Carles Sindreu. La klàxon i el camí

Enhorabona per la Carme Arenas! Al final, ha aconseguit editar La klàxon i el camí (diari d'un humorista), a contracorrent i a contravent. La seva persistència en l'obra d'en Carles Sindreu i la seva modernitat ens permet avui gaudir d'un extraordinari llibre, ple d'humor i amor per tot l'alt Vallès.
Un recull ben estrany d'escrits, alguns en forma de pensaments, altres autèntiques fotografies dels instants viscuts arreu de la comarca del primer quart de segle, tocs de prosa poètica, i escampall d'extraordinàries rondalles -més que contes: la fera de Rosanes; el cabriolé estimbat; els Xeles de La Garriga (quins magnífics precursos de la música sàvia d'avui, pastada amb dissonàncies inèdites i impensades; les variacions sobre un tema únic: el temps: fa-sol, re-re, fa-sol); en Miquelet (en cada rovell s'imaginava trobar el propi retrat); l'illa de les dones fermoses; en Ramon Marxant (oros són trumfos); El senyor Jaume i els aprenents; La venus ortopèdica (ella marxa sempre uns mil·límetres davant del temps); i tants d'altres...
Com sempre -i en aquest cas potser més del compte- he anat subratllant fragments del llibre, suggeridors de no-sé-ben-bé-què:
· El bosc de Rosanes, un d'aquells verals que ningú no sap ben bé on comencen ni on acaben;
· Aïlla més un mur de 15 centímeres a l'Eixample que un bosc d'un quilòmetre al Vallès.
· No us proposeu de fer literatura. Ameu l'esport. I una dona, sense reserves, si us és possibe. Breu: connecteu directament la vostra vida a la vida de les coses. Després -si teniu sensibilitat- prou que sense adonar-vos-en ja fareu literatura ...
· Bertí - Riells: gent de cinglera / pensaments trencats / ...
· Costa brava: hi ha paisatges que us fan pensar massa en l'interior dels queixals corcats.
· Al Vallès: Mitja horassa: dues hores i mitja; anar costejant: pujar sempre; un recinglet: deu metres; a tret d'escopeta: a cinc quilòmetres.
· Es remou l'alzina. No del pas de l'esquirol, sinó de les pessigolles que li fa.
· IÇ perquè la música no es vessés per altre cantó, es posaven un manoc de cotó fluix a l'orella esquerra. Així, deien, la música se'ns queda a dintre ...
· les canyes verdes i despentiades ...
· dues libèl·lules volen en tàndem;
· L'excursionista és ... el poeta dels caminants de la muntanya; o ... un caçador de paisatges.
· Sembla que les conferències en català estan interdites en el món sobrenatural;
· L'afany pueril d'arrencar una nota musical d'oïda d'aquestes menudes botzines d'automòbil
· Centelles: els murs de les cases fan olor de tòfona;
· Ramon va morir molt vell un matí en sol major.
· El del contrabaix de la festa major a còpia de serrar acabarà partint en dos el seu instrument enorme. Quan el poble s'emporta triomfalment el contarbaix cap a la fonda, a terra és tot ple de serradures musicals.
· En canvi, hi ha un violí segon que es passa la trada fent encenalls finíssims.
· de la caixa del violoncel surt aquella boira ploranera que a la tardor s'estén sobre la cançó fresca de les aigües;
· Encara no he fet atots i la vida avui va de pressa.
· L'arbre nevat; una bronja plena de sabó.
I també algun mot d'aquests que ja no es porten (per a en Pau Vidal i la seva col·lecció de mots per salvar): roda-soques; ganasses; la fanga; la pioxa; bocatancats; esguardaven; magall; uns plagues; taujà; afolladora; muscles de cer; trull; les comares; les polacres; un tropell; la color; l'aiguanaf; eixancarrats; esquius; de la faisó; bursada; la foradada del carril; ... (la llista és immensa).
Però també nous mots, incorporats del francès -avui això seria un sacril·legi!- i de les noves invencions i esports del moment: autumnals; interdit; écran; récit; chauffeur; demarreur; trèfle; etagère; machine; chantilly, au ralenti, garçonniere; clin d'oeil; culottes; ...; del més modern anglès: steamers; easy-walker; lob; smash; crawl; doble-over; ... i de l'italià i l'espanyol!: la xemeneia gonfla; bote-pronto;
El llibre el completa una glossa biogràfica a càrrec de la Carme.
En fi, recuperem un clàssic del Vallès que no havíem d'haver perdut mai.

Poeta, narrador, periodista, publicista i antiquari, la figura de Carles Sindreu (1900-1974) s´emmarca dins la generació d´intel·lectuals que treballaren per a la construcció d´una cultura moderna i cosmopolita a la Catalunya del primer terç de segle XX. Junt amb Miró, Foix, Gasch i d´altres, protagonitzà moltes de les iniciatives culturals més importants del moment (ADLAN, Conferentia Club) i també esportives, sobretot del tennis, esport del qual es convertí en cronista i promotor destacat. La klaxon i el camí (1933), fou el seu segon llibre, va ser molt ben acollit pel públic i la crítica del moment i ara, quasi vuitanta anys després, amb la fragmentació del seu discurs i amb el ritme quasi cinematogràfic que conté, continua mantenint l´atractiu que el caracteritzà