dilluns, 31 de desembre de 2012

Els Pastorets, per la Independència

Com cada any, el miracle dels Pastorets retorna també a casa nostra. Després de veure la mitja hora final de l'assaig general del divendres, semblava impossible que aquell desgavell es convertís en una obra de teatre com cal: l'ase, marejat de tant donar voltes; el so, desencaixat; els figurants, que sortien quan no tocava i no sortien quan era l'hora; els tramoistes, que treien el cap per on no corresponia; el director, que no sabia si refer l'escena de nou o anar-se'n cap a casa; ... Un desastre absolut, que presagiava una nit d'estrena catastròfica. Però, com ja explicaven en temps dels Llobet i els Cabrera, el miracle dels Pastorets s'havia de fer present en cada una de les representacions.
El resultat final, molt més que digne, tenint present que els que surten a escena any rere any per explicar-nos la història dels rabadans que van a veure l'infant Jesús i s'entretenen amb el dimoni gros són tots ells una bona colla d'Amics. Com sempre, un espectacle per a tota la família, ple de sorpreses i que t'atrapa des del primer moment, amb els textos d'en Montagut i en Plantada, i al llarg de tota la trama, amb els acudits d'en Lluquet i en Rovelló, i amb la lluita del bé contra el mal. (No cal dir que, si fóssim als Estats Units, ja n'hauríem fet un tràiler, d'això dels Pastorets, com si es tractés de la Guerra de les Galàxies o del Harry Potter, però més nostrat!).
A Granollers ja fa 10 anys -aquesta és la onzena temporada- que es representen al Teatre Auditori, amb un gran nivell i amb innovacions constants. Dirigits per primera vegada per en Frederic Roda, hi hem vist el retorn d'algunes escenes, i unes fures i àngels que sortien de tot arreu. També hem anat fins a la Tèrmica de Roca Umbert, de la mà d'una pel·lícula, seguint la saga catalana de films de terror que està tant de moda. (Cinema dins dels Pastorets, quin sacrilegi! - deurien pensar els de l'ortodòxia). I tot un encert descobrir-nos que a Roca Umbert hi tenim les calderes d'en Pere Botero!
Però la novetat més rellevant d'enguany és el discurs d'en Lluquet, per celebrar que ha pogut enganyar el dimoni, i envoltat de rabadans disfressats de Xics. Ple de nostàlgia pel seu país -el nostre-, s'encarrega de deixar clar a l'audiència que estem ben preparats per la Independència! Una prova més que Els Pastorets, com totes les nostres tradicions, estan ben arrelades en el nostre passat però miren indefectiblement cap al futur de la nostra cultura.
Ep, i el meu vot pel Premi Jordi Costa, com no podia ser d'altra manera, pel Cor Elemental dels Amics de la Unió, que omplen amb el seu cant tota la platea, i posen la banda sonora a l'escena. Felicitats!
Si voleu començar bé l'any, res millor que assistir a la darrera funció. No us els perdeu!
I molt bon any 2013 per a tothom!

dijous, 27 de desembre de 2012

Dolors Garcia i Cornellà. Serena

La N. participa en el certamen Protagonista Jove 2013, durant el qual s'han de llegir els quatre llibres proposats. El primer és Serena, de la Dolors García i Cornellà, una vilobinenca amb una llarga experiència com a autora. I la veritat és que m'he empassat el llibre en un tres i no res, i amb un excel·lent sabor de boca.
Situat a partir del terratrèmol del dia de la Candelera de l'any 1428 a Barcelona, ens presenta com la jove Serena, amb tan sols catorze anys, ha de tirar endavant la família, amb la mare morta en el terratrèmol i el pare segrestat pels pirates. Una història de superació emmarcada en la Barcelona del segle XV, i que reflecteix perfectament la realitat del moment, amb una ciutat de només 40.000 ànimes, retratant els oficis, els gremis, els carrers i places, ... i també l'educació, la salut, l'alimentació, l'organització política de la ciutat i el país.
Però, sobretot, es tracta d'una història de lluita per la família i el futur, amb molta força i molt emotiva. ...

dilluns, 24 de desembre de 2012

Nadal del 62: la gran nevada

En Sebastià, el dia de la nevada, amb els pares.
Just avui fa cinquanta anys de la gran nevada. Per a nosaltres, un moment mític per a la petita història familiar: el dia en què va néixer el meu germà gran, en Sebastià, i que els pares varen haver de travessar una muralla de neu fins arribar a l'Hospital. I la N., valenta, s'ha atrevit a escriure els fets a la revista Vallesos, que n'ha dedicat tota una Carpeta als records d'aquell dia memorable: Colgats de neu!
Adjunto, doncs, l'article de la N., que descriu aquell dia des del punt de vista del senyor Tomàs Coll, el policia que va acompanyar els pares fins a l'Hospital de Granollers enmig de la neu, i va haver d'assumir moltes altres tasques per ajudar els vilatans a passar els primers moments difícils.
Molt bon Nadal a tothom!

Policia de guàrdia
L’AGENT TOMÀS COLL DE GRANOLLERS VA HAVER D’ATENDRE TOTA MENA D’INCIDÈNCIES PER LA NEVADA: DES D’ACOMPANYAR UNA PARTERA A L’HOSPITAL AMB UNA LLITERA A PEU FINS A REPARTIR PALES PER TREURE LA NEU DELS CARRERS
Text: Núria Sala i Ventura | Fotografies: Esteve Sala i Cortès

divendres, 21 de desembre de 2012

Ribollers, 25 anys de fotografies d'en Jordi Ribó


Aquesta nit,el Museu de Granollers ha quedat buit amb la presentació del llibre Ribollers, 25 anys, editat per l'Editorial Alpina, amb un recull de fotografies fetes per en Jordi durant aquest darrer quart de segle, des que va obrir el seu estudi a la Plaça Folch i Torres. Es podria pensar que la gent es reunia espantats per l'apocalipsi que s'acosta, però més aviat ha estat tot el contrari: tothom ha sortit desitjant vint-i-cinc anys més de l'empenta riboniana, encomanats per la seva vitalitat.
I és que en Jordi, tal i com el van definir tant en Martí Nadal com en David Bassa com en Màrius Serra o el mateix Alcalde, és inesgotable. Els adjectius que l'acompanyen -ja ens va avisar en Màrius- són il·limitats, però tots van lligats a l'energia que el caracteritza.
L'esperit jove és el que el fa més evident. Tots li envegem que es vagi quedar amb els 17 anys d'esperit, i que encara els mantingui. Mentre la resta de mortals anem perdent l'alè, ell manté la seva actitud vital que li permet anar constantment amb el cap fora del cotxe. Fins i tot, es permet el luxe de passar-nos per la cara les nostres fesomies de fa uns anys, recordant-nos que per a nosaltres sí que passa el temps!
El llibre, com va explicar en David, també és un repàs periodístic del darrer quart de segle de la ciutat. Principalment, de tot allò que passa en el triangle entre la plaça de les Olles, la d'en Patufet i la de la Porxada, al bell mig de la ciutat. I és la mostra clara que tota ciutat -i Granollers no n'és l'excepció- la fa la seva gent. En bona part dels esdeveniments, en Jordi hi ha deixat la seva mirada, sempre alegre i divertida, i ens ha regalat un Granollers optimista, vital, amb una empenta gairebé infinita, que no para d'associar-se, casar-se, aliar-se, i tirar endavant projectes, malgrat els moments difícils que s'hagin viscut.
I en Jordi és amic d'aquesta ciutat i de tots aquells que la formen. (Una de les experiències més al·lucinants que he viscut darrerament, és la de compartir els darrers cinc quilòmetres de la Mitja al costat d'en Jordi, amb un allau de salutacions incomptable!).
En Màrius també ha coincidit amb la capacitat d'enginy i d'engany d'en Jordi; de complicar-te l'existència amb nous i constants projectes, i que, per sort, seguiran. I ens ha fet veure també el joc de paraules amb les que en Miquel Llach ha omplert el llibre, acompanyant les imatges d'en Jordi. Discret com sempre, en Miquel ha estat la peça clau perquè aquest llibre no sigui un senzill catàleg de fotografies, sinó un joc ple de sorpreses. Com aquells llibre-capsa, que pàgina rere pàgina es van obrint amb noves propostes, et permet jugar a comptar, a endevinar, a descobrir, ... Un bon regal, doncs, per aquestes festes.
El darrer comentari se'l mereix l'Editorial Alpina, que reforça la seva trajectòria granollerina. Una altra aposta valenta, que ens presenta en aquesta ocasió, fidel al seu estil, tot de camins personals, de rutes familiars, de fites i cims dels granollerins i granollerines.
Així doncs, Bon Nadal! I fiu, fiu!!

