diumenge, 22 de desembre de 2013

Hans Krása

La meva proposta d'entrada per a la Viquipèdia sobre Hans Krása, el compositor de Brundibar, mort a Auschwitz:

Imatge treta d'internet
Hans Krása (Praga30 de novembre de 1899 - Auschwitz-Birkenau17 d'octubre de 1944) va ser un compositor txec, assassinat durant l’Holocaust a Auschwitz. Va ajudar a organitzar la vida cultural al camp de concentració de Theresienstadt.

Biografia 

Hans Krása va néixer a Praga, de pare advocat, que procedia d’una família txeca, i mare alemanya, de religió jueva. Va estudiar tant piano com violí quan era nen, i composició a l'Acadèmia de Música alemanya de Praga. Després de graduar-se, va esdevenir un répétiteur al Neues Deutsches Theater, on va conèixer al compositor i director Alexander von Zemlinsky, que tindria una gran influència en la seva carrera. (Segueix ...)

divendres, 13 de desembre de 2013

La mala pregunta

Ja tenim aquí la pregunta, i per partida doble! Una notícia sensacional, esperada de fa temps, i portada amb una eficàcia pel mateix President i amb discreció per part de tots els partits que hi han pres part, com no estàvem acostumats fins ara. Una etapa més en aquest camí que ens ha de dur a la independència, que arribarà molt més aviat del que ens podíem imaginar tots plegats fa pocs anys. Ara ja ens podem votar al damunt, que és pel que vàrem sortir al carrer els dos darrers 11-S.
No és, però, del doble Sí-Sí (o Sí-No, o No directament, si es prefereix), que volia parlar, sinó d'una altra pregunta que estic fart d'escoltar als periodistes d'arreu, d'aquí i de més enllà, gairebé dia sí i dia també, però formulada -segons el meu parer- amb ben poca intel·ligència.
Em refereixo, ves per on, a la pregunta que fa tot periodista -català o espanyol- quan es troba davant d'un alt càrrec d'una institució internacional: En cas de declarar la independència, Catalunya es mantidrà dins de la seva institució? (Poseu-hi, aquí, Unió Europea, Nacions Unides, OTAN, ...). Ahir mateix, ni més ni menys, fou el mateix president del Consell Europeu, Van Rompuy, a qui s'obligà a llegir una resposta que ja duia preparada per escrit.
I és que la resposta a aquesta pregunta ja la sabem: estarem -de bon principi- a fora de tot. I caldrà renegociar amb tots i cada un dels organismes el nostre retorn. I no cal que ens enganyem: així ho diuen cada un dels tractats internacionals en els que Espanya -i altres grans nacions- varen tenir oportunitat de posar-hi cullerada en el seu moment. Ningú que vulgui separar-se de la gran nació, podrà seguir mantenint els tractats corresponents i haurà de començar de nou, des de zero.
Per tant, el meu dubte amb els periodistes és perquè, si ja saben la resposta, continuen plantats en la obvietat inicial de la pregunta i no són capaços d'avançar en el debat amb el seu interlocutor cap a alguna continuació més lògica. (Segueix ...)

dilluns, 9 de desembre de 2013

Manuel Fontdevila i Cruixent

La meva proposta d'entrada per a la Viquipèdia de Manuel Fontdevila i Cruixent:

Manuel Fontdevila i Cruixent (Granollers, 23 de juny de 1887 - Buenos Aires, 18 de maig de 1957), periodista català.[1] 

Biografia

Mentre estudia medicina, viu la vida bohèmia barcelonina.
Funda la revista El Recte (1909), i participa en revistes de premsa humorística i satírica, com Rialles (1909-1910), La Mala setmana (1911), La Figa (1913), La Piga (1913), La PEPA (1913), Arlequí (1914) i Margot (1916-1917), així com L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. En aquesta època, es fa amic de Santiago Rusiñol, Lluís Capdevila, ....
El 1909 es casa amb Roser Perera Soriano, violinista del Novedades, amb qui té un fill. Ella moriria pocs anys després. El fill Francesc, ajudant de realització cinematogràfica, moriria afusellat pels franquistes a Cadis, durant la Guerra Civil, als 22 anys. (Segueix ...)

diumenge, 8 de desembre de 2013

Sobre telèfons mòbils i altres andròmines


Imatge d'un article d'Eroski amb consells sobre com comprar un telèfon mòbil
S'acosta Nadal i a casa les indirectes per incloure en la llista dels Reis un mòbil per l'A. fa dies que són a l'ordre del dia.
L'acord arriba, però, amb una petita sorpresa: la carta en forma de contracte que una mare va fer arribar al seu fill de 13 anys quan aquest va rebre finalment el seu desitjat instrument. La Jane Hoffman, mare d'en Greg, li va adjuntar aquest contracte amb 18 clàusules si volia mantenir el seu Iphone.

"Bon Nadal ! Ara ets l'orgullós propietari d'un iPhone. Ets un noi bo i responsable de 13 anys i et mereixes aquest regal. Però amb l'acceptació d'aquest present venen algunes regles i normes. Si et plau, llegeix el següent contracte. Espero que entenguis que és feina meva pujar un noi sa, que pot moure’s pel món i conviure amb la tecnologia, i no dominat per ella. Això sí, l'incompliment de les normes de la llista comportarà la fi de la propietat del teu iPhone. T'estimo amb bogeria i tinc ganes de compartir diversos milions de missatges de text amb tu d’ara en endavant.
  1. És el meu telèfon. El vaig comprar. Jo el pagaré. I te’l deixo a tu. No sóc la millor?
  2. Sempre sabré la contrasenya .
  3. Si sona, contesta. És un telèfon. Saluda, digues "hola". Fes servir les teves bones maneres. utilitza els teus modals. Mai ignoris una trucada si a la pantalla llegeixes “mare” o “pare”. Mai.
  4. Dóna el telèfon a un dels teus pares a 2/4 de 8 del vespre, i totes les nits de cap de setmana, a partir de les 9 de la nit. El tindràs apagat tota la nit i el podràs tornar a encendre a 2/4 de 8 del matí. Si no, faries una trucada al telèfon fix d'algú, on els seus pares poden contestar; tampoc truquis o enviïs missatges amb el mòbil. Escoltes aquests instints i respecta a les altres famílies com ens agrada que ens respectin a nosaltres.
  5. No aniràs a escola amb el telèfon. Conversa en persona amb la gent a la que envies missatges. És una habilitat vital. (Els dies de mitja jornada, les excursions i les activitats extraescolars requeriran consideracions especials).
  6. Si se’t cau al vàter, s’estavella contra el terra o s’esfuma en l'aire, ets el responsable dels costos de substitució o reparació. Talla la gespa, fes de cangur, estalvia diners del teu aniversari. Si passa, hauràs d'estar preparat.
  7. No facis servir la tecnologia per mentir, fer ximpleries o enganyar a un altre ésser humà. No t'involucris en converses que siguin perjudicials per als altres. Sigues abans que res un bon amic, o estigues al mig del foc creuat.
  8. No enviïs missatges, correus electrònics o diguis res a través d'aquest mitjà que no diries en persona.
  9. No enviïs missatges, correus electrònics o diguis a algú alguna cosa que no li diries en veu alta i en presència dels seus pares. Autocensura’t.
  10. Res de porno. Cerca a la web informació que compartiries obertament amb mi. Si tens algun dubte sobre alguna cosa, pregunta-ho a algú. Preferiblement, al teu pare o a mi.
  11. Apaga'l, silencia’l, deixa’l de banda, en públic. Especialment en restaurants, al cinema o mentre parles amb un altre ésser humà. No ets una persona mal educada, no deixis que l'iPhone canviï això.
  12. No enviïs ni rebis imatges de les teves parts íntimes o de les parts íntimes de qualsevol altra persona. No riguis. Algun dia estaràs temptat de fer-ho, malgrat la teva gran intel·ligència. És arriscat i pot arruïnar la teva vida d’adolescent / de jove / d’adult. Sempre és una mala idea. El ciberespai immens, i més poderós que tu. I és difícil fer que alguna cosa d'aquesta magnitud desaparegui, incloent una mala reputació.
  13. No facis infinites fotos o vídeos. No hi ha necessitat de documentar-ho tot. Viu les teves experiències. Quedaran registrades en la teva memòria tota l'eternitat.
  14. Deixa el teu mòbil a casa de tant en tant i sente’t protegit i segur d'aquesta decisió. No és viu ni és cap extensió del teu cos. Aprèn a viure sense ell. Sigues millor i més poderós que la por a no estar sempre connectat. [FOMO, en anglès, són les sigles de "fear of missing out", la por a perdre una cosa que està passant, a no estar sempre connectat].
  15. Descarrega’t música que sigui nova o clàssica o diferent de la que milions de teus companys escolten, que és sempre el mateix. La vostra generació té un accés a la música com mai abans cap altra a la història. Aprofita aquest regal. Amplia els teus horitzons.
  16. Juga amb jocs de paraules, trencaclosques o enigmes, de tant en tant.
  17. Manté els ulls oberts, mirant amunt. Observa el món que passa al teu voltant. Mira per la finestra. Escolta als ocells. Passeja. Parla amb un desconegut. Pregunta't sense buscar a google.
  18. Et faràs un embolic. Et trauré el telèfon. Ens asseurem i parlarem sobre això. Tornarem a començar. Tu i jo sempre estarem aprenent-ne. Sóc en el teu equip. Estem junts en això.

