dissabte, 27 de juliol del 2013

#Quicogrames d'estiu

Anit., la lluna s'assemblava a aquesta captada per en DooMMasteR  ja fa un temps.
I, val a dir, fa temps que tinc la sensació d'estar totalment a la lluna.
En el format que en Salvador Alsius ha popularitzat a Núvol -els #alsigrames que penja al tuíter-, vaig iniciar, fa uns dies, una petita "crònica" diària d'allò que succeeix a casa nostra. (Entenent tot allò que m'és proper, i que pot ser tant un fet a nivell nacional o internacional, com una experiència viscuda a casa).
L'objectiu, intentar aportar algun element més a la memòria que se m'escapa mica en mica. Ja em perdonareu, doncs, la gosadia de publicar el que, en el fons, no són més que simples versots sobre l'actualitat.
Aquest són, doncs, els #quicogrames dels darrers dies:

...

dijous, 11 de juliol del 2013

Sílvia Soler. L'estiu que comença

Comencen a caure -com sempre, amb nocturnitat- els llibres que varen arribar a casa per Sant Jordi. I un dels que ha fet fortuna -val a dir que sobretot entre la part femenina de la colla- és aquesta història de la Júlia i l'Andreu i les seves families.
Com que vinc de la seva Família XXL fora de sèrie i no he passat pels Petons de diumenge i altres llibres previs, puc dir que el canvi de registre de la Sílvia Soler m'ha sorprès agradablement. Especialista en famílies complexes -potser per això del programa de ràdio a les tardes, on l'he sentit revisant la premsa del cor- ens en fa un retrat ben elaborat de la complexitat que envolta qualsevol familia, relatant la seva evolució a partir de les nits de Sant Joan, tot just quan l'estiu comença, al llarg de cinquanta anys.
Aquest, doncs, és un llibre delicat, intrussiu, de caire poètic, ple de detalls -flors i plantes, ornaments, vestits, pentinats, gestos, ...- on l'humor ha quedat arraconat, i on els personatges es defineixen psicològicament, fent-los ben creibles, més que no pas per les seves accions. Tot i que he trobat l'argument bastant previsible, la història genera prou interès per conèixer-ne el final i quedar-ne satisfet.
Els protagonistes són la Júlia Reig i l'Andreu Balart, que de ben joves queden predestinats a ser amics durant tota la seva vida, a partir de la voluntat de les seves respectives mares, amigues, i que faran que les famílies es retrobin cada revetlla de Sant Joan, durant el mig segle que dura la novel·la. La dissort, o el destí, van determinant la seva vida, apropant-los o allunyant-los l'un de l'altre.
En les converses sobre la novel·la, m'ha agradat que tothom s'hi reconeix en algun moment o altre. Per exemple, en els petits fets familiars, que es converteixen en tradicions a força de repetir-los any rera any (qui no ha convertit en tradició familiar aquell dinar anual amb els germans un cop l'any?). O en les relacions amb les mares, o entre germans, o de parella, ...
El que sí que hi he trobat a faltar de Sant Joan és més foguera. La crema de mobles vells i trastos, les ganes de fer "foc nou" i, realment començar un altre any nou, que avui ja gairebé no es porta, però que, en la nostra infantesa era tota una aventura: la recollida d'andròmines per ser cremades, i la coca de crema amb llançament de petards, quan les flames s'apoderaven de la nit. El signe de l'acabament de l'escola i l'inici de l'estiu. Nostàlgia, doncs, d'un temps passat, ara que hem reduït les fogueres a una concessió administrativa municipal.
En tot cas, un bon llibre, no cal dir-ho, per gaudir-ne aquest estiu que tot just ara comença.