dimarts, 18 de desembre de 2012

Rethinking education: nova estratègia europea per a l'educació

De tant en tant, la Comissió Europea genera algun d'aquells documents que determina el futur d'un sector per als propers anys. Acostumen a ser documents llargs -també perquè s'hi estan mesos debatent-lo, a partir de debats amb consultes i grups de treball-, i que intenten orientar la mirada europea, a partir d'una anàlisi sectorial basada en estudis diversos. D'aquesta Comunicació -al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions, és a dir, a les més importants institucions de participació europees- se'n deriven el seguit de programes que concretaran en forma d'ajuts i subvencions una línia de treball presa. I, per tant, convé estar al dia d'aquesta tipologia de documents per la seva rellevància.
Per això, m'estranya tant que s'hagi fet tant poc cas al nostre país de la presentació, el passat 20 de novembre a Estrasburg per part de la comissària europea d'educació, cultura, multilingüisme i joventut, Androulla Vassiliou, de l'estratègia "Rethinking education", que pretén encoratjar els estats membres a garantir que tots els ciutadans, i especialment els més joves, adquireixin i desenvolupin les aptituds i competències que el mercat laboral necessita, tant ara com en el futur.
Com sempre, intento mal traduir-ne al català el document -feina que correspondria al departament d'Educació, si no s'hagués de dedicar a altres urgències. Només sé trobar un petit resum d'aquesta nova estratègia, que n'han fet des del Consell Català de la Formació Professional:

Quines dades justifiquen una nova estratègia? 
La gestació d'aquesta nova estratègia parteix d'una premissa abastament coneguda, en tant que infinitat d'estudis porten temps assenyalant-la des de fa un temps: que cap al 2020 més d'un terç dels llocs de treball a la Unió Europea requeriran el nivell educacional superior -o terciari-, mentre que només un 18% podran ser ocupats per ciutadans amb un nivell formatiu baix (i cal tenir en compte que 73 milions d'europeus -un 25% d'adults- s’enquadren en aquest nivell).
A això se sumen les problemàtiques de cada estat, i en aquesta sentit l’espanyol mostra dades que no conviden a l’optimisme: un índex d'abandonament escolar prematur que dobla la mitjana europea (26,5% versus 13,5%) i dèficits notoris dels joves espanyols de 15 anys;en capacitat lectora (19,6%) i coneixements en matemàtiques i ciències (23,7% i 18,2% respectivament).
Tota aquesta radiografia contrasta amb el fet que la taxa de graduats en FP a Espanya és notablement inferior a la mitjana de la Unió (28% versus 44%) i en els últims anys ha empitjorat l’índex d'inserció laboral dels universitaris espanyols (l’any 2009 era del 82,3% i l’any passat ja se situava en el 66,4%, segons dades facilitades per la Comissió Europea); de fet, per això la Comissió recomana a Espanya impulsar la Formació Professional.

En què consisteix ‘Repensant l’educació’?

La xipriota Androulla Vassiliou ha desenvolupat amb el seu equip, entre els quals hi trobem el català Xavier Prats, l’estratègia ‘Repensant l’educació’. Fem un repàs als grans punts d'aquesta estratègia:
  • Ha d'haver-hi una focalització major en impulsar les competències transversals i bàsiques
  • a través de tots els nivells del sistema educatiu, dedicant una atenció especial a les noves tecnologies i l’emprenedoria.
  • S’ha de potenciar l’aprenentatge dels idiomes foranis: amb horitzó 2020, com a mínim un 50% dels joves europeus de 15 anys hauran de conèixer un primer idioma estranger, i un 75% hauran d'estar estudiant també un segon idioma.
  • S’ha d'invertir en desenvolupar sistemes d'FP que esdevinguin referents mundials, fent una aposta decidida pels models amb una forta base de presència en entorns laborals.
  • Cal millorar els sistemes de reconeixement de les qualificacions i les competències, independentment de la via a través de la quan s’han adquirit (formació formal, no formal, informal).
  • És imprescindible dotar d'un pes més important a Internet i les noves tecnologies en els processos educatius (tant a escoles com a universitats o a centre d'FP). En aquest sentit cal apostar pels recursos educacionals oberts que ja funcionen actualment.
  • S’ha de disposar d'un cos de professors ben format, motivat i amb esperit emprenedor. En aquesta línia, la Comissió aposta per reforçar els programes de formació permanent del professorat.
  • Cal una visió del finançament de l’educació diferent en què els estats membres prioritzin el retorn de la inversió: els resultats; això és insistir en els beneficis per al país que implica la inversió en educació (en inserció laboral, augment de la competitivitat de les empreses,…).
  • És imprescindible incrementar la col·laboració entre tots els actors implicats en el món de l’educació, i singularment entre el sector públic i el sector privat. La raó és evident: tots dos sectors han d'aportar fons i esforços per impulsar la innovació i han d'abonar la connexió acadèmia-empresa.
La nova estratègia europea també dóna un pes significatiu als programes de mobilitat dels joves europeus durant la seva etapa formativa més intensa: la Comissió ha proposat dedicar 19.000 milions d'euros per a un programa d'educació, formació, joventut i esport que permeti que un total de 5 milions de persones puguin formar-se o dedicar-se al voluntariat en un país de la Unió entre 2014 i 2020: el programa Erasmus for All
De fet, sobre la joventut en concret, caldrà estar atents a l’actualitat de la Comissió Europea, que preveu presentar el seu Youth Employment Package, en què es vol reforçar el concepte de Youth Guarantee i convertir-lo en una obligatorietat per als estats membres. Això és: que tot jove tingui una oferta de qualitat, sigui de feina o de formació complementària, abans que passin quatre mesos des que abandoni el món acadèmic o entri en situació d'atur. 

