dilluns, 21 de desembre de 2009

Jordi Julià. Un lleu plugim

Ara que és hivern,
tanca porticons el vent:
fa sonar el poema.
Daniel Wi-Ye. Haikús d'hivern

A la falda del Montseny, i tocat pels aires que s'hi donen, un lleu plugim pot arribar a alterar a més d'un, sobretot si es dedica a la traducció poètica durant aquests hiverns suaus. És el cas d'en Jordi Julià, un prolífic professor universitari celoní que, de tant en tant, i com qui no ha matat mai cap grill, ens proposa la descoberta de joves poetes.
A qui se li acut de fer un recull antològic de la poesia nord-americana hipermoderna? Només des d'un planisferi lunar -o sota la mateixa llum de Mart- algú es pot, al marge dels versos, plantejar estudis sobre la forma i la percepció poètiques, antologant els derrotats poetes morts, els déus de fang de la jove literatura americana, que viuen la modernitat del món fungible sota un principi de plaer, talment les mirades de déus i bèsties acorralats rere murs de contenció.
Mentre treballa en la crítica del poeta sense qualitats, gosa fer estudis literaris sobre un segle de lectura, a partir de les arts de poeta. I és que en Jordi Julià creu que cal entendre la poesia i les relacions intertextuals amb l'art imaginatiu, seguint les idees estètiques de Gabriel Ferrater. Malahuradament, però, tots sabem que només li queda, com a darrer recurs, el de tancar la paradeta i tornar el dilluns.
Diu en Julià Guillamon que som en un país de ficció. Per tot això, doncs, caldrà que afegiu en Peter McCardigan, l'Elizabeth Garrett Pou, en Daniel Wi-Ye i en Washington Vargas a la nòmina de poetes perduts com l'Alexandra March, una altra perduda de la nostra literatura. (Aquí no us estalvio la tasca de cercar-los al gúguel i al fèisbuc; és ben interessant, constructiva i reveladora. Com també ho seria la disertació sobre fins a quin punt són catalans els poetes foranis imaginaris, editats i llegits a Catalunya).
No us perdeu, doncs, l'antologia d'aquest Juli Jordià, en Joan Fontcuberta de la nostra poesia.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Carles Sindreu. La klàxon i el camí

Enhorabona per la Carme Arenas! Al final, ha aconseguit editar La klàxon i el camí (diari d'un humorista), a contracorrent i a contravent. La seva persistència en l'obra d'en Carles Sindreu i la seva modernitat ens permet avui gaudir d'un extraordinari llibre, ple d'humor i amor per tot l'alt Vallès.
Un recull ben estrany d'escrits, alguns en forma de pensaments, altres autèntiques fotografies dels instants viscuts arreu de la comarca del primer quart de segle, tocs de prosa poètica, i escampall d'extraordinàries rondalles -més que contes: la fera de Rosanes; el cabriolé estimbat; els Xeles de La Garriga (quins magnífics precursos de la música sàvia d'avui, pastada amb dissonàncies inèdites i impensades; les variacions sobre un tema únic: el temps: fa-sol, re-re, fa-sol); en Miquelet (en cada rovell s'imaginava trobar el propi retrat); l'illa de les dones fermoses; en Ramon Marxant (oros són trumfos); El senyor Jaume i els aprenents; La venus ortopèdica (ella marxa sempre uns mil·límetres davant del temps); i tants d'altres...
Com sempre -i en aquest cas potser més del compte- he anat subratllant fragments del llibre, suggeridors de no-sé-ben-bé-què:
· El bosc de Rosanes, un d'aquells verals que ningú no sap ben bé on comencen ni on acaben;
· Aïlla més un mur de 15 centímeres a l'Eixample que un bosc d'un quilòmetre al Vallès.
· No us proposeu de fer literatura. Ameu l'esport. I una dona, sense reserves, si us és possibe. Breu: connecteu directament la vostra vida a la vida de les coses. Després -si teniu sensibilitat- prou que sense adonar-vos-en ja fareu literatura ...
· Bertí - Riells: gent de cinglera / pensaments trencats / ...
· Costa brava: hi ha paisatges que us fan pensar massa en l'interior dels queixals corcats.
· Al Vallès: Mitja horassa: dues hores i mitja; anar costejant: pujar sempre; un recinglet: deu metres; a tret d'escopeta: a cinc quilòmetres.
· Es remou l'alzina. No del pas de l'esquirol, sinó de les pessigolles que li fa.
· IÇ perquè la música no es vessés per altre cantó, es posaven un manoc de cotó fluix a l'orella esquerra. Així, deien, la música se'ns queda a dintre ...
· les canyes verdes i despentiades ...
· dues libèl·lules volen en tàndem;
· L'excursionista és ... el poeta dels caminants de la muntanya; o ... un caçador de paisatges.
· Sembla que les conferències en català estan interdites en el món sobrenatural;
· L'afany pueril d'arrencar una nota musical d'oïda d'aquestes menudes botzines d'automòbil
· Centelles: els murs de les cases fan olor de tòfona;
· Ramon va morir molt vell un matí en sol major.
· El del contrabaix de la festa major a còpia de serrar acabarà partint en dos el seu instrument enorme. Quan el poble s'emporta triomfalment el contarbaix cap a la fonda, a terra és tot ple de serradures musicals.
· En canvi, hi ha un violí segon que es passa la trada fent encenalls finíssims.
· de la caixa del violoncel surt aquella boira ploranera que a la tardor s'estén sobre la cançó fresca de les aigües;
· Encara no he fet atots i la vida avui va de pressa.
· L'arbre nevat; una bronja plena de sabó.
I també algun mot d'aquests que ja no es porten (per a en Pau Vidal i la seva col·lecció de mots per salvar): roda-soques; ganasses; la fanga; la pioxa; bocatancats; esguardaven; magall; uns plagues; taujà; afolladora; muscles de cer; trull; les comares; les polacres; un tropell; la color; l'aiguanaf; eixancarrats; esquius; de la faisó; bursada; la foradada del carril; ... (la llista és immensa).
Però també nous mots, incorporats del francès -avui això seria un sacril·legi!- i de les noves invencions i esports del moment: autumnals; interdit; écran; récit; chauffeur; demarreur; trèfle; etagère; machine; chantilly, au ralenti, garçonniere; clin d'oeil; culottes; ...; del més modern anglès: steamers; easy-walker; lob; smash; crawl; doble-over; ... i de l'italià i l'espanyol!: la xemeneia gonfla; bote-pronto;
El llibre el completa una glossa biogràfica a càrrec de la Carme.
En fi, recuperem un clàssic del Vallès que no havíem d'haver perdut mai.

Poeta, narrador, periodista, publicista i antiquari, la figura de Carles Sindreu (1900-1974) s´emmarca dins la generació d´intel·lectuals que treballaren per a la construcció d´una cultura moderna i cosmopolita a la Catalunya del primer terç de segle XX. Junt amb Miró, Foix, Gasch i d´altres, protagonitzà moltes de les iniciatives culturals més importants del moment (ADLAN, Conferentia Club) i també esportives, sobretot del tennis, esport del qual es convertí en cronista i promotor destacat. La klaxon i el camí (1933), fou el seu segon llibre, va ser molt ben acollit pel públic i la crítica del moment i ara, quasi vuitanta anys després, amb la fragmentació del seu discurs i amb el ritme quasi cinematogràfic que conté, continua mantenint l´atractiu que el caracteritzà

dilluns, 14 de desembre de 2009

Una altra passa endavant

Algunes reflexions després del 13-D al Vallès Oriental (i després d'haver escoltat, debatut, llegit sobre el 13-D arreu):
1. Feina feta: molta, interessant, voluntariosa. Això no s'ha de perdre. Cal seguir per aquest camí. Per tant, i sobretot, valorar la feina ben feta, rigorosa. Això sí: hi ha coses a corregir i millorar en les futures consultes. Som-hi, doncs!
2. El factor diferencial: quins municipis el van fer en aquesta tongada. Cardedeu, Les Franqueses, Santa Eulàlia de Ronçana, Caldes de Montbui, Sant Pere de Vilamajor, Sant Antoni de Vilamajor i Sant Esteve de Palautordera. 7 municipis del Vallès Oriental per sobre de la línia -imaginària- de sensibilitats nacionals diferents a la comarca. Ara, cal travessar la ratlla. I aquí ve la part difícil.
Per això, val la pena pensar-s'ho molt bé, i fer la feina amb responsabilitat.
3. Dos fets més importants: això ha arribat lluny. Especialment interessant l'editorial de Le Monde -que es planteja obertament la independència dins la UE-, o un reportatge de la BBC són alguns dels exemples que des d'Europa sí que tenen fixada l'atenció en el que pot passar en el futur. Prospectiva europea.
4. I també arriba més enllà, a dins de casa nostra. L'exemple més clar: l'article d'en Ferran Mascarell a LV. Una reflexió seriosa, més enllà de la que li tocaria pel posicionament partidista, i que comença a visualitzar que els federals es van quedan orfes.
5. La darrera: els espanyols -a banda de posar-se com una moto i enfotre-se'n-, continuen sense afegir cap argument. El NO no té qui l'expliqui. Potser perquè no hi ha més arguments que el dogma de l'Espanya única. O potser perquè això de la democràcia no va per ells?

dissabte, 12 de desembre de 2009

Matthew Pearl. L'últim Dickens

Un altre dels meus llibres d'insomni. (Això és, que vaig deborant entre les tres i les cinc de la matinada, intentant que em torni la son d'aquelles hores).
He de reconèixer que m'ha servit per interessar-me per la biografia d'en Charles Dickens, i adonar-me del que va representar en el seu moment la figura d'aquest genial escriptor. Tinc pendent de fa temps El casalot, i volia conèixer un xic més de la seva vida.
I he de dir que m'he pogut posar en la pell d'un editor del segle XIX, passejar-me per Boston i la Índia, i conèixer a fons el món de l'opi i la droga. Però poca cosa més.
En resum, un llibre entretingut, ben trabat, però massa llarg en relació al que aporta. (En podeu prescindir perfectament, a no ser que sigueu fans dels best-sellers que parlen de best-sellers).
Un dels misteris més grans de la història de la literatura, diu el text de contraportada.
Boston, 1870. Quan la notícia de la mort sobtada de Charles Dickens arriba a l’oficina de Nova York dels seus editors americans, un dels socis, James Osgood, envia el seu empleat de confiança, Daniel Sand, a esperar l’arribada de la novel·la inacabada de Dickens, El misteri d’Edwin Drood.
Però quan es descobreix el cos sense vida d’en Daniel a prop del moll i no es troba enlloc el manuscrit, en James es veurà abocat a una recerca transatlàntica per trobar la novel·la que creu que salvarà el seu negoci i ajudarà a desemmascarar l’assassí d’en Daniel.
Rebecca Sand, la germana gran d’en Daniel, serà l’escollida per acompanyar James Osgood en aquest viatge cap a Anglaterra ple de perills i intrigues: xarxes de traficants d’opi i escriptors de segona fila, sicaris sàdics i aristòcrates mentiders, i els membres del cercle més íntim de Dickens... Ben aviat, en James i la Rebecca s’adonaran que entendre el final de la novel·la perduda de Dickens és una qüestió de vida o mort i la clau per aturar una ment assassina.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Eulàlia Canal. L'arbre de les històries


No us perdeu la bona estona de llegir -amb les vostres filles, si pot ser- L'arbre de les històries. Un altre veritable regal, aquest de Reis, que ens fa l'Eulàlia Canal.
Amb nous personatges -la Lluna, en Jonàs, en Juli, en Nanuk, la Lina- que passaran a ser uns clàssics, almenys a casa nostra. (De fet, la N. i l'A. avui mateix ja s'han posat a escriure una nova història amb aquests mateixos protagonistes!).
Però també la senyoreta Malespina, l'home-amb-cara-de-pomes-agres i l'alcalde Petroli, tres dolents ben actuals. (O no és actual el fet de veure com la nostra Biblioteca de Can Pedrals no s'amplia per tal de posar-hi oficines de funcionaris? Sort que la història passa al poble de Bufapolls!).
I és que l'argument pot semblar que us sona: Tot va començar amb una notícia a la premsa: «Ben aviat les biblioteques desapareixeran. Els llibres seran substituïts per càpsules de lectura». Després va venir l’ordre d’enderrocament… I per a complicar més les coses, la Nit de Reis, en Jonàs el bibliotecari troba una nena misteriosa a les portes de la biblioteca. Qui pot ser aquest personatge captivador que capgirarà la vida d’en Jonàs?
Una història que té tots els ingredients dels contes de l'Eulàlia: un xic de màgia, tendresa, un toc d'humor i, sobretot, plens de vitalitat. Com diu ella mateixa, les bones històries són com llavors, poden prendre vida en qualsevol moment.
Amb un llenguatge ben intel·ligent i atrevit -amb mots dels que ja no s'estilen- per als deu anys dels seus lectors. Per exemple, amb els insults de tota mena (megallufes, tros de sardina esqueixat, cara de tomàquet bullit). O amb paraules que fem servir ben poc (malendreços, upala, fer el préssec). I ple de referències poètico-filosòfiques (a cada butxaca, un somriure; en els contes tot és possible, són com somnis que s'allarguen). Però amb el que he rigut més és amb el cartell de "tancat fins després"! Quina troballa!
Cal també felicitar els dibuixos d'en Bartomeu Seguí, que ajuden a situar la història en cada moment, sense il·lustrar-la al detall.
En resum, doncs, un altre llibre imprescindible per aquestes festes, encert d'Ànimallibres. Un petó de mandarina, Eulàlia!

dissabte, 28 de novembre de 2009

L'adéu a en Ramon Casanovas

Aquest és l'adéu a un Senyor de Granollers. Un cristià humanista, convençut del servei de la política i de la cultura com a eines per transformar el seu poble. Un catalanista de pedra picada, de cap a peus, conscient del seu lloc i del seu paper en la societat que li ha tocat viure.
Amb un seguit de vivències impressionants al damunt. Fill de l'ex-alcalde provinent de les entitats culturals i membre d'Erc de Cardedeu durant la República, empresonat primer pels fets d'octubre del 34, i després condemnat a mort, cadena perpètua, i finalment empresonat dos anys pel franquisme. En Ramon, doncs, visqué de ben petit a casa seva la importància de la cultura i el pes d'una Espanya opressora. I en va fer la seva causa.
Constant en la lluita per una Catalunya lliure i pel català com a llengua normalitzada, fou un dels impulsor d'Unió Democràtica a Granollers. A l'Ajuntament, durant tres legislatures fou el regidor de més edat. I, com a tal, va estar sempre al costat de cada un dels nous alcaldes, amb fidelitat democràtica. Jo vaig començar a col·laborar amb ell quan era regidor de Salut pública i Gent gran.
Precisament, amb la formació de l'AGEVO (llegiu-ne el seu missatge d'optimisme al web), demostrà que l'edat no és cap impediment per formar-se com a persona i per col·laborar amb les feines de suport al país.
En l'àmbit cultural, fou un dels fundadors de la Delegació comarcal d'Òmnium Cultural (conjuntament amb en Jaume Camp, en Miquel Boix i en Josep Garrell). I aquí sí que vàrem col·laborar de valent. Per començar, per impulsar la Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental, que més endavant completaria amb la Festa Jove. De fet, la seva gran obsessió era aconseguir implicar els joves en la defensa de la llengua.
El gran èxit fou portar a Granollers, el 2003, la Nit de Santa Llúcia. Amb el nou equip d'Òmnium de Barcelona vàrem aconseguir alguns canvis en el format de la Nit, com ara la descentralització a La Garriga i Mollet d'alguns dels premis.
El 2006, Granollers li va concedir la Medalla de la Ciutat, ben merescuda, com a reconeixement de tota la seva tasca al llarg d'aquests anys.
Tot i que ell sempre volia quedar en un segon terme, crec que es mereix un reconeixement més gran precisament des del món cultural. Molta gent no és conscient dels efectes que han tingut durant tots aquests anys els premis literaris d'Òmnium. Per exemple, en ajudar i reconèixer la qualitat literària de tota la generació de nous escriptors de la comarca. (Vaig tenir la sensació que, en el seu enterrament, el món cultural hi era poc present. Potser, precisament, perquè no s'ha donat a conèixer prou el seu paper fonamental en aquest punt).
Finalment, només em queda dir, tal i com ja va fer la seva filla en el comiat, que el millor que podem fer per homenatjar-lo cadascún de nosaltres és anant a votar en les properes consultes populars sobre la independència de Catalunya.
Ell, al seu cel, ben segur que ja ha organitzar un referèndum per la independència i un premi literari celestial.
(Com a un senzill homenatge, crec també que l'Ajuntament hauria de posar un apartat específic al seu web amb la biografia de les persones a qui s'ha concedit la medalla. I, com a just homenatge a en Ramon, els d'Unió, podrien també posar el punt.cat al seu web).

dimarts, 17 de novembre de 2009

Retorn a Brusel·les

Anar a Brusel·les et transporta al cor d'Europa. Una ciutat curulla d'història, de patrimoni, de parcs immensos, de conflictes de tot tipus -nacionals, lingüístics, territorials-però, sobretot avui en dia, plena de funcionaris d'aquesta cosa que és la Unió Europea. Pel preu d'una, però, et donen dues ciutats. Ahir vaig retornar de la part nova. La Brusel·les moderna i cosmopolita (quina tonteria, no?), des d'on es remenen les cireres -i no només de l'agricultura- de tot Europa.
I vull deixar constància d'algunes de les reflexions compartides amb l'Estanislau, la Núria, la Laura, en Toni, la Irene, ..., catalans submergits en la boira i la pluja del centre del continent.
1. El paper de Catalunya: tenim una delegació al centre neuràlgic -al costat mateix del Parlament, a la plaça Schumann. Un bon exemple de com es pot jugar un paper transcendent -almenys per nosaltres- intentant que no et considerin cada dia una més de les 17 coses rares espanyoles.
2. L'excel·lent feina de reforç de les nostres ambaixades es veu cada dia embrutada per la mala intenció dels que pretenen desprestigiar aquesta tasca (i l'estupidesa dels que, des de Catalunya mateix, els segueixen el joc). Cap d'aquests diaris i partits que dia rere dia s'escandalitzen per les despeses extraordinàries de la Generalitat, .ha calculat mai el cost que té per nosaltres el poder de l'estat espanyol: les seves ambaixades, els milers de funcionaris, ... Allò que no es posa en dubte en el cas d'un estat -entre altres coses, les despeses de representació internacional-, ha de ser el plantejament ambiciós que hem de tenir els catalans amb nosaltres mateixos.
3. També és evident que cal canviar les nostres targetes de presentació. Ja n'hi ha prou de Generalitat de Catalunya i Departament tal. Ja ho deia el President Pujol, que et prenen per representant d'una empresa asseguradora. Quan més aviat millor, però s'ha d'anar pel món com a Govern de Catalunya i Ministeri tal. Això cal incloure-ho en el proper programa electoral, digui el que digui l'Estatut.
4. Importància de les traduccions. Els "mil punyeterus eurus" són clarament una anècdota enfront de l'esforç bestial que suposa mantenir una Europa diversa. Una vegada més, s'evidencia la intenció dels que voldrien que Catalunya renunciés a la seva llengua, i la hipocresia dels que creuen que la diversitat cultural no és rellevant, mentre es barallen per la diversitat ecològica.
5. I el paper rellevant -molt- dels funcionaris. Cal disposar del màxim nombre de funcionaris catalans ben preparats, dins de les estructures de la UE; però també de l'estat a la UE, de la mateixa delegació de la Generalitat, i dins del màxim nombre de lobbis a Brusel·les. Tot perquè el dia que haguem de negociar com un estat més -això dels estats, sembla difícil de resoldre-ho- necessitarem el màxim de gent preparada possible.
A mi em queda ben clar que Brusel·les representa bastant més -jo diria que mooooooolt més- futur que no pas Madrid per a tots nosaltres.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Bridges. Guillem Callejón, Dimas Corbera i Alfons Bertran

Jazz dels Pirineus? Jazz de Granollers? En tot cas, jazz d'avui. Tranquil i reposat, sorgit dels capvespres d'hivern al Pirineu i de les matinades embriagadores del Vallès. Jazz que demostra que aquests joves músics arriben al seu primer projecte editat amb molta més maduresa que rauxa.
En Guillem Callejon, en Dimas Corbera i l'Alfons Bertran exposen el seu jazz minimalista, sobri, sentit i sincer, ideat a partir de la construcció de ponts entre la seva mirada -i oïda- cap al jazz més actual, el que ells viuen avui, i el que han estudiat i après dels seus referents durant temps.
I, pel que veig, ja han començat a recollir bones crítiques arreu.
Editat per Quadrant Produccions, no puc deixar de fer-vos notar el disseny -i especialment les il·lustracions- de la Vanesa Freixa. (Un potxó!). Ells en diuen que: Aquest jove trio llança la seva òpera prima des d'una visió absolutament personal i contemporània. El seu indubtable coneixement de les actuals tendències del jazz internacional i la seva ben aconseguida voluntat de fer alguna cosa amb una estètica pròpia, són elements ben resolts en aquest treball de presentació que han editat sota el títol Bridges. Jazz introspectiu però intens on la tècnica es posa al servei de la sensibilitat per crear atmosferes i escenes de gran nivell musical. Un trio que sens dubte aproxima el panorama del jazz més proper als corrents més atrevits del moment.
Enhorabona! Que vol dir: quina hora de bona música que ens regalen, aquests joves!

Åsa Larsson. Aurora boreal


Per fi arriba Åsa Larsson a les llibreries traduïda al català, després d'un temps encapçalant la llista dels llibres venuts en castellà i de veure-la en els expositors de les llibreries sense poder-la comprar. (Un altre dels misteris de la indústria cultural que cap detectiu ha pogut resoldre -ni cap autor s'ha atrevit a afrontar: per què arriben certs llibres en retard en la seva edició catalana?).
La sèrie de novel·la blanca -novel·la negra provinent dels països bàltics- segueix enganxant a qui la tasta. Aquest cop, una mena de cas Millet -falsificacions a hisenda i als acòlits seguidors de la seva parròquia-, però en un Palau de gel en forma d'església, amb la intolerància religiosa com a rerefons, ben embolcallat amb una capa de neu i gel que fan glaçar en tot moment. I, sobretot, protagonitzada per un seguit de dones -advocades, policies, acusades, i parelles dels mossens de torn- que donen el toc d'intel·ligència a la novel·la.
Ben recomanable, això és el que en diu l'editorial: L’autora s’imposa com a la veritable hereva del seu homònim Stieg Larsson. El cos de Viktor Strandgard, el predicador més famós de Suècia, jeu mutilat en una remota església a Kiruna, una ciutat del nord submergida en l'eterna nit polar. La germana de la víctima ha trobat el cadàver, i l'ombra de la sospita recau sobre ella. Desesperada, demana ajuda a la seva amiga d'adolescència, l'advocada Rebecka Martinsson, que actualment viu a Estocolm i que torna a la seva ciutat natal disposada a esbrinar qui és el culpable. Durant la investigació només compta amb la complicitat d'Anna-Maria Mella, una intel•ligent i peculiar policia embarassada. A Kiruna molta gent té alguna cosa per amagar, i la neu no.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Charles J. Merrill. Colom: 500 anys enganyats

Us agraden els misteris? Doncs no cal llegir el Codi Da Vinci i els seus sucedanis. En tenim un de millor, i molt més proper. La resolució de l'orígen de Cristòfor Colom va fent camí mica en mica, i es va internacionalitzant cada vegada més. Aquest cop, Charles J. Merrill repassa totes les teories existents sobre el cas, arribant a la clara conclusió de la catalanitat del navegant. (Menys una: no diu res de l'estudi d'ADN dels colom de tot arreu que es va fer fa dos anys, i sobre el qual no s'he n'ha sabut encara res).
I amb connexió granollerina afegida: un dels probables parents de Cristòfor Colom fou Francesc Colom i Bertran, vicari general de la diòcesi de Barcelona i representant del braç eclesiàstic i President de la Generalitat de Catalunya. Doncs bé, Francesc Colom va veure's diverses vegades amb Pere IV el Conestable, entre d'altres a Granollers el 28 de juny de 1466, el dia abans de la seva mort. Tot això, enmig de la guerra civil -catalans contra el rei- probable causa del fet que Colom volgués amagar la seva identitat.
Repeteixo: no llegiu la nova novel·la d'en Dan Brown. L'enigma Colom és molt més interessant!

Què en diu la referència de l'Editorial Cossetània? Des dels Estats Units d’Amèrica, Charles J. Merrill, professor de la universitat de Mount Saint Mary, ha estudiat durant divuit anys tota la informació i les teories existents sobre els orígens de Cristòfol Colom. Per tant, les seves conclusions, publicades a l’estat de Washington el 2008 amb el títol Colom of Catalonia: Origins of Cristopher Colombus revealed, no són fruit de l’apassionament propi de qui vol «llaurar cap a casa». Amb aquest llibre, Merrill demostra amb rigor que el descobridor d’Amèrica era un català que mantenia una antiga enemistat vers la família dels Reis Catòlics, i per això els monarques van ocultar la catalanitat de Colom i van fomentar la idea que era italià. La mentida va guanyar credibilitat perquè es va anar repetint de forma autoritzada fins que es va convertir en un dogma històric. Però, com diu l’autor: «Fins a cert punt, és possible que el mateix Colom i la seva família acceptessin aquest engany. Devien tenir-hi les seves raons. Però no hi ha cap motiu perquè nosaltres hi estiguem d’acord.»

divendres, 6 de novembre de 2009

L'adéu a en Carles Riera



Si vull que aquest blog petit tingui algun sentit -d'acord amb el que deia en presentar-ne les intencions-, no puc deslliurar-me de parlar d'en Carles Riera, que ens va deixar el dimecres, després d'una llarga malaltia. (Per què utilitzem aquest eufemisme i no li diem pel seu nom? Sembla que parlem d'en Voldemort, l'innombrable, quan estem parlant d'un càncer, de pulmó!). I és que costa molt de posar-te a escriure de qüestions tan íntimes com és la petja que ens ha deixat una persona que sentim propera, i deixar escrites, almenys, quatre ratlles amb sentit. (A més, hi afegeixo una etiqueta, perquè em temo que, si seguim la tendència de les darreres setmanes, això dels comiats anirà a més).
L'E., en tornar de la coral el dimecres, m'anuncia la mala nova. Incrèdul -el mateix Carles m'havia dit no feia ni un mes que s'havia recuperat del tot- m'adreço a internet, on hi trobo la primera notícia i el primer apunt en un bloc d'amic. Em vaig passar tot el dia d'ahir a la feina escoltant la seva música i, fins i tot, sentint-lo parlar en vídeos que ell mateix havia penjat al iutub. (Tocaria, en aquest punt, parlar de la seva ironia i del seu subtil sentit de l'humor, més anglès que cap dels que conec; amb les paraules precises i mesurades acompanyades d'una seriositat només aparent, segur d'ell mateix, deixa anar un missatge rumiat ple d'ironia).
Tan al tanatori com a la parròquia, m'ha costat aguantar-me les llàgrimes que ja tenia coll avall. I no tot és culpa de la música -Mozart, interpretat per alumnes seus- ni de les paraules dels seus companys de l'escola de La Garriga. Més aviat és pel buit que ens deixa i alguns dels records.
Dels grans projectes musicals, -l'any ruera; el festival internacional de música de Joventuts Musicals (com és que ja ha desaparegut del mapa, i ningú n'ha dit res?); l'Orquestra de Cambra; el teatre auditori (la decepció acústica); l'escola de música (amb la seva insistència i cura de cada un dels detalls); ... Però també records dels petits projectes -les partitures; els discs de l'Orquestra; les presentacions del festival; els concerts comentats; els seus alumnes que "pugen al primer equip" de l'orquestra; els debats sobre política cultural; el festival de Granada -no us perdeu la gravació del seu darrer concert a l'Alhambra!-; ... (I dels seus agraïts comentaris a les meves primeres cròniques musicals en una publicació local ja desapareguda, en una altra era).
Amb un caràcter més que optimista, en Carles ha estat el granollerí del nord enllà. En tot moment, ens convencia de la necessitat d'allunyar-nos on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! El referent de Salzburg, d'Holanda, o de les universitats americanes, eren constants en la seva voluntat d'exemplaritzar l'excel·lència. Segur que la ciutat, ara que està repensant el seu futur, trobarà a faltar la seva capacitat d'encomanar l'ambició.
Ahir també el van definir com a "diplomàtic de la cultura". Ara que a la feina estic embolicat en un seminari internacional sobre aquesta idea, hi veig com ell encaixava en aquest concepte. Hem après molt tots de la seva manera de fer i de com, des de la cultura -i la voluntat pedagògica de fer-la arribar a tothom- es pot treballar per fer una ciutat, un país i un món un xic millor.
Com pronosticava l'Enric -i com el pintaria en Fer-, segur que allà dalt ja ha embolicat uns quants serafins en muntar l'orquestra de cambra celestial!

dilluns, 2 de novembre de 2009

PEG.5 - Volem l'estació!

A banda de línies estratègiques i objectius, tot Pla ha de tenir grans projectes, d'aquells que depassen fins i tot els paràmetres temporals del mateix Pla. L'anterior, en tenia un parell de molt importants: el soterrament de la via del tren i el trasllat de l'estació de mercaderies. Projectes sobre els que ningú té dubtes, i s'hi porta treballant des d'aleshores per assolir-los algun dia.
I en el document de 2PEG que he llegit, no n'hi veig cap de nou.
Per això, en proposo un de fonamental, amb una mirada clara al futur de la ciutat i que lliga amb la voluntat de ciutat oberta, que aprofita tots els seus potencials i que se situa en el mapa, més enllà de Barcelona: Granollers ha de disposar d'una estació del tren d'alta velocitat.
De fet, tan és si finalment es projecta a la vora del circuit o en el punt d'intersecció amb la línia que hauria d'unir Mataró amb Vilanova. No és rellevant si es troba fora del casc urbà de la ciutat (com l'estació de Reus - Tarragona?). La qüestió és que una població de més de 400.000 habitants com és el Vallès, centre industrial de gran potencial i amb elements d'atracció rellevants com pot ser el circuit, és evident que ha de pretendre incloure en el planejament futur de l'alta velocitat la proposta d'una parada, baixador, o com n'hi vulguin dir. I no ens podem limitar a la proposta de trens llençadora fins a Barcelona.
És clar que no tindrem port ni aeroport; però som cruïlla de camins, també dels camins de ferro. I aquesta proposta ateny tan als polítics, com als urbanistes, els empresaris, els comerciants, els estudiants, i tots els ciutadans en general. No és cap proposta partidista. Només és una idea que ens permet treballar per una visió de ciutat de futur, oberta al món. Som-hi?
(Aviso: en seguiré parlant!)

diumenge, 1 de novembre de 2009

PEG.4 - La corona i la metròpoli

Un altre dels elements -segons la meva modesta opinió- clarament desenfocats del Pla és la voluntat de projectar Granollers a l'exterior com a "ciutat atractiva i singular de la Segona Corona Metropolitana" (en majúscules a l'original!).
Sembla que qui ha redactat el Pla té només com a referent constant la Gran Metròpoli cosmopolita, la ciutat del Fòrum i les Rambles. I pensa en un "exterior" que no va més enllà d'aquest referent barceloní. No em crec que els seus límits mentals estiguin tancats dins d'aquesta "Corona" (mentalitat monàrquica, també?) de l'entorn de la gran ciutat i del seu eixample més enllà de Collserola. Això sí, som de la segona, perquè la primera ens fa cosa. Fins i tot en un Pla estratègic d'una capital de comarca hem de posar-nos al cap la visió centralista de país!
Però és que això encara va a més: en tot el text, no surt cap referència a Europa! Diem que som un nus de comunicacions però no sabem d'on venen ni on van. No ens veiem capaços de projectar més enllà d'aquesta Cotilla Metropolitana, i de pensar que les nostres empreses exporten constantment a Europa -i més enllà-; que els nostres joves estudien en qualsevol de les universitats Erasmus; que durant l'any la gent fa escapades turístiques a qualsevol ciutat mitjana del continent. Una mirada de mitjans del segle passat, incapaç de plantejar que Granollers no només surti al mapa de la Diputació de Barcelona.
Proposo, doncs, que sortim de la corona i de la metòpoli!

dissabte, 31 d’octubre de 2009

PEG.3 - Coordinar o mancomunar?

Un dels exemples de l'ambició que hauria de tenir el Pla és el nivell de compromís amb l'entorn metropolità de Granollers. La connurbació Granollers - Les Franqueses - Canovelles - La Torreta és una realitat que cal prendre en consciència més enllà del que planteja el 2PEG, una senzilla Taula de coordinació.
De fet, ja fa anys que es planifica de forma conjunta. El Pla per la societat del coneixement per al conjunt de la connurbació n'és un exemple. Un altre seria la decisió sobre la Biblioteca de Roca Umbert, després de fer un Mapa d'equipaments culturals de la connurbació amb la Diputació. Pensant en el conjunt i tenint com a centre la Biblioteca Can Pedrals, era evident que ja existia una biblioteca al nord, a Bellavista, i una altra a l'oest, la de Canovelles. Seria absurd, doncs, pensar en fer-ne una de nova a, per exemple, Fàtima, ja que es troba a menys de 200 metres d'una biblioteca que ja treballa en xarxa amb la resta.
Per tant, el Pla, si fos ambiciós, hauria de parlar de començar a mancomunar serveis -de suport a les empreses, de salut i serveis socials, d'esports, etc.- i no només de seure en una taula els responsables polítics per tal que en parlin. Aquest seria, és clar, el punt de partida. I el 2PEG hauria de parlar d'un nou punt d'arribada, molt més enllà.

PEG.2 - Dos riscos del Pla

Una de les característiques d'un Pla Estratègic és que ha de tenir la capacitat d'allunyar-se de la mirada -temporal- més propera, especialment la dels partits polítics que, a aquestes alçades, tenen tota la maquinària preparant el seu programa electoral. Per tant, ha de contemplar uns objectius que representin un salt qualitatiu respecte als del pla anterior. I, sobretot, fer propostes que no només suposin la consolidació d'allò que ja s'està fent -allò ja se suposa que ha de tirar endavant-, sinó que ajudin a imaginar el més enllà, allò que no es veu a primer cop d'ull. Per dir-ho en d'altres paraules, els partits polítics, amb una mirada més propera, ja s'encarregaran de concretar el demà de l'activitat d'avui, mentres que el Pla estratègic hauria de ser capaç de lligar aquest demà previsible amb la intuició del demà passat.
Si el primer risc és el de la mirada a curt termini, el segon és el de la no focalització. O, el que és el mateix, la voluntat de posar-ho tot en un sac, a l'engròs, però sense tenir la capacitat d'enfocar sobre els temes importants i prioritzar quins haurien de ser els àmbits sobre els quals reforçar l'actuació municipal i ciutadana. Com deia, no s'ha de confondre un Pla estratègic amb un programa electoral d'un partit, que té la responsabilitat de dir què pensa fer amb tot allò que afecta la ciutat.
Així doncs, mirar més enllà i afinar la punteria!

dijous, 29 d’octubre de 2009

Jordi Masó. Els reptes de Vladimir

Tradicions de risc
L'anxaneta grimpava decidit, i va enlairar-se, confonent-se amb els núvols, fins a predre's de vista. Encara el busquen.

De les tecles del piano a les de l'ordinador, amb uns resultats excel·lents. Els reptes de Vladimir és un recull de contes d'en Jordi Masó -l'alter ego d'en Vladimir- a partir de la seva participació en les propostes de repte literari que es fan des del lloc web de relats en català.
Amb un llenguatge precís, rigorós i un xic fantasiós -amb algun toc calderià-, en Jordi demostra que no té límits artístics i que pot connectar les arts amb molta facilitat. Només puc dir, per recomanar-lo, que és un llibre que passa molt bé i que t'acaba donant la sensació d'haver guanyat un altre gran escritor en potència a la comarca, que a més fa de naxo d'unió entre la música i la literatura.
(L'únic retret que li faria és que, després de la insistència de l'explicació inicial, te'l vas imaginant més com un llibre resultat dels exercicis literaris proposats, més que no pas de la seva innegable capacitat de creació artística. Però això s'arregla, segur, quan en tregui un segon. Estarem a l'aguait!)

dijous, 22 d’octubre de 2009

PEG.1 - Que l'educació no ens faci perdre l'obertura de mires

El primer que sobta del nou Pla Estratègic de Granollers és el canvi en la definició de la ciutat: del fantàstic lema de La Vila Oberta al futur, passem a un llarg, farragós i impersonal "Granollers, ciutat educadora, que fa de la qualitat de l'espai públic, la innovació del sector productius, la convivència i la creativitat de les persones la base del seu progrés". Una definició de model de ciutat que pot ser la base per a un programa electoral, però que serveix poc per expressar de forma clara i directa què volem ser com a ciutat. (Proveu de memoritzar-ho, i dscobrireu que no és gens fàcil fer de protagonista en una obra de teatre).


Per una banda, un canvi que pot sonar a lògic -el pas de Vila a ciutat- que denota el creixement de la nostra Vila els darrers anys. Per altra, però, el pas de l'adjectiu Oberta al quasi substantiu Educadora que, tot deixant constància de l'existència d'un gran nombre de ciutadans que es dediquen a l'honorabilíssima professió d'educadors, esborra del mapa de sons de Granollers la paraula Oberta, amb tot el seu significat.


Una premonició? Un desig? En tot cas, no hauria de costar gens d'incloure la voluntat de la ciutat d'anar més enllà de les pròpies fronteres, d'acollir a tothom i d'aprofitar la diversitat de mirades per créixer -educadorament- com a ciutat.

(continuarà)

dimecres, 21 d’octubre de 2009

PEG.0 - Felicitacions pel nou Pla

Fa anys que crèiem que calia renovar el Pla estratègic de Granollers. La passada legislatura no va ser possible (no cal entrar en les raons, que tenen molt a veure amb els recursos que s'hi dediquen). Ara, ja fa un temps que s'està elaborant el Segon Pla. I justament ahir ens varen reunir als ex-regidors per tal que donguéssim la nostra opinió. Jo vaig expressar les següents idees, que intentaré anar exposant en algunes notes successives d'aquest Blog.

Per començar, les meves excuses per no haver participat fins ara en el procés. Malgrat que en Jordi Planas -el director- m'hi havia convidat, no havia tingut l'ocasió de ser present en cap de les reunions fetes fins ara, per motius de feina. Per tant, en la primera oportunitat que vaig tenir per dir-hi la meva, vaig intentar aprofitar el temps, de forma condensada, amb unes quantes idees sobre el primer document propositiu existent al lloc web del Pla.

És molt meritori l'esforç per elaborar un Pla d'aquestes característiques, i el repte és, a més, molt engrescador. Ara bé, cal disposar de recursos si es vol, per exemple, que el pla estigui ben fonamentat -i, per tant, dedicar-ne bona part a estudis previs sobre l'evolució de la ciutat i prospectiva de futur.

I calen recursos també si es vol aconseguir que la participació ciutadana sigui la màxima possible. Fa la sensació que, malgrat els esforços de l'equip del Pla, els seus responsables polítics ja s'acontenten amb reunir la gent periòdicament. Tampoc n'hi ha prou amb un lloc web on exposar propostes. Durant el procés d'elaboració del POUM, es va aconseguir la participació d'uns quants milers de granollerines i granollerins. Estic segur que, amb el Pla Estratègic, es pot arribar molt més enllà que el centenar i mig de conciutadans que, com a representants d'entitats, participen ja habitualment en totes les propostes municipals. I, per això, també calen més recursos.

(continuarà)