dilluns, 1 de juliol de 2013

Joana Raspall, cent anys!

El mateix dia que la N. compleix els quinze i a casa estem de festa, la Joana Raspall celebra el seu centenari, amb la xarxa plena de felicitacions.
Fins fa ben poc, la Joana era una poetessa gairebé desconeguda, tot i la seva extensa producció de poemes per a infants.
I això que ja des de ben petita publicava articles i contes en publicacions locals, mostrar l'amor pels llibres i els infants, les dues dèries que caracteritzarien el seu segle de vida, i que encara avui en dia manté ben vives. I fou una autèntica activista, tant per demanar una biblioteca infantil a Sant Feliu de Llobregat com per salvar llibres de la inquisició franquista a la biblioteca de Vilfranca. El Govern li va reconèixer els seus mèrits amb la Creu de Sant Jordi l'any 2006.
Vaig començar a introduir-me a la seva obra amb els seus poemes infantils. Fins que un dia em vaig adonar que feia anys que utilitzava els seus diccionaris -de sinònims, de locucions i frases fetes- sense ser-ne conscient de quin n'era l'autora. Va ser quan vaig començar a interessar-me per conèixer la persona -ja gran- que hi havia al darrera de tot aquell treball. Des d'aleshores, en més d'una ocasió, vaig utilitzar alguns dels seus versos en públic, fins i tot en algun Ple municipal. (I això, com és normal, deu constar en acta!).
Per sort, suposo que, durant  aquest curs, gairebé totes les escoles del país hauran pogut recitar els seus versos, ben assequibles per als nois (al costat de la complexitat dels versos de l'Espriu!).
La millor manera de conèixer-la, és clar, és llegir-la. I us proposo el primer poema d'Ales i camins, el primer dels seus llibres de poemes per a adults. Amb No sé quin nom ... ens proposa tot un recorregut vital ben explícit pel seu món. No deixeu de llegir-la!

No sé quin nom ...

No sé quin nom donar-me:
¿matriu, gresol, vas, tomba,
pou sense fons o riu ...
o somni?
Simplement buidor
que han ocupat els anys, els mots, les notes ...
¿Aiguabarreig de temes i d'imatges
amb diferents sentits?

Babel, pupurri, caos o harmonia,
em desintegro reflectint enfora
tot allò que ha nodrit
de prop o lluny la meva consciència:
-el Partenó, el Taj Mahall,
la volta d'una cripta paleocristiana ...
el corró esmussat al peu d'una era ...
la Venus, Moisès, la Sireneta ...
els tres grams d'or del meu anell de noces ...
les piràmides egípcies, les asteques ...
Jesús, Plató, Homer, el Ramaiana ...
l'Himne al déu Aton, el Càntic al germà Sol,
del Pobrissó ... la Bíblia ... París ... la guillotina ...
Goya, Bach, Baudelaire ... Hiroshima ...
la sardana, Tirant lo Blanc, el Bosch,
Pau Casals, les Flors de Maig ... Servet ... Picasso ...
el sí, el no ... Karl Marx, Edison ... Catalunya! ...
les dansaires de Bangkok ... la guerra ...
quatre maneres de saber dir "taula" ...
els modernistes catalans ... Hitler, Malthaussen,
l'últim gargot del més petit dels néts que em felicita ...
i tants amics, artistes i poetes ...
i flors, ales esteses i petxines!
I la Ciència! ...
¡La Ciència que recrea i que devora
constantment el món i l'home!

Descomptant tot això ...
no sé què duc a dins de ben bé meu.
No sé què sóc,
ni fins quin punt sóc buida,
ni fins quin grau extrem sóc embotida.

No sé quin nom donar-me.
Jo?
Joana?
Què és una Joana? ¿Voleu dir-m'ho
descomptant tot això?