Mentrestant, per qui tingui temps i ganes, a continuació adjunto la traducció del document sencer, esperant que el nostre Govern en faci una versió més oficial. ...

diumenge, 16 de desembre de 2012

Sílvia Soler. Una família fora de sèrie

Això de patir insomni et permet hores de lectura d'allò més diverses. Per exemple, els llibres que la B. té a la seva tauleta, com ara els de la Sílvia Soler. I, d'una tirada, m'he empassat tant el d'Una família fora de sèrie com la seva continuació, Un creuer fora de sèrie. Un bon fart de riure, unes gotes de tendresa i moltes ganes de mostrar que la convivència -i les convivències- en la diversitat és, a més d'emocionant i divertit, fins i tot necessari.
I és que això de les famílies XXL, com les anomena, és un fenòmen cada cop més estès. En aquest cas, una perfecta parella -la de la Maria i l'Oriol- que comporta una perfecta família complexa, amb tots els orígens, nivells socials, tribus urbanes i altres diversitats imaginables. Fins i tot, amb un wòlof "de tota la vida"!. (Tot i que, amb això de la crisi, tinc la sensació que la cosa va de baixa, amb menys divorcis, separacions i nous "ajuntaments" que mai).
Si, a més, hi afegim una herència que imposa unes condicions ben estrafolàries, ja tenim un guió ben entretingut. I, en el segon llibre, un creuer que també dóna força joc, amb tants embolics com calgui. (Això sí, sense l'escena del cambrot dels Germans Marx!).
Queda clara que a la Sílvia no se li escapen els referents basats en la televisió. De fet, tot i que ella fa una llarga llista amb els programes multifamiliars dels darrers quaranta anys de televisió, a mi em ve al cap la sèrie Majoria Absoluta, dels Dagoll Dagom. I no li fa por, tampoc, reconèixer la inspiració innegable en la sèrie The Love Boat (Vacaciones en el mar, que en dèiem a aquella època).
De la Sílvia, m'agrada el treball que fa a l'Ara de les criatures, recordant-nos setmanalment que tots hem passat per aquesta fase. Els seus Petons de diumenge, que van agradar molt a la sogra, o la sèrie dels 39+... , que ha passat per totes les noies de la colla, són uns referents literaris ben agraïts, sobretot de la part femenina de la colla.
Per tant, doncs, interessat en passar una altra bona estona si és que en fa una continuació. ...

dimecres, 12 de desembre de 2012

Can Muntanyola

L'antiga Masia de Can Muntanyola
La Masia de Can Muntanyola restaurada, i el nou edifici al costat
Finalment, s'inaugura el Centre de Serveis a les empreses de Can Muntanyola. De mica en mica, doncs, el Granollers industrial es va menjant espai al poc Granollers agrícola que encara resta d'empeus, mostrant que la ciutat s'ha anat transformant en la seva economia amb el pas dels segles.
Com sempre, un projecte de rehabilitació ben treballat, que permet el màxim respecte per les restes patrimonials existents, sobretot, tenint present que, a banda de la façana, els murs interiors més aviat en compliquen la distribució. I amb un bon equipament de serveis al costat, compartit amb la Cambra de Comerç, funcional i auster, com correspon a les èpoques en què ha tocat executar-lo. I tot plegat, ben situat i comunicat, enmig del polígon industrial del Pla de Baix, envoltat d'indústries, i proper també a l'edifici de la UEI.
Així doncs, a Granollers, per fi, ens posem a l'alçada d'altres ciutats del nostre entorn que ja fa uns quants anys s'han posat les piles per facilitar espais per al món empresarial, amb una oficina única de tramitació, espais per a noves empreses, per a la formació i el  foment de l'emprenedoria. La suma de la coordinació de serveis i administrativa, pública i privada, hauria de poder impulsar sinergies empresarials i dinamitzar l'economia de la comarca, prou tocada, tot generant ocupació i millorant la productivitat de les empreses.
Aquest nou centre correspondria a la família dels ecosistemes emprenedors -que no innovadors; això s'ha de treballar força més-, en transició cap al que s'anomena una acceleradora d'empreses (en la que ja se seleccionen projectes de cinc anys de vida, innovadors, escalables, amb clara vocació internacional i amb possibilitats de generar llocs de treball d'alta qualificació). En tot cas, comença a fer camí, i només podem que desitjar-li tots plegats que tingui molts èxits, sobretot pel que fa a la creació de noves empreses i d'ocupació.
Ara que les coses es van posant en lloc mica en mica, queda pendent el repte de l'ús de la Masia de Tres Torres, que podrà acollir amb comoditat els diversos serveis que conformen l'actual Centre Cívic Jaume Oller, i convertir-se en un fabulós equipament per al barri. Però aquesta és una altra història.

diumenge, 9 de desembre de 2012

La nova Tela

El pati i el jardí de La Tela uneixen el vell i el nou edifici
Aquesta és una història d'amor, d'aquelles que, al final, acaben bé. De l'amor per la natura que senten tota una colla de gent que s'estima el seu racó de món, per petit que sigui, i tot allò que hi habita, siguin plantes o animals (i també pedres, cal dir-ho!). I és que la inauguració de la nova Tela -de fet, una ampliació de la Casa Pius Anfres, la seva seu actual- el primer dissabte d'aquest mes de desembre suposava el final d'un llarg camí de molts anys pel reconeixement d'una feina tan eficient com callada. Els 2.000 m2 del nou edifici permeten continuar amb qualitat el treball de difusió, educació i recerca en ciències naturals que fins ara es feia com bonament es podia. (Encara que no ho sembli, des de l'edifici modernista del barri de Sant Miquel s'hi porta a terme un treball impressionant amb tot el que són petits mamífers, quiròpters i lepidòpters, però també sobre el Congost -es coordinen les activitats de Can Cabanyes-, el Montseny i els parcs naturals de l'entorn, el mateix jardí, o amb el petit Planetari, que arriba a unes 100.000 persones al llarg de l'any).
La prova d'aquest reconeixement és la llarga llista -gairebé inacabable- de persones -i, per tant, d'agraïments- que en Toni Arrizabalaga fa recitar, que han col·laborat amb la Tela des que formaven tot just l'àrea de Ciències Naturals del Museu de Granollers, amb l'Antoni Jonch al capdavant. (Per parlar amb propietat, hauríem d'explicar -i això són figues d'un altre paner- que el Museu de Granollers, des de la seva fundació republicana, té una concepció global del coneixement, que engloba tant l'art com el patrimoni com la natura, no pas amb visions separades sinó amb la seva totalitat. El coneixement naturalista, doncs, no s'ha de considerar aïllat de la formació humanista que tots hauríem de rebre).
I la nova Tela també és -ho va definir molt bé l'alcalde- una gran oportunitat per a Granollers i el Vallès Oriental. ... (continua)

divendres, 7 de desembre de 2012

Educació per a l'ocupació: disseny d'un sistema que funciona

El binomi format per educació i ocupació no es troba en un bon moment. La pitjor xifra d'atur coincideix en un moment de regressió del sistema educatiu per part del ministre Wert -i no només per la deriva contra la llengua catalana, sinó també per la inutilitat de la seva reforma des del punt de vista de l'ocupabilitat. El pas de l'educació a l'ocupació -el que en anglès s'anomena Education to Employment (i que jo he traduït per Educació-per-a-l'Ocupació) és un tema prou complex, amb diferents necessitats i processos de negociació per part dels tres agents que hi intervenen: educadors -centres formatius-, ocupadors -empreses- i estudiants / treballadors. El que queda clar és que, avui en dia, massa joves es perden pel camí, i que cal trobar-hi solucions.
Per això, trobo ben interessant el treball - informe Education to employment: Designing a system that workque l'empresa consultora McKinsey ha elaborat, en el marc d'un treball més ampli per al disseny d'un sistema que faciliti aquest trànsit de l'educació al món laboral. Amb el propòsit de considerar el camí de l'educació-per-a-l'ocupació i examinar el que es pot fer per millorar-lo, s'han analitzat més de 100 iniciatives d'educació-per-a-l'ocupació de 25 països, innovadores i eficaces, i també s'han estudiat els joves, les institucions educatives i els ocupadors de 9 països diversos.
Així, reconeixent la doble crisi d'escassetat de llocs de treball i l'escassetat d'habilitats, n'hi afegeixen una tercera a tenir en compte: la manca de dades concretes. Els sis aspectes més destacats que inclou l'informe són:
·         Els ocupadors, els proveïdors d'educació, i els joves viuen en universos paral·lels
·         El viatge a l'educació-per-a-la-ocupació és ple d'obstacles
·         El sistema d'educació-per-a-l’ocupació falla per a la majoria dels ocupadors i dels joves
·         Programes innovadors i eficaços de tot el món tenen importants elements en comú
·         La creació d'un sistema d’educació-per-a-l’ocupació requereix nous incentius i estructures
·         Les solucions d’educació-per-a-l’ocupació s'han d'aplicar a escala

