dissabte, 24 de desembre del 2011

El nadal que no vam tornar a casa

No hi ha millor Nadal que aquells que recordem de la nostra infància. I ara que estem immersos en la crisi, ens pot semblar que qualsevol altre és millor que el present. Però va haver-hi uns anys, just després de la guerra, que molts catalans varen viure uns quants Nadals a l'exili, ben difícils de superar per la situació del moment, plens d'incertesa pel que els esperava, però amb la il·lusió que tota la foscor de l'imperi espanyol no seria per sempre i el seu retorn seria possible.
Per això, aquest és el segon Nadal que rellegeixo aquesta selecció de textos que formen part dels moments més durs de la nostra història, recull de proses i poesies que evoquen l'exili des del punt de vista del sentiment més íntim, de la nostàligia més pregona, de la sorprenent barreja de descoratjament i d'esperança del primer Nadal un cop acabada la guerra, el Nadal del 1939. Tot contrastant amb el primer Nadal feixista -senzillament, el Nadal d'un altre país- en Quim Torra proposa textos catalans d'exili, d'Eugeni Xammar, Josep Pous i Pagès, Avel·lí Artís, Agustí Barra, Pere Coromines, Ambrosi Carrion, Ventura Gassol i els germans Carles i August Pi i Sunyer, Emili Vigo, Jordi Vallès, Joan Ferrer, Gràcia B. de Llorenç o F. Garcia -Trabal, recollits de revistes d'exili catalans a París, Buenos Aires, Xile, Ciutat de Mèxic, o dels camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram.
Des de París, Eugeni Xammar escrivia, el gener de 1940:
...
Neus de les altres muntanyes, dies clars del Vallès, nits humides i ploviscoses de Barcelona, tempestats de la mar, hores tèbies i assolellades del camp de Tarragona i de la Costa de Llevant, vents gelats de la Plana de Vic... Harmonia i contrapunt de l'hivern a Catalunya. Els catalans escampats pel món enyoren aquest hivern a Catalunya, com enyoren, de la pàtria estimada, la primavera, l'estiu i la tardor, els dies i les nits de tot l'any, el pas dels ocells i de les hores, el baf de la terra i les postes de sol. I l'enyorança és més punyent ara que mai, ara que ha caigut damunt de Catalunya l'altre hivern, l'hivern de tot l'any que ja fa anys que dura i que no sabem quants anys durarà, l'hivern que glaça l'esperit i endola l'ànima, l'hivern que escampa la mort i la tristesa per tota la terra catalana, a la vall dAran i a la Ribera de l'Ebre; al Pla de Lleida i al Cap de Creus.
N'hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mài,. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l'esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells, en el soci de l'Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castanys, en el metge Morell. Al ple de l'hivern, ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya.
Bon Nadal a tothom!

Medalles de la ciutat 2011



a en Joan Bretcha, a títol pòstum, en Donat Puig i en Miquel Roca. Enguany, l'acte -digníssim, com sempre- ha estat més emotiu per la Medalla a en Joan Bretcha, que ens va deixar molt abans del que li tocava.
En Joan representava el ciutadà implicat en tot allò que feia. Des dels seus inicis amb l'escoltisme, va anar deixant petja a totes i cada una de les entitats de les que va formar part i de les persones amb les que es va creuar. Aquests mesos, tots els seus amics han volgut deixar-ne constància en formes i homenatges diversos; el darrer, el kilòmetre vint de la Mitja. La ciutat el troba molt més a faltar del que sembla a simble vista. I és que queden molt poques veus tan crítiques i a la vegada amb idees positives, des de la societat civil, com la que ell representava, amb la capacitat innata de saber veure'n les mancances i, de seguida, posar-se a actuar per corregir-les, sempre amb un somriure i un cop de ma. Amb tot el que va fer, n'hi ha per treure's el barret!
En Donat Puig, mestre republicà, tot un segle preocupat per l'educació dels més joves, per construir un futur del país que ha de venir, però no arriba mai. L'ofici de mestre que mai es valora prou, i que ell porta amb orgull, elegància i dignitat encara als seus més de noranta anys d'edat. Durant molts anys, la ciutat s'ha anat fent un nom sota el paraigua de "ciutat educadora", on s'hi apleguen una bona colla de persones, mestres de professió, que han abocat el seu esforç per convertir les generacions que els segueixen en ciutadans compromesos, amb la gent, el país i el món que ens ha tocat viure. Una persona que ha intentat portar a la pràctica el somni republicà per una escola lliure i catalana, avui més en perill que mai, amb un govern popular que té clar que en l'educació dels més joves s'hi amaga el futur del nostre país.
En Miquel Roca, el granollerí més internacional -que no universal- del món de l'esport. Portant aquest esport que no es pot deslligar del nom de la ciutat per tot arreu. I gestionant-ne també el seu futur, fent equilibris entre els que el volen com un esport amb capacitat per a l'educació i formació de les persones i aquells que en volen obtenir beneficis econòmics.
Un agraïment de la ciutat a gent senzilla, honesta, treballadora, arrelades en el seu passat i sempre amb la mirada posada en el futur. I que són exemple per a tots per a la ciutat d'ideals que volíem bastir.

diumenge, 11 de desembre del 2011

La Marxa de la Roca

Una de les moltes vistes precioses de la Marxa
Elskekorrenmolt són una colla de gent trempada de la Roca, amants de l'atletisme i la natura i a qui no els fa por preparar-ne alguna de sonada de tant en tant. Per això, constituïts com a entitat, ja fa trenta anys -segons diuen al web- que es dediquen a organitzar la Marxa de la Roca, entre altres curses. (La més interessant i divertida, la caminada nocturna de La nit de les bruixes, que fan a finals de juliol, amb síndria i "sustos" diversos inclosos al llarg del recorregut. Val la pena fer-la en família, i cal estar preparats per no espantar-se!).
La meva segona cursa, doncs, m'ha permès tornar als anys de primària, a l'Escola Sant Jordi -actual IES de La Roca-, on es donava la sortida a la setena Marxa de la Marató de TV3, amb un parell de recorreguts de prop de 10Km i 14Km, però, sobretot, ple de pujades i baixades, que et deixaven ben baldat. Fins a mig camí de Santa Agnès, es comença a pujar per darrera de la Roca Village -aquell poblet comercial que anuncien a tots els centres d'informació turístics de França, i que avui estava tancat- fins als turons del Parc de Belloch. A partir del punt d'avituallament, es va carenant fins a travessar l'autopista i el tgv. Un païsatge ben bonic, que permet contemplar la plana vallesana i els racons amagats d'aquest municipi tan gran i trinxat que és La Roca.
Al final, una digníssima xocolata amb coca refeia els ànims de qualsevol, congelats per la humitat del matí. (La única pega que hi he trobat, fàcilment solventable per a futures ocasions, és que al responsable de la megafonia de l'acollida no se li acudís de llevar-se encara més d'hora, comprar el Disc de la Marató i posar-nos les cançons que conté per rebre'ns a l'arribada, enlloc de torturar-nos amb cançons indignes, fins i tot, del pitjor comiat de solter que us pugueu imaginar). I esperem que els beneficis -per la Marató- hagin estat molts!

