L'adéu a en Carles Riera

Si vull que aquest blog petit tingui algun sentit -d'acord amb el que deia en presentar-ne les intencions-, no puc deslliurar-me de parlar d'en Carles Riera, que ens va deixar el dimecres, després d'una llarga malaltia. (Per què utilitzem aquest eufemisme i no li diem pel seu nom? Sembla que parlem d'en Voldemort, l'innombrable, quan estem parlant d'un càncer, de pulmó!). I és que costa molt de posar-te a escriure de qüestions tan íntimes com és la petja que ens ha deixat una persona que sentim propera, i deixar escrites, almenys, quatre ratlles amb sentit. (A més, hi afegeixo una etiqueta, perquè em temo que, si seguim la tendència de les darreres setmanes, això dels comiats anirà a més).
L'E., en tornar de la coral el dimecres, m'anuncia la mala nova. Incrèdul -el mateix Carles m'havia dit no feia ni un mes que s'havia recuperat del tot- m'adreço a internet, on hi trobo la primera notícia i el primer apunt en un bloc d'amic. Em vaig passar tot el dia d'ahir a la feina escoltant la seva música i, fins i tot, sentint-lo parlar en vídeos que ell mateix havia penjat al iutub. (Tocaria, en aquest punt, parlar de la seva ironia i del seu subtil sentit de l'humor, més anglès que cap dels que conec; amb les paraules precises i mesurades acompanyades d'una seriositat només aparent, segur d'ell mateix, deixa anar un missatge rumiat ple d'ironia).

Tan al tanatori com a la parròquia, m'ha costat aguantar-me les llàgrimes que ja tenia coll avall. I no tot és culpa de la música -Mozart, interpretat per alumnes seus- ni de les paraules dels seus companys de l'escola de La Garriga. Més aviat és pel buit que ens deixa i alguns dels records.

Dels grans projectes musicals, -l'any ruera; el festival internacional de música de Joventuts Musicals (com és que ja ha desaparegut del mapa, i ningú n'ha dit res?); l'Orquestra de Cambra; el teatre auditori (la decepció acústica); l'escola de música (amb la seva insistència i cura de cada un dels detalls); ... Però també records dels petits projectes -les partitures; els discs de l'Orquestra; les presentacions del festival; els concerts comentats; els seus alumnes que "pugen al primer equip" de l'orquestra; els debats sobre política cultural; el festival de Granada -no us perdeu la gravació del seu darrer concert a l'Alhambra!-; ... (I dels seus agraïts comentaris a les meves primeres cròniques musicals en una publicació local ja desapareguda, en una altra era).
Amb un caràcter més que optimista, en Carles ha estat el granollerí del nord enllà. En tot moment, ens convencia de la necessitat d'allunyar-nos on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! El referent de Salzburg, d'Holanda, o de les universitats americanes, eren constants en la seva voluntat d'exemplaritzar l'excel·lència. Segur que la ciutat, ara que està repensant el seu futur, trobarà a faltar la seva capacitat d'encomanar l'ambició.

Ahir també el van definir com a "diplomàtic de la cultura". Ara que a la feina estic embolicat en un seminari internacional sobre aquesta idea, hi veig com ell encaixava en aquest concepte. Hem après molt tots de la seva manera de fer i de com, des de la cultura -i la voluntat pedagògica de fer-la arribar a tothom- es pot treballar per fer una ciutat, un país i un món un xic millor.

Com pronosticava l'Enric -i com el pintaria en Fer-, segur que allà dalt ja ha embolicat uns quants serafins en muntar l'orquestra de cambra celestial!