L'informe, doncs, pretén ajudar a iniciar un camí per a la creació d'un sistema diferent i més eficaç de relació entre els ocupadors, els proveïdors d'educació, els governs i els joves. A veure si entre tots ens en sortim. A continuació, n'adjunto la mal-traducció del Resum Executiu ... (continua)

dimarts, 4 de desembre de 2012

En defensa dels ciutadans

Jordi Baulies, el Defensor del Ciutadà de Granollers durant quinze anys 
Atordits per la intensitat de la campanya electoral, a molts ens ha passat per alt un fet lamentable del passat ple del mes d’octubre: la suspensió de la figura del Defensor del Ciutadà de Granollers.
De fet, aquest divendres -30 de novembre- cessava del tot el nostre Síndic de Greuges local, en Jordi Baulies Cortal, que ho ha estat durant 15 anys, des de la fundació d’aquesta figura a casa nostra l’any 1997. En l’origen, hi havia la voluntat de crear un servei del mateix Ajuntament que treballés per garantir que la institució no conculcava els drets de qualsevol ciutadà en la seva actuació diària. I que ho fes des de dins, coneixent en profunditat el farregós procediment administratiu que massa vegades complica la vida als ciutadans –al temps que intenta garantir la seguretat jurídica, cal dir-ho tot. ... (continua)

diumenge, 2 de desembre de 2012

Els Cingles de Bertí, des de Puiggraciós

No hi ha res com una excursió matinal -ben d'hora, i despatxant les filles entre esports i treballs escolars- pels Cingles de Bertí, quan fa un dia ben clar -tot i que fred com pocs.
Començant des del Santuari de Puiggraciós, on es divisa el mar lluent a la llunyania, s'inicia una caminada lleugera.
...

divendres, 30 de novembre de 2012

Mozart al cor

El diumenge passat, a punt de tancar-se els col·legis electorals, el Teatre Auditori bullia amb un concert ben emotiu: Mozart al cor, en record d'en Carles Riera(Sobretot, per poc que pugueu, perdeu-vos pel seu web, i el retrobareu a ell, la seva vida i anècdotes i tot de material pedagògic ben útil).
Es tractava d'una proposta senzilla, a tres anys de la seva mort, plena de música selecta del seu compositor preferit, amb dues parts ben marcades.
Una primera part, amb quartets per clarinet i corni di basseto, amb Gener Salicrú, Albert Cumí, Queralt Roca i Oriol Garcia (que no vàrem poder escoltar des de darrera l'escenari; coses que té l'espera del cantant!).
La segona part, en canvi, ens portava música vocal, començant per l'Ave Verum corpus K618 (composat l'estiu del 1791 mentre Mozart estava al balneari de Baden Baden visitant a Constanze, i dedicat a Anton Stoll, músic d'església i mestre d'escola), amb la introducció de l'Adagio per a clarinet i tres corni di basseto, un quartet del que Mozart només en va escriure la melodia, i que en Carles va acabar i enregistrar.
I tot seguit, els coneguts Notturni, petites obres per a tres veus i instruments sobre textos italians de Pietro Metastasio (Ecco cual fiereo istante K436, Due pupille amabile K439, Luci care, luci belle K346, Mi lagnerò tacendo K437, Se lontan, ben mio K438, i Più non si trovano K549, composats a Viena o el 1785 o el 1787, i el darrer el 1788). Són sis cançonetes, senzilles i precioses a la vegada, pensades per a dues sopranos i baix, amb un trio instrumental, que es veuen amplificades per cent-quaranta veus del Cor de Cambra i el Cor Mixt dels Amics de la Unió i de la Coral Polifònica. A més, s'hi va afegir un altre tercet, Grazie agl'inganni tuoi K 532, del 1787. Tot plegat, música nocturna que parla d'amor, com si es tractés d'un autèntic culebrot: que si m'enamoro, que si m'enganyes, que si totes les dones són iguals, que si n'acabo trobant una altra -quins ulls!- i em torno a enamorar! I potser poden semblar obres lleugeres; però totes elles són d'una extrema bellesa i destil·len perfecció pels quatre costats, com qualsevol peça de Mozart. La melodia, ben senzilla, i les veus i els instruments que l'agombolen, i que donen força a la interpretació que es pot fer del text.
Per mi ha estat tot un plaer compartir durant un temps l'experiència de cantar amb la Coral Polifònica, amb l'Agustí Vidal al capdavant, i aprendre com aquesta coral experimentada no només canta molt bé les cançons del programa, sinó que les interpreta de cap a peus.

Quinze reptes per a la professió de recursos humans

Llegeixo un article interessant a la revista Expansión proposant quinze reptes de futur per a les professions relacionades amb els recursos humans de les organitzacions que, de fet, suposen quinze reptes per a la gestió de qualsevol empresa, entitat o institució, i que van molt més enllà de la simple gestió de les persones, entrant de fons en l'estratègia de l'empresa i la seva cultura organitzativa, tocant temàtiques com la innovació, l'emprenedoria, la creativitat, la motivació, la responsabilitat social corporativa, la diversitat, ...
Tot i que és un xic llarg, com sempre, en faig la maltraducció al català, que és una manera d'entrar en més detall en el contingut de l'article. Aquestes són les quinze propostes:
  1. Guanyar la cursa global pel talent.
  2. Gestionar la diversitat en un oceà de capacitats
  3. Recursos humans, peça clau en el negoci de la companyia
  4. El compromís, o com alinear els valors de treballadors i empresa
  5. Retribució: Un model flexible que motivi a les persones
  6. Globalització: La connexió 'glocal' en un món connectat
  7. Proximitat al client i màrqueting 3.0 enfocat cap a la persona
  8. La necessitat imperiosa de generar líders d'empresa
  9. Entorn motivador davant de l'absentisme i la ineficàcia
  10. La gestió del coneixement en equips cada vegada més diversos
  11. Noves formes de treball adequades a una nova realitat
  12. Gestió del canvi per combatre la incertesa
  13. La innovació dels intraemprenedors
  14. RSC que reforci l'orgull de pertinença
  15. Tecnologia, el gran democratitzador del desenvolupament
Mirem-los detalladament ... (continua) 

dijous, 29 de novembre de 2012

Un país un xic més normal

Aquest cop va ser l'Aina qui va votar per mi.
Conscient de la importància del moment que vivim, vull deixar constància de quatre reflexions, tal com ragen, del resultat de les eleccions al Parlament 25-N. (Més que res perquè, d'aquí a uns anys, ho veurem com una oportunitat històrica que vàrem -o no- saber aprofitar):
  • Des d'aquest dilluns som un país un xic més normal. Tenim una dreta catalana forta, i una esquerra del país com a segona força, tot i que encara lluny. Hem normalitzat, doncs, l'eix ideològic. I, a més, les dues forces principals del país aporten un missatge ben clar aquí i al món: volem un nou país, vàlid per a tothom.
  • També som un país un xic més normal per la gent que va anar a votar. L'alta participació és un signe que, quan en joc hi ha quelcom important, la gent es creu el procés electoral. I, en contra del que deien molts, l'independentisme interessa, sigui per estar-hi a favor o en contra. La prova: l'índex de participació més alt en unes eleccions al Parlament des de l'any 1980. 
  • El Dret a Decidir creix al Parlament (un fet que, ves per on, a la resta de països normals ni tan sols es plantegen, perquè el 100% dels seus diputats hi estan a favor). Les forces positives, les que estan a favor del referèndum (CiU + ERC + ICV + CUP) han guanyat presència de forma clara (també en vots). Per això, l'objectiu de plantejar la consulta durant la legislatura és ineludible. La democràcia, doncs, també n'ha sortit reforçada. (continua) ....