La majoria d'aquestes lliçons no s'apliquen només a l'iPhone, sinó a la vida. Estàs creixent en un món ràpid i canviant. És emocionant i atractiu. Fes les coses senzilles. 
Confia en la teva ment poderosa i el teu cor gegant, per sobre de qualsevol màquina. 
T'estimo. Espero que gaudeixis del teu nou i espectacular iPhone. 
Bon Nadal!

Si més no, és un bon punt de partida per parlar amb tranquil·litat sobre els usos i funcions d'aquest aparell que, a partir del moment que el tingui, li canviarà la vida (o, si més no, ella n'està ben convençuda!).

dissabte, 7 de desembre de 2013

Chet Baker. As if I had wings

M'empasso la versió en espanyol de les memòries perdudes de Chet Baker, i el trobo del tot depriment. La confirmació del que havia llegit a tot arreu, però amb les seves pròpies paraules. Una mena de confessió -escrita- de com va caient al pou, plena de tots els tòpics sobre els músics de jazz. Les drogues com a benzina per a funcionar i la inestabilitat emocional el transformen en un ésser d'una musicalitat genial i única, però també una persona sense ànima.
Ara bé, més trista encara és la referència a Barcelona, que fa en l'Epíleg del llibre: "Barcelona estava esplèndida el desembre del 63. Després de París gairebé semblava una ciutat tropical. Vaig tancar un tracte per treballar un mes en un club que estava en un soterrani, i que portava només un any oferint música de jazz. A la planta de sota ballava Antonio Gades amb acompanyament de guitarra, castanyoles i palmes. El club incloïa en el tracte un petit apartament. Vaig aconseguir contactar al poc temps amb diversos metges que em receptaven Palfium. Durant el temps que va durar el meu contracte vaig conèixer una família molt ben relacionada, de gran pes a la ciutat, a través d'ells vaig conèixer un metge que tenia una clínica pròpia i ultramoderna, amb el seu quiròfan i tot. Era un cirurgià la destresa i facilitats bastaven perquè anessin a veure pacients de tot el món. Aviat vaig aconseguir que em facilités receptes, i tot va començar de nou." Entre tots, doncs, varen aconseguir enfonsar-lo més, i algú a casa nostra hi contribuí plenament. Malparits!
Em quedaré sempre amb el goig d'haver-ne pogut gaudir en directe, al Palau de la Música, de la seva música. Ell, encongit a la cadira, i deixant anar aquell so suau, tendre i trist -mel·lancòlic?- tan característic seu.


dilluns, 2 de desembre de 2013

Pla d'Innovació per a Europa

En més d'una ocasió he hagut de recórrer a la gent de NESTA -i en aquest bloc n'hi ha uns quants, d'exemples- per orientar-me sobre com avança la innovació en diversos àmbits.
Un dels darrers treballs que han elaborat és aquesta proposta de Pla d'Innovació per a Europa, a partir del creixement que suposa l'impuls del poder digital. Dècades d'investigació han demostrat que la innovació és el motor més important de la prosperitat a llarg termini i que les empreses innovadores creen més llocs de treball i creixen més ràpid.
Des de Nesta creuen que les respostes a algunes de les grans qüestions econòmiques es troben en la forma en què es fomenta i es fa servir la innovació. Ara, la seva experiència al Regne Unit la volen traslladar al conjunt de la Unió Europea. Una mirada, doncs, que els catalans agraïm, si és que aquest és el futur que ens depara. En un document - informe d'Albert Bravo-Biosca, Louise Marston, Ann Mettler, Geoff Mulgan, Stian Westlake, després de fer un repàs a les estratègies europees per fomentar el creixement econòmic (Europa 2020, Horitzó 2020), proposen com orientar la política europea en l'àmbit de la innovació, a partir de propostes en set àmbits diversos:

  1. Crear un mercat únic on negocis digitals i empresaris coneixedors de la tecnologia poden prosperar
  2. Generar un finançament de la innovació pública audaç, experimental i obert a tothom
  3. Invertir en la infraestructura del segle 21
  4. Educar una força de treball coneixedora de la tecnologia
  5. Abraçar la innovació social
  6. Generar innovació oberta als ciutadans de la UE i al món
  7. Reforma de les institucions europees per tal que es millori el suport a la innovació

(Entre els redactors de l'informe, em fixo en l'Albert Bravo-Biosca, un català que treballa de senior economist a @nesta_uk, expert en com s'entrellacen la innovació i el creixement, i de qui és ben interessant seguir-ne la trajectòria).
Evidentment, cal llegir el treball en profunditat, però si algú vol llegir-lo inicialment per sobre, comparteixo una (mala) traducció del resum executiu, per si pot ser d'interès per a algú (Segueix ...)

