Anna Ballbona. Conill de gàbia

Si seguiu els tuits de l'Anna, veureu que, gairebé diàriament, pren el tren -o s'entafora dins d'una de les gàbies de conills de la renfe, si ho preferiu- i deixa fluir la seva generosa capacitat d'observació de la realitat, contrastant-la en directe amb tots els seus seguidors. Guixa flaixos de vida retallada, amb comentaris sorprenents, mirades subtils i detalls corprenedors -o desmoralitzadors- que ens arriben puntualment amb les seves piulades, com a contrast de l'estat deficient de les infraestructures del país, també les humanes. Al tuíter, sembla que digui: tu xiula i riu, és la manera.
Després de fer-nos saber que la mare que la renyava era un robot, que no para de córrer per les carreteres d'aquest país i de deixar-ne constància pels Nous que troba per escriure-hi, i que emana radiacions per tot arreu, ara ho veu clar i ens acaba de deixar la recepta per a cuinar Conill de gàbia, mentre es passeja pels combois de trens i autobusos fugint cap al no-guió pels rodals de la comarca.


De nou entonen la mandra i l'abúlia
l'òpera estrident i repetitiva
com la música dels vagons de ferro,
sempre és un clímax horari i exacte:
als rodals de les quatre de la tarda
és quan la mandra es multiplica en mandra.

Si fem cas als que hi entenen, amb aquest llibre de poemes, tal i com diu Francesco Ardolino al pròleg, l'Anna ha perfeccionat el llenguatge, el discurs ha assolit una cohesió ambiciosa i les anècdotes han estat reduïdes a una mínima unitat fisiològica. En resum, ha afinat les seves eines musicals, ha esmolat el seu estilet semàntic i ha sabut construir un univers poètic sobre la base d'una quotidianitat real i alhora visionària.
L'Anna Ballbona, doncs, forma part ja d'una nova generació de Xammars, Sindreus i Maspons, periodistes sorneguers del Vallès, que jugaven amb les paraules i la vida, i que a la nostra comarca van fent forat, amb els seus versos enverinats, punyents i a la vegada relaxats. Per molts poemes més!

Just ahir vàrem poder gaudir d'una lectura de poemes i altres textos seleccionats per l'Anna, per commemorar el 72è aniversari de l'afusellament del President Companys en mans feixistes. Concisa i directa, ens mostrà les reflexions de Xammar sobre el President, i ens oferí un garrotuit de la seva pròpia collita, ben oportuna en aquest moments de xoc de trens:

Wert és un senyor ministre
que les fot a tort i a dret.
Arriba a ser tan sinistre
que ens vol espanyols de pet.
...
Què en diu l'editorial?

Anna Ballbona (Montmeló, 1980) viu a la Garriga, al Vallès Oriental. Ha estudiat Periodisme i Teoria Literària i Literatura Comparada. Exerceix de periodista i de crítica literària. És redactora al diari El Punt Avui i col·labora amb EL 9 NOU del Vallès Oriental i EL 9 Esportiu. El seu primer llibre de poemes va ser La mare que et renyava era un robot, amb què va guanyar el Premi Amadeu Oller del 2008 per a poetes joves. Té cinc poemes inclosos en l’antologia Quàntiques: 10 poetes joves amb diferencial femení (Aula de Poesia de la UAB, 2008). Una de les seves fixacions són els escriptors de preguerra: els va reivindicar, per exemple, amb l’article “La ironia que ens manca”, guardonat amb el Premi Salvador Reynaldos de Periodisme, dins dels Premis Recvll de Blanes (2009). Manté el blog “Radiacions” i ha participat en altres experiències blocaires. Corre i de tant en tant fa alguna mitja marató.

Conill de gàbia planteja un joc que parteix de l’intent d’acostar-se a una certa realitat exterior i interior, d’escrutar-la i fins i tot d’escatir-la. Per això des del “Dietari” inicial, un bloc de 24 poemes on una tercera persona sembla despullar-se, i a través de les següents parts del llibre, el mirall es va tombant progressivament i completant un recorregut de revolts i racons canviants, que ensenyen dubtes, inconcebibles, interrogants, impossibles i algun efecte de triomf; un poemari on, com remarca Francesco Ardolino al pròleg, el llenguatge s’ha perfeccionat, el discurs ha assolit una cohesió ambiciosa i les anècdotes han estat reduïdes a una mínima unitat fisiològica, just al damunt de l’evanescència dels seus continguts, i on Anna Ballbona ha afinat les seves eines musicals, ha esmolat el seu estilet semàntic i ha sabut construir un univers poètic sobre la base d’una quotidianitat real i alhora visionària.