i en Santiago, els dos avis que l'Esbart Dansaire de Granollers ens ha presentat enguany en el Ball de Gitanes, seguint l'estela d'altres avis que aporten la saviesa i la murrieria, aprofitant l'arribada del rei Carnestoltes.
La segona innovació, també capitalina, és l'elaboració del lèxic de les Gitanes del Vallès. Una colla de mots de ball de plaça, un recull de lèxic sobre el ball de gitanes elaborat pel Consorci de Normalització Lingüística del Vallès Oriental, i que segueix la línia iniciada amb els lèxics de Gegants i de Diables. (Tots ells consultables en línia). Un retorn que fa el CNL a l'esforç que fan la gent de les entitats que participa en el Voluntariat per la Llengua, i que ajuden a fer més nostres les tradicions als catalans més nous.
En tot cas, una bona colla d'iniciatives, que ens han de convidar a tots a disfressar-nos una altra vegada, ni que sigui de Guardia Civil!
...

dijous, 20 de febrer de 2014

Carme Barbany. Sota les llambordes, un jardí

Un encert la continuació de Camins Creuats, la col·lecció de llibres amb la que l'editorial Alpina  buscar explicar històries granollerines, que es va iniciar amb una narració a quatre mans d'en Lambert Botey i la Berta Ventura,  i que ara segueix amb aquesta proposta de la Carme Barbany.
Un retorn a un passat prou recent -a mitjans dels anys seixanta, ara fa mig segle-, que normalment queda amagat entre les discussions a l'entorn de la Guerra i la primera repressió, i els debats eterns sobre la transició inacabada. Una història d'entretemps, molt adequada per explicar com eren les pors dels que visqueren la post-guerra, i quines eren les esperances i les il·lusions de tota una generació que va néixer ja dins de la foscor, i buscava sovint la llum amb fórmules i fortuna diverses.
Però també un retrat precís de com s'imposa el poder opressor -sigui nacional, social o de gènere- amb prepotència, però també amb subtilesa, fins que acaba fent servir la força.
La Carme excel·leix en el camp de definir els perfils psicològics dels personatges. Sembla, talment, com si a l'institut on treballa, els sentiments dels nois i les noies en fossin la seva matèria prima per ajudar a què es modelin ells mateixos la seva personalitat. De fet, la Carme és una mestra dels sentiments, especialment dels joves, amb les seves frustacions i espectatives. I això queda en evidència al llarg de tota la novel·la on, a partir dels diàlegs i converses, tots i cadascún dels personatges va quedant retratat per dins. Ella sap que els joves de Catalunya tenien ganes de canviar el món que els havien organitzat els seus pares. ... I gairebé se sentien avergonyits de viure a l'Estat espanyol. Si fa o no fa, com els joves d'ara. Estimem els nostres pares, encara que de vegades no els comprenem. I per això, i com és normal, tots els joves tenen ganes de revolució i s'hi preparen.
Però la Carme també domina molt bé el ritme de la història, que comença accelerada, com ho fou la repressió de post-guerra. Segueix amb lentitud i parsimònia, com ho foren tots els anys de dictadura, perquè el passat és pacient: s'espera silenciós, invisible. Tens la temptació de pensar que s'ha esfumat, fins i tot que no ha existit mai, però de cop sorgeix de nou amb una explosió de sol, color, moviment, ... Una maleïda rialla pot fer renéixer els records, d'una manera tan punyent, tan viva, com si d'una esgarrapada al cor es tratés. I s'accelera -i de quina manera- quan s'arriba cap al final de la història, com correspon als esforços del jovent per canviar les coses el maig del 68. Perquè, com bé diu, la venjança se serveix fredaEl període d'incubació de la venjança no té un límit definit.
També és una novel·la de dones, que intenten sobreposar-se al mascle imbècil. (Però és que el pensament neandertalès de la Guàrdia Civil encara perdura avui en dia, a gairebé quaranta anys de la mort del cagaelàstics!).  La història era més complicada del que semblava. Que el passat, quan fa mal, sembla oblidat però va tornant moltes vegades, com tornen les onades.
Però també de dones amb la capacitat per mantenir viu un jardí a les eixides de les cases, a resguard de la grisor de les llambordes. (No cal dir que els records que em resten del jardí de casa els avis, al bell mig del carrer de Corró, ha estat present constantment en el decorat que la novel·la pretén suggerir-nos). I mira que és difícil de treure la primera llamborda!!
I és que l'ambientació de la història és d'allò més acurada. Es mereixeria un Gaudí literari per haver retratat amb pèls i senyals els anys de la seva joventut. Amb un itinerari per carrers, racons i botigues granollerines, fent un plànol detallat del Granollers dels seixanta. A més, el pessic de flaire del passat ens el mostra amb un poti-poti de records, ben variats. I amb un llistat llarg de personatges del moment. Ep! I amb una banda sonora digna de la millor sala de música del moment!
Tot això, amb un llenguatge fresc, que no deixar d'utilitzar totes les expressions de l'època, amb un català molt més ric que el que fan servir els joves d'avui.
No us la perdeu!
...