dilluns, 14 de novembre del 2011

Tintín i el secret de l'unicorn

Quin film de l'Spielberg més bo!
I és que jo sóc d'aquells tintinaires que, davant de l'etern dilema sobre què és millor, si el llibre -el còmic, en aquest cas- original o la seva adaptació, el que no hi ha és dilema. Són dues coses ben diferents, casacuna amb els seus mèrits. El llibre d'Hergé sempre serà el llibre, l'original, on l'autor hi aboca les seves intencions reals i, sobretot, aquell que ens va permetre descobrir el personatge -els molts personatges, en aquest cas- i fer-los ben nostres (posar-los veu al nostre gust, donar el nostre ritme a l'aventura, anar endavant i enrera de la història quan no l'entenies, parar de llegir en una pàgina i continuar l'endemà -ah, no! això era impossible!) ... I la pel·lícula és tota una altra cosa, ben diferent, i que té tots els valors que hi aporta el seu director -aquest cop, no hi ha actors que valguin, i on se'ns dirigeix per la trama al ritme d'Spilberg. En tot cas, es pot discutir la fidelitat a l'original. Però en aquesta ocasió, excepte que els rètols que surten durant la pel·lícula són tots en anglès, s'hi veu ben reflectit l'esperit d'en Tintín, en Milú i el Capità Haddock. (Per cert, que a casa l'hem pronunciat tota la vida amb la hac muda, i no aspirada, com fan al film). Per tant, el millor que podeu fer és no perdre-us-la. I després, discutiu tant com volgueu sobre l'ou o la gallina.
La gran pega de tot plegat, però, és l'exil·li cinematogràfic al que ens veiem obligats els granollerins que volem veure una pel·lícula en la nostra llengua. No hi ha Lleis del cinema que valguin, ni acords del Govern amb les empreses distribuidores. Els cinemes Òscar de la nostra ciutat es passen pel forro qualsevol voluntat i intent per avançar en aquest sentit, i s'alien amb els dolents de la pel·lícula -en aquest cas, l'Ivanovitx Sacarina- per anar contra el català. Sort que admeten el programa CINC, que organitza el Consorci de Normalització Lingüística, i amb això deuen considerar que ja es renten la cara. Però fa temps que no podem veure una estrena de cap pel·lícula doblada al català, mentre que continuen omplint les sales de xavalla cinematogràfica, tota doblada a l'espanyol. (I això que, fins i tot, aquest cop se n'ha fet un videojoc en la nostra llengua!) Llamp de llamp, a Granollers volem veure Tintín en català!
De fet, però, hauria d'haver començat explicant que, a casa, la infantesa va estar marcada per els Tintín i els Cavall Fort, i les històries que ens proporcionaven uns i altres. Cada un dels volums dels Tintins es correspon a una de les nostres dents, en un regal desitjat a més no poder que ens portaven els angelets sota el coixí, que també devien ser uns grans fans d'en Tintín. Tres germans per no sé quantes dents, i ja teniu tots els àlbums amb les seves aventures. I, sobretot, aprenent a renegar amb els insults del capità Haddock. (Cal dir que, a la pel·lícula, hi afegeixen un Carallufa prou encertat!).

La bona notícia, però, ens la proporciona el mateix Spielberg, que s'ha quedat amb els drets i ha acordat de produir la millor sèrie de TV3, Polseres Vermelles. Ara, que amb aquest caràcter mogut que imprimeix l'Spielberg a les seves pel·lícules, no sé com s'ho farà per produir alguns dels capítols. Si més no, la cursa en cadira de rodes per dins de l'Hospital pot ser espectacular! A casa, estem tots impacients per veure'n el desenllaç.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Care Santos. Em venc el pare

Seguint amb els llibres familiars, aquest cop m'he empassat d'una revolada Em venc el pare, de la Care Santos, i amb il·lustracions de la Mercedes Marro Gros (que són uns cognoms ben indicatius del que passarà amb la història que explica!). De fet, el títol és temptador per un pare com jo que ja comença a veure com, en més d'un moment, les seves filles no dubtarien a posar-lo a la venda enmig d'una parada de rampòines a sota la Porxada.
La Nora, la protagonista, dubta de tenir el pare perfecte -un presentador de televisió a l'atur- tal i com el veuen les seves amigues. I arriba a fer-se el seu propi Decàleg (com es deu dir una norma amb dinou punts?), del tipus: El pare perfecte mai no vol que endrecis l'habitació i mai no et demana els deures, o bé sempre té ganes d'anar a qualsevol lloc divertit. Consultades les meves filles, hi coincideixen en tot, afegint-hi, però, un darrer punt que digués El pare perfecte mai no ens deixa en ridícul davant de les nostres amigues!
Sort en té, al final, del seu millor amic, l'Òscar -inventor de la patalata, la tortulí, la pastill ade convertir aigua en batut de xocolata, el robot de fer deures o el fabulós comandament a distància per a pares i mares!- que l'ajudarà a resoldre el problema.
Llàstima del final, un xic massa televisiu. Però això no treu que, per qüestions d'igualtat de gènere -o de quotes, si ho preferiu- em proposi de regalar a les meves filles la primera part -Em venc la mare-, perquè, en cas de crisi, tinguin més idees d'altres opcions que només les de vendre'm a mi!

diumenge, 6 de novembre del 2011

La ministra i el comerç d'armes

Una de les qüestions que fa posar més els pèls de punta és mirar amb deteniment l'activitat armamentística espanyola, responsabilitat directa del Ministerio de Defensa. És evident que la premsa en general no fa mai gaire cas del que hi ha al darrera de la venda d'armament i dels guanys que l'Estat espanyol n'obté, ni les inversions en la indústria de guerra -per molt que la dissimulin amb eufemismes com ara indústria de defensa- o de la despesa en la recerca militar. No veureu mai cap d'aquests diaris que diuen investiguar el més mínim senyal de corrupció a l'administració que expliqui com es porta a terme la compra-venda d'armes per part d'indústries -també catalanes- que no tenen escrúpols en omplir d'armament a països en conflicte i dictadures del tercer món, sense cap respecte pels Drets Humans. És, segurament, el sector on la transparència brilla més per la seva absència, no fos cas que fossin acusats d'espionatge!
Per això, no em puc deixar de mirar l'ara candidata Chacon, més enllà del Polònia, com la responsable de bona part d'allò que denuncia l'Informe que acaba de publicar el Centre Delàs de Justícia i Pau, amb el títol de El Controvertit Comerç d’Armes Espanyol, un Negoci Secret 2001 - 2010 . Com tampoc mai he pogut deixar de veure l'ex-ministre Narcís Serra com la persona que venia els tancs que ens varen mostrar en els camps de refugiats sahrauins, capturats a l'exèrcit marroquí. Ni puc deixar de veure en el Rei dels espanyols la imatge del comercial més eficient -i prou que s'hi ha lucrat!- a l'hora de vendre armament a qualsevol sàtrapa d'arreu del planeta! Armes, moltes d'elles, que serveixen a règims tirans i militars corruptes, malgrat que se'ns continua venent com que cooperen en missions de manteniment de la pau. Quina vergonya!
Com que tot això no sortirà en campanya electoral, trobo oportú que el Centre Delàs ens recordi que, en moments com aquests, també podem votar per la pau i contra les guerres. Tot i que el que ens espera, en aquest sentit, sembla clar que sortirem del foc per anar a caure a les brases!
Per qui no el vulgui llegir sencer, aquí en té el resum executiu de l'Informe: ...

dimecres, 2 de novembre del 2011

Indústria editorial 2.0: tendències, oportunitats i reptes davant la digitalització del llibre

Acaba d'aparèixer un nou volum de les interessants anàlisis sectorials que edita l'Observatori de Prospectiva Industrial -ara transformada en una simple Àrea de Desenvolupmanet Empresarial d'Acc1ó-, dedicada en aquesta ocasió a analitzar el sector editorial: Indústria editorial 2.0: tendències, oportunitats i retpes davant la digitalització del llibre. El treball, realitzat per Javier Celaya i Teia Rodeja, resulta una eina imprescindible per plantejar els futurs moviments del món del llibre per a la seva modernització, així com per definir polítiques de futur en el sector des de l'administració.
Des de la prospectiva, s'ajuda a preveure escenaris futurs, i a donar pistes sobre com encarar-los. No es tracta, doncs, d'una previsió de futur en sí, sinó de mirades sobre possibles situacions, deixant sempre clar, però, que també dependrà de la nostra actuació -tant dels consumidors com de l'administració- que s'arribi a un escenari o altre, en funció també, a més de moltes altres variables, de les polítiques que s'hi apliquin. En aquest cas, l'encàrrec del treball prové de l'anterior orientació de l'ICIC - l'Insitut Català de les Indústries Culturals, pensat a fomentar la innovació en el sector. En Ton Lladó, l'antic director, amb tot el seu equip, s'hi va esmerar de valent per tal que el conjunt del sector editorial fes un salt qualitatiu, tenint present el futur tecnològic accelerat que els venia a sobre i la importància del conjunt de la indústria editorial per a la cultura i l'economia del nostre país. És clar que si aquest sector no mou fitxa aviat, haurà d'afrontar en pocs anys una important i veritable reconversió industrial.
Tot i que el treball no l'he llegit sencer encara -ja en farem un comentari més extens més endavant- m'agafo a la nota de premsa per explicar-ne el contingut:
Ens trobem en un moment de transformació on la indústria editorial s'ha d'adaptar a noves tendències i oportunitats fruit de la digitalització del llibre i dels continguts en general. Aquest treball presenta aquests canvis que viu el sector així com els reptes estratègics identificats, i proposa línies d'actuació per a reforçar la situació competitiva de les empreses del món editorial.
La indústria editorial catalana, que factura més d’1.400 milions d’euros i ocupa més de 5.000 persones, viu un canvi important que afecta a tota la cadena de valor: des dels creadors i editors, passant per la indústria gràfica i les empreses de distribució.
Factors com el preu dels lectors de llibres digitals, l’expansió dels mercats, la tecnologia dels dispositius de lectura, nous agents, la interrelació i multifuncionalitat dels dispositius, entre molts altres, estan accelerant la transformació del sector editorial amb nous models de negoci dins el sector.
Les empreses tenen l’opció d’aprofitar grans oportunitats de negoci que ofereix aquest nou entorn digital. Però l’edició del llibre no es quedarà tan sols en la digitalització, aquesta evolucionarà cap a uns continguts enriquits i expressament creats per ser vistos i llegits en pantalla. L’editor, per tant, haurà de pensar els llibres d’una altra manera, contractar d’una altra manera, produir d’una altra manera i promocionar d’una altra manera.
I el document explicita quatre grans línies d’actuació importants a tenir en compte per als nous editors digitals:
  1. Formació en edició i màrqueting en línia per adquirir noves habilitats que serveixin per estructurar els fluxos de treball de manera diferent.
  2. Innovació. Caldrà tenir en compte quins criteris incideixen en la complexitat dels projectes (continguts, de disseny i tecnològics).
  3. Distribució i internacionalització. Per al comerç electrònic és important un lloc web molt ben elaborat, fort i visible.
  4. Gestió del coneixement, emfatitzant la importància del treball col·laboratiu.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Florence Noiville. Soy economista y os pido disculpas

