dilluns, 13 de febrer del 2012

Prohibit parlar Menominee

M'assabento, per un tuit d'en Quim Monzó, de la trista història de Miranda Washinawatok, una noia menominee de dotze anys que pertany a la ètnia índia del mateix nom que habita a Wisconsin. La història ens és coneguda: mentre parlava amb dues companyes i els ensenyava com es diu en la seva llengua hola -"posoh"- i t'estimo -"ketapanen”-, un professor la va renyar per mala actitud. "Com puc saber jo que no estàs dient res dolent?". I per aquest fet, la varen expulsar de l'escola catòlica de Shawano, el seu poble, on estudiava el setè grau. No us sona, això de la ignorància com a motiu per a condemnar a una persona que només havia comès el delicte de parlar en la seva llengua? ...

diumenge, 12 de febrer del 2012

Joaquim Carbó. Un dia en la vida d'en Felip Marlot

Qui diu que els dies es fan curts ara que som a l'hivern? Si voleu apreciar com s'allargassen, només cal que us llegiu aquesta nova aventura d'en Felip Marlot, un dels molt bons perdiguers que tenim pel país. De fet, feia ja alguns anys que esperàvem que el seu creador, en Joaquim Carbó, ens regalés una nova tongada dels seus casos, i sembla que la feina se li ha anat acumulant fins a condensar en un dia tot un seguit de problemes que haurà de solucionar de tres quarts de vuit del matí a les dotze en punt. Entremig, i per intentar cobrar una factura pendent, ajuda a trobar un gos, una feina, un violí robat, un nen perdut, i d'explicar-nos un munt d'anècdotes d'altres aventures.
No és el primer cop que deixo anar la meva dèria per aquest detectiu enginyós, a qui no li cal mai la violència per a resoldre els seus casos, sinó que utilitza la intuïció, la sort i la intel·ligència, amanida també amb la imaginació del seu autor.
Per això, celebro com el que més el seu retorn, i demanaria a l'autor que no cal esperar a disposar d'un bon munt d'històries per tenir un llibre tan dens. Potser en dosis més petites, el llibre seria més passador, i no caldria esperar tant de temps a conèixer-ne de noves.
Les il·lustracions de l'Òscar Julve -un jove però consolidat il·lustrador que es passejar per tot arreu amb els seus estris de dibuix- ajuden molt a donar aquest toc de desmanegat i bonàs que caracteritza el detectiu.
En resum, doncs, un llibre imprescindible pels amants de la bona novel·la negra, siguin o no joves d'edat, però amb ganes d'aventures.

dissabte, 11 de febrer del 2012

La Mitja més freda

Ara sí, ja puc dir que he fet una Mitja. La primera és la de casa (hosti, això sona fatal!): ni més ni menys que anar i tornar a la Garriga des de Granollers. Tot un repte personal que, fa només un any no m'hauria pas imaginat que podria assolir. De fet, he d'agrair al monitors de l'Aire els ànims constants i els savis consells per superar moments difícils en una cursa com aquesta. Per un que no ha estat mai esportista, això de posar-se la vestimenta adequada, unes bambes i a córrer, no és tan senzill com sembla. Em toca reconèixer haver patit més del compte durant els darrers mesos i, en més d'una ocasió, he tingut temptacions certes de deixar-ho córrer.
Així doncs, el diumenge passat, tot i el fred que glaçava fins i tot la font més madridista, ens varem llevat ben d'hora per un dels actes més bonics que poden acompanyar una competició esportiva: la gran, immensa, foto solidària, en record d'en Toti i de tots els que lluiten contra el càncer. Segurament, el que ha marcat aquesta Mitja de Granollers per sempre, deixant clar que també es pot córrer per una bona causa, i que l'esport, quan s'ho proposa, és d'allò més solidari. ...

Jaume Cabré. Jo confesso

Posats a confessar, doncs jo també confesso: una de les millors novel·les que he llegit i, sobretot, una gran obra de la nostra literatura. Només em considero un simple -tot i que àvid- lector i, per tant, sé que el meu criteri no és gens remarcable; però tinc la sensació de trobar-me davant d'un monument literari: la primera gran novel·la del nou segle. Tant per com està escrita, sobretot, com també pel seu contingut: un seguit de relats entrellaçats entre sí, i lligats a partir d'un senzill objecte com és un violí. Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l'han tocat. I, des d'allò més petit, ens parla del que és universal, de la vida i de la mort.
Per començar, diré que és una obra que, al llegir-la, et fa sentir intel·ligent. No pas savi, com les d'Umberto Eco o en Paul Auster, que t'omplen de llistats de referències, i acabes convençut que t'emportes uns quants quilos més de matèria i coneixement, però poca cosa més. En aquest cas, és sobretot per la seva complexitat, que vas tenint la sensació d'anar resoltent, pàgina rera pàgina, un trencaclosques gegant -de mil pàgines! I hi ha estones que la novel·la es fa certament difícil, no pas per densa o aborrida, sinó perquè aquesta complexitat exitant et permet estar fins a tres o quatre llocs -físics i temporals- a la vegada. Cap enrera i cap endavant -el temps llisca també per aquestes pàgines - i sant tornem-hi, d'aquí cap allà, i d'un personatge a l'altre, en cap moment et pots relaxar i deixar de pensar en l'estructura amb la que està configurada l'obra. I això, no només en un paràgraf, sinó en una mateixa frase, passant d'un escenari a un altre com si res, i d'un personatge a l'altre com un transformista veloç. Per tant, tens la sensació que et permet -i t'ajuda a- utilitzar el bé de Déu de cabassos d'intel·ligència que ens ha donat la natura. També podria entendre's com la satisfacció de resoldre un exercici d'un gran trencaclosques de mil peces, perquè l'obra està totalment fragmentada i cal anar-la reconstruint des de zero. Però és que encara n'hi ha per molt més. ...