dimarts, 4 de febrer de 2014

Via lliure als granollerins més joves (III). La cultura

Roca Umbert en una imatge del 2006. La Fàbrica de les Arts ja és tota una realitat!
Segueixo en el meu intent de valorar el potencial del jovent a Granollers. Després d'aventurar-me en l'àmbit de la política, intentaré fer un esforç per explicar com la joventut també es visualitza en el món de la cultura a la nostra ciutat.
La creativitat és una component escencial de tota persona,i el seu desenvolupament és fonamental en tota política educativa. I al nostre país -i Granollers no n'és l'excepció- fa anys que, amb més o menys encert i recursos, des de les escoles s'esforcen a complementar el creixement dels més petits amb una visió de la persona humana on la cultura hi juga un rol fonamental. Com veureu a continuació -i em quedo molt curt amb el meu repàs- l'explossió de creativitat que comença a haver-hi a la ciutat -i en el conjunt de la comarca encara més- és prou satisfactòria. Només cal que hi enfoquem l'objectiu.
En faré un petit repàs, i espero que en vegem el got mig ple. ...

dilluns, 3 de febrer de 2014

La Mitja 2014. Esbufegant


Al costat d'en Jordi i en Joan Anton, i en nom d'en Josep, he pogut acabar la Mitja del 2014. És el segon cop que la completo, i n'estic prou content d'haver arribar al final. Per això, me'n permeto resaltar-ne, dels molts fets a destacar, quatre que enguany m'han quedat ben gravats.
De bon principi, el dia abans a Roca Umbert. Amb l'excusa de la recollida de dorsals, es converteix amb un parc temàtic dedicat al córrer. La ciutat que sempre córrer, doncs, troba un seguit de propostes -totes elles comercials, és clar- que l'atreuen, més enllà de l'indispensable dorsal.
I, al mateix temps, serveix per la presentació dels protagonistes més mediàtics, que venen per trencar récords. Enguany, el récord fou en forma de cançó, i nterpretada pels que després guanyarien la cursa!
Però el fet més rellevant d'aquesta edició de la cursa fou la presentació del Vocabulari de les curses de fons, de l'Eduard Botifoll, en una actualització del que ja havia presentat vint anys abans. L'Eduard, a més de promotor de la llengua catalana en el món de l'empresa, és també un corredor de fons amb molta experiència. Ara només cal que tothom el faci servir amb normalitat. (Em sorprèn, però, no trobar-ne una edició digital oberta a internet!).
El diumenge ben d'hora, la fotografia matinera dels "aprenents" del programa de Comença a fer la Mitja. Una iniciativa excepcional que permet que gent com jo, quasi-analfabets esportius, ens iniciem en el món de preparar-se físicament, amb el repte d'anar fins La Garriga i tornar com a esquer. Hora i mitja abans del tret d'inici, en Ramon Ferrandis féu de Jordi Ribó, i provocà una fotografia massiva., prova evident de la bona tasca dels monitors de l'Aire, mostrant el fruit del seu treball constant durant quatre mesos.
De la cursa, no cal dir-ho, el millor n'és l'ambient, amb animadors amateurs que no paren de donar-te escalf. Entre ells, ressalto els Germans Ortega, veritables protagonistes de la Mitja. Seguir-los de punta a punta per conèixer com animen tant a corredors com als mateixos animadors del costat de la carretera, és tota una experiència!
I, per acabar, un agraïment doble. Vaig arribar -literalment- més blanc que a la Festa Major, i esbufegant, sense cap gota d'aire de reserva. I els serveis mèdics de la Mitja em van revifar. Sense esverar-se, em van donar prou aire com per seguir el recorregut final que et porta fins a la gran olla del caldo.
Gràcies, doncs, als dos reconstituents -els metges i els cuiners- sense els quals m'hauria quedat com una pelleringa, però que em van deixar recuperar-me prou com per plantejar-me si l'any vinent hi tornem ...