Un llibre que m'ha tornat un munt de records a la memòria sobre els meus anys en una escola superior d'administració i direcció d'empreses que hi ha just a sota del monestir de Pedralbes barceloní. (Per cert, un dels racons més tranquils i bonics de Barcelona).
L'autora, la Florence Noiville és una persona que va clarament a contracorrent. A La Contra la titllen d'"empollona rebel", quan ella s'ha forjat un molt bon nom en el món del periodisme literari després d'haver renunciat a una prometedora carrera per entre les multinacionals del món dels negocis. I és que, sobretot, es permet acusa les escoles de negoci que només ensenyen a mirar d'obtenir el màxim benefici possible, sense cap més consideració. I els seus ex-companys s'hi han dedicat, tots aquests anys, en cor i ànima. (De fet, per la seva escola hi van passar personatges com l'Strauss-Kahn).
És ben veritat que els anys vuitanta, els llicenciats veien davant seu que se'ls desplegava l'alfombra vermella, tant si es dedicaven a les finances -els golden boys- o al màrqueting -els high pots. I més quan aprenien, fonamentalment, amb el mètode MMPRDC, és a dir, Make More Profit, the Rest we Don't Care about, que vol dir ni més ni menys que el tot s'hi val per guanyar diners.
El problema, però, no és tan la formació que es practicava, com la incapacitat de les escoles per a percebre durant els darrers deu anys els nombrosos signes que feien pensar que l'economia capitalista, portada a límits extrems, podia pura i simplement descarrilar. Per tant, la qüestió fonamental és sobre la responsabilitat de les grans escoles de negoci actuals davant dels canvis que s'haurien d'introduir amb urgència en l'ensenyament per aprendre la lliçó que pot extreure's de la crisi.
I retreu que les bones intencions que semblaven portar -les càtedres de comerç just, d'empresa social, d'empreses alternatives i fins i tot d'ONGs- han quedat en un no-res, i són ara totalment marginals.
Finalment, també explica que el propòsit del llibre és alertar i despertar consciències, especialment les dels responsables d'aquestes escoles, per tal que canviïn el sistema d'ensenyament que s'hi dóna. I, sobretot, per demanar que aportin principis i valors als futurs dirigents de les empreses d'arreu del planeta, més enllà d'intentar pujar en el rànquing de les escoles de negoci d'arreu, i és que els rànquings mai han creat un projecte pedagògic.
El llibre està farcit de citacions literàries -que es noti l'ofici- i d'anècdotes sobre ex-companys seus, ben poques que aportin optimisme. Cal ressaltar la conversa amb el Professor Yunus, premi Nobel de la Pau el 2006 conjuntament amb el Banc Grameen, la seva experiència esperançadora de microcrèdits per a dones pobres a Bangladesh.
Evidentment, recomanaré el llibre als meus ex-companys en el proper sopar. ...

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Nova Comunicació de la UE sobre RSC

Ahir mateix, Brussel·les va publicar un nou i important document sobre la Responsabilitat Social Corporativa. Es tracta de la Comunicació titulada Responsabilité social des entreprises: una nouvelle stratégie de l'UE pour la perióde 2011-2014, que suposa un canvi en l'accent que la UE donava a aquesta matèria dins de la seva política empresarial. Sembla que, per fi, comencen a prendre's seriosament les possibilitats que suposa la RSC per a un nou model de desenvolupament econòmic arreu del continent.
Com que es tracta d'un altre nou document, només en edició en anglès i francès, m'atreveixo a publicar-ne la traducció (com sempre, excuses pel nivell) al català, esperant que algun dia la nostra llengua sigui reconeguda com a llengua oficial, a efectes si més no de la publicació d'aquesta tipologia de documents.
De moment, començo per la Nota de Premsa, i els propers dies aniré publicant el document sencer. ...

Tocats pel clarinet!

L'OCGr, dirigida per en Francesc Gullén, en una fotografia un xic antiga
Això és el que hauríem de dir després d'aquest cap de setmana amb el clarinet de protagonista. Per començar, s'encetava el 35è cicle de Jazz del Casino amb un aperitiu com és la Barcelona Stride Band, on l'Oriol Romaní, un clarinetista de tall clàssic que havia format part de la Locomotora Negra anys enrera -i en la que encara torna a pujar de tant en tant- ens congracià amb uns quants temes de dixieland i swing tradicional. Cal dir, però, que l'ànima musical del grup és en Marcelo De Castro, intèrpret experimentat del washboard -la fusta de rentar roba!-, que du el jazz i Granollers al fons de l'ànima. I els acompanyaven l'Òscar Font al trombó i cantant algun tema prou divertit, en Bernat Font al piano, dominant l'estil stride, i el també vallesà Fèlix de Blas a la tuba. Una nit en què el Casino semblava trobar-se enmig de New Orleans, amb tot de gent que, tots ells, estan Tocats pel jazz!
El segon concert, de toc encara més clàssic, fou el de l'Orquestra de Cambra de Granollers. El darrer gran concert que dirigia en Francesc Guillén a casa nostra, en record d'en Carles Riera, mort ara farà dos anys. I per això ens regalà dues perles de Mozart -en Carles n'era el fan número 1!- per escoltar, dedicades al seu gran amic.
Per començar, el Concert per a clarinet kv. 622 en la major, relaxant, malencònic, i perfecte en la seva orquestració i desenvolupament. És un plaer descobrir com totes les peces d'un puzzle encaixen entre sí, veure com qualsevol intent de la melodia per escapar-se, acaba tornant al punt d'inici, i trabant amb el conjunt de l'obra; un d'aquells casos en els quals te n'adones que les matemàtiques i la música tenen molt a veure. Un concert que Mozart dedicà al seu gran amic Anton Stadler, i que en Joan Enric Lluna, excel·lent clarinetista valencià, al seu torn li dedicà a en Carles, a qui definí com un home generós, bo, savi i, sobretot, amb un sentit de l'humor intel·ligent. L'elogi de l'amistat, doncs, fet música.
La segona peça, la Simfonia núm. 40 kv 550 en sol menor, inquietant, és sovint qualificada com a tràgica. La veritat és que la seva execució, emotiva a més no poder, ens feia pensar en el moment crític en què es troba l'Orquestra, després dels mots introductoris d'en Francesc, esperant que se li defineixi el seu futur més proper. Però amb un final, això sí, digne d'un geni com Mozart.
En resum, un cap de setmana tocats, també, pel so del clarinet i el record d'en Carles.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

La primera cursa

Sempre hi ha una primera vegada, i aquest diumenge va ser el dia esperat. Després d'un mes entrenant-me, més aviat a mig gas, per arribar a córrer algun dia la Mitja, ahir vaig córrer la meva primera cursa. Es tracta de la primera Cursa popular en benefici de la Salut Mental. Un total de 10 quilòmetres, que vaig complir amb una mica menys de l'hora. Un ritme que, per als debutants com jo, és prou correcte, segons diuen els entesos, que per aquí n'està farcit.
Ben mirat, aquesta activitat de córrer és prou absurda. Senzillament, posar-se a accelerar un cos que només està preparat per caminar i poc més, per cansar-se i tornar al mateix punt de partida, no sembla que tingui gaire alicient. Ni tan sols es pot dir que veus el paisatge -la llera del riu fins a Can Cabanyes i tornar fins les pistes d'atletisme- quan valdria molt la pena fer el mateix recorregut, però en una excursió tranquil·la, disfrutant de les vistes i l'entorn fluvial.
Però és ben cert que enganxa. Ja ho deia aquell, que escrivia què volia dir quan parlava de córrer, que això és més que una filosofia de vida, i que, quan comences, t'atrapa del tot. Ja ho veurem si ho deixo.
Ara bé, per molt gratificant que pugui semblar la suada, sort n'hi ha que al final de la cursa t'espera una butifarrada com cal, feta pels especialistes aquells que acabaven de passar la nit celebrant-ne cinquanta! Per molts anys!