dissabte, 24 de novembre de 2012

Estelada

L'Estelada d'espelmes que l'Assemblea Nacional Catalana ha construït a Granollers
De les moltes iniciatives que em venen al cap a Granollers per fomentar el sentit nacional dels ciutadans, no en recordo cap com l'estelada de 4.000 espelmes que l'Assemblea Nacional Catalana va plantar ahir enmig de la Porxada. Una imatge preciosa que, en aquests moments, està donant la volta per les xarxes socials portant el nom de la nostra ciutat arreu del país i part de l'estranger.
Un acte ple de simbolisme. S'hi recullen les il·lusions i anhels de tants i tants granollerins que al llarg de la història han bregat per recuperar les nostres llibertats, tan sols dos dies abans que el poble exerceixi el dret a vot del que ha de ser el darrer Parlament autonòmic.
Simbòlic també perquè es fa a la plaça gran de la vil·la, al costat de la Porxada, l'espai obert als quatre vents on els granollerins han fet de l'intercanvi d'idees el motor de la ciutat al llarg de la història. I al costat mateix de la pedra de l'Encant, mostrant els encants de construir un nou país per a tothom.
Simbòlic perquè es fa al davant de la casa dels Perpinyà, austriacistes granollerins que participen en el setge  de Barcelona del 1714, defensors de les institucions catalanes represaliats per les autoritats borbòniques.
Simbòlic perquè es fa al just davant de l'Ajuntament, en un Consistori que fanfarroneja d'unionisme sense dissimular. I sota un balcó des del qual, l'any 1931, la ciutat va viure la proclamació de la República catalana tal i com celebra els millors esdeveniments col·lectius.
I simbòlic perquè es fa al bell mig de la ciutat que es troba al bell mig de tot, cruïlla de camins, però que no té una idea clara de quin camí cal seguir. Potser l'estel d'ahir ens il·luminarà a tots plegats cap a un país més just i més lliure.
Com va dir la presidenta de l'ANC, la Carme Forcadell, aquest acte és el preludi d'una gran diada que ha de portar una "majoria aclaparadora de diputats disposats a treballar perquè Catalunya sigui un nou estat d'Europa". Ja queda menys.

Els primers 40.000!

Seguint amb el criteri d'agrair les visites al bloc de deu mil en deu mil -moltes gràcies!-, penjo a continuació els deu apunts més vistos, mentre aprofito el dia per reflexionar, no pas què faré amb el meu vot, que sempre l'he tingut igual de clar, sinó sobre la celeritat dels esdeveniments des de l'11-S i els que seguiran. (Podeu veure els meus agraïments a les primeres 10.000 visites, les primeres 20.000 visites i les primeres 30.000 visites).
La llista és la següent:
  1. Formiguetes
  2. Què faria Lady Gaga si fos un Museu?
  3. L'Hotel Europa, síntesi del Pla Xammar
  4. La Teoria del Cavall Mort i el Pacte Fiscal
  5. V-E-U-S! del Cor Infantil dels Amics de la Unió
  6. L'adéu a en Joan Carles Vilalta
  7. Festa Major de Blancs i Blaus (8)
  8. El millor concert de l'any: Vivaldi en versió original
  9. Catalunya, nova start-up d'Europa
  10. El Guardó Salvador Casanova, per al Casal del Mestre
I mantinc algunes idees sobre això dels blocs ...

dimecres, 21 de novembre de 2012

Andrea Camilleri. La dansa de la gavina

No hi ha com passar-se unes hores a urgències per tenir temps de llegir-se la darrera novel·la de Camilleri traduïda al català. Una nova aventura del Comissari Montalbano, que haurà de trobar el seu inspector Fazio, segrestat, i reconstruir els fets amb el seu estil particular, que no segueix gaire les normes establertes.
I que aprofita la resolució del cas per denunciar la immoralitat del sistema polític i la burocràcia italiana, en aquesta ocasió amb un èmfasi especial. Que potser hi havia res que sortís o arribés a l'horari previst, a Itàlia? Denúncies de com la policia rep recompenses per fer els ulls grossos al mercat municipal. Fins i tot, s'atreveix a proposar un nou article I de la Constitució: "Itàlia és una república basada en el tràfic de droga, el retard sistemàtic i la xerrameca vana". I compara l'estratègia borbònica i la burocràcia: un anar i venir de papers i documents que es movien sense cap benefici.
Amb un final explosiu, amb sotsecretaris del Ministeri d'Afers Estrangers i la Màfia. Com si els nostres senyors diputats no se la passessin per allà on es sembla, l'opinió pública! Es droguen, van de putes, desfalquen, menteixen, es venen, cometen perjuri, fan negocis amb la màfia, i que els passa? Que surten a la premsa un parell o tres de dies i para de comptar, després tothom se n'oblida.
Una obra, com totes les d'en Camilleri, que dóna un paper fonamental a la llengua que fan servir tots i cadascun dels personatges. Tot plegat dóna encara més valor a l'esplèndida traducció - adaptació que en fa en Pau Vidal. No només per les moltes expressions que surten de la boca de la policia (de futris, mecàsums, ...), sinó perquè també fa parlar als personatges clar i sicilià, així com en catallerès (cominsari, mòbit, sol·licitació de sol·licitud, essa de zeta, incomunicava, discuses i perdonança, encalculat, Mèrica, telefenat, fotogarfia cintífica, immediatíssim, desplantéssiu, premis d'armes, ...), i fins i tot en burocratès! I que a mi, val a dir-ho, em permet aprendre paraules que no coneixia (llosca, aüc).
Com en les darreres novel·les, l'edat va prenent protagonisme en els diàlegs amb el seu altre jo: ja no tenim edat de fer de Superman ni de posar-nos a combatre molins de vent. I es permet citar alguna llatinada, el Quixot i la Il·líada, mentre entafora algun que altre renec a la seva tropa.
(Cal dir també que, en aquesta ocasió, gastronòmicament parlant no hi ha aportacions noves als típics plats sicilians, potser perquè en Montalbano es passa unes quantes estones vomitant).
Pels que som fans d'en Camilleri, la lectura de cada llibre et fa venir ganes d'esperar el següent. I això que el ritme d'edició en català és prou elevat; però la màquina d'escriure d'aquest vell home treu fum, i encara queden més de deu novel·les per traduir escrites després d'aquesta Dansa de la gavina. Així doncs, tenim Montalbano per estona! ...