dissabte, 16 de novembre de 2013

Salve Regina, del Cor Infantil

El mateix dia que els Xics de Granollers intentaven a plaça un trio de castells de vuit i que el Cor Mixt estrenava una sarsuela -exemples de com vibra una ciutat com Granollers, més enllà de l'esport-, el Cor Infantil dels Amics de la Unió es replegava a l'església de Sant Esteve, on ens sorprenia amb un nou repte artístic. Canviant de registre, tornava a l'escènica clàssica de coral estàtica, per tal que ens fixem més en les veus. I aconseguint generar un clima ben especial (llàstima de la il·luminació, massa intensa, que ajudava poc a mantenir l'atmosfera màgica que s'assolia amb la sonoritat del cor).
Inclòs dins del cicle de la música del cel, a l'entorn de l'orgue Josep Maria Ruera, el Cor presentava un nou programa, format per obres dedicades a la Mare de Déu, però de factura contemporània, escrites a cavall entre els segles XX i XXI. Per tant, una mirada ben actual a la música religiosa, amb una proposta prou arriscada per l'exigència de cada una de les peces.
Quan Leonard Bernstein es preguntava (1) quin és el significat d'una determinada peça de música, arribava a la conclusió que la música només tracta de notes. No tracta d'històries de cap mena. La música, simplement, és. I el seu significat és musical i no té res a veure amb narracions ni amb res que se li assembli. La història afegeix un sentit a la música, però es tracta d'una cosa sobreposada ... De tant en tant, però, l'artista se sent empès a expressar-se a través d'alguna cosa externa. Del que pugui tractar, però, té poca importància. Si és una música emocionant és perquè la música és emocionant. 
La música, per tant, és allò que se sent quan s'escolta. Si et diu alguna cosa -no t'explica una història, no et descriu un quadre, sinó que et transmet un sentiment-, si et fa canviar per dins, vol dir que l'has entesa. No hi ha res més. Perquè aquests sentiments pertanyen a la música.
I el més meravellós de tot és que no hi ha límits per als diferents sentiments que et pot fer sentir la música. Alguns d'aquests sentiments són tan especials que les paraules no sabrien descriure'ls. De vegades, podem donar nom a allò que sentim. Podem dir que és tristesa, alegria, amor, odi o serenitat. Però hi ha sentiments tan profunds i tan especials que ens manquen les paraules per descriure'ls. Per això, la música és tan meravellosa. Dóna nom als sentiments però, en comptes de fer servir paraules, ens ho diu amb les notes.
I la música d'aquest diumenge era realment meravellosa, deia moltes coses i expressava molts sentiments. De bon principi, doncs, cal remarcar la precisa fena de selecció de les obres, plenes de sentiment, ben diversos en funció de cada peça.
I si totes eren dedicades a la Mare de Déu, les mirades també eren prou variades. Per això, i just quan feia trenta-cinc anys de la mort de la meva mare, jo ho vaig viure, més que com una lloança a la Mare de Déu, com un homenatge a totes les mares de les criatures que cantaven, que són moltes. I m'anava imaginant quina mare havien retratat cada un dels compositors amb les seves obres.
Per començar, la preciosa proposta d'Ave Maria d'en Carles Gumí, amb una mare que t'acotxa i t'embolcalla; l'Ave Maria de l'hongarès Zoltán Kodály, recollint la força expressiva d'una mare que no es resigna mai; el Salve Regina d'en Josu Elberdin, que aplega forces observant la posta de sol a Pasaia, esperant el retorn del fill pescador; el Tota Pulchra, de Maurice Duruflé, expressant la bellesa impressionista d'una mare jove; el vaporós Ave Verum Corpus, de Francis Poulenc, d'una mare introspectiva, que vol comprendre el seu fill; el Shimmering - Ave Generosa, d'Ola Gjeilo, noruec novaiorquès, cantant a una mare encantadora i tendre, però també responsable i orgullosa; de Javier Busto presentaren un Salve Regina per una mare atrafagada i cansada; de l'alemany Franz Biebl,un Ave Maria per als bombers del seu poble, que implora el retorn dels fills que posen la vida en risc; d'Albert Alcaraz ens presentaren Sancta Maria sucurre miseris, una mare que comforta els qui pateixen; O Lux Beatissima, de Kentaro Sato, una melodia preciosa, fràgil, dibuixa la llum que tenen a dins totes les mares, en forma de fanalet que s'enlaira; el Salve Regina de Miklos Kócsar, deixeble de Kódaly, parla d'una mare lluitadora contra el règim, perseguida i incompresa; i Knut Nystedt proposa una Sancta Maria gèlida i captivadora, com una aurora boreal.
Entremig, l'orgue vibrant, amb fragments de Teothokos -o Mare de Déu en grec-, una composició del músic libanès Naji Hakim, interpretada magistralment per en Vicenç Prunés, que ofereix la imatge d'una mare del poble, senzilla, jove, viva, també protectora, que renya quan convé, i atabalada, que no para ni un moment. Una peça, però, que trencava la sensació de serenitat que produeix el conjunt del programa.
Un darrer apunt, sobre l'acústica. Aquest cop em vaig escapar a dalt del Cor -just al costat d'una fotografia del mestre Ruera, que em mirava de reüll. I val a dir que, des d'aquella alçada, la cosa sona molt millor. Vaig confirmant, mica en mica, que a Sant Esteve s'escolta prou bé des del davant, pèssim des del darrera, i molt millor des del Cor.
I vaig estar ben tranquil de pensar que el mestre Ruera devia estar xalant escoltant des d'allà dalt aquest grup de noies del Cor Infantil ...

(1) Leonard Bernstein. El mestre us convida a un concert. Concerts per a joves. Ediciones Siruela, 2002.
També es pot seguir a Youtube, en la versió original anglesa.

divendres, 15 de novembre de 2013

Nou cicle per a la formació professional

Imatge extreta d'una campanya d'FP a Terrassa
Des de fa molts anys que sentim a dir allò de "els més burros, cap a la FP!" a l'hora de triar els itineraris formatius dels nostres joves. Una bestiesa que ens ha portat, entre d'altres raons, a ser un dels països on hi ha més gent amb tres carreres a l'atur, mentre tenim una gran mancança de perfils tècnics mitjans, amb un atur juvenil desbocat i un nivell de fracàs escolar a la cua dels països desenvolupats. Durant anys, s'ha deixat d'invertir-hi, s'han barrejat els centres amb el sistema de secundària i batxillerat, s'ha generant tota una generació de professors de formació professional amb una mínima relació amb el món de l'empresa, i s'ha inculcat aquesta falsa idea als pares, que acaben preferint per als seus fills una opció amb poc futur laboral però amb molt més pedigrí acadèmic. En tot aquest temps, i malgrat molts esforços realitzats, hi ha la sensació general d'un desprestigi del sistema de formació professional en l'opinió pública difícil de trencar, tot i que al nostre país el sistema ha anat avançant, amb exemples de centres i propostes que validen un model català propi que, si s'activés, podria tenir molt de futur.
I ara, quan la crisi n'evidencia les mancances, no sabem com actuar-hi. Per on cal re-començar? Quines són les prioritats en les que posar-hi els pocs recursos existents? Quin model de FP dual s'ha d'anar definint a Catalunya? Com podem implicar-hi les empreses, de manera que s'atreveixin a invertir-hi també?
Per començar, cal posar la qualificació dels treballadors -el nivell de formació del personal de les nostres empreses- com una de les bases per a la millora de la competitivitat empresarial, conjuntament amb la innovació i la internacionalització, imprescindible per a sortir de la crisi i assolir nivells d'excel·lència requerits en un món globalitzat com el que ens ha tocat viure.
Ara que el Govern prepara una nova llei de formació professionalval la pena fixar-se en el treball Formació professional: nou cicle, qüestió de voluntatseditat per la Fundació Catalunya Europa i elaborat per en Josep Francí (probablement, la persona més indicada per realitzar un primer document per aventurar quins camins cal emprendre, ja que disposa de l'experiència en l'àmbit privat -com a responsable de formació de la Cambra de Comerç- i en l'àmbit públic -com a director general de Formació professional- que l'acredita com a coneixedor del sistema i de les possibilitats del mateix).
En el treball, defineix el sistema de formació professional català amb els trets següents:
  • Accessibilitat, facilitant la recuperació per al sistema educatiu de moltes persones que, per motius diversos, van abandonar els estudis en el seu moment.
  • Flexibilitat, per adaptar-se a les necessitats de qualificació o  a la disponibilitat de temps per a la formació de la població treballadora adulta.
  • Connectivitat (a partir de passarel·les), aportant la possibilitat d'itineraris transitables entre grau mitjà i superior de la formació professional, i d'aquest amb els ensenyaments universitaris.
  • Adaptabilitat dels programes de formació a les necessitats de qualificació d'empreses concretes. 
  • Eficàcia interna, amb un Índex de graduació de la formació professional de grau mitjà al voltant del 65% i experimentant una tendència positiva els darrers anys.
  • Garanties, com la d'obtenció de títols amb valor acadèmic i professional, factor clau per al mercat de treball, o el sistema de qualitat i homologació de les empreses que acullen alumnes en pràctiques.
  • Xarxa sòlida de centres, per tot el territori català, que hauria d'avançar cap a la singularització i apoderament de cadascun dels centres per fer créixer el seu rendiment.
s'hi identifiquen també els elements clau que poden fer de la formació professional un factor útil per ajudar a superar la crisi econòmica actual i l'elevat nivell d'atur juvenil, especialment en un moment en què mesures com la Llei Wert amenacen els avenços dels darrers anys. Per això, és important establir sinergies entre la comunitat educativa, les institucions i les empreses per donar una formació global als estudiants.
En l'apartat de propostes, l'informe planteja mesures d'aplicació immediata per tal que la nova Llei de formació professional que està endegant el Govern sigui la culminació i consolidació d'un procés amb sòlides arrels i no pas, com sovint ha passat, un simple inici il·lusori d'un disseny sense referències pràctiques. Per a això, prescindint de discursos políticament correctes, es proposa de conciliar voluntats efectives entre tots els agents, tot potenciant els actius ja existents de la formació professional inicial.
Aquest informe, doncs, arriba en un bon moment, i és un excel·lent punt de partida per al necessari debat sobre el futur proper de la formació professional, que no es pot deslligar sobre la resta de debats (l'educació, l'estat del benestar, el model econòmic i financer, la independència, el projecte europeu, ...) que, en aquests moments, configuren el futur dels joves a Catalunya.
A continuació, copio les Propostes d'actuació que fa l'autor, orientades a potenciar els actius de la Formació Professional inicial existents  (Segueix ...)