dissabte, 22 d’octubre del 2011

La fi d'ETA

El 20-0 serà una data per recordar, d'alegria, tot i que encara continguda, perquè el camí que resta encara és llarg.
Durant aquests dies, des de la Conferència de Pau fins al comunicat final, s'ha dit de tot i publicat notícies, entrevistes i articles molt interessants sobre la fi d'ETA, amb molta més sensatesa que la que els diaris de la caverna, nerviosos, ens volen fer creure. Per exemple, entrevistes a víctimes del conflicte, com amb Rosa Lluch, filla de l'Ernest Lluch, amb Marxelo Otamendi, amb l'Eduardo Madina, amb Roberto Manrique, o els articles del Lehendakari Ibarretxe o d'en Carod. S'ha arribat al punt que tothom esperava -el cessament definitiu de la violència-, punt d'inici per tal de conduir el procés cap a una pau veritable, que no és pas quan es lliuren les armes, sinó quan totes les persones se senten lliures de veritat.
I qui potser ha retratat millor tot aquest procés han estat, com sempre, els periodistes que es dediquen a donar la seva opinió a partir de l'humor gràfic. N'adjunto algun d'aquests dies, elaborats per en Fer, en Jap, en Fontdevila, en Vergara, en Forges, en Ferreres, en Puigbert, en Batllori, en Tharrats, ...

divendres, 14 d’octubre del 2011

Cultura, canvi social i filantropia

M'arriba un informe, -Fusing arts, culture and social change. High Impact Strategies for Philanthropy, que vindria a ser quelcom com ara Arts de fusió, cultura i canvi social. Estratègies d'alt impacte per a la filantropia- que trobo interessant i novedós a casa nostra, pel missatge i la reflexió que fa sobre l'ús dels nostres diners, tant a nivell de despesa pública com individual, a partir de la filantropia. (Un concepte que a casa nostra no ha fet fortuna, però que als Estats Units serveix per reconèixer i entendre els esforços que realitzem tots plegats, a nivell individual o de forma organitzada, en forma de donatius a organitzacions humanitàries, persones, comunitats, o treballant per a ajudar als altres, directament o a través d'una ONGs amb finalitats no lucratives, així com el treball de voluntariat per a donar suport a institucions que tenen el propòsit específic d'ajudar als altres i millorar les seves vides. Així, aquest patrocini, mecenatge i voluntariat es pot donar en diversos àmbits -social, educatiu, esportiu, cultural- , i per al sector cultural representa, als Estats Units, una bona forma de finançar les activitats artístiques i culturals, a diferència de casa nostra, on és el sector públic el que financia en bona part la cultura).

En aquest estudi, elaborat per Holly Sidford, presidenta de Helicon i el seu equip per encàrrec de la NCRP, s'explica que l'art i la cultura són elements fonamentals de la nostra societat, i un mitjà essencial pel qual la gent forma la seva identitat, expliquen les seves experiències i imaginen el seu futur. Als Estats Units, la filantropia institucional és un factor clau per a les institucions culturals i artistes, i un important estímul per al progrés en aquest camp. Cada any, es recullen al voltant de 2.300 milions de $ per a les arts, però la distribució d'aquests fons no es correspon amb la realitat del paisatge cultural ni amb l'evolució permanent de la realitat demogràfica. Així, el repartiment de subvencions actual no té en compte la pràctica artística de grans segments de la nostra societat.
El document resumeix raons convincents -demogràfiques, estètiques i econòmiques- per tal que les fundacions modifiquin els seus sistemes de concessió de subvencions per mantenir-se al dia, d'acord amb els canvis en el sector cultural i per seguir sent rellevants d'acord amb l'evolució de les comunitats més necessitades. Amb la concessió de subvencions també es pot treballar per l'equitat i la justícia social, prioritzant intencionadament les comunitats més marginades, i invertint en la participació i el desenvolupament cultural comunitari. D'aquesta manera, els finançadors poden contribuir de manera significativa a desenvolupar un sector cultural molt més incloent i dinàmic, i un món més just i democràtic.
Evidentment, la mateixa reflexió la podríem fer nosaltres al nostre país, analitzant a quins sectors i classes socials van a parar els recursos dedicats a l'art i la cultura, i fomentant encara més l'orientació social del sector.
El NCRP (Comitè Nacional de Filantropia Responsable) ja ha elaborat altres informes similars -sobre salut, educació i properament sobre medi ambient-, per tal reconsiderar les estratègies de finançament per generar un major impacte. Durant més de 30 anys, aquesta Comissió ha servit com a organisme de control independent de les fundacions dels Estats Units. Amb el temps, donants institucionals, governs federal i estatal i la gent han tingut presents les seves recomanacions i les han transformat en polítiques concretes, com la promoció de la informació financera completa de les fundacions (què hauria passat si això ho hagués fet la Fundació del Palau de la Música?), considerada una bona pràctica, entre moltes d'altres. Així, la NCRP, que promou la filantropia que serveix al bé públic, és sensible a les persones i les comunitats amb menor riquesa i oportunitats, i és un exemple de responsabilitat, d'integritat i de transparència.
Queda clar que el futur més proper suposarà un canvi en el finançament de moltes activitats, i en el nivell de compromís de les persones amb allò que creuen més prioritari. Així, serà feina de tots -i això vol dir de cada un de nosaltres- decidir si volem que la cultura -i quina cultura- ha de sobreviure a la crisi, i amb quin nivell de dignitat cal que ho faci.
A continuació, us mal-tradueixo al català el resum executiu del document: ...

Gunter Pauli, creador de l'economia blava


Foto de Günter Pauli, feta per Maite Cruz
M'arriba a les mans el llibre sobre l'economia blava -que no és un tractat sobre els comptes de la colla dels Blaus a la FM-, cerco informació sobre l'autor i em trobo amb aquesta Contra de LV. (Com que aquest diari no té versió digital en català), així doncs, la tradueixo, per tal de fer-me'n una primera idea sobre com pensa aquest economista belga (1956), que resideix entre Sudàfrica i el Japó, després d'haver-ho fet a França, Suècia i els Estats Units, consultor permanent de les Nacions Unides i el Govern del Japó, i empresari multi-inquiet. Casat, amb cinc fills, no treballa, sinó que frueix amb el que fa. I exposa les seves idees per generar un entorn que condueixi a un futur millor per als nostre fills, basant-se en el coneixement acumulat durant anys per la natura per a assolir nivells d'eficiència cada cop més grans. Per això, fa sentències com la que diu que "la zebra és el model d'eficiència energètica" que cal seguir.
Un pensador singular, un xic revolucionari, que creu que hi ha futur, és molt d'agrair. De moment, doncs, per anar fent boca i fins que no tingui temps de nit per llegir-lo i fer-ne crònica, aquí va La Contra ...

