dissabte, 30 de març de 2013

Els ullals de Baltasar

Tornar al Delta sempre és agradable. Per molt vent que hi bufi -que no et deixa pedalar ni quan vas ni quan tornes-, el paisatge pla et deixa ben relaxat, i la sensació de descans, tan necessària aquests temps que corren, te l'has ben guanyat.
Els Ullals de Baltasar
Tot i que el març no és el millor moment per veure els camps amb l'arròs crescut -de fet, encara no s'ha sembrat-, ni per observar ocells, ni tampoc és que la meteorologia hagi estat excel·lent, el Delta suposa entrar en un món on el temps s'atura, i tornes a gaudir del contacte amb la natura, Sobretot, però, t'ajuda a adonar-te de la dimensió del país, que va molt més enllà de la frontera mental que posem a l'Ebre. Una escapada fins a Vall-de-Roures evidencia que això de les fronteres són invents mal intencionats.
Doble Arc de Sant Martí, des del Port de les Cases d'Alcanar
Acostumats a baixar cap a la desembocadura i arribar a les puntes de les banyes, fins ara no havia conegut un raconet que m'ha semblat ben especial: els Ullals de Baltasar, entre Amposta i la Ràpita. Una petita extensió de terra negra, amb uns "forats" al terra -semblant als que deixa uns ullals- pels quals hi brolla aigua dolça procedent de la serra de Montsià. Canyissars i nenúfars en són la vegetació més característica, i nosaltres hi varem detectar algunes granotes, a banda de les aus que ja havíem ullat aquests dies per altres indrets del Delta. Un ambient ben tranquil, per observar com passa el temps, sense sobresalts de cap mena.
El viatge -breu, però intens, com sempre- només podia acabar amb un arrosset com cal, a les Cases d'Alcanar, i un regal de darrera hora: un doble arc de Sant Martí sencer, com si el temps ens demanés perdó per les males jugades d'aquests dies.