dimecres, 30 d’octubre de 2013

L'adéu a la Rosa Colomer

Hi ha gent extraordinària que, per la seva manera de fer, queden sempre al marge de qualsevol àmbit de difusió i del reconeixement públic que ben segur es mereixerien. Des de la discreció, treballen com ningú, fent de la seva feina en allò que creuen un motiu per dedicar-hi les hores que facin falta. I posar al dia la nostra llengua des del Termcat és un repte que, professionalment, enganxa al millor dels filòlegs. Pel que té d'engrescador el generar noves paraules -fins i tot de forma creativa, més enllà de la ciència-, però també pel que explica sobre la societat del nostre país, que no para d'avançar, i la llengua n'es un dels indicadors més dinàmics.
Ben segur, doncs, que no havieu sentit anomenar mai la Rosa Colomer -a no ser, és clar, que us dediquéssiu a això de la llengua. Aquesta setmana va morir d'un càncer, contra el que portava temps lluitant. Jo vaig tenir la sort de conèixer-la per un parell de projectes. La recordo decidida, amb una solvent claredat d'idees, i una capacitat per organitzar els pocs recursos disponibles, i posar-se a treballar en una feina que, a la força, ha de ser molt rigorosa.
Els seus companys de feina n'han explicat sobrerament les seves virtuts, més enllà del seu extens currículum. Com a deixeble d'en Joan Solà, s'estimava la llengua i, per això, intentava fer-la més forta. I des del Termcat va promoure grans projectes, tant per innovar i internacionalitzar la institució, com per dotar el país d'una llengua àgil i dinàmica, adaptada al segle que ens ha tocat viure.
La prova en són els projectes amb els quals vaig tractar la Rosa. El primer, l'edició en català de les normes ISO, especialment les de sistemes de gestió. Una feina complicada, que calia estructurar bé, i que finalment va poder resoldre ella, després de molts anys d'intentar-ho. La coherència, a més, la va portar a implantar un sistema de gestió de la qualitat per al propi Termcat, millorant-ne la seva capacitat de gestió. La casualitat va fer que l'endemà de la seva mort, em trobés, després de molts anys, en Jaume Riu, veritable impulsor des del darrere del procés de traducció de les normes al català, en la presentació d'un llibre seu. Des d'aleshores, moltes empreses han trobat un suport oficial al fet, que és normal a tot arreu, de treballar amb normes tècniques amb la seva pròpia llengua (i sense haver de recórrer a les traduccions dels que som de números, i no de lletres!).
L'altra coincidència és amb el segon projecte. També el dijous es presentava el petit -però llarg- treball realitzat pel Museu de ciències naturals de Granollers, amb la col·laboració del Termcat, que permet posar noms a les papallones d'arreu dels països catalans (si us agrada la llengua, la natura o el treball científic, si us plau, llegiu aquest breu article. Val molt la pena!). Com a complement a l'excel·lent esforç que fa la gent del nostre museu per tots aquells animals petits del nostre entorn, la voluntat de posar nom a tots i cadascun d'aquests lepidòpters mostra la gran estima que els tenen. I en tot això, el treball també es va iniciar amb una reunió amb la Rosa Colomer.
Si mirem, doncs, cap a l'horitzó de la llengua veurem que no té límits, com tampoc en té la voluntat de ser del nostre país. La Rosa va permetre eixamplar aquest horitzó, amb un ventall ben ampli de camps, des de l'economia a la natura, on el català hi va trobant el seu espai per esdevenir una llengua normal. Gràcies per la teva feina, Rosa.
Acabo el post amb el poema que li varen dedicar els seus companys:

"La fruita d’or, llunyana.

—Deixa enrere el record
de la perduda tarda.
Deixa enrere la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l’esperança.

Calma, illa, veler,
la fruita d’or."

Salvador Espriu

diumenge, 20 d’octubre de 2013

Clavé al cor d'Europa

Deia George Steiner que un dels fets que ens defineix com a europeus és que tenim els carrers honorant persones que ens han precedit, i que han donat a la ciutat molt més del que n'havien rebut. Començo, doncs, aquest apunt recordant que el carrer principal de Granollers, en el seu tram central des de l'Europa fins a la plaça de la Corona, està dedicat a Josep Anselm Clavé. Amb els seus Cor, des de la meitat del segle XIX, aquest bon home es va dedicar a intentar ajudar els obrers tot muntant corals pel país, en un procés d'"il·lustració" del poble molt més potent que qualsevol projecte educatiu de ciutat que avui en dia ens poguem imaginar. Com faria anys més tard Pau Casals amb la seva orquestra, la música era el principal instrument per a la inclusió social, procurant fer millors persones aquells que, fins el moment, només tenien l'opció d'anar a la taverna a prendre un got de vi. Amb aquesta intenció, a Granollers el 1877 es va crear la Societat Coral Amics de la Unióuna entitat que va anar creixent poc a poc, a empentes i rodolons, mantenint la nostra cultura a partir del cant coral. Durant molts anys, l'entitat va residir al bell mig de la Porxada, fins que fa pocs anys va anar a raure al carrer Travesseres, on el 1996 es va fundar l'Escola de música que aquest cap de setmana ha revolucionat Europa. I és que tot té un principi i, en el nostre cas, al principi fou Clavé!
Ben segur que el lema fundacional de Clavé -Progrés, Virtut, Amor- a les noies del Cor Infantil els deu sonar ben carrincló. Potser és hora que, des de l'entitat, es pugui posar al dia els valors que aporta el cant coral al segle XXI, i que els han anat inculcant, com qui diu, sense voler. L'esforç i la constància, en l'estudi de la música i el cant, el treball en grup per damunt les individualitats, la recerca de l'excel·lència en els objectius, ambiciosos però assolibles, que es plantegen, ... Però també la il·lusió amb la que viuen tots i cadascún dels seus projectes i la passió que posen en cada una de les noves aventures en les que s'impliquen. (Hauríem d'afegir-hi també l'exemple que suposa l'entitat en sí, aplicant la recepta que tots els gurús del món econòmic recomanen per a sortir de la crisi: la innovació i la internacionalització, de les que l'escola n'ha fet gala des del primer moment. Innovant en espectacles, com el V-E-U-S, o el Mar i Cel, i viatjant arreu d'Europa: Polònia, Txèquia, Alemanya, França, Itàlia, ...).
Ara bé, tot això ho podríem haver repetit durant els darrers anys, i hauria estat veritat. Aquest cop, però, la cosa és diferent. El que varen aconseguir les noies del Cor Infantil, amb en Josep Vila al capdavant, el cap de setmana passat és realment extraordinari i, de fet, no crec que ningú n'ha estat conscient fins al cap de dos o tres dies d'haver tornat.
Cal explicar que el concurs al que assistien, Let the Peolpes Sing, organitzat per la EBU, l'associació de ràdios europea, va ser fundat l'any 1961 per la mateix BBC. Són les diverses ràdios musicals -en el seu cas, Catalunya Música- qui conviden a participar-hi a una coral, i realitzen una fase prèvia, enviant una gravació de primer nivell. Aleshores, un jurat especialitzat selecciona els finalistes, que assistiran a un acte específic, en aquesta ocasió al Philarmonie Luxemburg, un auditori immens, digne de la millor tradició cultural europea.
Les corals estaven dividides en tres categories, la d'Adults, que va guanyar el Key Ensemble de Finlàndia, la categoria Open, que va guanyar el cor alemany Voices in Time i la categoria de cors infantils i joves, que va guanyar el Cor Infantil dels Amics de la Unió. Per l'experiència del Cor Infantil, que havia participat en diversos concursos amb bons resultats, podria semblar que això és ben normal. Però cal tenir present que els cors amb els que competien eren d'un altíssim nivell: el Wells Cathedral School Choralia, una escola anglesa formada el 909 i que, per tant, és la més vella d'Europa, i el Choeur Robert Schumann un cor transfronterer, format per cantants de la regió existent entre Luxemburg i la Valònia belga i francesa, en memòria no pas del músic sinó del polític luxemburguès fundador de la idea d'Europa. I per això, la frase del president jurat que va precedir al nom del cor jove guanyador és per recordar: It's the category of the future and we are sure that the future is in god hands! Un elogi ben objectiu, tenint present que els tres cors portaven afegida una motxil·la d'història europea excepcional, però amb una mirada de futur molt optimista. Deia Schumann que Europa no es farà d'una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que creuen en primer lloc una solidaritat de fet. I el concert de l'altre dia n'era una bona mostra. Amb noies com les del Cor Infantil, qui diu que a Europa no ens hi voldran, quan Catalunya s'hi representi per via directa?
Les captures de l'Enric varen donar la volta a Europa
La sorpresa, però, va venir amb el veredicte referent a la Silver Rose Bowl, un trofeig llegendari que guardona el millor cor amateur, d'entre tots els de les categories. Una copa ben massissa, on hi ha gravats els noms dels cors guanyadors des de l'any 1961, i que la coral guanyadora té en propietat durant dos anys. Un guardó que, des del principi, només l'havien guanyat corals del nord del continent -i també del Canadà i Nova Zelanda-, i mai cap cor infantil. Si el moment de saber el nom del cor guanyador és d'una emoció indescriptible, el que encara impressiona més són, també, les paraules del jurat: si ja és difícil comparar entre cors de diferents categories, al Cor Infantil el van valorar for musicality, for talent, for musical consequence in the performance, for technical skills, the length of voices, but most of all we have been lisening  for musical passioni per the desire to tell stories through music. I no us penseu que la coreografia va ser decisiva, no: but we have focused on we have eard and not what we saw! Tot plegat, els portava a la conclusió final: ... And the best we found to combine all this aspects of choir music and who has giving the most convincing performance is ... I aquí, no cal dir-ho, s'esdevé un esclat d'alegria immens. (Pels que no hagueu vist el final del vídeo, no us ho perdeu! És un moment únic, digne de les millors finals de la Champions!).
L'escenari: la Philarmonie de Luxemburg 
Si us plau, Amics, emmarqueu aquest veredicte -ben traduït, és clar- a l'entrada del vostre local, perquè tothom pugui conèixer de primera mà què vol dir això de cantar! Crec que és el millor elogi que he escoltat mai d'una coral, i prové d'un Jurat que unànimament es va sentir encomanat per la passió de les joves del Cor. Una força, a més, que varen saber encomanar al públic luxemburguès. Com molt bé va explicar el president del Centre català de Luxemburg, aquestes noies varen aconseguir fer posar d'empeus tot l'auditori, un fet excepcional en aquell país centreeuropeu, on els signes exteriors d'emoció són més aviat discrets. Una coral catalana que mostrava a tot el món la força del jovent i l'esperança d'un món millor, amb un Song of Hope de la Susanna Lindmark que gairebé féu enfonsar l'auditori.