dimecres, 12 d’octubre del 2011

La música del cel, dels Amics de la Unió

No sé què és que la fa certament celestial, però durant el concert de diumenge del Cor Infantil dels Amics de la Unió, varem poder escoltar una música, mescla dels tubs aguts de l'orgue i les veus blanques del cor, que bé la podríem qualificar d'aquesta manera.
El concert estava organitzat per la Fundació Música Sacra, constituïda per donar suport a la construcció de l'orgue Josep Maria Ruera de Sant Esteve de Granollers, i compartia plaça amb la magnífica Festa dels lectors de Cavall Fort, que enguany se celebrava a la nostra ciutat. Aquesta fundació gestiona una temporada de concerts -la música del cel- de molt nivell, gràcies tan sols a les aportacions voluntàries dels seus assistents, un exemple a seguir per a tots els gestors culturals, sobretot en èpoques de crisi.
El programa estava format per composicions per a orgue i veus blanques de música del segle XX, francesa en la seva gran majoria (si és que es pot dir que la música en llatí és d'algun lloc). Una música prou contemporània, que veu de les fonts de l'impressionisme musical, sobretot francès, i que ens va permetre conèixer peces desconegudes per al gran públic, i autors dels que no estem acostumats a escoltar gairebé mai. Així, varem poder gaudir del motet coral O sacrum convivium, d'Olivier Messiaen, una versió de Tota pulcra es, de Maurice Duruflé, l'excepcional Missa a tres veus, d'André Caplet, el màgic Alleluia de l'americà Randall Thompson i el Salve Regina de l'hongarès Miklós Kocsár. I de peces per a orgue ben sorprenents, de César Frank, Charles-Marie Widor i Louis Vierne, magníficament executades per en Jordi Vergés.
De tots ells, cantants, director i organista, cal agrair la seva capacitat tècnica necessàries per a interpretar peces d'aquesta dificultat, i l'oportunitat que comporta escoltar obres d'aquest nivell de complexitat però que, al mateix temps, et fan gaudir de moments extraordinaris, vibrants i màgics, de música sacra. L'excel·lència de la feina d'en Josep Vila es va fent cada cop més explícita en la capacitat de dirigir i treure rendiment d'un equip de gent jove -adolescent, per més senyes- i d'una forma tan brillant. Enhorabona pel nostre Guardiola del cant coral!
Just arribar a casa, les Redes nocturnes de l'Eduard Punset explicitaven la connexió neurològica entre la música i les emocions de tot tipus que podem experimentar els sers humans. El professor de psicologia Stefan Koelsch explicava que som criatures musicals de forma innata des del més profund de la nostra naturalesa humana. Ahir, alguns afortunats vàrem tenir la sort d'experimentar-ho directament amb el Cor Infantil dels Amics de la Unió! ...

dimarts, 11 d’octubre del 2011

L'adéu a la Clara

La foto que la Clara compartia al Fèisbuc amb 678 amistats
Quan va morir el pare (just fa set anys) em vaig proposar de deixar constància de la mort dels amics i coneguts. Tots ens fem grans a base de clatellades, i la mort dels més propers ens va formant el caràcter i modela la comprensió que tenim del món i tot el que l'envolta, com ara els misteris de la vida i la mort.
Ara fa un any, quan en Joan ens va deixar, vaig pensar -o esperar, o desitjar, més ben dit- que trigaria a trobar-me en una situació d'aquestes. L'ordre natural s'havia trencat i algú molt proper a tu -per l'amistat i l'edat- se n'anava de cop i volta. Ara veig, però, que la vida té revolts sobtats, d'aquells que no t'esperes. Com l'adéu de la Clara, amb els seus divuit anys refets i truncats de cop i volta. Més difícil de descriure, doncs, impossible. No creia pas que fos tan complicat parlar d'algú que tot just ens ha deixat, quan tot just estava omplint el sarró d'il·lusions de futur i projectes d'una vida que hauria d'haver estat ben llarga, malgrat la seva aparent fragilitat.
Quan la filla d'uns amics se'n va per l'intermediació o la culpa d'un arbre (pot ser culpable, o responsable, l'arbre?) caigut al mig del camí, el cor se t'omple de dolor i l'ànima se't desinfla. Resulta que quan més volem arrelar-nos a les coses que tenim, un arbre perd la seva arrel, al mig del bosc, i provoca precisament la pèrdua del màxim referent familiar: el fill gran, el successor de la família, l'argument principal del discurs vital de tota persona.
El darrer record que en tinc d'ella és al Xiprer, amb les seves germanes, per Nadal, amb l'alegria per bandera, tot i l'entorn de pobresa que s'hi traspua. Els records més llunyans, a casa seva, sempre acompanyada de l'Agnès i la Teresa, i amb la seva serenor vital, transmesa pels seus pares.
Havia començat, amb la il·lusió encara intacta, la universitat, amb la carrera de Comunicació i Indústries Culturals. I és que tenia una gran capacitat per dissenyar, tocava el violoncel i pintava aquarel·la amb resultats notables. El recordatori -uns nubarrots negres que fecunden els camps verds- n'és una bona prova. I els seus companys d'escola es van encarregar de fer-nos saber com n'era de feliç, com la trobaran a faltar i com mantindran viu el seu record.
Segur que, en el cel dels més joves, l'inconformisme ha de ser a l'ordre del dia. Hi arriben desorientats i revelant-se, cridant ben fort -com correspon a la joventut- contra les injustícies del món, i també per l'absurditat i la incomprensió del seu adéu prematur, per la impaciència divina en fer-los deixar aquesta vida. La Clara, tot i la seva parsimònia, segur que s'hi farà sentir.

Aquests dies també s'han succeït altres adéus, de persones conegudes, malgrat que no les coneixia personalment (quin contrasentit, oi?). ...

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Luis Bassat. Inteligencia comercial

Plataforma editorial segueix oferint llibres amens i interessants que posen al dia la relació entre el món de l'empresa i els valors que l'han de guiar. Aquest no n'és pas una excepció. Així, en Lluís Bassat -Luis, quan actua en castellà- ens proposa la seva visió del món econòmic basant-se en la seva llarga experiència en el món del màrqueting, la comunicació i l'entorn comercial que l'han envoltat tota la seva vida. I intenta combatre la falsa imatge del comercial pel qual tot s'hi val a l'hora de vendre, exposant la idea de la intel·ligència comercial, que parteix de la confiança que cal aconseguir del client.
Per a això, posa damunt la taula -com el comerciant que abans obria el seu maletí amb el mostruari de gènere disponible- tot un seguit de valors humans necessaris per a actuar en el món dels negocis -no només en el departament comercial, sinó a tota l'organització. Els ordena alfabèticament, condensant així un gran diccionari de valors, els quals acompanya de cites de personatges cèlebres. Els valors que proposa són aquests: Amabilitat, autenticitat, creativitat, criteri, decisió, desig d'aprendre, eficàcia, exemplaritat, empatia, entusiasme, experiència, gratitud, honradesa, humanitat, humilitat, humor, justícia, lleialtat, memòria, oportunitat, optimisme, ordre, organització, proactivitat, reflexió, resistència, respecte, responsabilitat, saber escoltar, saber rectificar, sabiduria, sinceritat, tenacitat, transcendència, valentia, vitalitat, voluntat.
De cadascú de nosaltres depèn la combinació més adequada per explotar els nostres punts forts en cada valor, i corregir les mancances en aquells valors que tinguem més dèbils. I els podem comparar, a més, amb les virtuts que uns quants amics -clients- de l'autor proposen, després de respondre un qüestionari sobre la matèria.
Per guanyar la confiança del client, cal afegir-hi també una mirada sobre el treball en equip, que és la manera de desenvolupar la intel·ligència comercial col·lectiva. De fet, i segons el MIT i Science, les dones, quan treballen en equip, actuen de manera més intel·ligent que els homes. Això depèn de tres variables: la sensibilitat social dels membres del grup, la capacitat de dialogar entre ells i el nombre de dones que hi hagi. Així doncs, quantes més dones, més intel·ligència col·lectiva!
Bassat també afegeix unes quantes lliçons sobre el producte, la marca i la comunicació. Sobretot, per explicar-nos que el consumidor ja no és el receptor passiu dels nostres missatges i dels nostres productes, i que fins i tot coneix més bé el producte que el mateix venedor. Ell decideix què vol i com ho vol. La intel·ligència comercial ha de tenir present sempre aquest canvi de paradigma, cap a un món de consumidors intel·ligents.
Però també és interessant per les reflexions que hi afegeix sobre la crisi. I la fórmula que proposa per combatre-la és ben senzilla i evident: treballar més, i més intel·ligentment. Cal fer les coses millor que com les hem fet fins al moment. Altres propostes són les de liberalitzar els horaris del comerç, per poder mostrar millor la capacitat emprenedora dels ciutadans. Ajudant al petit comerciant en tot allò que sigui necessari perquè també pugui obrir, i no només les grans superfícies. O no tancar-ho tot per vacances a l'agost. I cal també enfocar la publicitat per als temps de crisi. El consumidor té més por a equivocar-se i la publicitat l'ha de reafirmar-lo en què no s'està equivocant.
El llibre és ple de petits exemples i casos pràctics, viscuts pel mateix Bassat, i que demostren que tothom -fins i tot a nivell de microempresa- pot actuar amb intel·ligència comercial, especialment quan hem de comprar, a partir de la recerca d'informació i la comparació, per poder decidir amb garanties.
En resum, un bon manual per guanyar-se la confiança dels clients, començant per un mateix. ...