dissabte, 17 de novembre de 2012

Superant el desgel



Aquest mapa és fet per aquesta empresa The9988 que es dedica a crear mapes de tot tipus. Representa la seva visió d'Europa el juliol de l'any 2100, després d'haver-se produït el desgel dels dos pols, i que el mar hagi augmentat prop de 100 metres. L'escalfament global del planeta suposa la pèrdua de quantitats importants de terra per a molts països, i fins i tot la formació de nous mars i illes. I també expliquen que l'escenari contempla el naixement de nous estats, entre els quals reconeixen Catalunya -Catalania, en diuen ells. És curiós observar també com consideren el País Valencià inclòs a Catalania, mentre que les Illes Balears continuarien sent espanyoles. Cal notar també que consideren Escòcia i el Tirol com a nous estats, però no el País Basc o Flandes, i Galícia se la imaginen incorporada a Portugal. Política ficció?
El que queda clar, però, és que tot i les traves que posaran des d'Espanya perquè aquest escenari no es produeixi, no hi tenen res a fer. I tot -el desgel i la independència de Catalunya- els arribarà molt abans del que es pensen ...

divendres, 16 de novembre de 2012

Decàleg per a la innovació


Trobo -i maltraduexio- aquest post sobre innovació, extret de Peoplematters, una consultora de gestió de Capital Humà, i que resumeix en deu cites els trets que, segons ell, distingeixen les millors pràctiques en gestió de la innovació.
Per als que ens falla la memòria, aquest tipus de reculls ens són molt útils, i més si es tracta de referències de primer ordre en el camp empresarial i científic. (continua) ...

dimecres, 14 de novembre de 2012

V-E-U-S!, del Cor Infantil dels Amics de la Unió

El títol de l'espectacle ja és prou especial i mostra la voluntat de no fer les coses fàcils: quatre lletres majúscules separades per guionets, amb un signe d'exclamació afegit al final. I les interpretacions, ben lliures, ens porten a agrupar les lletres formant la paraula Veus, lligant la capacitat d'escoltar unes veus precioses amb el fet de visualitzar un espectacle ben diferent del concert estàndard al que ens té acostumats el Cor Infantil dels Amics de la Unió. El signe d'exclamació l'entenc com la capacitat  d'expressió superlativa que tenen aquestes noies damunt l'escenari. I és que el que veiem -i sentim- és l'evolució de la clàssica coral interpretant temes, experimentant amb formes d'expressió corporal fins a extrems insospitats.
Així, l'exercici comença reduint la distància entre el públic i els cantants. I no només perquè ens embolcallen, com ja ens tenen acostumats en alguna de les seves actuacions, sinó perquè l'espai del Teatre de Ponent és aprofitat al màxim en tots i cadascun dels seus racons -fins i tot a sota les grades-, i la proximitat et permet gairebé formar part de la Coral. Com un d'aquests concerts que s'han posat de moda al menjador de casa, però en teatre.
També s'hi veu la complexitat del programa. I és que en Josep Vila ha aprofitat l'ocasió per encabir-hi temes realment dificultosos -d'aquests que agraden els directors-, que aporten dissonàncies, improvització, "body percussions", dansa, llengües diverses (el finès, l'anglès, el japonès, l'hongarès, el llatí, i alguna altra que no sé identificar), ... Música de compositors actuals, com Kentaro Sato, Matti Hyokki, Rö Ogura, Kari Ala-Pöllänen, Nils Henrik AsheimSinead O'ConnorSusanna Lindmark (ep, dues dones compositores!). Alguns del segle XX, com Lajos Bardos o Ernst Toch, ... Fins i tot s'atreveixen amb un fragment del silenci de John Cage, amb el repte d'estirar -com un xiclet- la comprensió d'allò que és la música. (Ironia que serà interessant analitzar-ne el resultat un cop hagin ofert aquest concert a escoles i instituts, com està previst fer amb l'Associació Cultural). I un fet rellevant, com són dues estrenes ben potents: un body percussion de l'Àlex Saborit, i l'Hoquetus d'en Joan Vidal, dues peces desconcertants per la seva dificultat tècnica, molt ben resoltes.
Cal parlar també de la posada en escena, ben difícil per l'espai reduït (Probablement, és l'espectacle amb més gent damunt el petit escenari que mai s'ha fet a Ponent), però amb un resultat excel·lent. De fet, podríem parlar d'un espectacle de dansa contemporània, cantat pels mateixos ballarins. Amb coreografies a vegades minimalistes, a vegades rítmiques, i sempre sorprenents. (Fins i tot, amb una petita picada d'ullet a West Side Story; és que potser estan pensant en fer el salt a un gran musical?).
I la crònica no és completa si no es parla de l'escenografia, neta, amb un joc de llums acurat, on el contrast del negre vestuari és trencat quan cal per tocs de color precisos, sigui per un focus o per uns ventalls. Uns textos breus acompanyen algunes de les cançons abans de ser interpretades, descrivint-ne l'ambient, i ajudant a posar-se en situació. Cal felicitar, doncs, també a la Marta G. Otín per l'intensitat del treball i el resultat obtingut.
Resumint, per qui no l'hagi vist encara, no us perdeu aquest cap de setmana a Ponent alguna de les funcions que queden pendents de l'espectacle. I, quan acabeu, ja em direu si tinc raó quan dic que no queda més remei que dir: Veus? Ja t'ho deia, que t'agradaria!
PD: Quan acabo aquest post, ens arriba l'avís que s'han esgotat totes les entrades, però que faran una nova sessió per dissabte a la tarda. I sinó caldrà esperar que l'espectacle vagi de gira pel país (per què no Mataró, Manresa, ...?). Val la pena.

dimecres, 7 de novembre de 2012

Tastant la Mitja

Foto: JJ Vico
Sóc inconstant en tot, fins i tot en això de córrer. Després d'haver fet la Mitja al febrer, encara no sé si seré capaç de tornar-la a córrer. De moment, el passat cap de setmana vaig poder acabar el primer Tast de la Mitja, una nova prova que pretén que tots aquells que ens anem preparant per la Mitja anem perdent la por. I certament que el recorregut ho permet, tot fent baixada.
Tot i la previsió de pluja, al final el temps ha aguantat. Començant a La Garriga, al polígon de Can Illa, davallem seguint el marge dret del Congost, en un recorregut pla, per entremig de polígons que es van enllaçant els uns als altres, en un dels camins més concorreguts pels que van a córrer cada vespre. Fins al darrer quilòmetre, al pont de la Camp, no passem a l'altre costat del riu; un tram que se'm farà especialment llarg i pesat. Sort que he anat tota l'estona acompanyat per en Josep Maria i en Manel, que si no ho deixo córrer abans d'hora! Al final, puc millorar la meva marca dels deu quilòmetres, i descansar tot veient un bon partit de vòlei de ma filla.