dilluns, 27 de gener de 2014

Via lliure als granollerins més joves (II). La política

Fotografia de NacióGranollers sobre el debat entre joves del Vallès Oriental per la Independència
La política no passa pel seu millor moment, i per això crec que és bo que ens la mirem amb uns altres ulls. Els de la meva generació no hem sabut explicar-ne les virtuts, i hem posat molt alt el llistó dels seus defectes que han generat un fàstic generalitzat al concepte. Més enllà de la crisi econòmica, cal fer molta feina per regenerar la política i convertir-la en una activitat necessària, sana i considerada pel conjunt de ciutadans.
És cert que els darrers anys, estan sorgint propostes que intenten dignificar la política, però lluny dels grans partits polítics tradicionals. És evident que el panorama està canviant i és ben probable que ben aviat a Catalunya sigui prou de com ho ha estat diferent els darrers anys.
Però més interessant que la composició de qualsevol parlament o ajuntament és com la gent -el col·lectiu de ciutadans- està fent canviar la manera de fer i entendre la política. És des de baix -des d'entitats de fora la política, molts cops desorganitzades i gairebé improvitzades- d'on surten les millors propostes i que estan marcant el ritme actual del joc polític. I és amb la generalització de les noves tecnologies -internet i els mòbils- que la proximitat, la immediatesa i la transparència han passat a ser valors irrenunciables en qualsevol projecte que afecti els ciutadans. A més, el rigor requerit en la gestió pública -i prioritzat encara més per la crisi econòmica- demana una professionalització que sigui capaç de prioritzar l'eficiència social per sobre de l'eficiència econòmica.
Per això, el perfil de les persones que requereix la nova política haurà de tenir present valors com la capacitat de conèixer, entendre i comprometre's amb l'entorn -observar i escoltar, més que parlar-, però també el domini de les noves tecnologies, la capacitat de connectar amb la proximitat, però també amb la llunyania, la creativitat i el rigor professional, la transparència, ...
La llista que adjunto a continuació no és pas tancada, ni molt menys. Al contrari, m'agradaria que m'ajudeu a ampliar-la. La meva visió és limitada, i amb els referents que em corresponen. ...

Via lliure als granollerins més joves (I)

He manllevat aquesta fotografia d'en Xavi Mañosa per il·lustrar aquest post.
I és que el nou país pel que estem treballant tots, plegats el portaran els joves d'avui.
Hi ha diferents raons que m'empenyen a escriure aquesta sèrie d'entrades al bloc.
Per començar, estic bastant cansat d'assenyalar les virtuts dels que ens deixen. Massa vegades, tinc la sensació que aquest bloc és mig obituari, dedicat a repassar el passat dels que m'han precedit.
I també estic fart del pessimisme que ens envolta, just quan ens trobem en un moment en el que ens hauríem de fixar més en la construcció d'un nou país, molt millor que l'actual, que no pas en les desgràcies que ens bombardegen el dia a dia.
Tinc també molt clar que el futur és dels més joves, i cal donar-los pas, confiant en ells, com a element d'innovació, futur, dinamisme, ... d'una ciutat / empresa / organització, enfront de l'apatia, la comoditat, la por constant, l'immobilisme que representem els de la generació anterior.
També -cal reconèixer-ho- la sèrie que començo està inspirada en un parell de post publicats en blocs ben diferents. Per una banda, aquell que parla del tap que suposa la Generació T: la generació T ens ha arruïnat, fet des de la distància nòrdica. Per altra banda, els menys de 40, de la Marisol López, parlant dels joves valors del món de la cultura, i que comencen a incidir en el panorama cultural del país. ...