Aquest conjunt de fets excepcionals, però, no s'acaba aquí. En la recepció per les autoritats municipals, a més de poder escoltar com el Cor segueix avançant en noves propostes, vàrem apreciar com la formació que reben és, a més de musical, d'un caire humanístic absolut. El discurs improvisat de la Marina -petita-, fou com una petit relat del que han estat visquent aquestes noies des que van entrar a l'entitat per aprendre a cantar, i que els ha permès viure en una gran família, amb la que han conviscut moments inesborrables, que recordaran fins i tot quan siguin velles. I és que aquestes noies, tot i la seva joventut, a més a més de cantar bé són sàvies! Per molts anys!

(Algunes informacions més ...)

dimecres, 16 d’octubre de 2013

L'adéu a en Ramon Buscallà

Fotografia extreta d'internet, d'una expressió ben reconeixible d'en Ramon
Un altre cop que m'assabento massa tard -com ja em va sent habitual- de la seva malaltia. En un any, un procés ràpid de càncer s'ha emportat al darrer dels regidors d'Unió amb els que vaig coincidir -i fer amistat- a l'Ajuntament, en la seva única i intensa legislatura, del 2003 al 2007.
Tot i amb això, abans ja el coneixia per la seva activiat política, amb Unió, però sobretot per la seva intensitat cultural. I és que en Ramon era una persona culta, llegida, preparada, i que volia compartir els seus coneixements -i guanyar-ne de nous- amb tothom. Llicenciat en filosofia i lletres, més aviat el tenia encasellat com com a psicòleg, potser perquè els primers contactes els vaig tenir amb temes lligats a la infància, com a director general que fou de la DGAIA. M'expliquen que va arribar a la comarca per dirigir el col·legi Alpe de La Garriga. I veig que em queda per descobrir-li tot un passat, d'infantesa i joventut, entre Olvan, al Berguedà, i el Bages.
Ell ja era membre actiu d'Òmmium Cultural -també quan la Nit de Santa Llúcia-, i el recordo lligat amb la Coral Albada o amb les Aules d'Extensió Universitària per a la Gent Gran. Una activitat cultural que el portaria a ser membre de la Comissió informativa de Cultura i Joventut, compartint amb ell reunions ben sovint, a les que hi assistia sempre puntual i preparat. Em recorda en Joan Anton que sovint havíem aprovat propostes seves. De fet, el que vàrem anomenar Aula de Creixement Personal -cursos i conferències relacionats amb aspectes de psicologia pràctica- fou un suggeriment seu, per la seva preocupació real per les qüestions personals. (I també havíem afegit altres idees seves, ja que portàvem tots els punts a discussió i debat abans de la seva aprovació. Un fet que no hauria d'estranyar a ningú, si no fos perquè és un hàbit que ja no es porta gaire).
Val a dir també que compartírem també les preocupacions per les filles -amb les diferències d'edat, és clar-, i les alegries, per exemple quan la Gemma va formar part de l'equip de Dagoll Dagom. (De fet, diria que la sèrie de la Sagrada Família té una part d'inspiració en l'ofici de mediador familiar d'en Ramon).
Aquesta característica de mediador em permet posar a en Ramon al costat de la resta dels Senyors d'Unió, com els anomenava. En Miquel Boix, en Xavier Quincoces, en Ramon Casanova o en Miquel Mas, la gent d'Uníó a Granollers, s'havian caracteritzat per practicar una política una manera de fer política a partir del seu compromís cristià i pel fet que els costava fer oposició. Anar a la contra -que és el que "es demana" als que no estan al govern, no anava amb la seva manera de ser. En Xavier, a partir de les seves instàncies diàries, va trobar una fórmula que li permetia fer aportacions positives cada dia. La veritat és que estar a fora del Govern no és senzill, i en Ramon ho procurava sempre que podia.
En la darrera conversa que recordo amb ell, em va parlar del seu nét Roc. I no fa pas gaire, fins i tot es va fer un perfil de fèisbuc en el que hi penjava les fotografies d'ell amb en Roc (que és d'on m'he permès prendre aquesta que publico). És, per tant, la imatge amb la que em quedo d'ell: la de l'avi que veu amb el somriure del seu nét la satisfacció de tota una vida i la il·lusió pel seu futur.
Tinc molt clar que en el cel dels d'Unió, on s'haurà trobat amb els Miquel, en Xavier i en Ramon, ja n'estaran fent alguna de les seves ...