divendres, 7 d’octubre del 2011

Perfil de la ciutat 2011. Granollers

El Mercat del dijous, davant de l'Europa, en una foto d'en Bert
Si en l'anterior post parlava del conjunt de l'estudi sobre el Perfil de la ciutat i de l'excel·lent treball tècnic que hi ha al seu darrere, en aquest vull endinsar-me un xic en les informacions sobre Granollers que conté l'Informe, intentant treure'n els punts forts i febles de la nostra ciutat.
De fet, allò més rellevant que se'n dedueix de la lectura del document és potser que Granollers és una ciutat mitjana en el sentit estricte de la paraula; que es troba en la mitja del conjunt de les ciutats que formen la Xarxa, i també representa la mitjana del conjunt de poblacions del país. És a dir, que no som ni carn ni peix, que no destaquem -ni per bé ni per mal- en gairebé res, sinó que més aviat ens trobem sempre en un terreny poc vistós. Això, per sí mateix, no és ni bo ni dolent. Demostra que la ciutat avança tal i com ho fa el país i, per tant, ens trobem empesos per la dinàmica general catalana. Dinàmica de la qual, en aquests moments, seria millor desprende'ns per mèrits propis, però que no és gens senzill fer-ho.
També és cert que hi ha alguns valors d'indicadors que se'n van més enllà, i que és interessant tenir-los presents si es vol potenciar els aspectes en els quals Granollers té capacitat de sortir-se'n molt millor, quan són positius, o que cal treballar per reduir-los, si es tracta de factors negatius. És el treball posterior, després d'avaluar els resultats, que caldrà incorporar en les planificacions de treball futures.
Queda clar, doncs, que convé posar damunt la taula, constantment, el conjunt d'informacions i dades que expliquen l'evolució de la ciutat, i trobar mecanismes per debatre obertament tant la diagnosi com la manera en la que cal enfocar les oportunitats que s'obren i corregir els problemes que es detecten. No n'hi ha prou amb les notes de premsa oficials per explicar una ciutat, i depèn de nosaltres que no els conformem només amb les anàlisis institucionals -sempre parcials- recollides per la premsa. De feina, n'hi ha molta.
Aquí va l'intent de recull un xic més exhaustiu (amb la utilització dels colors com a semàfor: Verd: anem bé; Taronja: riscos associats; Vermell: anem malament). S'accepten comentaris ...

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Perfil de la ciutat 2011. Dubtes

M'arriba l'informe 2011 sobre el Perfil de la ciutat, que presenta els resultats sobre diversos indicadors de deu poblacions catalanes que treballen en xarxa. Així, Barberà del Vallès, Granollers, Manresa, Mataró, Rubí, Sabadell, Santa Coloma de Gramanet, Terrassa, Vic i Vilanova i la Geltrú ja fa més de 10 anys que posen a treballar en equip els seus gabinets d'estudis, per tal de disposar d'informació comparable sobre diversos paràmetres lligats a la demografia, el mercat de treball, l'habitatge, l'activitat econòmica, el teixit empresarial, la inclusió social i la sostenibilitat. Disposen, doncs, d'informació comparable que els permet fer una diagnosi del territori -de cada una de les ciutats, i del conjunt, respecte a la mitjana catalana, per exemple- i a més generar sinergies de treball i metodologies comunes.
A banda de comentar els punts forts i febles de Granollers -si més no, respecte a la resta de ciutats de la xarxa- en el següent post, voldria aportar en aquest algunes reflexions sobre aquest gran treball del Perfil de la ciutat i sobre la importància de disposar de gabinets d'estudi per a la funció pública. ...

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Carles Sala i Vila. Sóc com sóc

L'autor li va dedicar a l'Aina per Sant Jordi, amb un petonàs al nas!
I és que aquesta història, a banda dels animalons, parla de nassos, caps, ungles i altres parts del cos que a vegades creiem que ens sobren de tot arreu. I parla també d'aquells que són -se senten o, millor encara, els fan sentir- diferents. I és que no es tracta precisament d'això? De ser diferents i diversos? Si no, malament aniríem. Una bonica faula, doncs, sobre el respecte als altres i les seves diferències, amb una bona colla de bèsties: el talp a qui no agrada anar per sota terra; el garrí polit; el llop vegetarià; la guineu despistada; el gall afònic; el liró amb insomni; el pingüí fredolic; ... i la llagosta coixa, la granota de secà, la formiga solitària, la sargantana fogosa, la marieta sense taques, la perp panxuda, la gallina valenta, el mussol borni, el pop de tretze potes, el conill desdentegat, el xai que menja botifarres, l'esquirol amb vertígen, la colònia de cuques de llum intermitent, ... Més d'una cinquantena d'animals singulars -diferents als de la seva espècie-, que demanen ajut a la tortuga del cap gros. Al final, un ball de carnestoltes posarà a cadascú al seu lloc, i farà veure a tothom -milllor dit, a totabèstia- que cal que ens acceptem i respectem tal com som.
D'en Carles Sala ja n'ha llegits diversos, l'Aina, i li han agradat tots. Aquest cop, magníficament il·lustrats per en Quim Bou amb uns dibuixos de línia clara ben divertits. Una bona estona de lectura!

divendres, 30 de setembre del 2011

Arcadi Oliveres. Aturem la crisi

El subtítol -Les perversions d'un sistema que és possible canviar- és prou explícit respecte el contingut. Enfront dels mals de la crisi, una anàlisi ben crítica i de punta afilada, llistant tot el seguit de perversions que hem permès entre tots que ens fessin anar d'un costat a l'altre sense veure'n el final. Cada una d'elles, acompanyada d'una caixa d'eines per capgirar-la. I un epíleg optimista, de l'estil We can; un crit a la rebel·lió amb uns principis també prou clars per ser aplicats entre tots.
Mirat amb més detall, hi trobem l'anàlisi sobre el sistema financer, amb una crida a la banca ètica, treballant per als més necessitats, i perseguint, l'especulació, el frau fiscal i els paradisos. Segueix amb una mirada al consum desenfrenat, denunciant les 60.000 persones que moren diàriament de fam, i pregonant un canvi d'hàbits alimentaris, de consum i energètics. L'explicació de la bombolla immobiliària, els EROs escandalosos, la necessitat de la immigració i el nou paper dels sindicats, que haurien de treballar per noves solucions als problemes de l'habitatge, l'atur i l'estalvi. L'observació de com la democràcia s'ha anat degenerant, començant per les Nacions Unides i la Unió Europea, fins als nous fets del Palau de la Música, amb una demanda de democratitzar els organismes de control arreu. I l'anàlisi de com la societat s'ha anat tornant paranoica i la seguretat ha passat a ser l'excusa perfecta per a l'imperi del control, la por, la desinformació i l'engany per a generar nous conflictes bèlics, al darrere dels quals només hi ha interessos bruts, dels estats i de les grans corporacions. Per això, la proposta de reduir la despesa militar, augmentar la negociació en tots els terrenys i, fins i tot, exercitar l'objecció de consciència fiscal. El darrer capítol, cap al món post-crisi, ens prepara per a un nou model econòmic i una democràcia més real que l'actual, en els quals el paper de la ciutadania serà clau. El canvi per aturar la crisi passa també per un canvi de mentalitat. Encara som a temps de canviar-ho.
L'Arcadi escriu igual com parla. A mesura que avances en el llibre, et va venint a la ment la seva veu, pausada però sense aturades. Insistent, amb un to de veu baix, de professor universitari que narra l'assignatura com si expliqués un conte al nét. Talment una de les seves classes magistrals. I aquest llibre, certament, n'és una de bona. ...

dijous, 29 de setembre del 2011

L'adéu a en Miquel Mas

En Miquel, en una fotografia d'en Ramon Ferrandis
Just avui , dia de Sant Miquel, hem acomiadat en Miquel Mas, un altre company ex-regidor, durant uns quants anys, del 1999 al 2007, i lligat a Unió Democràtica -no pas a Convergència!-, partit del qual havia estat fins i tot president comarcal.
Els meus primers records d'ell els tinc a la lleteria del carrer del Portalet. No me'l tornaria a trobar, però, fins molts anys més tard, pel fet de ser el pare d'en Rafel. I, abans que entrés com a regidor, també el recordo molt actiu tot recuperant la Festa dels Tres Tombs i altres tradicions ben populars i lligades a la parròquia de Sant Esteve.
En l'època en què varem col·laborar junts -a l'Ajuntament, estiguis al Govern o a l'oposició, hi vas a col·laborar amb el que es pot i amb tothom-, era un regidor ben actiu en tot allò que feia referència al món associatiu. Em ve al cap més d'un episodi lligat amb entitats en què el recordo ben cabut. I és que amb allò que se li posava entre cella i cella, hi anava a fons. Tinc ben present la motivació amb la que s'implicava en l'associació de veïns i la coral del seu barri.
Voldria, però, explicar-ne també la seva faceta bromista, no gaire coneguda. Tinc al meu davant la seva tarjeta personal que es va fer fer com a regidor. Per damunt d'una imatge de l'Ajuntament de fons, diu així:

Servei de suplències de regidors

Miquel Mas Santamaria
629 06 21 xx

Inauguracions
Festes de Barri
Festa major
Partits d'handbol
Cases regionals
Piscolabis en General

(Ens adaptem a qualsevol color polític)

I la repartia als actes de tota mena, organitzat per qualsevol entitat granollerina, i que ell s'anotava a l'agenda per no fallar-hi mai i als quals no es cansava mai d'assistir. Aquesta és una de les feines més cansades de tot regidor, que ell complia amb una silenciosa disciplina, ja que li permetia fer noves coneixences i molt safareig. I que després ens retreia als no tant complidors, oferint-se per substituir-nos en les nostres absències. (Per què serà que els polítics d'Unió que he conegut sempre tenen aquest sentit de l'humor tan agut, fins i tot per riure's d'ells mateixos?).
Aquests darrers anys, el nostre espai de conversa més habitual ha estat la cantonada del carrer Roger de Flor i Joan Camps, mentre ell passejava el gos i jo recollia les nenes de l'escola. Tertúlia breu plena de batalletes i altres confidències, sobretot també per parlar dels fills. Era el pare d'en Rafel, a més de la Isabel i en Jordi, i un gran avi dels seus quatre néts. Tinc clar que, quan passi per aquella cantonada, el trobaré a faltar, a en Miquel, una persona senzilla que es va ficar en política sense voler-ho, però que va exercir la professió amb honestedat i ajudant a fer-la més digna.
Ben segur que al cel dels d'Unió, amb en Miquel, en Xavier i en Ramon, ja n'estaran preparant alguna!
PD: També he de recordar en Josep Llobet, cunyat d'en Miquel i pare d'en Pitu, un bon home que va gaudir de noranta llargs anys d'una vida plena de fills i néts. Una abraçada per tots ells. I que descansi en pau.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Un passeig per Palou

La Masia de Can Bassa
Les Jornades europees del Patrimoni, impulsades arreu del país pel Departament de Cultura, s'han convertit en poc més de deu anys en una cita en el calendari on cada població aprofita per presentar les novetats en l'àmbit del Patrimoni. I Granollers ja fa anys que no s'ho perd. Enguany, s'ha aprofitat per presentar la nova senyalística i el mapa patrimonial de Palou, i mostrar a tothom els esforços fets per intentar mantenir els registres patrimonials d'aquest poble i contenir la pressió creixent de la urbanització.
Diumenge, amb la Bet, varem gaudir del passeig per Palou, que començava a les Escoles de Palou, on s'hi ha instal·lat l'antiga fita que senyalitzava els límits del municipi -quan ho era, abans de l'any 1928. Seguia amb una visita a la masia de Can Bassa, que ens permetia observar l'antiga torre, normalment tancada al públic, i debatre amb cantarella sobre les diverses variants dels seus orígens.
Després, cap a la Torre de les Aigües, on es pot observar amb precisió la deixadesa del patrimoni, i les bestieses que pot portar un descontrol en la seva gestió, amb una estructura que tapa un dels pocs BCINs que tenim al municipi. I, tot seguit, cap a l'església de Sant Julià, on s'hi veuen més detalls de la poca importància que alguns li donen al seu propi patrimoni.
Estructura que tapa la Torre de les Aigües
El megàfon a la portalada de Sant Julià de Palou
Finalment, tot s'acabava a Can Junyent, una masia que, en un futur -cada cop més llunyà, com de ciència ficció-, podria esdevenir un magnífic escenari per a un museu de Palou. I entremig, varem poder observar la restitució d'alguns camins, la recuperació de mines, recs, pous i altres estructures d'aigua, amb la possibilitat de fer safareig, així com l'excel·lent treball mediambiental fet amb el mur de contenció del Congost. Si la repeteixen, no us perdeu la passejada!

Un dels safareigs recuperats

dilluns, 26 de setembre del 2011

Adéu als Toros! Bye-bye, toreros!

L'adéu d'en Fer als Toreros
S'ha acabat el malson. A Catalunya, ja no es torturaran ni mataran més toros. (Ep, que queden els correbous, encara!). En Dudalegre va tenir ahir el dubtós i trist honor de ser el darrer brau mort a la Monumental, després que fóssin torturats i assassinats cinc companys seus més. Malauradament, però, continuaran patint a les places del sud de Catalunya i a tot Espanya.
Ves per on, ahir també es va tornar a evidenciar que la caverna espanyola, ben plena de caspa, s'ha pres la decisió lliure del Parlament de Catalunya com una declaració de guerra (Som-hi, declarem la guerra, però a Andorra, i rendim-nos l'endemà, que diria aquell!). Han tret el sancristo gros de les senyes identitàries, perquè ja no els queden més raons. (Excepte, és clar, les que pugui tenir el Tribunal Constitusional, a qui el Partido Popular s'ha acollit com a darrer recurs!).
Fa un any que tinguérem un debat -encès, però clar i directe- ple de reflexions a l'entorn dels animals, dels valors positius que aporten a la societat i de la gratuïtat de la violència com a espectacle, de la sang vista només pel seu valor estètic, de la degradació del principi humà de raó portant-lo a un acte primitiu al que volen, a més, convertir-lo en festa. I els catalans, mitjançant el nostre Parlament, vàrem decidir lliurement eliminar del calendari aquest sàdic espectacle per sempre. Una decisió que ens igualava amb la civilitat europea, amb la racionalitat més humana, que ens parla de convivència i no de divertiment amb el patiment dels altres, i que ens feia sentir a tots un xic més humans.
Que quedi clar que aquests dies hem pogut observar com, entre els nostres veïns espanyols, també hi ha gent amb dos dits de seny. Que feliciten l'avenç català per eliminar la tortura animal i que somnien que el seu país es traurà de sobre algun dia tota la caspa queca que envolta aquest món tancat dels toros, de l'Espanya de pandereta i tricorni més lamentable, i que volen formar part de les democràcies del segle XXI amb la cara ben alta, sense patir la vergonya de ser considerats el país del món on es torturen els animals per excel·lència. A tot arreu s'han fet ressò de la jornada d'ahir amb mirades molt més objectives que els de la caverna mediàtica espanyola.
És veritat que el Partido Popular vol protegir aquesta animalada disfressant-la de Bé d'interès cultural. Si algú va veure les imatges del Telenotícies, és cert que tot plegat desprenia un tuf de naftalina prou nítid. Així, al costat d'una dona que declamava com a argument que Déu ha creat els toros per a aqueses coses, feia una pena impressionant -en el sentit ridícul del terme- veure l'ex-ministra de cultura espanyola Carmen Calvo reivindicant la tortura dels toros com a bé cultural, i demanant que es llimin més competències catalanes. (De fet, això de competència exclussiva per a la cultura queda clar que, pels espanyols, ja no val).
En fi, una jornada per a celebrar-la; si més no, pels mateixos toros que deixaran de matar. Ja només queda que les Rambles deixin de vendre aquells records friquis de toreros i panderetes! (Em sembla, però, que els barrets mexicans no els trauran tan fàcilment!).