divendres, 17 de gener de 2014

L'adéu a en Pere Canal

Prova de la seva discreció és que només he trobat per internet aquesta imatge de la Griselda Escrigas al 9 Nou
Sento que em passa com amb els grans actors i actrius del cinema de Hollywood: van desapareixent tots aquells que representaven una generació que ens va marcar a tots, sobretot des de petits. I això m'acaba passant a nivell personal, amb aquells que m'eren referents -locals o no- i que, mica en mica, el temps se'ls ha anat emportant.
És el cas també d'en Pere Canal i Baliu, un bon amic del pare, amb qui varen compartir moltes batalles junts, i que jo vaig considerar des de petit com un d'aquells "senyors" de Granollers -em mereixia molt de respecte, i no només per l'edat- que ajuden a perfilar el marc d'una ciutat com la nostra.
(Això de què se'ns en van els referents no només em passa a mi. El meu sogre, acabats de fer els noranta, va veure amb l'adéu d'en Pere com el deixava el darrer dels amics de la seva quinta. Aquells amb els que, ves per on, es trobaven cada matí per anar a buscar el tren per anar a Barcelona a estudiar: l'Aragonès, en Cot i en Canal, tots a la carretera. El 31 de maig del 1938, precisament, els anava a buscar quan van caure les bombes. Un record intens que no s'esborra, i que només es perd quan és la persona la que se'n va i se l'emporta amb ell. En Pere Canal se'n va emportar molts, de records, de la República, la guerra, el franquisme i el retorn de la democràcia, amb moments viscuts amb molta intensitat).
Per sort, Granollers en ple se'n va enrecordar a temps d'ell, dedicant-li l'any 2008 la Medalla de la Ciutat, la màxima distinció, per tota una colla de mèrits que porten a explicar bona part de la història granollerina de la segona meitat del segle passat, i que repassen la majoria d'organitzacions i entitats de la societat civil de tota mena: el Col·legi d'Advocats, el Casino, l'Associació Cultural, Convergència Democràtica, Òmnium Cultural, la Mútua, l'Handbol Granollers, ....
Com sempre, però, en tot llistat d'aquestes característiques hi manca quelcom. I això és, probablement, el més rellevant: la relació personal que, des de l'amistat o bé des de la professionalitat, establia amb cada un dels seus amics i clients. Per tant, els centenars -milers- de petits consells, ajuts, cops de mà i encaixades que deuria donar a la majoria amics, l'havien fet una persona propera i respectada però, sobretot, estimada. (En Joan Garriga, col·laborador seu com a advocat en més d'una ocasió, també podria explicar unes quantes d'aquestes assistències que va fer en secret, per tal d'ajudar a gent detinguda, en èpoques ben difícils).
Sovint he intantat imaginar-me com aquella colla de joves, enmig d'una societat grisa i atemorida també per una classe dirigent ben fosca amb l'únic criteri de les consignes polítiques del moment, hagueren de recórrer a crear una Asociación de Antiguos Alumnos de Segunda Enseñanza per poder desenvolupar activitats culturals, fins aleshores eliminades del perfil de la ciutat pel franquisme. "Només farem activitats culturals", deien, però en realitat estven buscant de "fer de pont entre abans i després de la guerra". D'aquesta inquietud en neix l'Associació Cultural de Granollers, una entitat que ha ajudat -i molt- a créixer el sentiment que la ciutat també està feta des de i per la cultura.
M'agrada que la Montserrat Ponsa el definís com a home conciliador, a més de tranquil, mai enutjat, generós, pacient. I és que era propi d'ell escoltar molt -una virtut bastant escassa avui en dia-, i la seva funció principal era arribar a acords. (Compte, que això molts advocats d'avui en dia no ho veuen igual!). Fer concordar voluntats, de forma generosa, per anar un xic més enllà tots plegats, enlloc d'intentar endur-m'ho tot per mi.
Aquest seria també, segurament, el seu punt de vista polític, en la que fou la primera legislatura: un equip potent a CiU, encapçalat per Oriol Montanya, Pere Canal i Josep Garrell i Pubill i molts altres al darrera, que treballaren colze a colze amb l'alcalde Ballús al principi de la legislatura, cercant un pacte per fer avançar la ciutat. Ell en deia això: La nostra actitud és de col·laboració sincera i clara, sempre que les condicions ho permetin. Nosaltres només tenim un compromís, que és el de servir el poble de Granollers. I el complirem amb fidelitat i amb esperit obert a tothom.
A banda de qüestions personals -ja he dit que era l'advocat de la família?-, recordo com va gestar l'acord entre la família Jonch-Sempere i l'Ajuntament, per tal de cedir a la ciutat l'edifici de Can Jonch, actual Centre de Cultura per la Pau. Cercant en tot moment de conveniar les parts, de manera que tothom en quedés satisfet, i fos el conjunt de ciutadans el que hi sortís guanyant. (Allò que ara en diuen un win-win, en què tothom hi guanya, però que ell ja practicava des de sempre).
I no puc deixar de parlar de periodisme, una faceta potser no tan coneguda d'en Pere, com a impulsor de publicacions, per poder difondre les idees més obertes. Sobretot, li vaig viure el naixement de PlaçaGran, on també hi escriuria unes cròniques polítiques que expliquen molt bé el procés de transició a la nostra ciutat. Tot i que no en tinc cap record efectiu, tinc al cap també -explicades pel pare- la història de Granollers Comunitat Cristiana, i en Pere en podria haver explicat uns quants episodis que expliquen com la joventut s'enfronta al franquisme establert des d'un senzill setmanari d'església.
Però em fa il·lusió il·lustar l'empenta d'aquest home amb un exemple de quan era infant, i tot un Infant català, tal i com varen anomenar ell i en Josep Sala la revista que varen editar des del carrer Sant Roc quan tot just tenien dotze anys, en plena República.
Extret de La Gralla, 28/07/1935









































Una manera de fer que va mantenir fins el final, com explicava el seu fill Pere, de la darrera lliçó de vida que va suposar la seva mort, amb la serenor i discreció amb què va marxar, aportant pau a la família en un moment difícil.
No tinc cap dubte que en el cel al que li hagi tocat anar, i després d'escoltar a tothom, ja ha començat a posar pau i preparar-ne alguna de nova, a poc a poc i amb bona lletra! ...