divendres, 2 de novembre de 2012

Xavier Bertran. Els crims del lleó impossible

No deixo de llegir llibres que passen per les mans de les meves filles. Són estones agradables, de lectura fàcil, i que t'acostumen a portar records i il·lusions d'infantesa.
En aquesta ocasió, devoro (atenció, aquesta ja és una referència al contingut del llibre!) Els crims del lleó impossible, un breu relat d'intriga que té lloc en un circ. Com que el llibre va ser premiat el 2009, cal suposar que avui això no hauria succeït. A Catalunya ja no tenim circs d'animals -per sort per les feres. Però és cert que l'atmosfera que es crea a l'entorn del món del circ dóna molt de joc. I així, en Boy -el jove protagonista- es veurà embolicat per resoldre una colla d'assassinats en sèrie, que tenen la característica que són fets per un lleó. Ara bé, els lleons del circ no han pas sortit de la gàbia; aleshores, hi ha altres lleons corrents per Barcelona? La xifra que dóna el llibre és de més de cent lleons en mans privades, a més dels del zoo! M'imagino les pobres bèsties, recloses en un àtic de l'Eixample barceloní! (I un a segona pista, a la novel·la també hi surt alguna lleona, en un sentit feromònic del terme).
L'autor és en Xavier Bertran, que havia treballat alguns temps a Granollers de corresponsal a la PlaçaGran. (Algun dia caldrà que s'expliqui la funció d'aprenentatge que per a molts periodistes comarcals va tenir aquesta publicació granollerina desapareguda fa uns quants anys).
I se li nota l'ofici, tant de periodista, indagant per resoldre el cas més com a periodista que com a detectiu, i com a autor de diversos llibres de literatura infantil i juvenil, retratant prou bé els personatges principals de la trama, i resolvent molt correctament l'ambientació del circ i la intriga que s'hi estableix.
Una bona estona de lectura, recomanable, per aquells que us agradin el circ i els animals. ...

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Els valors del voleibol

Els prop de 200 esportistes de l'Associació Esportiva Carles Vallbona,
el dia de la presentació de la temporada al Pavelló
De petit, tot l'esport que havia arribat a fer era aquell que em tocava a l'edat escolar -precisament, un any de vòlei i una època amb els escacs-, i de jove algun partit de futbol sala en un equip que vàrem quedar els últims d'una lliga, sense guanyar mai cap partit. I el mínim d'activitat física anant d'excursió. Però no havia trobat mai el què a això de competir i esforçar-se per superar als altres i a un mateix. I encara menys al negoci que s'estableix al darrera de l'esport-espectacle i a la dependència idiotitzadora del seu seguiment per part de la ciutadania.
Des de fa poc més de dos anys, però, m'he vist abocat a intentar comprendre i a conèixer en profunditat aquest món, gràcies sobretot als esforços d'un modest club escolar de voleibol com és l'Associació Esportiva Carles Vallbona, i en com han atrapat a les meves filles. (També perquè m'he sentit atret per aquest grup de tossuts que són els corredors de fons, però això és una altra història).
Tot esport, de per sí, ja comporta la potenciació de diversos valors. I el voleibol encara n'hi afegeix de nous. Aquest n'és un petit repàs: ...

divendres, 26 d’octubre de 2012

Miguel Illescas. Jaque mate

He devorat amb molt d'interès aquest llibre que porta per subtítol Estratègies guanyadores dels escacs per a aplicar al teu negoci, escrit per Miquel Illescas, la màxima figura dels escacs catalans en tota la seva història, i un referent pels que ens hem sentit atrets alguna vegada per aquest esport-ciència.
Miquel Illescas, a més de tenir el títol de Gran mestre internacional d'escacs i campió estatal vuit vegades, va entrenar el campió mundial Vladímir Krámnik, i va formar part de l'equip tècnic de la computadora Deep Blue dissenyada per a jugar -i guanyar finalment- el campió mundial Garry Kasparov. A més de dedicar-se a ensenyar a jugar als escacs, ha desenvolupat teories diverses sobre la relació entre el món de l'empresa i els escacs, i es dedica a assessorar empreses i organitzacions en la seva estratègia.
(No és pas tampoc la primera referència que faig en aquest blog sobre escacs i empresa. L'economista Kenneth Rogoff ja feia reflexions sobre la relació entre el joc d'escacs i el joc del món de l'economia).
En el llibre, farcit d'anècdotes dels grans campions i de frases encertades de personatges cèlebres, Illescas va desgranant els valors dels escacs un a un i relacionant-los amb la pràctica econòmica. Així, els conceptes de talent, la posició, la intuïció, el càlcul, la creativitat, l'anàlisi, l'estratègia, la tàctica i l'escac-i-mat són analitzats tal i com es va en una partida de campions quan s'arriba al seu final.

Val a dir, però, que el gran interès del llibre em ve donat pel que representa de contraposició amb unes afirmacions de Xavier Ferràs. En el seu llibre Innovación 6.0, en Xavier preconitza la fi de l'estratègia, i explicita que el veritable exercici d'estratègia competitiva que han de dissenyar, planificar i executar les empreses en el nou entorn econòmic és infinitament més sofistica que el del joc dels escacs.
De la mateixa manera, Enric Barba, en el seu blog, també preconitza que la necessitat d'innovar a l'empresa és més propera al póquer que als escacs.
Aleshores, quin és el joc que representa millor la realitat econòmica actual? Són vàlids els escacs per representar el món de l'empresa d'avui en dia? Quins valors ens pot aportar aquesta ciència per traslladar-los a l'economia?
Hi ha diverses dificultats a superar: per exemple, les regles dels escacs són claríssimes i iguals per a tothom, i això no passa en el món real. I és que és prou difícil de representar la complexitat de la nostra societat i del motor econòmic que la mou.
Això sí, les lliçons dels escacs són moltes i innegables: l'anàlisi prèvia de la jugada; la comprensió de la realitat com a mètode per a prioritzar, a partir de l'anàlisi de la posició, la definició de l'estratègia i el pla d'acció a seguir; la tendència perillosa a buscar el que ens agrada, i no observar del tot bé la realitat, que potser no ens agrada tant; l'anàlisi final de la partida (conèixer amb deteniment per què hem perdut, saber on ens hem equivocat, per aprendre de la situació i millorar en la següent).
Malgrat tot, seguirem jugant als escacs. ...

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Fills de la Constitució

Aquest grup de vint-i-cinc persones són els Pares -i mares- de la Constitució islandesa.
Tot i que evito parlar de política en el bloc, de tant en tant se me n'escapa alguna. I, mogut per una sana enveja, no puc deixar de comentar el procés que ha portat a Islàndia a aprovar la seva nova Constitució. Obert, plural, participatiu, amb un ús intensiu de les xarxes social, generat per una comissió de vint-i-cinc ciutadans, de diversos orígens i condicions, que formen el Consell Constitucional, i que avui passen a ser els Pares de la Constitució islandesa, ara ja aprovada en referèndum. Una prova evident que avui en dia encara hi ha molt camí per innovar, també en política. (Tot i amb això, només dos terços dels islandesos van votar a favor i no és clar si podrà tirar endavant perquè la participació no va arribar al 50%). El fet rellevant, però, és que Islàndia està sortint de la crisi econòmica i política amb un procés ben diferent del que estem vivint nosaltres.
El contrast amb el nostra cas, doncs, és immens. ...