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Lliures o morts. Jaume Clotet i David de Montserrat

S'acosta el 2014 i tot bull. Fins i tot, el món de la cultura, que altres vegades havia estat més reaci a treballar la memòria des de diferents vessants, en aquesta ocasió sembla que s'hi posa més de cara. Segurament, el Born Centre Cultural -que encara tenim pendent de visitar- hi ajudarà força, pel que representa de posada al dia d'un patrimoni excepcional, únic arreu, i que explica un moment clau de la nostra història. Probablement, el valor més important que té el jaciment és que, a cada una de les cases derruïdes, s'hi pot posar el nom i cognoms dels seus habitants. I això sí que és novedós: més enllà de les pedres, hi ha les persones que varen viure la tragèdia de primera mà, lluitant pels seus drets i les seves llibertats com ningú. I que foren esclafats per les forces borbòniques, sense pietat de cap mena. L'11 de setembre de 1714 no fou cosa només de Rafel Casanova, sinó que la historiografia més actual està treballant a marxes forçades per ampliar la llista de resistents, mostrant que fou gent de tot el país i de totes les classes socials les que, fins al darrer moment, varen plantar cara a l'opressor. (I, cal recordar-ho, també amb un personatge granollerí, en Francesc de Perpinyà Sala i Sasala, al bell mig de l'escena).
Per això, ha estat tot un plaer descobrir el personatge de l'Ermengol Amill, coronel dels miquelets, amb la lectura d'aquesta novel·la. Ara que el país es desperta d'una vegada, i amb mètodes pacífics, és bo recordar que l'alternativa dels catalans de fa 300 anys era Lliures o morts! I l'Ermengol Amill -com en Francesc de Perpinyà- varen decidir portar la divisa fins el final, de forma èpica.
Escrita pels periodistes Jaume Clotet i David de Montserrat, m'ha recordat un Sàpiens, però de quatre-centes pàgines: la Història en majúscules, molt ben explicada -han estat degudament assessorats per historiadors com en Xavier Hernández, l'Agustí Alcoberro o l'Albert Garcia Espuche- per tal que pugui arribar a tothom amb rigorositat, però de forma amena. I amb una dosi d'aventura que la fa digna del millor BraveHeart que us pugueu imaginar! (De fet, en David de Montserrat ja pensa amb en Jaume Collet Serra i en Liam Neeson per a portar-la al cinema!).
A diferència del Victus, una catedral indiscutible de la literatura, en la qual el personatge d'en Martí Zuviria em va fer fixar, sobretot, en l'estratègia de la guerra -amb la construcció i destrucció de les defenses-, però també en les interioritats més fosques del conflicte, Lliures o morts m'ha fet adonar de la rellevància que té la vessant internacional de tot conflicte, i les peces del senzill joc d'escacs que representen els exèrcits en les decisions dels manaires de torn. I la importància de la diplomàcia internacional, però també de l'espionatge, més o menys discret, en una guerra, que permeten manipular l'opinió pública i que acaben tombant la balança cap a un costat o l'altre.
Sobretot, però, són els personatges "nous" a la memòria gairebé única que teníem del 1714 el que m'ha convençut més. Amb el Victus, el General Antonio de Villarroel, i amb aquest Lliures o morts, gent com l'Ermengol Amill, però també la Marianna de Copons -bravo, una dona!-, Pau Ignasi de Dalmases, o els militars Basset, Lleonart i Marco, per citar-ne només alguns dels que surten en la novel·la, i que m'ajuden a ampliar la dimensió d'un dels moments més importants de la nostra història.
L'altre, l'estem visquent aquests dies. ...

dimarts, 1 d’octubre de 2013

L'Agrupació Excursionista de Granollers s'endú el Guardó Salvador Casanova

L'Onze de Setembre només oneja una bandera al balcó
El 10 de desembre, a banda de l'homenatge que des d'Erc es dedica a tots aquells que, durant anys, han lluitat per les llibertats de Catalunya, des de ja en fa tres s'aprofita l'ofrena floral a l'Olivera dedicada a Salvador Casanova i Grané per anunciar el guanyador del Guardó que porta el seu nom.
Enguany, la Comissió que gestiona el Guardó va decidir proposar a una entitat com és l' Agrupació Excursionista de Granollers  (més avall en copio l'Acta del Jurat del Guardó).
I, per això, el convidat a l'acte va ser en Martí Boada, geògraf i naturalista de Sant Celoni, per tal de fer-ne una petita glossa. I és que en Martí havia conegut de jove en Salvador Casanova, a qui va qualificar de ser "del morro fort". Això li va permetre enllaçar amb algunes de les persones que, al llarg dels seus anys d'existència, han encapçalat d'Agrupació Excursionista, -en Salvador Llobet, l'Antoni Jonch, en Jordi Icart- i com van aconseguir interessar a altres joves en la natura i l'estima pel país, a partir de les excursions per tot arreu, en moments ben difícils. I, sobretot, la importància del Montseny com a laboratori d'experiències per a molts ciutadans, més enllà del contacte amb la natura. Una entitat ben viva, doncs, i que compta amb un patrimoni "humà" ingent, que no ha parat de fer país, tot fent Via per tot Catalunya i part de l'estranger.
Amb un devessall d'anècdotes, en Martí ens va deixar clara la relació directa entre l'estimació al país i l'estimació per la natura. Allò que avui es coneix per ecologisme, no és més que una dimensió imprescindible de la cultura. I un país no pot ser si no té cura de la seva cultura.
Per sort, a la primavera, podrem fer l'acte de lliurament del Guardó. Mentrestant, no ens descuidem de perdre'ns algún dia d'aquest pel Montseny.

La placa en record d'en Salvador Casanova
Acta del Jurat del 3r Guardó Salvador Casanova

El guardó Salvador Casanova es va crear amb la voluntat de retre homenatge a Salvador Casanova i Grané, polític i lluitador que va dedicar totes les seves energies a treballar per l’alliberament nacional de Catalunya.

El guardó vol reconèixer la persona, el col·lectiu o l’entitat de Granollers o de la comarca que s’hagi destacat pel seu servei i la seva acció a favor de la llengua, la cultura I la nació catalanes.

Amb motiu de fer la proposta al 3r guardó, es reuneixen a l’Ateneu de Granollers el 17 de juny de 2013 els membres del jurat del guardó, compost per Isabel Alcalde, Josep Maria Farnés, Joan Garriga, Anna M. Jansana, Jaume Profitós, Francesc Sala i Lluïsa Salvador.

Després de valorar els mèrits dels diversos candidats proposats, acorden per unanimitat atorgar aquest 3r Guardó Salvador Casanova i Grané a l’ Agrupació Excursionista de Granollers, que des dels primers moments de la creació va ser un autèntic bressol d’apassionats de la natura, el país, la seva cultura, les seves arrels i la seva llengua.

L’agrupació excursionista va néixer a Granollers l’any 1928, tot i que des del 1916 ja hi ha un moviment excursionista autòcton que va sorgir de la mà del que havia estat el Centre Excursionista de Granollers, a través del grup excursionista els Ginesters, grup que es pot considerar l’embrió de l’agrupació actual.

D’entre els mèrits que s’han considerat a l’entitat per tal d’atorgar-li el guardó, hi figuren:
  • El fet que des dels seus inicis van promoure la vessant cultural i esportiva de l‘excursionisme amb respecte i estimació a la natura
  • Perquè són amants de la recerca absolutament altruista de la recuperació patrimonial d’espais i béns, especialment de la nostra comarca.
  • Pel fet que ha estat una entitat que ha aglutinat un bon gruix de granollerins i vallesans estretament vinculats als ideals catalanistes.
L’any 2003 l’agrupació excursionista va celebrar els seus 75 anys de vida, fet que va ser un punt i seguit del seu dinamisme constant.

Es valora molt positivament la seva activitat que no para en cap moment de l’any. S’organitzen cursos d’iniciació, campaments infantils, travesses, excursions, conferències, premis literaris, marxes, exposicions, cicles de cinema de muntanya, passejades populars, marxes de resistència... i un munt d’activitats que, a fi de comptes, propicien el coneixement del país i l’estimació de la nostra terra.

Granollers, 17 de juny de 2013
...

divendres, 27 de setembre de 2013

L'adéu a en Josep Uclés

Imatge -somrient- de Josep Uclés a la llista d'Erc de La Roca del Vallès el 2011
Inesperat, en aquest cas, perquè no sabia que s'estava tractant d'un càncer des de ja feia un cert temps. (I com sempre, quan arriba el final, només faig que lamentar-me de no haver fet res abans per retrobar-nos. Ja són uns quants amics que se'n van abans no toca, i amb els que no sóc capaç de saber trobar el punt just del comiat ...).
A més, la noticia de la seva mort -assabentat per un twit- contrasta com un cop de puny amb l'èxit viscut per la Via Catalana del dia abans. Estic convençut que, fins el darrer moment, va ser conscìent de la importància de la jornada que es va viure i, malgrat no ser-hi present, va enllaçar les seves mans amb la de tots els catalans d'arreu que ens hi vàrem manifestar. No podem dir que "només hi faltaves tu", perquè la via catalana s'endinsa enrere en la història recent del país, i s'enllaça amb tots els que varen començar la tasca de treballar per un país lliure, com en Josep.
I és que en Josep Uclés, a més d'artista universal, era un polític gens dissimulat darrere dels seus pinzells. Des de ben jove, en Josep ja defensava les causes per triplicat: la lluita per un país lliure, per un país just, i per qualsevol altra causa -el feminisme, l'ecologisme, el republicanisme, la llengua i la cultura, ...- que se li posés per davant. Caldrà que algú explori en els arxius plens de pols de l'independentisme de finals del franquisme per detallar la seva participació activa -com a lliurepensador independent- durant els seus anys de joventut. (Les sorpreses que tindrem quan "surtin a la llum" els llistats d'antics membres i col·laboradors del PSAN, Nacionalistes d'Esquerra, ...!)
Això sí, sempre una militancia activa a partir de la resistència cultural, ja que aquesta era la seva millor arma que, de forma conscient, podía oferir al país; però també per convicció: un país sense cultura, per molt just i lliure que sigui, no té solta ni volta.
Fou ben intensa la seva relació amb una generació que consideraven la poesía -sigui escrita, visual, o representada- com l'eina més útil per arribar a tothom. És d'aleshores quan la Maria Mercè Marçal li dedica aquest breu poema, que molta gent desconeix:

A cada porta l'ou d'or de la mort.
I el senyal de carmí, a la finestra
d'un foll travestí que em pica l'ullet.
A l'altra mà, perforat, el meu nom.