diumenge, 25 de setembre del 2011

Paul Auster. Sunset Park

Sabem pels Amics de les Arts que Paul Auster és boníssim, tal i qual. És a dir, que enganxa, com les seves cançons, amb una història sorprenent a la que costa un xic entendre'n el sentit, fins que no l'has paït un parell o tres de vegades. Certament, el senyor Auster té una manera de narrar que t'atrapa, que et fa seguir el fil de principi a la fi, on quedes enganxat a les seves xarxes -no n'és mai una de sola- i no et deixa escapar-ne fàcilment. Com uns cercles concèntrics -d'històries, persones, espais, objectes. ...-, que es relacionen entre ells, i s'entrellacen i es desenganxen contínuament. I això, aquest petit esforç per seguir i entendre la història, no només està ben tramada i ben escrita, sinó que aconsegueix que valoris l'esforç que et fa fer. I, més encara si la farceixes de referències de tot tipus -els Amics de les Arts, amb el cinema; en Paul Auster, a més del cinema, hi afegeix els llibres, el bèisbol, Nova York, la música, ...
Però no només t'atrapa l'estil: també els personatges, estranys o amb manies ben rares -frikis de ciutat, que diria la Núria-, com en Milles Heller, que es dedica a fer fotos de coses abandonades, en cases també abandonades. De fet, el seu ofici ja és ben especial: desembarassar tot allò que troben dins d'una casa que és a punt de ser "rehabitada" per nous inquilins. Com el seu company Bing Nathan, creador de l'"Hospital de les coses trencades", el guerrer de la indignació, el paladí del descontentament, el militant desmitificador de la vida contemporània. Individus que no tenen una idea clara de què pot comportar construir-se un futur plausible.; ja els va bé quedar-se en el present i no mirar endavant. Personatges que no tenen plans, és a dir, ni anhels ni esperances, conformant-se amb el que tenen. Que es pregunten si val la pena esperar un futur quan no hi ha futur, i a partir d'ara, es diu, deixarà d'esperar res i viurà només per l'ara, per aquest moment, per aquest moment fugaç, per l'ara que és aquí i que ja no hi és, per l'ara que ja ha marxat per sempre. En Miles era la mort personificada, per un fet que havia succeït molts anys abans. L'únic luxe que es permet en Miles és comprar-se llibres, llibres en rústica, sobretot novel·les, ... i llegir és una addicció de la qual no es vol curar. És l'atzar el que el portarà a enamorar-se de la Pilar Sánchez, i el que el conduirà per la resta d'esdeveniments continguts en la novel·la.
I l'atzar és l'excusa per vessar i intercalar referències a tota la literatura americana i/o europea, al cinema, a la música, a la universitat, a la geografia, al bèisbol, ... a tot allò que es pot llistar i, només posant-ho, et maquilla el personatge amb un toc d'un nivell cultural precís, fent les converses i les situacions més tangibles, com diria en Bing Nathan. Les novel·les de l'Auster tenen totes aquest aire -tirant a tuf, en certes ocasions- d'intel·lectual novayorquès que t'impressiona només amb el llistat simbòlic, repartit per tot el llibre, de referències culturals. Com un tuíter ple de piulades transcendents.
A més, sempre hi ha algun personatge que llegeix molt, que fa música, que és professor universitari, que és editor, ... Així, el protagonista és fill d'un pare editor i d'un padrastre productor de cinema -la feina que feia, que era intentar fer pel·lícules modestes, i que valguessin la pena en un món ple de brossa a l'engròs, de la mateixa manera que el seu pare intentava publicar llibres que valguessin la pena en un món de modes passatgeres i de paperassa mancada d'interès. Com diria la Núria, xasca!! Ja l'ha dita! Els seus sí que són llibres que valen la pena, lluny de modes passatgeres? (Darrerament, cada vegada ho poso més en dubte!)
Aquest cop, també, els cercles concèntrics comencen al voltant d'un lloc físic concret (en altres novel·les, una botiga, un bunker sota terra, ...), i arriben fins al darrer racó dels Estats Units. Precisament, és a l'entorn d'una casa abandonada -una ocupació conscient, en tota la regla- on gira quasi tota la història, on comença i acaba la novel·la. I és que cada casa és una història de fracàs, i l'autor intenta documentar els últims rastres que queden d'aquestes vides escampades, per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí. I intenta definir-ne, per tal que la sentim, l'olor: la primera cosa amb què ha de lluitar és l'olor; ... ni la neteja més curosa i més circumspecta no pot esborrar la pudor de la derrota, que ens persegueix gairebé al llarg de tot el llibre.
Una altra novel·la amb el segell Auster on, com sempre, l'atzar ens condueix per on vol: la vida és plena de tombs inesperats; i nosaltres li seguim el fil, ben hipnotitzats pel bany intel·lectual i per una tensió ben conduïda fins al final de la història, sempre sorprenent.
Feia anys que no penjava un apunt sobre alguna de les seves històries -els darrers, els seus Viatges per l'Scriptorium, o les seves Bogeries de Brooklin, dues de les novel·les que també em van fer anar de punta a punta del llibre amb aquesta sensació contradictòria de no saber si estàs llegint una gran novel·la o t'estan prenent el pèl. El balanç final, però, sempre serà positiu. Ni que sigui perquè, llegint Auster, estàs fent un viatge per l'interior d'aquest gran continent que s'anomena Estats Units, un viatge de punta a punta d'allò que en diem Amèrica i que algun dia, si l'atzar ens ho permet, també voldrem fer. ...

dijous, 22 de setembre del 2011

Casacuberta i altres. Acción cultural y desarrollo comunitario


De tant en tant, surten llibres que et reconcilien amb la professió (encara que aquesta ja no sigui la meva, a hores d'ara). I és que aquest manual per a l'acció cultural i el desenvolupament comunitari recull d'articles teòrics i experiències pràctiques sobre desenvolupament cultural comunitari, és com una mena de retorn personal al passat, al mateix temps que tota una declaració d'intencions sobre cap on caldria enfocar les polítiques públiques que fan referència a la cultura.
Inclòs dins d'una col·lecció de llibres sobre l'acció comunitària i socioeducativa de l'editorial Graó, queda clar la intenció de mostrar la cultura com una part imprescindible del procés educatiu de les persones. I és que el futur cultural del país passa, en bona part, per com els ciutadans entenguem -i estenem- el concepte d'educació.
El llibre, a banda de les "batalletes" sobre la introducció i l'evolució a Granollers de les tècniques del Desenvolupament cultural comunitari que ens portaren fins i tot a la impartició a la nostra ciutat d'un post-grau en la matèria (abandonat a la primera de canvi), és tot un compendi resumit de com abordar l'acció cultural amb un enfocament comunitari i socioeducatiu. Sobre com posar les persones al centre de l'acció cultural, més enllà dels artistes i, també, dels gestors culturals.
Presentant per en Xavier Úcar i coordinat per en David Casacuberta, la Laia Serra i la Noemí Rúbio, inclou una aproximació històrica i conceptual al DCC per part d'en Jaume Casacuberta, i diverses reflexions, potents, del mateix David i l'Àngel Mestres, sobre el concepte de cultura quan s'embolcalla amb la comunitat o amb el territori, de Juan Pedregosa sobre la psicologia personal quan treballem amb projectes comunitaris, de la Núria Sempere sobre com tracten les institucions culturals la creació comunitària, i de Pedro Sarmiento sobre la qualitat artística de l'art comunitari. I analitza experiències, totes interessants, de l'art de carrer grupal a Buenos Aires, per Laura E. Polack, diversos exemples en el camp musical, per la gent de Comusitària, i casos sobre el DCC i les TIC, per Òscar Martínez.
En l'epíleg final, els coordinadors, a banda de prendre com a referència l'ideari de John Holden sobre la cultura democràtica, la necessitat d'un major accés a la cultura i d'enfocar polítiques cap al pluralisme cultural, com a instruments per a garantir els drets culturals i ajudar a prendre consciència d'artistes i professionals i institucions de la cultura en general, també a partir de la creació de programes d'art comunitari, fan una defensa molt interessant del paper que pot desenvolupar la creativitat i la innovació en el sector cultural. Així, la mirada comunitària proporciona també una capacitat d'innovació social a tot el sector i a la societat en general, i ajuda a fer la indústria i el mercat cultural més innovadors i, conseqüentment, més competitius. No renuncien, per tant, a l'espai de la indústria cultural, sinó que creuen en una transformació, a partir de la facilitació de processos de col·laboració social, que generin emocions en els públics -i també nous públics- i ajudin a obrir portes i ventilar en tots els camps culturals i artístics.
Aprofito per recordar que val la pena rellegir també el número 10 dels Quaderns d'acció social i ciutadania, dedicat a El retorn social de la cultura, amb el qual es plantejaven també aspectes teòrics sobre l'acció cultural comunitària, així com altres exemples concrets. Però, sobretot, amb el qual s'iniciava un diàleg entre els departaments d'Acció social i ciutadania i el de Cultura i Mitjans de comunicació, enfocat a assumir de forma conjunta els programes amb implicacions directes en les dues concelleries, i la planificació sistemàtica i integrada d'una visió de la cultura que entenia el seu compromís de forma molt més directa amb la seva comunitat. Una altra experiència truncada, no sé tan si perquè s'han aprofitat les macroretallades, perquè la dinàmica planificadora s'ha esvaït també de cop o perquè el model cultural que hi ha al darrera és totalment diferent.
De moment, i veient que aquests són temps per a la pràctica de l'acció comunitària, no us perdeu aquest breu però dens, en idees i contingut, manual. ...