dissabte, 20 d’abril del 2013

Tala d'arbres


Ho descobreixo en un passeig pel Parc mentre espero que comenci el partit de l'Aina: tots els grans arbres del Parc Firal, talats! 
Algú sap quin mal havien fet? O a qui feien ombra?
(I no s'hi val allò de dir que estaven malalts, eh!).






diumenge, 14 d’abril del 2013

Andrea Camilleri. El joc de pistes

Tot bon detectiu ha de tenir el seu Moriarty. Per això, en aquesta ocasió -i després de no sé ja quantes històries d'aquest comissari sicilià- ens arriba un personatge pervers, intel·ligent com pocs, i que repte a en Montalbano a un duel fatal, amb un llarg joc de pistes.
I és que l'Andrea Camilleri ha sabut vestir una història distreta, intel·ligent, a estones divertida -com sempre, la religió, la premsa i la política no en surten ben parats-, però també tràgica i sagnant. Per mi, una de les millors d'entre les que he llegit a aquest escriptor a punt de fer els 90 anys d'edat.
Per entremig, els embolics amb la seva parella i el seu estol d'amics, col·laboradors i superiors, que ens el fan simpàtic, al mateix temps que entranyable.
I aquest cop, poc amanit de menges del sud d'Itàlia (perquè la història, més aviat, li fa perdre la gana, tot i que el menjar és un accelerador de les funcions del cervell). Però amb algunes referències interessants (per exemple, a El President, de Simenon, encara no traduïda al català. O als seus amics Vitaliano Brancati, dramaturg, Corrado Cagli i Renato Guttuso, artistes desconeguts a casa nostra. I amb el dubte de si la serra de Montserrato és un lloc real o una picada d'ullet als catalans).
En canvi, la llengua hi torna a jugar un paper clau, i més quan s'hi barregeb diversos dialectes -que cal ser traduïts amb eficàcia-, com són el Catarellès, el Burocratès, i fins i tot l'Adelinès, a banda del munt d'expressions en "clar i sicilià" que també ha calgut traduir.
Resumint, una bona novel·la d'intriga, un excel·lent treball d'en Pau Vidal, i un bon regal per aquest Sant Jordi!

dimecres, 10 d’abril del 2013

10 professions per al 2020

Embolicat en projectes que tenen a veure amb com ajudar la gent a trobar feina, em trobo amb un article  prou interessant, al mateix temps que curiós, sobre les professions que arrasaran el 2020.
La funció d'orientació professional es basa massa vegades en els esquemes establerts -pels marcs i les dinàmiques educatives, sobretot- abans de la crisi. La capacitat d'imaginar noves propostes que, a més, puguin convertir-se en professió, és del tot engrescadora. Per això, em semblen tan suggerents les propostes  de nous oficis que ja estan sorgint en el nostre entorn i que, d'aquí a pocs anys, poden estar a l'alçada dels oficis "tradicionals" que omplen instituts i universitats.
A més, el concepte de professió també anirà canviant. Poques feines ho seran per tota la vida. I, en canvi, moltes aficions s'aniran transformant, mica en mica, en una forma de suport econòmic.
La proposta que se'ns fa és la següent:

Deu treballs de futur:
  1. Agricultor de proximitat
  2. Assistent mèdic personal
  3. Representant professional
  4. Enginyer de reciclatge
  5. Nano-tècnic i nano-metge
  6. Desenvolupador o tècnic de domòtica
  7. Gestor de voluntaris en línia
  8. Mestre digital
  9. Assistent personal
  10. Dissenyador de somnis
L'article és de Miguel Ayuso, basat en entrevistes a responsables de recursos humans i, com sempre, m'atreveixo a mal-traduir-lo sencer al català. ...

dimarts, 9 d’abril del 2013

Marek Edelman. También hubo amor en el gueto

Sempre que ens fixem amb les barrabassades nazis, tenim tendència en fixar-nos en les imatges de mort, terror i patiment que acompanyen la barbàrie. Però poques vegades s'ha posat l'accent en el que feia mantenir viva tota aquella gent que la varen patir: "Perquè mai em pregunta ningú si en el gueto hi havia amor? Perquè això no interessa a ningú? Algú hauria de fer na pel·lícula sobre l'amor en el gueto. Era l'amor el que ajudava a resistir".
Amb aquesta premissa, Marek Edelman escriu aquest petit llibret, ple d'històries personals. Quan va passar tot, ell era només un jove que intentava fer, senzillament, la seva vida, i que es va veure abocat, gairebé per casualitat, a dirigir les tasques de resistència dins del gueto de la seva ciutat, des de l'organització jueva de combat, ZOB. Anys més tard, ja convertit en un metge cardiòleg de prestigi, va participar també en el moviment Solidaritat contra el feixisme comunista. Quan va morir, el 2009, era el darrer supervivent del gueto de Varsòvia. Mentre era jubilat, però, va intentar  recollir tot el que la seva memòria havia retingut fins el moment. Per això, deia que "darrere meu ja només hi ha el no-res".
Probablement, des del punt de vista literari no és un gran llibre. Tampoc es tracta d'un llibre d'història: no se'ns relata els fets que expliquen allò que va esdevenir-s'hi. I molt menys és un tractat sobre l'amor a dins del gueto, com pot suggerir el títol. Més aviat es tracta d'un recull d'apunts dispersos d'una memòria que se'n va. I aquest, segurament, és el valor més important que ens aporta. El mantenir viva l'espurna de vida d'una gent que ja no hi són entre nosaltres. "No tinc dret a parlar en el seu nom, perquè no sé si varen morir odiant o perdonant els seus botxins. I ja mai ningú no ho sabrà. Però tinc la obligació de vetllar per tal que la seva memòria no s'esvaeixi". A través dels seus carrers i places,que també han desaparegut, i de la gent que coneixia, ens mostra com el règim nazi va acabar amb molts projectes de vida, alguns d'ells compartits per l'amor.
El cinema ens n'ha portat la història del gueto a través d'un pianista; però són moltes més les vides que van patir-lo. Per això, argumenta: "Sóc ja la darrera persona que ha conegut a aquestes persones pel seus noms i cognoms. Segurament ningú més les evocarà. És necessari que quedi d'elles una petjada". I ens en fa una llista llarga, com una petita viquipèdia de la vida dins del gueto.
I ens avisa que la maldat pot créixer. "S'ha de vetllar per tal que la cultura fomenti la bondat, no l'odi". "L'odi és fàcil. L'amor exigeix esforç i sacrifici". Per això, cal ensenyar a les escoles que "el mal és el mal, que l'odi és un mal i que l'amor és una obligació".
La seva lliçó respecte a la memòria és molt clara: "és una qüestió de política. La política moldeja la memòria de la societat, del grup. ... La dels països totalitaris ho fa amb molta més força." Per això, critica el despreci per la vida humana que emana del totalitarisme, també avui en dia a Europa. I, davant d'això, no podem restar impassibles. "El testimoni passiu es converteix en coculpable. En situacions extremes, la passivitat és un crim". Cal, doncs, ensenyar als joves que el "primer és la vida, i que només després ve la comoditat".
Una esforç, el de mantenir viva la memòria, que també convindria que tots féssim també amb els nostres.