Ara que és hivern,tanca porticons el vent:
fa sonar el poema.
Daniel Wi-Ye. Haikús d'hivern
A la falda del Montseny, i tocat pels aires que s'hi donen, un lleu plugim pot arribar a alterar a més d'un, sobretot si es dedica a la traducció poètica durant aquests hiverns suaus. És el cas d'en Jordi Julià, un prolífic professor universitari celoní que, de tant en tant, i com qui no ha matat mai cap grill, ens proposa la descoberta de joves poetes.
A qui se li acut de fer un recull antològic de la poesia nord-americana hipermoderna? Només des d'un planisferi lunar -o sota la mateixa llum de Mart- algú es pot, al marge dels versos, plantejar estudis sobre la forma i la percepció poètiques, antologant els derrotats poetes morts, els déus de fang de la jove literatura americana, que viuen la modernitat del món fungible sota un principi de plaer, talment les mirades de déus i bèsties acorralats rere murs de contenció.
Mentre treballa en la crítica del poeta sense qualitats, gosa fer estudis literaris sobre un segle de lectura, a partir de les arts de poeta. I és que en Jordi Julià creu que cal entendre la poesia i les relacions intertextuals amb l'art imaginatiu, seguint les idees estètiques de Gabriel Ferrater. Malahuradament, però, tots sabem que només li queda, com a darrer recurs, el de tancar la paradeta i tornar el dilluns.
Diu en Julià Guillamon que som en un país de ficció. Per tot això, doncs, caldrà que afegiu en Peter McCardigan, l'Elizabeth Garrett Pou, en Daniel Wi-Ye i en Washington Vargas a la nòmina de poetes perduts com l'Alexandra March, una altra perduda de la nostra literatura. (Aquí no us estalvio la tasca de cercar-los al gúguel i al fèisbuc; és ben interessant, constructiva i reveladora. Com també ho seria la disertació sobre fins a quin punt són catalans els poetes foranis imaginaris, editats i llegits a Catalunya).
No us perdeu, doncs, l'antologia d'aquest Juli Jordià, en Joan Fontcuberta de la nostra poesia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada