divendres, 31 de desembre de 2010

El relleu

En temps d'incertesa i de canvis accelerats, el concepte de liquiditat -fent cas a les teories de Zygmunt Bauman-, s'ha anat apoderant dels camps més diversos. Així, el temps, la vida, la identitat, les fronteres, s'han anat fent líquides, i els ciutadans ens hem anat desorientant cada cop més, sense punts de referència on agafar-nos. Només ens faltava allargar el concepte cap a la política -no confondre amb liquidar la política, que no té res a veure!-per constatar que ja no queda gairebé res amb una certa estabilitat. Aquest és el primer pensament que em va venir al cap en referència al "fitxatge" de Ferran Mascarell per l'equip de l'Artur Mas, i com volia titular aquesta nota. Tot i amb això, penso sincerament que no n'hi ha per tant. L'oportunitat s'ha d'aprofitar i ambdós han cregut convenient fer el salt que, com és normal, alguns més propers als partits el viuran amb més dificultat, però que la majoria dels mortals trobarà ben normal (atès que tampoc hi ha tanta distància entre els pressupòsits dels uns i els dels altres). Si el President buscava una persona amb experiència i reconeguda en el sector, ho ha aconseguit. I si el Conseller buscava l'ocasió d'acabar allò que havia intentat començar, l'ha trobada. Ara, toca anar per fer feina, i el temps ja posarà les coses al seu lloc.

dimarts, 28 de desembre de 2010

Sant Tornem-hi!

Avui és Sant Tornem-hi! O això em sembla a mi.
De fet, avui s'acaba el periple que m'ha portat durant quatre anys a la cinquena planta de la Torre Colom. Amb el compromís d'acompanyar el Conseller Tresserras i el seu projecte de modernització de la cultura del país, he gaudit del privilegi d'estar observant, fent costat a un equip magnífic de persones, com n'és de difícil de fer canvis -en un sector, a l'administració, ..., fins i tot en un mateix- quan es tracta de projectar mirades que van més enllà de les barreres, físiques i mentals, que tenim establertes.
Durant aquests quatre anys, he intentat parlar el mínim de política -la política dels partits cada cop és menys interessant- i en canvi una mica més de polítiques -és a dir, allò que es fa per tal d'intentar transformar la realitat, en aquest cas cultural, del país. Per això, quan el temps aporti la serenor al dia a dia de les tertúlies dels mitjans de comunicació -és possible, això?-, estic convençut que es podrà apreciar quina ha estat la feina, en volum i en vàlua, que el Govern que ja no és ha estat fent aquests anys.

Icchokas Meras. Tablas por segundos

M'agraden els escacs -i les novel·les que els fan servir com a argument narratiu-, i també sóc lector de tot allò que fa referència a l'Holocaust. Per això, em vaig llençar damunt d'aquest llibre, d'un autor per mi desconegut, Icchokas Meras.
Primer misteri, doncs, saber qui és aquest autor lituà -el primer en aquesta llengua que llegeixo (tot i que en una traducció al castellà. Caldria fer-ne la traducció al català!!!). Els seus pares foren víctimes de l'ocupació nazi de Lituània, i ell i la seva germana varen sobreviure amagats. Precisament, acaba de guanyar el Premi nacional de literatura d'aquest país bàltic.
Del llibre, dir que és d'aquells que s'han de llegir, tant pel que diu com pel com ho diu.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Monika Zgustová. Menta fresca amb llimona

Tot i que és un llibre que ja té uns anys, m'ha anat a parar ara a les mans.
Una obra que s'ha de fruir a poc a poc, com si es tractés, precisament, d'un gelat de menta fresca. Tot i que conté diversos haikús -el protagonista estudia la cultura japonsea- jo diria que tot el llibre és un seguit d'aquests petits poemes.
En un català exquisit, la mirada precisa sobre els detalls -dels gestos, dels objectes, dels escenaris, de les converses, ...- fa que t'hagis d'aturar per fruir-ne. S'agraeix que tot vagi lent, a poc a poc.
La novel·la també té adreces. Els fets -les sensacions dels fets- passen en llocs llunyans, de Sant Petersburg a Praga. Que bé que algú ens recordi què va significar per a la gent de l'est el comunisme soviètic! I l'entrada de tancs de l'exèrcit a la ciutat, com a símbol de força.

dijous, 16 de desembre de 2010

L'adéu a en Rafel Turró

Un altre cop de puny a l'estómac. En Ton truca per dir que l'encarregat de la caixa assassinat a Olot era en Rafel, el nostre company d'Olot en èpoques d'Esade. De sobte, se m'aboquen tot de records que tenia enterrats al fons de la memòria.
No l'havia vist més. Sabia que continuava lligat a la banca, a Olot, i que tenia dues criatures. Ara he sentit també que era un pare que es desdeia per les seves filles. Era bona persona, i ho practicava. I estic segur que també ho era des del seu lloc de treball.
I he vist que corria força: mitjes maratons, la Jean Bouin, la cursa del Corte Inglés, ... (Llàstima que no ens hi vàrem apuntar! Em quedarà com un repte per a les properes edicions).
Com sempre, no s'hi val. No hi ha res que justifiqui cap mort. Ni, com aquest cop, que algú es quedi sense feina i sense diners, per molt que l'hagin pogut enganyar. No té cap dret a treure la vida a ningú.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Andreu Martín. Wendy i l'enemic invisible

Segueix la saga catalana de les bones novel·les policíaques. Vull dir que no cal patir fred llegint històries del nord d'Europa, sino que en tinc prou en empassar-me en una nit freda a Queralbs la darrera pesquissa -i van tres- de la Wendy Aguilar, la Mossa d'esquadra de l'Andreu Martín. Aquest cop, perseguit per un maltractador mentre s'encarrega d'acollir a la petita Mon a casa dels seus pares. Una altra història ben trabada que, a més, ens permet imaginar-la amb tots els seus ets i uts pels barris de Barcelona, i que ens recorda directament la xacra dels maltractadors i els problemes de l'acolliment infantil. Un altre encert.

Gabriel Garcia de Oro. Les aventures d'en Nitus Alpesto, el cavaller verd

Un altre dels llibres que fan llegir a la Núria a 1r d'ESO. El d'un nou Quixot, en Nitus Alpesto, amb tots els ets i uts dels llibres -breus- de cavalleria. I, com amb en la novel·la d'en Cervantes, l'anticavaller, que pretén disposar de tots els valors dels cavallers, acaba trobant-ne d'altres de ben diferents, molt més adequats al segle XXI.
És a dir, que si el professor -la professora, en aquest cas- n'és capaç, pot portar la classe de preadolescents a un debat, més que de literatura, sobre gènere i valors molt animat.

La síntesi de l'editorial en diu:
En Nito Alpesto és un príncep que somia fer-se cavaller, però no s'atreveix. De sobte, una cosa l'ajudarà a decidir-se: li surt una enorme taca verda a la cara que provoca les riallades de tota la Cort. Amb la seva armadura (i l'elm ben tancat!) emprendrà el camí cap a la glòria. Llàstima que les gestes que cerca no siguin ben bé gestes; i que les dames en perill que busca tampoc no estiguin ben bé en perill... i, en algun cas, tampoc no siguin ben bé dames.

divendres, 3 de desembre de 2010

Enric Larreula. Ala de corb a la cort imperial i a Virgínia


Quina bona notícia! Continua la saga del pirata més temut i original dels mars d'arreu, el Carib inclòs! Que s'aparti en Jack Espàrrou, que l'Ala de Corb i la seva tropa continuen navegant! (I amb el protagonisme creixent de l'Ona de Foc, sembla que n'hi ha per moltes més aventures).
Aquesta vegada, ens arriben de dues en dues. L'Enric Larreula ens fa viatjar a llocs tan diversos com la Cort imperial -espanyola, és clar! de Sevilla del 1692- i la Virgínia americana. En tots dos casos, la família -la de Jacques Lagarden, amb una línia familiar sorpresa, en la que per primer cop en tota la saga intervé algú d'origen català; la de Doña María, amb el casament de la seva germana amb Don Hernando de la Fuensanta y de Somoza, el dolent més dolent dels dolents, i enemic d'Ala de Corb.

Antonio Skarmeta. Un padre de película

Una petita joia d'Antonio Skarmeta, l'autor de El cartero y Pablo Neruda. (I, com aquella, un altre possible guió cinematogràfic).
Una tendra història en un petit poblet xilè, Contulmo, proper a Traiguén. Diuen, el mestre i el moliner, que "el mundo no está hecho para los pueblos chicos. Nosotros los hacemos grandes con nuestra presencia".
I l'intenten ampliar amb referències constants a França (amb cançons, llibres i pel·lícules: J'attendrais, Les feuilles mortes, C'est si bon. Zazie dans le métro; Raimond Queneau; Le quai des Brumes; Émile Zola; Yves Montand, Je ferais le tour du monde). I moltes més referències diverses a boleros, futbolistes, molt cinema (Río Bravo, John Wayne, Dean Martin, Anna Magnani, Angie Dickinson, Greta Garbo. James Dean, Anthony Quinn), i molta música (Paul Anka, Elvis Presley, Hugo Winterhalter, Frankie Laine, Perry Como, ... i tants d'altres). Amb un petit homenatge, també, a la premi nobel xilena Gabriel Mistral.
En resum, una novel·la d'iniciació, però també de nostàlgia.

Josep Maria Espinàs i Francesc Burrull. Les 26 cançons infantils

Som el que hem viscut de petits. I segurament, els records infantils són els que més ens defineixen a cadascú.
Per això, en el meu cas, trobar-me les Cançons per encarrilar criatures -les vaig reconèixer pels dibuixos de la nina, la cuineta, el cavall, la bicicleta, ...- en un llibre que, a més, també inclou un cedé amb les cançons, ha estat una dutxa de records familiars com poques vegades m'havia trobat. Des de l'Úpali!, el butà, el camió, ... Quantes vegades vàrem anar a dormir -i després hi han anat la Núria i l'Aina- amb la cançó d'anar a dormir! I a l'escola, que hi falta gent, hi anàvem tots corrent!
Però segurament un dels aspectes més interessants del llibre és l'explicació que, de cada una de les cançons, en fan els autors. Com sempre, les lletres de l'Espinàs, que de tan senzilles sembla impossible explicar més amb menys. I amb la música d'en Francesc Burrull passa el mateix. (Tinc el record d'un disc amb una orquestra dirigida per aquest excel·lent pianista de jazz sobre música de l'Ellington, i crec recordar que en Ricard Roda als saxos, que mai he vist superat encara al nostre país).
Moltes gràcies, de veritat, per aquest llibre-disc que, ben segur, regalarem uns quants cops durant aquestes festes.

dimarts, 30 de novembre de 2010

Tocant el cel!








Sense paraules (ja les diran arreu del món!).
Això sí, aquest partit l'explicarem als nostres nets.

diumenge, 14 de novembre de 2010

David Gomàriz. Moros a la costa

Segueixo amb el meu periple particular per les històries de pirates llegint aquesta novel·la curta, guanyadora del I Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall 2008. (Altres vegades se m'han escapat comentaris sobre la importància d'aquests premis locals, que fomenten primeres obres i, sobretot, el creixement de la pedrera d'escriptors).
Una correcta obra breu, de David Gomariz Tocino, que ens fa viatjar en el temps des del Cambrils del S. XVII, amb tots els ets i uts de les històries d'aventures i de pirates, i que retrata bastant més bé el que probablement era el món dels pirates del nostre mar que uns quants Mar-i-cels melosos.
(M'ha costat força el tractament de la llengua. Millor dit, de les llengües. D'acord que, en aquells temps, les barreges lingüístiques devien estar a l'ordre del dia. Però es fa difícil d'entendre els diàlegs en llengües mesclades). També ens permet de reconèixer, a partir del Cambrils d'aleshores, racons del poble d'avui.
El que és clar, però, és que la història local permet enginyar històries ben potents, que la nostra literatura hauria d'aprofitar.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

L'adéu a en Joan Solà

Parlem-ne. Si més no, és el que intento fer cada cop que se'n va algú d'aquells a qui estimo. I amb la mort d'en Joan Solà -el professor Solà- em passa això.
Tot i que ja n'esperàvem un final proper, sempre arriba abans d'hora. Se'ns en va el savi més nostrat. Un científic de la llengua, però, sobretot, un professor que volia arribar a tothom. De fet, que tots els catalans i catalanes fóssim conscients del valor d'estimar i conèixer la llengua, era per ell -i segueix essent- tant important com el coneixement més erudit. Les seves lliçons -plenes de precisió, però també d'estimació i emoció- eren un exemple d'aquest caràcter dual de la seva tasca.

L'adéu a en Joan Triadú

Un altre adéu, el d'en Joan Triadú, que deixa un nou buit en la cultura catalana.
No em correspon a mi fer-li el panegíric cultural -aniran sortint-ne les anàlisis corresponents. Sí que cal parlar, però, de la seva vessant granollerina. I és que en Joan Triadú féu de mestre a Granollers, durant el bombardeig del 38.
Ressegueixo Dies de memòria, el diari d'un mestre adolescent, els dies de la seva estada a la nostra ciutat:
31 de maig, dimarts
Avui ha estat el dia pitjor que he passat en aquesta fins ara tranquil·la població. Granollers ha estat intensament bombardejat, per primera vegada, per l'aviació enemiga. Cinc avions han sembrat la mort i la desolació a milers de persones! Ha estat al matí, sí, al matí, a ple sol, un dia com els altres, amb tots els mestres al pati de l'escola. Toquem el xiulet i formem files. Entrem a l'edifici. Nosaltres som els tercers d'entrar pel número d'ordre.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

L'adéu a en Joan Cabot

Com sempre, gairebé sense enterar-me'n, se'n va en Joan Cabot i Pañach, una de les persones que més ha fet per la cultura a la comarca, i en concret a la Vall del Tenes. Això sí, de forma gairebé anònima i amb tota la discreció possible.
A banda de la pila d'iniciatives locals a Santa Eulàlia, des de la seva linotípia granollerina, en Joan era al darrera de qualsevol iniciativa d'àmbit comarcal que tingués a veure amb les lletres i que requerís una impressió posteriro. La més estimada per ell, però, era la revista Ronçana.
També el tenia per un dels grans amics del pare. (Ves per on, se n'ha anat sis anys més tard, però a la mateixa edat: setanta-vuit anys). És de l'època de PlaçaGran que el vaig conèixer, tot i que en tinc records anteriors -i també posteriors- de quan venia a casa a portar un dels primers exemplars de cada número del Ronçana, acabats de sortir del forn.

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

Un altre dels fabulosos reculls dels articles d'en Quim Monzó. Com diu el text de promoció, es tracta d'un aplec de textos escrits entre 2001 i 2004, és a dir, abans i després de la guerra de l'Iraq, on el tema comú és la incongruència del món en què vivim, tant en l'àmbit de la vida política com en el de la social. Una denúncia, doncs, en el seu característic humor corrossiu. Fins aquí, molt d'acord. Amb la seva ironia, en Quim va retratant tota aquesta fal·làcia del que anomena la Internacional Papanates, que ha transformat Barcelona en la capital de la hipocresia política del fals progressisme cosmopolita. El que ja no és tan clar és que els "promotors" de La Vanguardia -a qui ja els va bé que es desmonti aquest mite de l'esquerra hipòcrita del nostre país- no siguin capaços de donar relleu a la contundència amb què en Quim Monzó tracta els temes lingüístics.

divendres, 3 de setembre de 2010

Miguel Larrea. Les aventures de Kip Parvati

Seguint les lectures juvenils, he llegit una gran novel·la d'aventures, amb vaixells, pirates, taurons, perles, ..., bons i dolents, i esforços per tal que la justícia i la veritat triomfin al final. Amb un protagonista -el jove Kip, pescador que vol navegar-, un escenari -les costes de l'oceà Índic- i un guió dignes dels millors Vernes i Salgaris. Quantes ganes de llegir-ne la continuació!

diumenge, 15 d’agost de 2010

Daniel Glattauer. Contra el vent del nord

Una novel·la romàntica, ensucrada, melosa, dolça, i tants sinònims com vulgueu afegir-hi. N'hi ha d'haver, d'aquestes. I, de tant en tant, no fa cap mal llegir-ne alguna. Però sempre amb moderació.
Tot i amb això, aquesta història no sé si pot ser certa del tot. Qui no es resistiria a buscar més informació de l'altre persona amb qui t'estàs escrivint i en qui tens interès per internet? Avui en dia, és ben difícil que un professor universitari no disposi d'imatges penjades a internet. O que no existeixi el Fèisbuc i d'altres programaris similars. Així, doncs, també és poc creïble.
Tinc bastant clar que l'èxit de vendes no és pas tant per la qualitat literària com perquè la xafarderia ens supera. Un "gran germà" en format novel·la sempre té l'èxit assegurat.
I ens n'anuncien una segona part!

Els ous d'en Kinder

Per una d'aquelles qüestions de la canalla, hem hagut de comprar un parell d'ous -de xocolata- de la marca Kinder. Aquells de la sorpresa. I hem pogut verificar com aquest famós producte alimentici fabricat a casa nostra -al Prat de Llobregat- ofereix un petit regalet amb unes indicacions escrites en un total de 32 llengües. I cap d'elles -com ja us heu imaginat- és en català.
D'excuses n'hi poden haver moltes -la casa mare és italiana: la dels Ferrero; no hi ha espai en el paper; etcètera, etcètera.
Però la realitat és que els nens catalans no poden saber els riscos sobre les peces petites que inclou aquest ou de xocolata i joguina.
Si us plau, no ens toqueu més els ous!

dissabte, 7 d’agost de 2010

Haruki Murakami. De què estic parlant quan parlo de córrer


Un llibre estrany, entre Caminant per les maratons d'arreu, de l'Espinàs, el bricolatge emocional d'en Gaspar Hernàndez dedicat a l'envelliment -Déu meu, m'estic fent vell!- i un manual d'escriptura d'en Jaume Cabré -la inspiració t'ha d'agafar corrent.
Em passen aquest llibre d'en Murakami, interessat perquè no sabia que corria -maratons i molt més! Un personatge, doncs, encara més interessant, després de saber que a regentar un local de jazz durant uns quants anys, abans de començar a escriure.
També em va semblar interessant llegir-lo perquè me'l deixaven subratllat. M'agrada subratllar els meus llibres i, clarament, en aquest cas hauria ressaltat, per al meu interès, altres paràgrafs. L'altra persona havia assenyalat tot allò que té a veure amb les "filosofades" -la relació entre el córrer i el sentit de la vida, per dir-ho d'una altra manera que s'entengui millor.

divendres, 16 de juliol de 2010

Catalans, catalanes, ... visc a Catalunya!

Un petit recull d'aquests dies, d'en Jap, en Ferreres i en Fer.
I és que, com diu aquell, vivim a Catalunya!






































diumenge, 11 de juliol de 2010

Laura Gallego. Ales de foc

Intento seguir el ritme de lectura de la Núria, i em comença a costar prou (bona senyal, crec!). A les nits, sobretot, esgarrapo estones de no-son per descobrir els seus àmbits de lectura, prenent-li prestats per una estona, i retornant-los abans de l'endemà al matí.
De moment, aquesta novel·la d'àngels i mags, d'amors i traicions, de presons i regnes, que enganxa des del primer moment. Tot i que la temàtica fantàstica no és el meu fort, la imaginació de la Laura Gallego (llàstima que la pàgina web d'aquesta jove escriptora no estigui també en valencià) és impressionant i la trama està ben elaborada, així com el ritme i la intriga. I els personatges prou ben definits -mantenint les incògnites que cal per tal que t'entrin les ganes de continuar. Així doncs, ja estic esperant prendre-li el segon volum ...

Adéu a l'Estatut, adéu a Espanya!

Segons el meu parer, amb la manifestació d'ahir van quedar algunes coses evidents.
Per començar, que estàvem celebrant -que no commmemorant- l'enterrament de l'Estatut. Aquest ja està mort i beneït pel mateix Tribunal Constitucional. I no n'hi haurà cap més, ben segur. Gràcies a la Maria Eugenia Casas i companyia, els catalans han sortit de l'armari nacional, i s'han esgargamellat la gola cridant In-Inde-Independència! Tothom ho tenia clar: punt i final, i ara en vindrà una de millor.
I, sobretot, no es va sentir cap crit -ni un- a favor d'un Estatut, que ha resultat fallit de totes totes.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Jordi Bilbeny. El dit d'en Colom

En Jordi Bilbeny continua fent de les seves. Un nou llibre, recull d'articles escrits recentment, que aprofundeixen encara més en els seus descobriments sobre la catalanitat d'en Colom. Ens parla de les seves arrels barcelonines -en situa la casa a la Ribera, de la seva relació amb els indis, de la seva mentalitat reial, de personatges que s'hi relacionaren, i de la llengua dels primers catalans. Tot de nous dubtes sobre la historiografia oficial, que caldria que algú aclarís. (Tot i amb això, he de reconèixer que em costa de creure-ho tot, i que em manca la "prova" definitiva per convertir-me a la seva causa. Els raonaments són encara massa simples i les seves deduccions "lògiques" són incompletes).
Ningú pot negar, però, que la proposta enganxa.

divendres, 9 de juliol de 2010

Daniel Defoe. Històries de pirates

Seguint el fil de Jim, m'endinso en més aventures de pirates que tenia arraconades per casa.: les històries de pirates de Daniel Defoe, en una de les lectures de la col·lecció Moby Dick de l'any 85.
Es tracta d'una selecció -de només dues històries- de les diverses que conté l'original en anglès: les vides dels capitans Misson i Tew, amb aventures arreu dels mars del planeta, i amb les seves raons per fer-se pirates, així com la fundació i destrucció de la colònia utòpica de Libertatia, a Madagascar.
Podríem analitzar, després de llegir el llibre, si el mite del pirata bo és el que recull en Defoe, referint-se a en Misson i en Tew. La nostra actualitat ens porta a comparar-los amb en Millet i en Montull, sense tenir clar -encara- si aquests actuaven com a pirates o eren corsaris a les ordres d'algú.
Val la pena remarcar que es tracta d'una magnífica col·lecció -la Moby Dick-, dirigida per la Rosa Regàs, amb disseny de l'Enric Satué, amb direcció pedagògica -el llibre inclou magnífics apèndixs pedagògics- d'en Lluís Busquests i Grabulosa i -sorpresa!- revisió d'en Josep Missé!!! Anem, doncs, d'en Misson a en Missé!!!
La llàstima és que no he trobat la resta d'històries que inclou l'original. Així doncs, és una bona oportunitat per qui vulgui editar llibres que potser no s'han acabat de traduir mai al català!

Nosaltres decidim!

Com diu en Jap, diguin el que diguin des d'Espanya, i s'hi posi com s'hi posi en Montilla, SOM UNA NACIÓ i NOSALTRES DECIDIM!

diumenge, 4 de juliol de 2010

Més grossa que ningú

(Leonard Beard, EP)
Sort en tenim que ells -els espanyols- no són nacionalistes, que si no ...! És allò de veure la palla a l'ull de l'altre i no veure la biga al propi ull.
I sort en tenim també que cada cop ens queda menys per deixar de conviure-hi.

divendres, 2 de juliol de 2010

Tots a Port de la Selva!

No crec que hi anem a viure; però aquest estiu, segur que hi treurem el cap. S'ho mereixen!

diumenge, 20 de juny de 2010

Magí Sunyer. Jim

Poca discusió hi ha a l'entorn de L'Illa del tresor com la novel·la més influent per als lectors més joves. Recordo que ho va ser per al meu pare -que ens va "traspassar" la dèria per les històries de pirates- i també ho va ser per mi de ben petit. Per això, n'he seguit sempre les seqüel·les que he pogut. Fins ara, la darrera a casa nostra era la del mestre Joaquim Vallverdú, amb El testament de John Silver, centrada en l'evolució d'aquest magnífic pirata, John Silver el Llarg. Aviat, arribarà a casa nostra la continuació "oficial" de la novel·la, encarregada a Sir Andrew Motion. Se'n coneix el títol -El retorn a l'Illa del tresor- i que se centrarà en els fills dels mateixos protagonistes de la història inicial.
Mentrestant, per anar fent boca, ens arriba aquest Jim d'en Magí Sunyer. Una breu i sorprenent novel·la que segueix la petja del protagonista de l'obra d'Stevenson, i ens en descriu el seu trànsit per la vida, abans -qui ho sap- de tornar a la seva illa.
En un llenguatge i un estil polits, que ens recorda -com ho feia també l'obra d'en Vallverdú- la manera d'escriure els llibres temps enrera, és a dir, a l'època en què es va escriure la novel·la original, Jim explica, en veu del mateix protagonista, com un èxit mal portat pot arribar a ensorrar el més espavilat dels grumets. Anys més tard del seu retorn a Bristol, en Jim es transforma gairebé en un pirata de terra endins, malbaratant tota la fortuna acumulada amb el tresor i les vendes del seu primer llibre. Jo ignorava els efectes que un llibre pot provocar, comenta el grumet. I, a partir d'aquí, es desferma un seguit de fets cada cop a pitjor. Els amors que maten, el rom, el joc, ... que li fan perdre tota capacitat d'entendre l'espiral on s'ha ficat. Molt sovint, el que viu està menys capacitat per entendre que el que observa. I ell no és capaç de veure-hi gens clar.
El llibre ens porta a fer una volta pels baixos fons de tota Anglaterra -Bristol, Birmingham, Gloucester, Londres, Liverpool-i pel món del joc, la prostitució i la beguda, amb un final esperançador, tant per la salvació del mateix Jim Hawkins, com per la possibilitat que tinguem una nova continuació, ja amb pirates d'alta mar.
L'autor m'ha permès també cercar al diccionari alguns mots, difícils per mi: vesània, emasculació, col·lotges, revessos, avencés, eixarreïment, ... I, fins i tot, s'atreveix a esmussar l'argot dels joves de Liverpool (potser uns avantpassats dels mateixos Beatles?).
Així doncs, un tresor més per a la vostra biblioteca.
El text de contraportada diu així:
Jim Hawkins, el protagonista de L’Illa del Tresor de Stevenson, continua el camí d’aprenentatge vital. Acomplerta l’aventura adolescent que narra L’Illa del Tresor, de R.L. Stevenson, a Jim Hawkins li arriba l’hora d’afrontar la vida d’adulta. Esdevingut ric i famós, el jove Jim abandona la protecció dels seus tutors i, temptant la sort, malgasta els diners del tresor en una vida turbulenta i dissoluta. Ens ho explica ell mateix en aquest Jim -novel·la d’aventures i alhora de formació-, que aborda la complexitat de les relacions humanes i el perill d’un èxit precoç.Qui sap si a l’illa encara hi queda per desenterrar part del tresor. Que Jim sigui capaç o no d’aprofitar aquesta segona oportunitat només depèn del rumb que ell mateix imprimeixi a la seva vida.

dimarts, 8 de juny de 2010

Cantània 2010. La balada del retorn

Hem viscut intensament La balada del retorn (sobretot, no us en perdeu el blog), la proposta per enguany del projecte Cantània. Aquest cop, amb textos de Rosa Regàs i música d'Alberto Grau, un compositor veneçolà nascut a Catalunya, però que va haver d'exiliar-se a Caracas de petit. Una descoberta personal de bona música, barreja de melodies i ritmes d'aquí i d'allà. I amb un relat que explica molt bé com a Catalunya hem fet de l'acollida la nostra senya d'identificació amb una identitat que anem construint, per a un futur que té present també el record de les acollides que varem rebre quan la dictadura espanyola ens hi va obligar com a país.
No cal dir que, com cada any, la Cantània -un projecte educatiu de l'Auditori de Barcelona- suposa un repte per als professors de música de les escoles del Vallès, entre d'altres poblacions. I enguany ha d'haver estat especialment dur, perquè les músiques anaven acompanyades d'una coreografia plàstica preciosa, però amb ritmes força difícils d'aconseguir. (L'únic retret -i és més aviat una proposta de millora- és en el fet que hi trobo massa dispersió en l'edat -els cursos- dels nens participants, de 3r a 6è de primària).
Aquesta vegada, però, l'emoció la tenia assegurada per la presència de la N. i tota la seva classe. (Com a pare, només puc dir que ho han fet magníficament bé, i que m'he comportat -no podia ser d'una altra manera- com un pare autèntic, sense parar de fer fotografies i saludar. Què hi farem!).
També m'ha quedat la curiositat de saber com continuarà enguany el projecte. I és que, a banda d'altres ciutats catalanes, aquest curs s'hi han afegir al projecte ciutats espanyoles -Salamanca, Valladolid, ...- i també Caracas, la ciutat de l'Alberto Grau. I és que el text de la Rosa Regàs, en la seva versió catalana, feia constants referències a la dualitat de la identitat catalana i veneçolana.
Hauran mantingut, en la versió castellana, aquesta dualitat? O l'han canviada a una versió espanyola? I com ho cantaran, els infants de Veneçuela? A veure si d'aquí a alguns dies n'he tret l'entrellat. De moment, n'avanço algun exemple tret de l'univers internauta veneçolà: "Había una vez, hace mucho tiempo, un niño que vivía en una pequeña ciudad, en una región llamada Cataluña, de un país llamado España". Continuarà ...

dilluns, 7 de juny de 2010

Le concert

Tarda de cine-club, amb un film -per mi- excel·lent de Radu Mihaileanu (de qui em va agradar molt El tren de la vida). Amb una sana i evident ironia, retrata la decadència -i les maldats- de la dictadura comunista, però també es posa amb el consumisme del món occidental, la gestió cultural, els tòpics jueus, els parisencs, els partits polítics, ... i tot allò que pot. Tot, en un viatge que va del Bolchoi rus al Théâtre du Châtelet. En resum, cinema europeu -ara que tenim tants dubtes sobre quin és aquest cinema- del bo.
Sobretot, però, m'entusiasma que expressi el sentit real de la pel·lícula -com fruir de la vida, a través de la música- mitjançant el magnífic concert per violí i orquestra op. 35 en re menor de Txaikowski. I és que aquest és una peça que m'entusiasma: l'he escoltat desenes de vegades, en disposo de la partitura i la llegeixo seguint el concert. Fins i tot, em veuria en cor de xiular-lo de principi a fi, si alguna orquestra s'atrevís a acompanyar-me. El primer disc -de vinil- que es va comprar el pare era, precisament, el concert de Txaikowski -i el de Mendhelsson a l'altra cara-, interpretats per en Zino Francescatti. I, a partir d'aquell, vaig anar adquirint diverses versions del concert (en dec tenir més d'una dotzena). Com es pot comprendre, doncs, una pel·lícula que es basi en aquesta peça a mí sí que em fa el pes. Us la recomano.

diumenge, 6 de juny de 2010

Adéu Espanya!

Després del magnífic -ben realitzat- documental Adéu, Espanya? de la Dolors Genovés, afegeixo a l'olla del debat algunes de les meves consideracions personals.
Per començar, la qualitat del treball. Imatges excel·lents, tria de persones entrevistades de primer ordre (qui pot discutir les universitats que aporten reflexions al debat?). El guió, al punt (no entra en posicionaments polítics, ni en parlar de percentatges, sino en els aspectes de relació i econòmics de cada un dels països presentats). La part històrica, amb els clics, potser es podria haver millorat. Només proposaria reduir-ne la durada mitja horeta, per poder-lo traduir a altres llengües i passar-lo per altres televisions (espanyoles també, és clar!). L'oportunitat del tema també és indiscutible; prova d'això és el resultat que obtingué de part de l'audiència.
La segona constatació -per mi evident- és que, independentment de les semblances, possibles o no, entre Catalunya, Escòcia, Québec i Grenlàndia, el fet diferencial es troba precisament en les diferències entre Espanya i la resta d'estats: el Regne Unit, el Canadà i Dinamarca. Ja és mala sort que ens hagi tocat a nosaltres l'únic estat en què ni tan sols és possible plantejar el debat sobre un dret elemental com és el principi d'autodeterminació dels pobles. I és que el nivell democràtic d'Espanya és a les antípodes del de Dinamarca i el Canadà, i fins i tot del Regne Unit.
La tercera té a veure amb el factor econòmic que -ens agradi o no- ens guia avui i en el futur, aquí i a tot arreu. En el documental es mostres només petites mostres de les possibilitats que tindríem els catalans i les catalanes si no patíssim l'expoli al que estem sotmesos. Tot i amb això, fins i tot el president de la Cambra de Comerç de Barcelona és capaç de reconèixer que el futur de Catalunya és la globalització, que estem reduïnt la dependència amb Espanya i que el debat sobre la secessió o no pertany a l'àmbit de la política, en el qual ells no hi entren.
És ben interessant el comentari d'un dirigent de la indústria farmacèutica quan afirma que no els suposa cap problema l'etiquetatge en català -de fet, ja ho estan fent en 70 llengües- en el cas, això sí, que Catalunya sigui independent.
La conclusió, doncs, és més que evident. A nosaltres ens toca fer el següent pas.

dissabte, 5 de juny de 2010

Gabriel Janer Manila. He jugat amb els llops

Un llibre que parla de llops. Dels de veritat, els animals salvatges que habiten el bosc i surten en els contes fent-nos por. I també els llops suposats, aquells que ens anem trobant per la vida i, de veritat, més aviat ens haurien de fer por. El relat està basat en fets reals, que el mateix Gabriel Janer Manila va conèixer de la mateix veu del protagonista ara ja fa uns anys, i pretén desenvolupar, infiltrant-se dins la ment d'aquest jove, una mena de tesi pedagògica sobre el mite del salvatge.
N'he subratllat algunes frases, que en resumeixen l'esperit: "Vaig aprendre d'ells que més val morir-se que viure sotmès. I vaig saber què vol dir resistir"; "Potser no hi ha res més inquietant que l'udol d'un llop sota un camí d'estels"; "I va arribar un dia en què vaig començar a entendre'm amb els animals. No és tan difícil com entendre's amb els homes".
L'autor també fa servir una prosa poètica prou interessant: "tenia les orelles llargues i em mirava amb les orelles, n'estic segur, tant com amb la vista"; "Tots els barrancs repetien les meves veus"; "vaig créixer amb lentitud sota els ritmes que marquen les estacions, .... Vaig aprendre a mirar la vida, els ulls oberts com dos estels, a través d'aquell espai que compartir amb els llops, amb la guineu, la colobra i els cérvols".
Quan entra en la mirada dels animals, la cosa s'anima: "No té amics, el senglar. Potser és perquè mai no alça el cap i només mira en terra. El senglar no mira mai el cel, ni els estels. I no té amics. ... Si només fas allò que fan els porcs, no t'equivocaràs mai"; "Qualsevol animal era per a mi com un germà, un amic de l'ànima. ... Cridava amb tota la força dels pulmons: ahucava com els llops, grinyolava com la guineu, feia els bramuls dels cérvols"; "M'era difícil girar la llengua i expressar-me amb les paraules que deien els homes. Em resultava més fàcil entendre'm amb les bèsties"; "Vaig arribar a conèixer la diversitat de matisos amb què ahucaven els llops". Amb una conclusió final: "he jugat amb els llops dins la seva cova".
I és que la natura -amb els llops en particular- és el fil conductor de tot el llibre: "Jo sé que se n'aprèn, de tenir fred. La vida és l'escola on s'aprèn a tenir fred. Però allà, enmig de la vall, vaig aprendre de no tenir-ne". "També la terra és la mare de tots els colors"; "Són molt nets, els llops"; "No hi ha cap animal que tingui tanta por al foc com el llop".
Però, com deia, la història real té més a veure amb la mentalitat dels pobles petits, i en la pobresa educativa que, anys enrera, s'hi practicava: "El meu pare em va vendre. Què li varen pagar d'aquell fill? Què va fer amb els diners que li posaren dins les mans? ... El meu pare no em va vendre per fer-me mal. Només perquè era pobre". En el post-scriptum, en Gabriel Janer ens diu que "no és tan important el que va viure, sinó el que va creure que vivia. Potser, la imaginació va salvar-lo de la solitud. Mentre, jugava amb els llops i es deixava guiar per una serp".
De l'obra també m'ha agradat molt la llengua que fa servir. (Tot i que el seu català contrasta bastant amb l'espanyol tancat que, en la seva versió real, deurien utilitzar els protagonistes). Com sempre, n'he subratllat algunes paraules i expressions per mi poc conegudes: caramull, una branca d'estepa blanca; pedrolins de torrent; trespol; embosta d'arboces; giscava; bolles; taleca de pell; foganya; enfony; papanúvies; llenegar; Eixalbar-la; quisvulla; granot; a verdancades; cassolí; agranava; cucuia; feristeles; esbucar; bojors; Se l'enduien per fer-li la pell.
En resum, doncs, un bon llibre, que no sé si està més pensat per a adults o per a joves, però que paga la pena llegir.

Del llibre, des de l'editorial en diuen: He jugat amb els llops és una novel·la basada en una història real de supervivència, amistat i amor per la natura que commourà grans i petits. Amb aquest llibre, La Galera inaugura la seva col·lecció "Bridge".
Han passat 30 anys des que Gabriel Janer Manila va tenir contacte per primera vegada amb la història d’en Marcos, arran de la seva tesi doctoral basada en els nens que han viscut en estat salvatge. Tres dècades que li han servit per trobar la millor fórmula per a crear un text literari que s'adaptés perfectament a la història real.
La novel·la ha estat la guanyadora del 36è premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil, convocat per l'editorial La Galera, amb el patrocini de Fundació Enciclopèdia Catalana. Gerardo Olivares està acabant de rodar Entre lobos, pel·lícula basada en aquesta novel·la, que protagonitzarà Juan José Ballesta en el paper de Marcos, amb Carlos Bardem i Sancho Gracia, entre d'altres.

dimecres, 19 de maig de 2010

L'adéu a en Jordi Costa

Collons, quin dia! Les males notícies no venen mai soles, i s'acumulen de tal manera que, quan les tens al damunt, diries que acaba de caure una allau.
Després d'en Joan, en Jordi Roca! També de cop i volta! (En el seu cas, la malaltia va arribar a avisar els de casa no més d'una setmana abans!).
En Jordi fou el meu primer cap escolta quan, dels sis als vuit anys, vaig ser llobató a l'estol Riki tiki tavi. Per tant, a ell -i a la resta de caps- li dec l'aprendre a conèixer i estimar el país pas a pas, racó a racó, cançó a cançó. Recordo bé els campaments de Vallfogona del Ripollès, Gumbreny i Cantonigròs, i tota la colla d'amics que vaig fer aquells tres anys d'escolta. (Veig també que en el llibre sobre l'escoltisme a Granollers la història s'atura uns quants anys abans. Caldrà que algú la continuï!).
De tota la seva colla en tinc un record d'admiració per les coses que feien els de la seva generació. Vull dir que els recordo -com és normal- molt més grans que no pas jo, i prenent-los com a model per tantes coses. Per exemple, i si la memòria no em falla, el recordo com a músic amb tota la rauxa -o era xauxa?-, tocant en xarxa la berra. I és que en Jordi pertanyia a una família de músics, amb el senyor Ruera com a sogre i la Taïs com a filla. (Quantes converses després d'un concert de l'Orquestra de Cambra, com qui comenta el desenllaç favorable d'un partit!).
Però on el vaig poder tractar, ja molt més cap aquí, fou com a president dels Amics dels Pastorets, en el moment en què s'inaugurà el Teatre Auditori. En Jordi ens va plantejar un salt qualitatiu, d'escenari però també de model, del que havien de ser Els Pastorets a Granollers. No només el manteniment d'una tradició catalana -amb problemes de "segregació" pels que es consideraven els "autèntics"-, o l'escola de formació d'actors que representa, o un espai més de participació dels grups locals amaters. Sino que l'objectiu era el de convertir Els Pastorets en un veritable espectacle de qualitat, ben treballat, que poc a poc -any rera any- anés prenent caràcter propi, amb incorporacions de nivell -direcció, decorats, corals i esbarts, textos nous, ... (Fins i tot, amb càstings per al nen Jesús!) Tot un repte que s'ha anat consolidant amb esforç i que la ciutat ha anat considerant com una cita imprescindible per Nadal. I, de tot això, en Jordi en tenia molt bona part de culpa.
Estic convençut que en aquests moments ja està organitzant un bon sarau en el cel dels artistes. O és a l'infern dels teatreros? Perquè ell era l'únic que tenia permís -i experiència- per moure's pel cel o per l'infern al seu gust. Molta merda!

(Per fi he pogut acabar l'apunt. I és que no trobava cap fotografia d'en Jordi. I mira que tinc un bon recull d'imatges de gent coneguda! Sort que un estel va penjar aquesta fotografia dins d'un cabàs, ben simpàtica, amb en Jordi i l'Hug IV del Pallars. Moltes gràcies!)

dimarts, 18 de maig de 2010

L'adéu a en Joan Bretcha

Òstia puta! No s'hi val! No és just! Quina merda! No hi ha dret! ... I així, tantes com vulgueu.
M'ha trucat en Pitu per dir-me que s'acaba de morir en Joan. Sí, així, de cop i volta. Un atac de cor fulminant. Però ... no pot ser! Ell no pot ...! Si estava del tot bé! Si estava en plena forma! Si acabava de córrer una altra mitja marató a Formentera! ...
Se n'ha anat la persona més entusiasta -i que encomenava més entusiasme- de la ciutat. Aquell que transformava en possible tot allò que tocava. S'entusiasmava i et transmetia les seves ganes com si res, com si fos la cosa més normal. La colla dels Blancs, el Tramvia, el Jazz, Via Vallès, el centre i el comerç, el Xiprer, les maratons, ... Tot de projectes que se'ls havia estimat, i que els empenyia des del davant, si calia, o des de darrera si feia falta. Una persona que parlava bé de tothom, que a tot li veia el seu costat positiu. Dinàmic com ningú; intel·ligent com pocs. Amb un do especial amb les persones: tothom se l'estimava. I que estimava els altres com ningú; buscant entre el forn i la farmàcia temps, sobretot, per la família: per l'Elisenda, la Maria i en Ferran, pels pares, per la germana, ...
Els meus primers records amb ell són amb el Blancs i la seva colla -o, millor dit, pinya-. Segueixen amb el Tramvia Blanc. (Quantes vegades, a casa, ens hem tret el barret i hem fet mitja volta, o ens hem curat les ferides tot cantant!). Les tertúlies interminables, de Festa Major, del sopar de l'Onze, però també al bell mig del carrer, ...
I continuen, és clar, amb el Jazz: la Big Band, els cicles, el festival, concerts a Barna, discs, ... Parella inseparable d'en Lluís, amb qui feien honor al Jazz Life d'en Claxton (moltes gràcies, parella!) Cada nou programa era un motiu d'engrescament que t'encomanava.
Els projectes, però, seguien: Via Vallès, per mirar diferent la comarca (i més, després de la casa de Samalús); o els amics del Xiprer, perquè a ningú no li faltés mai un bocí de pa a taula.
L'únic consol (és possible, això?) és que podrà disfrutar ara del cel dels jazzmens, on diuen que s'hi fan jams sessions interminables, amb en Chet Baker, en Tete Montoliu, en Charlie Parker, en Louis Amstrong, en Vicens Vacca, ... i tants d'altres, amb música d'entrenúvols.
La tristesa d'un bon blues, però, no ens la treu ningú.

diumenge, 16 de maig de 2010

Laura Mancinelli. El misteri de la cadira de rodes

Aquest és un llibre dolent. Vull dir que falla per tots els costats. L'intent de crear un personatge -un detectiu amb personalitat, que resol els seus casos amb més o menys encert i sort, però ens mostra una altra cara que l'arriba a fer entranyable, que és el que pretenen tots aquests llibres policíacs- és, en aquest cas, ben fallit.
Tant per la temàtica del cas -la clonació humana-, que ni tan sols planteja en termes mínimament creïbles científicament. Com la mateixa trama, també gens consistent i plena d'errors evidents -i això que és el capità de la policia. Com per plantejar un escenari en una ciutat diferent -en aquest cas, Torí- que ni tan sols enumera, i de la qual ens amaga els racons interessant. Com la seva actuació en tot el cas, i el paper del jutge, del forense. Com també per la poca credibilitat en la seva afició a les plantes -es nota que és l'afició de l'autora- i el contrast amb com analitza els detalls de tota la història; ...
En resum, un llibre que, tot i semblar atractiu pel disseny i la bona traducció -de l'Anna Casassas- sona a falç, poc convincent i gens creïble. Sap greu.

El text de contracoberta, malgrat la meva opinió, en diu:
En el primer dels seus famosos casos, el capità Florindo Flores s'enfronta perplex a un reguitzell de cadàvers del més cèlebre dels semiòlegs italians - panxa generosa, ulleres i barba- que baixen surant en sèrie per les aigües del riu Po. Té ganes de jubilarse, de plantar un hortet «per sembrar-hi enciams, ravenets, tomàquets i faves», però encara és d'hora per plegar; cal que bregui abans amb l'entrellat d'uns apunts de literatura que volen, faxos abstrusos provinents d'Alaska que especulen sobre oques i micos, un enterramorts sicilià a qui no calen instruccions i cadires de rodes que filen amunt i avall. Novel•la policíaca? bufa. Deia bé el personatge de Leonardo Sciacia quan afirmava, rotund, que l'italià no és l'italià: és pròpiament la intel•ligència. Com podria no plaure't, impagable lector?

dissabte, 15 de maig de 2010

L'Empúries de Ruera

És tot un privilegi gaudir a casa d'una gran vetllada musical de primer ordre, ni que sigui de tant en tant. I aixó és el que ens va tornar a passar ahir mateix, just l'endemà de viure l'estrena de la N. al Liceu. En plena ascenció, tota la família en ple vàrem anar plegats al TAG per apreciar l'Orquestra de Cambra de Granollers amb la Nacional Clàssica d'Andorra, acompanyats de la Cobla Sant Jordi, que ens varen regalar una magnífica nit Ruera. Tres sardanes de plat d'entrada: Al nostre Garreta, A l'entorn de la Porxada i Tocs de festa , la Glossa de l'antic ball de les donzelles de Granollers -per mi l'obra més sentida del mestre Ruera- i, per acabar, l'Empúries!
Al capdavant del menú, el mestre Antoni Ros Marbà (tot just acabat de signar el Manifest per la independència!), i com a primer concertino, en Gerard Claret. Tot un luxe per Granollers, que feia anys que esperava aquesta gran ocasió de sentir les obres del seu fill adoptiu.
Perque aquest era un deute pendent de la ciutat amb el senyor Ruera, que per fi s'ha pogut saldar, amb interessos inclosos. Deu anys després del centenari, cal felicitar als responsables d'aquesta aposta granollerina, recuperant la seva gran obra simfònica. En el seu moment, no va ser possible: durant el centenari, només es va poder interpretar les tres primeres parts de l'obra, i més endavant, el cost de la proposta era massa elevat. L'excepció d'una orquestra lituana al festival de Rialp interpretant l'Empúries podia fer pensar que portar aquesta obra a escena era simple. Però la realitat és que es tracta d'una peça complexa, que requereix un gran rigor i preparació, i també un gran pressupost. L'aposta, però, crec que ha valgut la pena.

dissabte, 8 de maig de 2010

Assaig general al Liceu

Molts nervis. Després de dies d'assaig, el Cor infantil dels Amics de la Unió passava ahir al vespre la seva primera prova de foc, amb l'assaig general de El Cavaller de la rosa.
Un paper breu, que pot semblar senzill, però que era ple de responsabilitat. Amb un alt nivell d'exigència, com explicava a la sortida en Josep Vila, el director del cor, suposava l'estrena al Gran Teatre del Liceu d'aquest cor tan especial.
A la sortida, l'Aina i l'àvia estan ben emocionades. Tothom -el tercer pis era ple de granollerines i granollerins- sortia amb la gallina de piel. Ha valgut la pena. Ho han fet molt bé. (Això sí, la Núria s'ha entrebancat amb el gos-protagonista). Ja s'han estrenat al Liceu! Enhorabona!