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Bridges trio. Mans

Escolto amb tranquil·litat, per fi, el segon disc del Bridges Trio. Els ponts entre en Dimas Corbera, l'Alfons Bertran i en Guillem Callejon s'han fet grans, i els han ampliat fins al Montseny d'en David Soler, amb la seva pedal steel guitar.
El disc no és nou, perquè ja porta uns mesos rodant pel país i part de l'estranger. Així, ja l'han pogut presentar fins i tot a Sant Sebastià, al 47è festival Jazzaldia, amb una sensacional resposta arreu per part del públic i de la crítica especialitzada.
I és que el resultat s'ho val. Perquè el grup, amb poc temps, ha anant adquirint caràcter propi i mostrant més senyes d'identitat. Si fa només tres anys, amb el seu primer disc, no sabia pas com qualificar el seu treball, entre jazz dels pirineus o jazz del Vallès, aquest cop, gravat a la Caseta de la coma, al Pallars, ja no en tinc cap dubte. Es tracta d'un jazz jove, fresc i tranquil, que defineix bé l'esperit que darrerament somou el país: les ganes de fer un projecte de futur diferent, especial, bevent de tants referents com calgui, però portant-lo cap a nous viaranys, desconeguts, experimentals, però que es deixen escoltar amb ganes i sedueixen prou bé.
El jazz que es desprèn, relaxant i lleuger, em fa venir al cap la boirina matinera que, a alta muntanya, es va enfilant fins a embolcallar-te, només trencada per algun lleuger tro que anuncia una pluja, que finalment arriba en forma suau. Efectes melancòlics que deixen vapors eteris de jazz per tot l'ambient. (El referent que em ve al cap més clar, probablement, és el d'en Bill Frisell).
Una altra petita joia, doncs, del jove jazz català, que trepitja amb força i per la qual val la pena deixar-se acompanyar.
El disseny, senzill, clar i nítid, de la filla del cantante, ens presenta un món ple de mans. Les que ens calen per aplaudir la iniciativa del nou disc.

divendres, 19 d’octubre de 2012

L'adéu a en Joan Carles Vilalta

M'assabento per un tuit -i un article posterior del Conseller Huguet- de la mort d'en Joan Carles Vilalta. Vaig tenir la sort de conèixer en Joan Carles, compartint experiència de govern, i puc afirmar amb coneixement de causa que la seva tasca fou ingent, renovadora i innovadora, i molt rellevant per al futur del país.
I és que en Joan Carles tenia el país al cap. En la seva amplitud total -de Salses a Guardamar-, es coneixia cadascun dels racons i històries que han anat conformant la nostra identitat. De fet, tenia tot el patrimoni del país al cap, i li anava donant forma en el format de "productes turístics" -que és com parlen la gent de turisme avui en dia-, que calia posar en valor. Per això, els darrers anys, el turisme del país es basa molt més en la cultura i molt menys en sol i platja, i s'ha escampat molt més enllà del litoral a l'estiu i les pistes d'esquí a l'hivern.
Convençut del potencial del país i de la necessitat de disposar d'estructures d'estat, per tal de desenvolupar el turisme del nostre país, no va defallir en trobar les aliances econòmiques necessàries dins del sector per fer créixer aquesta mirada de contingut nacional en el món del turisme. I hi afegia un treball tècnic extraordinari, amb instruments com el Pla estratègic de turisme de Catalunya, l'Atles dels recursos turístics, el compte satèl·lit del turisme, el catàleg d'icones turístiques, el pla d'intangibles, ... Eines totes elles on la cultura hi jugava un paper fonamental. I és que, amb ell, se'n va un dels aliats més potents que ha tingut la cultura dins del sector turístic.
De fet, que s'estimava el país se li notava amb el que, m'imagino, devia ser una de les seves grans passions: explicar la història. (Per exemple, aquest és el text seu d'una presentació sobre la batalla de l'Ebre). Sempre que et reunies amb ell, acabava exposant el perquè històric de la proposta. Recordo molt especialment com n'estava de satisfet d'una sèrie de guies turístiques amb noves rutes culturals, que trencaven la visió gairebé comarcal que tenim del turisme. els Camins de l'Abat Oliva, la geografia mítica de Verdaguer, un viatge pel Pirineu Comtal, el Camí de Sant Jaume, la Catalunya jueva, o els escenaris de la guerra del Francès a Catalunya. Guies que mostren com es pot gaudir de Catalunya tot aprofundint en la nostra història i cultura, i promovent el desenvolupament econòmic sostenible de cada racó del país.
En els moments en què ens trobem d'il·lusió col·lectiva, ben segur que en Joan Carles estaria gaudint del moment, com a gran patriota que era, i imaginant com explicar el país més enllà de les nostres fronteres. No és cap tòpic dir que trobarem a faltar la seva capacitat de definir estratègies en els nous escenaris que se'ns obren.
Estic convençut que, en el cel dels patriotes, haurà començat ja a posar fil a l'agulla de noves rutes celestials per al turisme d'altura.

Els adéus, però, sempre arriben a tongades. Com ja ens anem acostumant darrerament, el desenllaç arriba abans d'hora a gent que no li toca, de forma totalment injusta. I avui mateix, hem de dir adéu també a en Jordi Castellanos, catedràtic de filologia a la UAB. Però, sobretot, en Jordi és la persona que em va ajudar a descobrir amb els seus llibres àmbits literaris fins aleshores impensables per a un jove estudiant de BUP. Li he d'agrair el fet de permetre'm endevinar que Els sots feréstecs s'esdevenia ben a la vora de casa, i tot el conjunt del moviment del modernisme literari, que fou l'avant-sala a tot un món literari molt més ampli com és de la nostra literatura. En el cel dels literats, ara podrà gaudir de la conversa amb tots aquells que va estudiar amb tant de deteniment.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Anna Ballbona. Conill de gàbia

Si seguiu els tuits de l'Anna, veureu que, gairebé diàriament, pren el tren -o s'entafora dins d'una de les gàbies de conills de la renfe, si ho preferiu- i deixa fluir la seva generosa capacitat d'observació de la realitat, contrastant-la en directe amb tots els seus seguidors. Guixa flaixos de vida retallada, amb comentaris sorprenents, mirades subtils i detalls corprenedors -o desmoralitzadors- que ens arriben puntualment amb les seves piulades, com a contrast de l'estat deficient de les infraestructures del país, també les humanes. Al tuíter, sembla que digui: tu xiula i riu, és la manera.
Després de fer-nos saber que la mare que la renyava era un robot, que no para de córrer per les carreteres d'aquest país i de deixar-ne constància pels Nous que troba per escriure-hi, i que emana radiacions per tot arreu, ara ho veu clar i ens acaba de deixar la recepta per a cuinar Conill de gàbia, mentre es passeja pels combois de trens i autobusos fugint cap al no-guió pels rodals de la comarca.


De nou entonen la mandra i l'abúlia
l'òpera estrident i repetitiva
com la música dels vagons de ferro,
sempre és un clímax horari i exacte:
als rodals de les quatre de la tarda
és quan la mandra es multiplica en mandra.

Si fem cas als que hi entenen, amb aquest llibre de poemes, tal i com diu Francesco Ardolino al pròleg, l'Anna ha perfeccionat el llenguatge, el discurs ha assolit una cohesió ambiciosa i les anècdotes han estat reduïdes a una mínima unitat fisiològica. En resum, ha afinat les seves eines musicals, ha esmolat el seu estilet semàntic i ha sabut construir un univers poètic sobre la base d'una quotidianitat real i alhora visionària.
L'Anna Ballbona, doncs, forma part ja d'una nova generació de Xammars, Sindreus i Maspons, periodistes sorneguers del Vallès, que jugaven amb les paraules i la vida, i que a la nostra comarca van fent forat, amb els seus versos enverinats, punyents i a la vegada relaxats. Per molts poemes més!

Just ahir vàrem poder gaudir d'una lectura de poemes i altres textos seleccionats per l'Anna, per commemorar el 72è aniversari de l'afusellament del President Companys en mans feixistes. Concisa i directa, ens mostrà les reflexions de Xammar sobre el President, i ens oferí un garrotuit de la seva pròpia collita, ben oportuna en aquest moments de xoc de trens:

Wert és un senyor ministre
que les fot a tort i a dret.
Arriba a ser tan sinistre
que ens vol espanyols de pet.
...