dimarts, 9 d’abril de 2013

Marek Edelman. También hubo amor en el gueto

Sempre que ens fixem amb les barrabassades nazis, tenim tendència en fixar-nos en les imatges de mort, terror i patiment que acompanyen la barbàrie. Però poques vegades s'ha posat l'accent en el que feia mantenir viva tota aquella gent que la varen patir: "Perquè mai em pregunta ningú si en el gueto hi havia amor? Perquè això no interessa a ningú? Algú hauria de fer na pel·lícula sobre l'amor en el gueto. Era l'amor el que ajudava a resistir".
Amb aquesta premissa, Marek Edelman escriu aquest petit llibret, ple d'històries personals. Quan va passar tot, ell era només un jove que intentava fer, senzillament, la seva vida, i que es va veure abocat, gairebé per casualitat, a dirigir les tasques de resistència dins del gueto de la seva ciutat, des de l'organització jueva de combat, ZOB. Anys més tard, ja convertit en un metge cardiòleg de prestigi, va participar també en el moviment Solidaritat contra el feixisme comunista. Quan va morir, el 2009, era el darrer supervivent del gueto de Varsòvia. Mentre era jubilat, però, va intentar  recollir tot el que la seva memòria havia retingut fins el moment. Per això, deia que "darrere meu ja només hi ha el no-res".
Probablement, des del punt de vista literari no és un gran llibre. Tampoc es tracta d'un llibre d'història: no se'ns relata els fets que expliquen allò que va esdevenir-s'hi. I molt menys és un tractat sobre l'amor a dins del gueto, com pot suggerir el títol. Més aviat es tracta d'un recull d'apunts dispersos d'una memòria que se'n va. I aquest, segurament, és el valor més important que ens aporta. El mantenir viva l'espurna de vida d'una gent que ja no hi són entre nosaltres. "No tinc dret a parlar en el seu nom, perquè no sé si varen morir odiant o perdonant els seus botxins. I ja mai ningú no ho sabrà. Però tinc la obligació de vetllar per tal que la seva memòria no s'esvaeixi". A través dels seus carrers i places,que també han desaparegut, i de la gent que coneixia, ens mostra com el règim nazi va acabar amb molts projectes de vida, alguns d'ells compartits per l'amor.
El cinema ens n'ha portat la història del gueto a través d'un pianista; però són moltes més les vides que van patir-lo. Per això, argumenta: "Sóc ja la darrera persona que ha conegut a aquestes persones pel seus noms i cognoms. Segurament ningú més les evocarà. És necessari que quedi d'elles una petjada". I ens en fa una llista llarga, com una petita viquipèdia de la vida dins del gueto.
I ens avisa que la maldat pot créixer. "S'ha de vetllar per tal que la cultura fomenti la bondat, no l'odi". "L'odi és fàcil. L'amor exigeix esforç i sacrifici". Per això, cal ensenyar a les escoles que "el mal és el mal, que l'odi és un mal i que l'amor és una obligació".
La seva lliçó respecte a la memòria és molt clara: "és una qüestió de política. La política moldeja la memòria de la societat, del grup. ... La dels països totalitaris ho fa amb molta més força." Per això, critica el despreci per la vida humana que emana del totalitarisme, també avui en dia a Europa. I, davant d'això, no podem restar impassibles. "El testimoni passiu es converteix en coculpable. En situacions extremes, la passivitat és un crim". Cal, doncs, ensenyar als joves que el "primer és la vida, i que només després ve la comoditat".
Una esforç, el de mantenir viva la memòria, que també convindria que tots féssim també amb els nostres.