dissabte, 1 de maig de 2010

Donna Leon. Qüestió de fe


Un dels Brunettis on passen, aparentment, menys coses. O, si més no, diguem que és un Brunetti amb poca acció. Però, en realitat, amaga el que és la normalitat dels policies d'avui en dia. Casos amb molta burocràcia per entremig, amb personatges grisos de l'administració pública com a principals encausats, però amb grans dificultats per a demostrar res. I casos d'estafa a la bona gent, també amb dificultats per enganxar als dolents de la història.
L'empio crede con tal frode / Di nasconder l'empietà. (De Mozart, a Don Giovanni). O, el que ve a ser el mateix, una de les lliçons de la professió que deixa anar el comissari venecià: No et refiïs mai de res que et puguin dir d'un difunt.
I, com que hi ha poca acció, el llibre dóna per moltes tonteries que he pogut subratllar (els Brunettis encara no estan en è-bucs). Per començar, força cuina italiana lleugera: els tramezzini -tapes d'entrepà bimbo-, farcits de tot: carxofa, pernil, gambes, tomàquet, bresaola, ruca, speck, gorgonzola, xampinyons,... -; prosciutto i figues i pasta amb pebrots i gambes fresques; cors i culs de carsofa; pizza; tagliatelle amb finferli frescos; strudel de préssec amb crema de vainilla. I, per beure, un prosseco.
Alguns debats que he subratllat, a banda dels debats familiars sobre la noblesa, el socialisme, l'ecologisme i el dialecte venecià, se n'hi afegeixen de nous, com el de les creències i supersticions, el del Governo Ladro; l'estat sempre es defansa, però mai no té temps per defensar els seus ciutadans; ni temps ni diners; o bé si creus que nosaltres -els homes de la nostra generació- estimem més els nostres fills? Més que els nostres pares?; o si sempre pensem que l'amor, l'afició a la música o el talent per pintar pot passar de pares a fills. Per què no també l'avarícia?. I un altre: l'engany té la seva utilitat: sense enganys i sense traïcions no hi hauria literatura.
Ah, i aquest cop, Brunetti llegeix Tàcit i Les meditacions, de Marc Aureli. I fa sortir una Núria!
Finalment, no he parat de subratllar racons de Venècia, pel dia que hi tornem.

El text de contraportada diu:
Un nou cas per a Brunetti, on la burocràcia i la calor sufocant de l’estiu venecià marquen l’atmosfera d’una novel·la plena d’enganys i amb un final explosiu i inesborrable.
Mentre el commissario Brunetti prepara les maletes per fugir de la calor de l’agost venecià, el seu col·lega Vianello li demana ajuda per resoldre un problema personal: la seva tieta s’ha obsessionat per l’astrologia i s’està gastant els diners del negoci familiar amb un endeví que no sembla que mostra totes les cartes.
Al mateix temps, al despatx de Brunetti arriben indicis d’irregularitats als jutjats de la ciutat. Quan sembla que l’assumpte no va més enllà d’unes discrepàncies internes, l’assassinat d’un dels implicats farà que Brunetti torni sobtadament a Venècia per dirigir la investigació. Què té a veure la mort d’aquest home amb les sospites de corrupció a la magistratura veneciana?
Amb un cop d’efecte magistral, a Qüestió de fe Donna Leon construeix un nou cas per a Brunetti, on la burocràcia i la calor sufocant de l’estiu venecià marquen l’atmosfera d’una novel·la plena d’enganys i amb un final explosiu i inesborrable.


(Per cert, que n'és de bo, el meu homònim, dissenyant cobertes!).

dilluns, 26 d’abril de 2010

25-A IV. L'Ajuntament

No em puc deixar d'estar de parlar del meu Ajuntament i el seu paperàs en tot el procés. Un ridícul impressionant, no veient el que representa el moviment ciutadà de les consultes, fent el possible per ignorar l'exercici més gran de participació ciutadana fet fins ara a Granollers sense el suport de les institucions i menyspreant el treball de tanta gent.
Començo, doncs, per aquesta mateixa manca de suport a Granollers Decideix (GD). Així com altres ajuntaments socialistes -Girona, Lleida, Manresa- sí que van cedir locals a l'entitat organitzadora, a la nostra ciutat GD s'ha trobat que ha hagut de pagar més de 2.000 € per poder utilitzar els Centres cívics. (Un escàndol majúscul, tenint present que, per exemple, algun partit polític no acaba pagant La Troca ni quan l'utilitza per a activitats pròpies). A més a més de pencar com un burros, els membres de GD hauran permès finançar alguna de les activitats de "participació" que el govern de la ciutat vol impulsar. (Entengui's allò de fer jardins entre tots o pintar fanals de colors).
Cal tenir present també les traves imposades. Tot i les múltiples instàncies lliurades, GD, per exemple, va haver de desmuntar una activitat de recollida de vot anticipat el matí de Sant Jordi que es desenvolupava a l'estan de CiU. El funcionari enviat, diligent a complir ordres superiors, no fou capaç d'entendre que CiU és una de les 40 entitats adherides a GD.
Per mi, però, el fet més greu és com l'equip de govern municipal, amb l'Alcalde al capdavant, ha volgut bandejar del tot la Consulta. A banda de no fer-ne cap referència en els butlletins municipals o els webs institucionals -tot i ser l'activitat de participació de granollerins, després de la Festa Major, més important de l'any-, ho exemplifico en un fet concret: la no voluntat de recepció dels observadors internacionals.
M'explico: la meva única responsabilitat en tot el procés era la dacollir i acompanyar per la ciutat alguna de les persones vingudes de fora per seguir la qualitat i les garanties de la consulta. Quan GD va conèixer la vinguda a la ciutat de dos observadors internacionals -un del Québec i un de la Cabília-, vàrem proposar l'Ajuntament de fer una recepció oficial a les personalitats convidades. Inicialment, dissabte a la tarda. Es veu, però, que hi havia un casament dues hores abans (felicitats, Pietat!), i l'Alcalde, que el diumenge tenia un acte a Gernika, no els rebria. Demanem, doncs, canviar de dia i que, per tant, sigui un altre regidor -el de Cooperació, per exemple, ja que un dels observadors viu a París exiliat per amenaces de mort al seu país- qui els pugui rebre a l'hora que els vagi bé. Resposta: ni una cosa ni l'altra. No se'ls rep, i prou! I, a més, tampoc s'obre l'ajuntament a l'oposició per tal que siguin els regidors disponibles els qui els rebin. La casa del poble és ara patrimoni exclussiu del partit dominant, amb mayoria absolutista.
(Val a dir que, fins ara, l'Alcalde havia rebut a tothom que vingués de fora si li demanava qualsevol entitat. Fossin els representants d'una associació coral, esportiva o sindical agermanada amb una entitat de la ciutat, o bé només uns simples convidats per una oenagé que fa un projecte al seu poble, l'Alcalde Mayoral feia esforços per trobar un raconet a l'agenda per rebre'ls, explicar-los la ciutat i fer-se unes quantes fotos amb ells, especialment al balcó de l'Ajuntament i al damunt de la Pedra de l'Encant. I, si ell no podia, feia mans i mànigues per trobar algú de l'equip que el rebés. Tot, amb la complicitat sempre de l'oposició, a qui també es convidava a ser-hi presents).
Aquest cop, però, nanai de la Xina! Es veu que el director d'un diari de Montréal i el líder a l'exili del moviment autonomista de la Cabília, no són de prou nivell per ser atesos per sa magnífica Mayoria! (No cal dir quina és la impressió que se n'han endut, de la gent de Granollers, per un costat, i dels seus governants, per l'altre).
En resum, em sento decebut tant pel meu Ajuntament, que no vol veure què passa a la seva ciutat si no té la capacitat de controlar-ho tot, com pel meu batlle, que prefereix cenyir-se a les ordres de partit, a canvi de perdre la capacitat de fer d'alcalde de tots i continuar essent aquell venedor excel·lent de les qualitat de la ciutat portes enfora a qui estàvem acostumats.
Amb l'exemple que m'han donat, em ve un dubte molt gran: quina actitud he de prendre jo d'ara endavant amb un procés de pressumpta participació ciutadana com és el Pla Estratègic?

