dimarts, 23 d’octubre de 2012

Fills de la Constitució

Aquest grup de vint-i-cinc persones són els Pares -i mares- de la Constitució islandesa.
Tot i que evito parlar de política en el bloc, de tant en tant se me n'escapa alguna. I, mogut per una sana enveja, no puc deixar de comentar el procés que ha portat a Islàndia a aprovar la seva nova Constitució. Obert, plural, participatiu, amb un ús intensiu de les xarxes social, generat per una comissió de vint-i-cinc ciutadans, de diversos orígens i condicions, que formen el Consell Constitucional, i que avui passen a ser els Pares de la Constitució islandesa, ara ja aprovada en referèndum. Una prova evident que avui en dia encara hi ha molt camí per innovar, també en política. (Tot i amb això, només dos terços dels islandesos van votar a favor i no és clar si podrà tirar endavant perquè la participació no va arribar al 50%). El fet rellevant, però, és que Islàndia està sortint de la crisi econòmica i política amb un procés ben diferent del que estem vivint nosaltres.
El contrast amb el nostra cas, doncs, és immens. ...

Per començar, cal mirar qui la va redactar. Així, amb el sobrenom de Pares de la Constitució, s'anomenen els set ponents constitucionals que, com a la pel·lícula d'en Kurosawa, es varen enfrontar al poder establert a l'estat espanyol i varen redactar un text que garantia tots els drets haguts i per haver. Set experts juristes -teòricament- que lliurement varen arribar a un pacte que satisfeia a totes les parts. Jo era un marrec quan, encara ho recordo, el meu pare em va explicar que havia votat en blanc perquè aquella llei suposava un avenç respecte a la dictadura, però encara era lluny dels desitjos dels catalans.
Ara bé. Fins fa ben poques setmanes, però, no hem sabut que la cosa no va anar ben bé així. Fa pocs dies, el professor Enric Casulleres, de la Universitat de Vic, va enviar una carta a Herrero de Miñón, un dels set ponents constitucionals, en la qual explicava una anècdota fins ara desconeguda: la intervenció militar directa enmig del procés de redacció del text constitucional. I és que, pel que sembla, a partir de l'arribada d'un sobre amb un segell de l'Exèrcit espanyol, s'incorporà íntegrament el títol pel qual s'al·ludeix a la indissoluble integritat del territori espanyol. Tots aquests anys, doncs, se'ns ha amagat la participació directa de l'Estat Major de l'Exèrcit en la redacció del text constitucional. Podríem dir, sense cap mena de dubte, que cal afegir el col·lectiu militar dins del concepte de Pares de la Constitució. Una Constitució, doncs, basada en la força de l'amenaça de l'ús de la violència per part de l'estament militar.
Un altre aspecte rellevant de la Constitució és qui la va votar. I és que, si els càlculs no em fallen, només aquells que tenen avui en dia més de 55 anys la podien haver votat. 1 és que es tracta d'una constitució del segle XX, i no pas del segle actual. Per això, la gran majoria de la població la sentim tan llunyana. (A més d'afegir-hi que aspectes com la monarquia, el masclisme o la pena de mort -encara en vigor en cas de guerra-, per posar alguns exemples, que avui en dia són perfectament anacrònics).
Amb el temps, la inutilitat de la Constitució espanyola encara s'ha fet més evident. No cal dir-ho, però qüestions com la Unió Europea, l'Euro, la immigració, la crisi o la presència d'internet, per citar-ne només alguns de rellevants, no eren ni tan sols imaginables en aquells moments del segle passat. I, amb el pas dels anys, s'ha demostrat que és ben inútil -i fins i tot contraproduent- per a les aspiracions del poble de Catalunya.
Resumint, doncs, tots nosaltres som uns Fills de la Constitució, i molts en són ja néts! I amb la sorpresa afegida que, entre els Pares, hi trobem els militars. És normal, doncs, que vulguem marxar de casa. Quina enveja dels islandesos!