La complicitat amb poetes com Vicenç Altaió, Carles Hac Mor, Esther Xargay, Manel Guerrero o Perejaume, entre molts d'altres, arribaria ben lluny, en concret, a París l'any 1993. Una generació poètica capaç de dir les coses pel seu nom, i arreu, sense complexes.
I s'ampliaria amb la il·lustració de llibres. El meu primer record artístic d'en Josep Uclés és, precisament, amb el llibre Les postres de l'àvia, de l'any 80 que corria per casa.
I el recordo també com l'autor de la portada del Clava't, dels Duble Buble, amb lletres de Quim Monzó, Maria Jaén o Ramon Barnils. Un disc que ens mostrava que les lletres podien ser ben actuals, trencadores i properes, amb normalitat, en català. I, ves per on, en Josep també hi era!






És clar, però, que l'Uclés reconegut (ep! que encara no té cap entrada a la Viquipèdia!) és l'artista. Un pintor a qui, com deia Glòria Bosch, "no li interessa en absolut la pintura, i per això pinta".
"El caràcter de la seva creació fa que, tot i integrar-se en els camins de la modernitat, tot i no ser un tradicional ni un conservador, es trobi sol. Josep Uclés no té una familia creativa. No es pot situar al bell mig dels típics parentius de context, perquè és diferent de tots. Té un estil propi al qual ha arribat sense ells."
Tot i amb això, l'encasellen com a representatiu de la neofiguració europea, per la seva participació a la històrica exposició Europa-79 a Stuttgart, que va representar el trencament del sentit progressiu de la història de l'art, imposant una valoració dels individus per sobre de la tendència.
I és precisament el seu estil artístic el que ens atrapa. Els que no entenem d'art, només podem dir si una obra ens agrada o no. I, en el cas de l'obra de l'Uclés, no tinc cap mena de dubte que enganxa, i molt. Per la màgia que desprenen les seves figures, envoltades d'uns ambients eteris, flotants en el blau, o en entorns foscos i degradats, que expressen, des de l'ambiguïtat més escrupulosa, el vitalisme del sexe o la crítica social més irònica -tot i que, a voltes, era molt directe.
En tot cas, un univers propi, format per una fauna i una flora ben especial: uns jardins tropicals, però del tròpic d'una altre planeta, i uns personatges -follets, sirenes i altres sers- propis del país de mai més. Sembla com si l'esperit d'en Peter Pan l'hagués contagiat i ens permetés entrar en el món dels contes a partir del seu art. Al menjador de casa hi penja un d'aquests homes-sirena (quina llàstima que no s'haguessin conegut amb l'Albert Sànchez Piñol i la seva Pell freda!) que va servir per imaginar contes i històries per a les meves filles.
Uclés era de Badalona, on hi visqué fins que es traslladà a la Roca del Vallès, ara ja fa més d'una vintena d'anys, buscant l'aire que havia perdut a la seva ciutat d'origen, a la que també va continuar estretament lligat. I, defugint l'ambient artístic barceloní, no trigà a fer-se present a la nostra comarca, on tot estava per fer i tot era possible, encara. I hi treballà des del darrere, discutint projectes i proposant i impulsant llistes municipals per a l'esquerra independentista.
Els primers records personals, ja a Granollers, tenen a veure amb alguna enganxada de cartells, molt abans de la crida a reorganitzar l'esquerra nacional, i acompanyant els Garxaball, Estany, Vericats i companyia en reunions i llargs debats al capdamunt del carrer de Corró.
La intensa relació amb la Galeria AB el fa present periòdicament i sistemàtica a la ciutat. En Josep Botey, de fet, fins i tot el defineix com a un germà. Si algú s'atreveix a fer-ne un recull d'anècdotes i vivències, en Josep n'ompliria un bon sac.


Val la pena no perdre's l'entrevista que l'Arian Botey li fa per al programa Artilugis. No us perdeu els pocs minuts de la seva fina ironia amb l'art i el món que l'envolta: "com a artista, sóc un pària de la societat, en aquesta societat menys poética". El treball sobre la ment: "aprofundir en la ment humana de l'individu és increible. La part més esencial de l'individu ...". I la seva concepció de la cultura: "una mena de servitud amb la humanitat. Presentar-li reptes nous, denúncies d'allò que s'ha de perfeccionar, ... Al final, el que pretenem és una societat més perfecta i més igualitària".
A banda de les tres obres seves incorporades al catàleg del fons del Museu de Granollers -i a l'exposició que estava preparant actualment-, Uclés havia col·laborat amb la ciutat, tot i que de forma esporádica. Jo en recordo, però, dues de ben emblemàtiques, però que passaren desapercebudes.
El mirall del Teatre Auditori de Granollers, amb una intervenció ben especial. Una obra pública, que és sempre present, però al mateix temps ben amagada, a la vista de tothom, però transparent a les mirades superficials, i que reflecteixen el paper d'Uclés amb la ciutat. Cal fixar-s'hi per descubrir-ne el seu treball subtil, tot i que les dimensions de l'obra són extraordinàries. A banda de la polémica, sempre present en tot allò que es refereix a l'equipament, poca gent es va atrevir a valorar-ne l'atreviment de la proposta.
Una altra col·laboració d'en Josep va ser amb la Nit de Santa Llúcia que en Ramon Casanova va aconseguir portar a Granollers. Òmnium cultural va aceptar repartir entre els assistents una litografia d'Uclés, ben viva, en la que, enmig d'un blau molt sospitós, s'hi recollien una sèrie d'imatge de la nostra cultura. (Crec que també havia realitzat algun cartell d'algun dels festivals de música que s'han celebrat a la ciutat, però no ho recordo bé. Per cert, on deu ser tot aquest fons?)
I, més enllà del nostre petit món, ara que algú ens vol negar el dret a ser europeus de ple dret, la vida de l'Uclés ens recorda també les seves arrels a Venècia, París, Stuttgart, o la seva darrera estada a Berlin. Som catalans en tant que vivim Europa amb normalitat, i en Josep n'era un exemple ben clar. Parlava d'aquestes ciutats com si fossin casa seva i convidava a tothom a anar-hi.
El seu caràcter personal, crític i independent, i el seu univers oníric, ple d'erotisme i esoterisme, que marcaven una línia pròpia amb el seu treball, el feren fugir de les modes i, per tant, de ser un artista de moda.
El seu fill, al Tanatori, ens explicava la petja de l'atzar en la seva vida. I com ell es féu present aquell dia amb un quadre, "la teva presència", entre tots nosaltres. Caldrà seguir llegint Auster.
Ara, al cel dels artistes, podrà contemplar de prop els seus cels estrellats de la nit, una imatge repesentativa d'un futur més enllà del que tenim.
...

divendres, 20 de setembre de 2013

Dietari de setembre (I)

