Tocats pel clarinet!

L'OCGr, dirigida per en Francesc Gullén, en una fotografia un xic antiga

Això és el que hauríem de dir després d'aquest cap de setmana amb el clarinet de protagonista. Per començar, s'encetava el 35è cicle de Jazz del Casino amb un aperitiu com és la Barcelona Stride Band, on l'Oriol Romaní, un clarinetista de tall clàssic que havia format part de la Locomotora Negra anys enrera -i en la que encara torna a pujar de tant en tant- ens congracià amb uns quants temes de dixieland i swing tradicional. Cal dir, però, que l'ànima musical del grup és en Marcelo De Castro, intèrpret experimentat del washboard -la fusta de rentar roba!-, que du el jazz i Granollers al fons de l'ànima. I els acompanyaven l'Òscar Font al trombó i cantant algun tema prou divertit, en Bernat Font al piano, dominant l'estil stride, i el també vallesà Fèlix de Blas a la tuba. Una nit en què el Casino semblava trobar-se enmig de New Orleans, amb tot de gent que, tots ells, estan Tocats pel jazz!
El segon concert, de toc encara més clàssic, fou el de l'Orquestra de Cambra de Granollers. El darrer gran concert que dirigia en Francesc Guillén a casa nostra, en record d'en Carles Riera, mort ara farà dos anys. I per això ens regalà dues perles de Mozart -en Carles n'era el fan número 1!- per escoltar, dedicades al seu gran amic.
Per començar, el Concert per a clarinet kv. 622 en la major, relaxant, malencònic, i perfecte en la seva orquestració i desenvolupament. És un plaer descobrir com totes les peces d'un puzzle encaixen entre sí, veure com qualsevol intent de la melodia per escapar-se, acaba tornant al punt d'inici, i trabant amb el conjunt de l'obra; un d'aquells casos en els quals te n'adones que les matemàtiques i la música tenen molt a veure. Un concert que Mozart dedicà al seu gran amic Anton Stadler, i que en Joan Enric Lluna, excel·lent clarinetista valencià, al seu torn li dedicà a en Carles, a qui definí com un home generós, bo, savi i, sobretot, amb un sentit de l'humor intel·ligent. L'elogi de l'amistat, doncs, fet música.
La segona peça, la Simfonia núm. 40 kv 550 en sol menor, inquietant, és sovint qualificada com a tràgica. La veritat és que la seva execució, emotiva a més no poder, ens feia pensar en el moment crític en què es troba l'Orquestra, després dels mots introductoris d'en Francesc, esperant que se li defineixi el seu futur més proper. Però amb un final, això sí, digne d'un geni com Mozart.
En resum, un cap de setmana tocats, també, pel so del clarinet i el record d'en Carles.