dijous, 2 de febrer del 2012

Un granollerí ben internacional

El vaixell amb el que va participar a la Guerra de Cuba
Rellegeixo les Petites cròniques granollerines de Plàcid, un volum que conté alguns dels escrits que l'Amador Garrell i Alsina havia publicat a La Gralla, i on hi desgrana tots els seus records d'infantesa. Em fixo, però, en el recorregut d'un personatge ben curiós i desconegut: l'Ignasi Faura, de qui m'agradaria conèixer-ne el final. Sobretot, perquè defuig el tòpic granollerí del botiguer tranquil i que toca de peus a terra, i és capaç de llançar-se a l'aventura i fugir del previsible Granollers carlí per anar a cercar emocions fortes lluny de casa.
Fill del carrer Travesseres, aquest rodamon granollerí tenia, l'any 1924, una quarentena d'anys -així doncs, deuria haver nascut pels volts del 1880- i una vida plena d'aventures, que el seu germà Esteve Faura, propietari del restaurant de l'estació inferior del funicular del Tibidabo, s'encarrega de relatar a l'Amador Garrell. Us en copio part de l'article:
L'Ignasi Faura, fill d'un modest torner que en la nit que entraren els carlins a Granollers estigué a punt de morir víctima d'una venjança personal, en la seva infantesa era un esperit rebel, un vailet indomable. ...

Wislawa Szymborska

S'acaba de morir la Wislawa Szymborska, poetesa polonesa -premi Nòbel de literatura el 1996- de qui em va agradar molt el seu recull de poemes Vista amb un gra de sorra, traduïts al català per en Josep Maria de Segarra. Diuen que els seus poemes expressen amb claredat l'odi, l'estupidesa, el terror i la tortura en la descripció d'un món constituït per horrors i sofriments, en un to en el que és capaç de barrejar humor i la ironia.
Us en faig un tastet:



Elogi dels somnis


En somnis
pinto com Vermeer van Delft.

Parlo grec amb fluïdesa
i no només amb els vius.

Condueixo un cotxe
que obeeix les meves ordres.

Tinc talent
i componc grans poemes.

Sento veus
no pas pitjor que els sants més devots.

Us admiraríeu
de la gràcia amb què toco el piano.

Volo com s'ha de volar,
és a dir: per mi mateixa.

En caure daltabaix,
sé caure flonjament, sobre un tou de color verd.

No em costa gens
de respirar sota l'aigua,

No em queixo pas:
he arribat a descobrir l'Atlàntida.

A punt de morir, em diverteix

que aconsegueixo sempre de despertar-me.

Així que esclata una guerra,
em tombo d'un costat millor.

Sóc -sense que calgui-
una filla de la meva època.

Fa uns quants anys
vaig somiar dos sols a la vegada.

I fa dos dies un pinguï.
Talment com si el veiés ara.


I això és el que jo veig ara des de la meva finestra: un pingüí i un ós polar gaudint de la nevada!

dimecres, 1 de febrer del 2012

Innovació i internacionalització?

Fa molt de temps que evito parlar de política i d'economia. Em trobo realment descolocat i insegur respecte al conjunt de conceptes que la teoria ordena lògicament però la realitat s'entossudeix a demostrar que avui en dia ja no hi ha cap certesa vàlida. Voldria, però, deixar constància d'alguns elements que vaig tenint cada cop més clars pel que fa a l'únic futur possible per al nostre país.
Per començar, a més de l'estalvi i l'austeritat en forma de retallada, només hi ha tres ingredients que es repeteixen en tota recepta sobre la sortida de la crisi: la competitivitat, a partir de la innovació i la internacionalització. Tres conceptes que s'apliquen a l'economia en general o les empreses en concret, però que són perfectament vàlids si els considerem per al conjunt del país: ens en sortirem només si som capaços d'aconseguir una Catalunya  més competitiva, a partir de la innovació i la internacionalització. Mirem-ho, doncs, a poc a poc. ...