El setembre coincideix sempre amb el final de la Festa Major
Ja ho he repetit: això que identifico com a #quicogrames -a l'estil dels #alsigrames d'en Salvador Alsiu- no és més que un exercici, de rima i de memòria.
Un per dia -algun dia se me n'escapa algun més-, per tal de recordar un fet del moment, sigui de casa, de ciutat o de país. Això em permet identificar què i quan va passar, ara que em comença a fallar la memòria. Les quartetes resultants, doncs, només tenen voluntat d'expressar un pensament, a vegades ximple a vegades no tant, mentre m'estic rimant a sobre, com qui diu, donant forma a un modest dietari personal.
Aquest són els apunts presos la primera quinzena de setembre. ...

dimarts, 10 de setembre de 2013

Vicenç Relats. El Port de la Selva sota les bombes

En Vicenç -a banda d'editor de la revista Vallesos i de molts anys de periodisme en diversos mitjans-, és d'aquelles persones que sap estimar-se les seves petites pàtries. I Port de la Selva n'és una, on fa molts anys que hi estiueja amb la família.
Per això, no li va ser estrany el treballar en profunditat un tema tant punyent com amagat: els bombardeigs que hi havien tingut lloc durant la guerra civil.
Amb un estil digne del millor Sàpiens, que conjuga el rigor històric -hores de rascar a l'arxiu municipal- amb la voluntat de divulgació -amb entrevistes personals a aquells que encara se'n recorden-
ens explica els bombardejos que va viure aquest petit poble de l'Alt Empordà, sobretot els darrers dies de la guerra, quan ja estava tot dat i beneït, i només es buscava la repressàlia i la por dels vençuts.
El punt de partida del llibre és aquesta fotografia, expressió màxima del cinisme dels aviadors feixistes: retratar el seu rastre de destrucció.
Un seguit de bombardeigs -un mínim de tretze vegades- amb un nombre de pèrdues humanes que pot semblar limitat -set persones- però que varen marcar la vida del poble des d'aleshores. Malgrat que els objectius dels feixistes eren la destrucció del moll portuari que s'estava construïnt, els efectes sobre el poble varen ser de gran magnitud, i al final de la guerra s'hagueren de prendre mesures de reconstrucció importants.
Pels que som granollerins, els records que ens arriben de tots els familiars sobre el bombardeig de la nostra vil·la el maig del 1938 ens fan sentir molt de prop les vivències dels ciutadans d'arreu que pateixen aquest tipus d'accions brutals, irracionals, indiscriminades, ... I ens sentim clarament agermanats amb el patiment de la gent, però també amb les ganes d'explicar la història amb pèls i senyals, per tal que no es torni a repetir. Per això celebrem els treballs rigorosos però al mateix temps amens, com el d'en Vicenç.
Durant la presentació vàrem apreciar l'especial atractiu d'en Vicenç té amb les persones grans.
Per sort, i entre altres distraccions, l'estiu dóna per anar fins el Port de la Selva a l'acte de presentació del llibre, amb la sorpresa que es tracta de l'activitat, segurament, més concorregut de la Festa Major de la vila.
Una sòlida presentació de l'editor -en Ramon- i una introducció de l'Alcalde, ens porten a un repàs del contingut del llibre a partir de la veu dels avis entrevistats, i presents gairebé totes a l'acte. Faltava la Caritat, que amb els seus 97 anys, resumeix en una sentència el pensar de tothom: "Les guerres, lluny de les nostres terres, i si pot ser enlloc, millor!".
A més, la campanya que s'ha fet, amb el llibre del bombardeig ha estat espectacular, d'aquelles que fan història! Fins i tot ha aconseguit trobar una bomba d'aquells bombardeigs que encara no havia explosionat, i els artificiers han hagut de fer-la explotar aquests dies! Una campanya publicitària que ha permès que totes les televisions i diaris en parlessin! Tot un castell de focs exprés per celebrar un bon llibre!

divendres, 6 de setembre de 2013

#Quicogrames d'estiu (III)

L'estiu que s'acaba!
Tercer lliurament de les tonteries que m'han passat pel cap aquest estiu, en forma de quartetes o, com diu en Salvador Alsius, d'#alsigrames. Ja em perdonareu les rimes, però em surten soles, què hi farem.
I a mi em serveixen per gravar un xic la "memòria recent", que en diuen, i que ja se'm va esborrant.

...

dimarts, 3 de setembre de 2013

De les Cadenes a les Consultes

La Cadena granollerina, tot i ser vacances, va acollir prop de 600 participants
Portem unes quantes setmanes veient com se celebren Cadenes humanes per la Independència arreu del planeta. Fins i tot a Granollers mateix se'n va poder veure una de ben llarga, com a preludi de la Festa Major.
I la seva utilitat ha estat molt clara. Tant per als organitzadors (com comunicar-se amb tothom, com s'ha de colocar la gent, com cal donar ordres, quant difícil és cobrir certs trams mentre d'altres estan replets de gent, com deixar passar la gent que no hi participa, com filmar i fotografiar l'esdeveniment, ...) com per als assistents (com passar l'estona mentre no es comença, com anar preparats amb begudes, quins càntics tindran èxit, ... fins i tot en Màrius Serra ens proposa alguns jocs a fer a partir de les 17:14 de l'11 de setembre!).
Veient, doncs, l'èxit -organitzatiu, d'aprenentatge- de les cadenes prèvies, no tinc cap dubte que la Via Catalana cap a la Independència serà un èxit espectacular. Pronostico que les visions de la premsa internacional seran les que donaran el veritable valor a la jornada, multiplicant-ne el missatge i donant a conèixer la voluntat dels catalans de constituir un país nou, més just i lliure, per vies plenament democràtiques, a tot el món.
Veient, però, que els assajos han estat d'allò més positius, no em puc estar de proposar que aquesta estratègia s'estengui a la Consulta que s'està preparant per al 2014, tot passant de les Cadenes a les Consultes, en plural. Així, i tenint present el calendari previst, que contempla l'aprovació de la Llei de Consultes aquest 2n semestre del 2013 i la Consulta pels voltants del proper 11 de setembre del 2014 (el 18?), entenc que seria recomanable que, durant el primer semestre de l'any vinent, els catalans "provéssim" el que consisteix això de ser consultats pel nostre Govern.
Val a dir que, a excepció dels dos referèndums per aprovar els Estatuts -que després serien convenientment rebaixats a Madrid ("cepitllats", que deia aquell!)- a nivell de país no s'ha fet cap altre consulta ciutadana. Només alguns ajuntaments s'han atrevit a consultar la seva població els darrers anys. Però ha estat sobretot la societat civil la que ha expressat en tot moment la voluntat de ser consultada. Les divereses consultes per la Independència varen promoure una cultura del vot des de la base que, a Granollers mateix, el 25 d'abril del 2010, varen portar a votar, sense el suport municipal, 8.784 persones. (Fins i tot va provar d'exercir el dret a vot el mateix Darth Vader!).
En aquesta ocasió, però, qui s'hauria d'espavilar seria el mateix Govern i no la societat civil. Cal preparar bé des del Govern tots els mecanismes de votació (cens, paperetes, meses, representants, sistemes de càlcul, urnes, ...) per tal de garantir que en la Consulta en majúscula, tot estigui en condicions.
Com sempre, caldria posar sobre la taula temàtiques que permetessin l'interès de la ciutadania per exercir el vot. Més enllà de qüestions com els pressupostos -i les conseqüents retallades-, que afecten al conjunt del territori, també es podria demanar el parer dels ciutadans sobre la construcció d'infraestructures -MAT, 4t cinturó- que afecten a una part del territori. O bé per temes molt més focalitzats, com per exemple les lleis de creació i/o ampliació de parcs naturals de les capceleres del Ter i el Freser, o l'ampliació dels Parcs d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, de l'Alt Pirineu i de la Serralada dels Ports, que s'han anunciat darrerament. En tots aquests casos, es podria fer una "prova" localitzada en una zona concreta, però que permetria provar la metodologia de treball de manera molt més efectiva, tal i com ha succeït amb les cadenes parcials realitzades fins el moment.
En tot cas, hauria de quedar clar que la voluntat de consultar el poble no és només flor d'un dia -la qüestió nacional, avui en dia, és una prioritat evident-, sinó per exercir-la amb freqüència, més enllà del 1714. Per a això, s'accepten propostes.
La primera ja me l'han fet arribar: una consulta sobre els Jocs Olímpics d'hivern a Barcelona - Pirineus, per al 2022. Què us sembla?