diumenge, 7 de juliol del 2013

L'adéu a en Joan Colomé

La única foto d'en Joan que he trobat entre els negatius del pare, a l'Escola del Treball
Un adéu d'estiu, malhauradament previsible, però igualment dolorós.
I és que en Joan ens duia molts records d'infantesa -com he pogut comprovar amb tots els meus germans a l'informar-los de la seva mort-, ja que era un dels grans amics del pare, tot i portar-se deu anys de diferència.
Per això, formava part dels paisatge habitual familiar, ple de persones que venien a la nit a reunir-se amb el pare a discutir sobre temes ben diversos, com en Joan Camps, en Josep Maria Farnés, en Gregori Resina, en Pep Comas, ... (I per això, ell era dels que m'anomenaven Cesc, que és com m'han dit sempre els de casa).
A l'Associació Cultural ja treballaven junts des del 1967, on féu funcions de comptable i de secretari, fins l'any 1974. I a l'administració de l'Escola del Treball, on dedueixo que va entrar el 1968 (l'any 1993, llegeixo que se li concedia la insígnia pels seus 25 anys). Ells dos són responsables de la complicitat de les dues institucions -l'Escola i l'AC-, en temps ben difícils.
I els projectes conjunts segueixen, com a mínim, amb el PlaçaGran, una aventura periodística de qualitat, molt viscuda des del menjador de casa. Membre des del primer moment del consell de redacció, va escriure-hi en la seva primera època diverses cròniques teatrals i polítiques. Per exemple, trobo en el segon número un reportatge de títol ben significatiu: Un llarg i tossut camí vers una cultura viva, desgranant la història del Cicle de Teatre de l'AC. Les seves cròniques teatrals recullen els moments d'expectació i esperança, cultural i política, que suposaren aquells anys de la transició. (És molt recomanable remenar per l'Arxiu Digital de Granollers, cercant-hi curiositats granollerines a partir de referències concretes a la premsa digitalitzada. Allà hi trobareu tots els articles d'en Joan).
La seva actitud col·laborativa segueix també, com a pare, en aquelles entitats on els seus fills hi són presents.  Així, participà des del darrere també en les Colònies de Sant Esteve o la Coral Albada, per posar un parell d'exemples.
Treballador incansable i discret, els darrers anys fou un fidel col·laborador de les activitats de la Parròquia de Sant Esteve, just al costat de casa seva, i la seva delegació episcopal. Projectes com la nova rectoria o el nou orgue comptaren amb la seva vigilància estricte dels números, però també amb la seva mirada, que afegia sempre valor cultural a les propostes. Aixo sí, sense cap voluntat de protagonisme. Recordo àmplies discussions sobre com calia assegurar la preservació del patrimoni, o les aportacions culturals de la música sacra que suposaria el nou orgue.
Però no us penseu que el vetllar perquè ningú estirés més el braç que la màniga fos la seva activitat preferida, no. La família era la seva prioritat, i també la lectura. I tot això ho mostrava amb hores i hores de conversa, al bell mig del carrer, en un eix que enllaça els carrers Sant Josep -fins l'Escola del Treball-, el carrer Ricomà -fins a casa- i la Plaça de la Porxada -fins l'Ajuntament-, amb la Plaça de l'Església com a centre neuràlgic. La probabilitat de trobar-te'l era elevada, i el risc d'iniciar una conversa que no podríeu aturar era garantit. (Tot i amb això, em va quedar una conversa pendent, iniciada el dia del comiat de l'Àlex).
Trobo només una entrevista on parla d'ell mateix, en un reportatge titulat Les vacances dels Granollerins (30/06/1979), on llegim les paraules d'en Joan -col·laborador de «Plaça Gran» (les preguntes s'endevinen soles):
Som cinc de família. El pressupost és una mica més crescut que el d'un mes normal. Haig d'advertir que vacances formals no em fem. Descansem una mica més del normal. I total, la família sortim uns deu o dotze dies.
- Com us he dit, i donat que només tenim un mes de vacances, només sortim deu o dotze dies, durant la resta dels dies fem sortides d'un dia a mar o muntanya.
- La sortida llarga sempre és a muntanya. Ens va més bé a tots. Ès més sa. Camines més i allà dalt no hi ha tanta contaminació com per aquí baix.
- Llegeixo i rellegeixo. Aquest estiu li toca Justificació de Catalunya de Josep Armengou, que us recomano, i Els Moviments d'Emancipació Nacional de l'Andreu Nin. Hi ha teatre que espera, i poesia, que rellegeixo sempre. A veure el que dóna de si el temps de vacances.
- Lògicament. Les converses familiars poden allargar-se més i sense límits. Això fa que ens coneixem més bé tots. Amb massa ocupacions, de vegades arribes a desconèixer els de casa.
- Només practico esports a l'estiu: Natació i caminar.
- Sí. En general van bé perquè els infants s'adaptin amb gent diferent a la que tracten durant l'any: pares i mestres i nens de l'escola.
- Més espais verds, on passejar i asseure's a enraonar. Un desig boig, que al Centre de Granollers no hi hagués circulació.

Queda clar, doncs, que al cel dels granollerins on li toca anar a parar, podrà caminar tranquil, sense circulació de cap mena, llegir Espriu reposadament i conversar llargament sobre el futur del país que tant s'estimava. Descansi en pau.

dimarts, 2 de juliol del 2013

Endavant, Joana Raspall!