25.A III. La premsa

No m'agrada parlar-ne. Amb el temps, he après a fer la meva sense necessitat de fixar-me en el que digui la premsa. La societat civil és més forta si sap no anar a remolc del "quart poder". Però crec que, en una consulta com aquesta, l'estat d'ànim del conjunt de la ciutadania, motivat per l'estat d'opinió del periodisme -i, per tant, dels centres de poder que hi ha al darrera- ha tingut una influència rellevant en el seu resultat. Sobretot, la premsa a nivell nacional -i també estatal, és clar, especialment pels resultats del no! Ara, però, em vull referir a la premsa de casa, la més propera.
I, per això, començo felicitant la premsa digital i la seva creixent incidència. Poc a poc, va fent forat i demostrant la seva utilitat, especialment entre la gent jove, que la segueix al dia, i en participen. Enhorabona pel treball de proximitat que, per exemple, fan des de mitjans tan precaris i novells com Aravalles. (Com és que la resta de premsa comarcal -amb molts més mitjans- no fa un pas qualitatiu al món digital? Ells sabran).
De la premsa escrita, en vull parlar poc. De fet, cadascú ha jugat el paper que se n'esperava d'ells. D'El 9 nou, només diré que continua en la seva línia oficial: l'"institucionalisme" com a consigna, que vol dir dependència total dels ajuntaments i de qui els manen. I cada cop van mostrant més el llautó. (Nota: només cal mirar El 9 d'Osona, i veureu quin nivell d'implicació ha tingut, tan diferent, amb les consultes). Són uns quants ja els seus columnistes que, vès per on, opinen que és un error aquesta línia tan poc propera a la gent i tan de braçet amb les institucions.
De Línia Vallès sí que diré que m'ha sorprès -agradablement, és clar- el paper jugat de suport a les consultes. És normal, doncs, que aquesta publicació gratuïta vagi fent forat mica en mica. (Tot i que també m'estranya que no entrin encara en el joc d'internet).
De la resta de premsa escrita, dir que han estat fent allò que era previsible: els monàrquics d'avantguarda, ignorant allò que els suposi acostar-se al segle vint-i-ú; els del "Montillódico" -com diu l'amic Jj-, encara més enllà, i minimitzant-ho tot, excepte la Feria de Abril; els franquistes de casa, doncs això: essent coherents amb la seva ideologia antidemocràtica de meitat del segle passat. I així, anar fent.
De la televisió no en puc dir res, perquè a casa no la tenim sintonitzada. M'estalvio, doncs, el comentari. Sí que em va sorprendre agradablement veure a la nostra ciutat unitats de TV3, al costat de la televisió comarcal.
Però no vull deixar d'aprofitar l'avinentesa -com diu aquell- per reivindicar el paper de la ràdio com a mitjà més viu de tots els presents. Ràdio 7 Vallès -que sí que és també a internet, tot i que encara n'hi treu poc suc- va estar present a la consulta des del primer moment, fent connexions en directe, i aportant les novetats que se succeien al moment. Enhorabona, perquè continua essent el mitjà més viu de tots els presents.(Llàstima que l'escoltem tan poc!)
Mentrestant, la gent del món digital va fent camí. Per molts anys!

25-A II. L'organització

L'organització, a Granollers, ha estat impecable. Des de l'amaterisme, s'ha treballat amb tota la professionalitat que cal en una convocatòria d'aquestes característiques.
Des de bon principi, l'entitat es va constituir amb tot el rigor -estatuts legalitzats, assemblees i reunions amb actes, comissions de treball, ...- i, sobretot, amb un sistema d'informació entre els membres més que eficient. Tothom qui s'anava inscrivint a la web -sense excuses- anava rebent totes les informacions que es derivaven de l'actuació de l'entitat. Les més de 800 persones i 40 entitats que s'hi han adherit no han deixat d'estar al dia de tot el que s'estava coent.
Probablement, aquesta ha estat una de les claus de l'èxit de participació: que tothom estigués al corrent de seguida del màxim de novetats que s'anessin succeint. (Seria interessant conèixer el nombre de missatges enviats durant aquests pocs mesos).
De feines n'hi ha hagut per tothom, i al nivell de dedicació que cadascú hi pogués aportar. Des d'estar-se al local, al manteniment del web, a preparar sobres, a fer arribar a les entitats les possibilitats de col·laboració, a enganxar cartells, a muntar parades de vot anticipat, ... fins les de la mateixa jornada de votacions, lligades als col·legis electorals, a donar informació als vianants, a atendre la premsa i els observadors, a vetllar per la validesa del procés o a fer els recomptes i les sumes corresponents.
El factor més decisiu, però, ha estat el col·lectiu de voluntaris i la seva feina. Amb preparació rigorosa -es varen fer activitats de formació específica per als voluntaris-, tots ells -i elles, és clar- han treballat de valent; però és que, a més a més, s'ho han passat bé. Gent provinent de diversos àmbits, del món associatiu, cultural, esportiu, social, ...; de tots els colors i de cap; de tots els orígens i condicions. Això sí, tots conscients de l'objectiu de la consulta i de la voluntat d'aconseguir que els granollerins i granollerines participessin al màxim.
Un altre element important ha estat la imparcialitat de la consulta. A banda del lema encertadíssim -Tant sí com no-, s'ha disposat d'una Comissió de Garanties de luxe: la Carme Esplugas, en Manel Balcells i en Ricard Sauri. Amb una llarga experiència ciutadana, i representant un llarg ventall ideològic i professional, la seva supervisió de tot el procés des del principi donava seguretat -i nivell- al referèndum. (De fet, proposo que, des de Granollers, es pugui convocar una reunió de totes les persones que vetllen per la seguretat i la imparcialitat del procés en les altres poblacions. És una funció bàsica, fonamental, i que fa creïble tota la tasca realitzada. I la feina feta a la nostra ciutat ha estat exemplar i val la pena explicar-la).
La logística també ha estat un encert: Granollers és la ciutat que ha disposat de més col·legis oberts al públic de tot Catalunya el 25-A. Això requeria d'una gran capacitat de mobilització i contactes, sobretot tenint present que, a la nostra ciutat, l'Ajuntament no s'hi ha posat pas de cara. (D'aquest fet lamentable ja en parlaré en un altre apunt).
L'estratègia d'actuació plantejada, doncs, també s'ha encertat de ple: acostar-se a la gent. Anar-los a buscar, i no esperar que vinguin. Al contrari, s'han situat diversos col·legis electorals en zones de pas durant els dies anteriors, fins i tot, a la consulta. Aquest fet ha resultat determinant. La gent no surt per anar a votar si no té molts motius, i sobretot si no se li fa cap crida oficial -a la televisió, per exemple. Per això, calia fer fàcil la tasca d'anar a votar, i s'ha pensat en aqusta línia.
En definitiva, tot plegat ha estat un esforç colossal.
La data també era important. Es pot dir que Sant Jordi ha ajudat força, especiament per tal de recollir vots avançats. Però, sobretot, el fet més important és que l'organització estava prou madura com per fer-se la consulta amb el màxim de garanties. Un altre encert, doncs, de planificació. No hi ha hagut presses, sinó que s'ha treballat amb encert, des del principi al final.

No puc deixar d'escriure que, al darrera de tot, hi endevino -entre moltes d'altres- la mà d'en Prufi, per la molta feina ben feta (que, com bé sabeu, no té fronteres). I el tacte d'en Manel Gener, pel consens extraordinari aconseguit i el bon saber de l'entitat en la seva curta però intensa trajectòria. (Ja se sap: què en voleu esperar d'un bon cuiner, que sap lligar tots els ingredients en la seva justa mesura?). Moltes felicitats a tots!