L'aparador de la Biblioteca Can Pedrals dedicat a la Joana Raspall
L'aniversari de la Joana Raspall va omplir ahir el país amb els seus poemes. 
Algun exemple viscut: el divendres, al Concert per la Llibertat, vàrem poder escoltar la Sílvia Bel -magnífica actiu, per cert- recitant El vell vestit, del seu llibre Jardí vivent. O la Biblioteca Can Pedrals, que li va dedicar l'aparador.
El portal Lletra ha publicat vídeos amb la mateixa Joana recitant els seus poemes. I el Govern en va fer fins i tot un acte institucional, amb l'assistència del President, i amb una excel·lent glossa de la seva vida, a càrrec de la Carme Arenas, i de la seva poesia: "una poesia que conté les flàries de l'elegància de Carner o Marià Manent, la passió de la seva companya poeta a l'escola de bibliotecàries, Rosa Leveroni, el gust pels gèneres de la poesia popular de Tomàs Garcés, o l'abrandament de Joan Salvat Papasseït i de tants altres poetes, els millors de la nostra tradició. Sempre, buscant l'escència, com deia el mestre Riba".
A la xarxa, vaig piular-ne un fragment al #Raspall100, i em demanen que en digui l'origen. Per això, el publico tot sencer: Endavant! Pertany al llibre Ales i camins i és un cant a prendre el nostre camí i fer sentir la nostra veu sempre i arreu.
Felicitats, Joana! I moltes gràcies!

Endavant!

Respira fort, que l'aire és teu
i l'aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l'hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l'aire és teu!

Trepitja ferm, que el lloc és teu.
On hi ha el teu peu no n'hi ha cap d'altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Lluita amb qui vulgui entrebancar-te!
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s'arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

dilluns, 1 de juliol del 2013

Joana Raspall, cent anys!

El mateix dia que la N. compleix els quinze i a casa estem de festa, la Joana Raspall celebra el seu centenari, amb la xarxa plena de felicitacions.
Fins fa ben poc, la Joana era una poetessa gairebé desconeguda, tot i la seva extensa producció de poemes per a infants.
I això que ja des de ben petita publicava articles i contes en publicacions locals, mostrar l'amor pels llibres i els infants, les dues dèries que caracteritzarien el seu segle de vida, i que encara avui en dia manté ben vives. I fou una autèntica activista, tant per demanar una biblioteca infantil a Sant Feliu de Llobregat com per salvar llibres de la inquisició franquista a la biblioteca de Vilfranca. El Govern li va reconèixer els seus mèrits amb la Creu de Sant Jordi l'any 2006.
Vaig començar a introduir-me a la seva obra amb els seus poemes infantils. Fins que un dia em vaig adonar que feia anys que utilitzava els seus diccionaris -de sinònims, de locucions i frases fetes- sense ser-ne conscient de quin n'era l'autora. Va ser quan vaig començar a interessar-me per conèixer la persona -ja gran- que hi havia al darrera de tot aquell treball. Des d'aleshores, en més d'una ocasió, vaig utilitzar alguns dels seus versos en públic, fins i tot en algun Ple municipal. (I això, com és normal, deu constar en acta!).
Per sort, suposo que, durant  aquest curs, gairebé totes les escoles del país hauran pogut recitar els seus versos, ben assequibles per als nois (al costat de la complexitat dels versos de l'Espriu!).
La millor manera de conèixer-la, és clar, és llegir-la. I us proposo el primer poema d'Ales i camins, el primer dels seus llibres de poemes per a adults. Amb No sé quin nom ... ens proposa tot un recorregut vital ben explícit pel seu món. No deixeu de llegir-la!

No sé quin nom ...

No sé quin nom donar-me:
¿matriu, gresol, vas, tomba,
pou sense fons o riu ...
o somni?
Simplement buidor
que han ocupat els anys, els mots, les notes ...
¿Aiguabarreig de temes i d'imatges
amb diferents sentits?

Babel, pupurri, caos o harmonia,
em desintegro reflectint enfora
tot allò que ha nodrit
de prop o lluny la meva consciència:
-el Partenó, el Taj Mahall,
la volta d'una cripta paleocristiana ...
el corró esmussat al peu d'una era ...
la Venus, Moisès, la Sireneta ...
els tres grams d'or del meu anell de noces ...
les piràmides egípcies, les asteques ...
Jesús, Plató, Homer, el Ramaiana ...
l'Himne al déu Aton, el Càntic al germà Sol,
del Pobrissó ... la Bíblia ... París ... la guillotina ...
Goya, Bach, Baudelaire ... Hiroshima ...
la sardana, Tirant lo Blanc, el Bosch,
Pau Casals, les Flors de Maig ... Servet ... Picasso ...
el sí, el no ... Karl Marx, Edison ... Catalunya! ...
les dansaires de Bangkok ... la guerra ...
quatre maneres de saber dir "taula" ...
els modernistes catalans ... Hitler, Malthaussen,
l'últim gargot del més petit dels néts que em felicita ...
i tants amics, artistes i poetes ...
i flors, ales esteses i petxines!
I la Ciència! ...
¡La Ciència que recrea i que devora
constantment el món i l'home!

Descomptant tot això ...
no sé què duc a dins de ben bé meu.
No sé què sóc,
ni fins quin punt sóc buida,
ni fins quin grau extrem sóc embotida.

No sé quin nom donar-me.
Jo?
Joana?
Què és una Joana? ¿Voleu dir-m'ho
descomptant tot això?