dimarts, 26 de juliol del 2011

Andrea Camilleri. El camp del terrissaire

Ja he explicat la meva passió per l'Andrea Camilleri -i no només pels casos d'en Montalbano- en diverses ocasions, pel que es veu, compartida també amb en Josep Maria Ferrer Arpí i en Franc Ponti, com expliquen en el seu darrer llibre Si funciona, cámbialo. Dos dels màxims exponents de la innovació al nostre país, exposen el cas dels inspectors Brunetti i Montalbano com a generadors d'innovació, a partir dels seus valors autèntics. Així, creuen que les novel·les policíaques, endinsant-se en les arrels de la psicologia humana amb intensitat, i posant qüestions ètiques al límit, són un bon punt de partida per a iniciar reflexions innovadores. I quins són, aquests valors, per al Comissari Montalbano?
Doncs, per començar, el fet de viure -també en la ficció- una vida absolutament en comunió amb el seu lloc de residència, a Vigata, una ciutat imaginària a l'illa de Sicília, un món minúscul on tot pot succeir, on la natura, el primitivisme i la seva humanitat són els elements centrals d'aquest món en petit. Montalbano, fent de comissari, se submergeix en aquest universos profond i real que l'envolta, i estableix un diàleg permanent amb els poders fàcitcs, les forces socials i, sobretot, els desitjos humans, que són molts, diversos i poderosos. I gaudeix de la bona vida, del vi, del sexe, de l'amor i l'amistat, sobrevivint al seu entorn, humanament irredimible (l'enveja, la necessitat de supervivència, l'extorsió, el desig carnal, el menyspreu, la submissió). Viu, per tant, a contracorrent del model social vigent, en equilibri amb el seu entorn proper -que valora molt i que gairebé es trenca a cada nova novel·la- i amb el cap perfectament a lloc, que ja li costa prou. El millor de Montalbano: la casa on viu sol, al costat del mar, i en la qual hi ve de tant en tant la seva parella/amant -que viu al nord d'Itàlia-, prioritzant la seva llibertat per moure's i viure amb els seus que qualsevol bri de glòria professional o social. No juga, doncs, al joc dels honors i el protocol, sinó que frueix de la seva soledat, dirigint un equip de policies ben desmanegat, amb la lectura, els amics, els sentits -el del gust, sobretot-, essent feliç amb sí mateix, i ben considerat per tothom, excepte pels seus superiors.
Pel que fa a aquest llibre, el Camp del Terrissaire, és probablement una de les novel·les més madures de Montalbano, i no només perquè el comissari s'hi va fent inexorablement vell. La lectura de la Bíblia -el suïcidi de Judes- i la Màfia hi juguen un paper prou rellevant, tot deconstruint un cadàver, mentre ha de vetllar per tal que no es trenqui l'amistat amb el seu ajudant Mimí Augello. Fent-se monàrquic a estones i sortint per primer cop -en temps novel·lesc- de la seva illa.
El millor, com sempre, els diàlegs en Catarellès, i l'olor que desprenen els àpats que s'endrapa el xicot. I, també, la lògica dels seus raonaments, ajudat ara també pel seu altre Montalbano, company del joc d'escacs, veu de la seva conscìència -amb els sentiments de culpa que li venen de nou-, i autor de les cartes que s'escriu a ell mateix! I ara que ja fa trampes al solitari, sembla talment que se'ns estigui cansant. De fet, ni tans sols arriba a déu de pa sucat amb oli, i no passa de pobre titellaire d'una trista comèdia de titelles.
Així doncs, si voleu desenvolupar la vostra creatitivitat i passar una bona estona llegint, no us descuideu aquest darrer Montalbano, com sempre, magníficament traduït per en Pau Vidal. ...

Lambert Botey i Berta Ventura. Les cendres del silenci

L'Editorial Alpina ja fa temps que s'ha llançat a la narrativa. Més enllà d'innovar en la dinàmica dels mapes -de la qual n'és referència des del 1946-, pretén fer-se un forat en el difícil món de la literatura impresa, i ja va proposar l'any passat la col·lecció Marcòlic- prenent el nom d'una planta que es pot trobar pels entorns de Núria-, per tal que tots aquells que caminen també llegeixin; una activitat difícil de fer alhora, però sí mentre es reposa d'una llarga caminada. Jo m'hi acabo d'estrenar amb els Camins Creuats, una proposta de l'Albert -Soler- amb assessorament de l'Albert -Camps-, relligada per en Santi -Montagut- i que pretén acostar la història de Granollers a partir de bons textos literaris.
Per començar, s'atreveixen amb una de les primeres ficcions sobre el bombardeig de la ciutat -en recordo una de quan era jove, prou encertada, escrita per l'Oriol Vergés a l'Abadia de Montserrat-; si més no la primera que es fa des de Granollers mateix, escampant fantasmes i altres malsons. De fet, el subtítol -Del somni de la llibertat al malson de la por- ens indica clarament allò que llegirem a l'interior: com es varen veure truncades les il·lusions de tota una generació i entràrem en el costat fosc de la llibertat. Per a això, se serveixen de la mirada de l'Anna, una noia mestre i músic, sobre el seu dia a dia i les seves esperances quotidianes, i les de la seva colla i família. La ficció ens permet reviure també aquells moments al costat d'un altre dels personatges granollerins que acabarien fent i filmant la història: en Miquel Joseph. I passegem per tots els racons de la ciutat durant dos moments -els cinc minuts fatídics del 31 de maig del 1938- i un flash-back constant que es va intercal·lant i que ens porta a records de temps enrera en la vida granollerina, des del 36 fins al dia del bombardeig.
Cal ressaltar l'encert d'encarregar el primer text per ser escrit a quatre mans per dos poetes que no per locals deixen de ser excepcionals a casa nostra. En Lambert, veterà cineasta, que visiona el relat com si es tractés de filmar escenes -amb primers plans, plans mitjos, plans generals, contrapicats, travellings, zooms, il·luminacions, vestuaris, ...- . La Berta, escriptora novell per llibres editats, però no per condensar la capacitat d'expressar els sentiments de la jove protagonista viscuts amb una profunditat inusual. Tots dos extreuen el millor de sí mateixos per expressar allò que només havíem pogut seguir fins ara des dels llibres d'història i les fotografies documentals: els moments més tristos i dolorosos d'una ciutat. I no és gens fàcil descriure el pànic, el terrabastall, la sang, el fum i la pols, la tragèdia, i contrastar-la amb els somnis i les esperances de vida de just un minut abans que ...
cinc avions italians Savoia S-79, pertanyents a l'Stormo di Bombardamento Veloce, s'enlairaven al matí de l'aeroport de Son Sant Joan, Mallorca. Hi havia bona visibilitat i en una hora de vol serien a Granollers. Ningú es va assabentar que els avions arribaven a la ciutat. El bombardeig va durar un minut. 40 bombes de 100 quilos, 10 de 20 quilos i 10 de 15 quilos. Objectiu: Bombardamento Centrale Elettrica di Granollers. Centenars de víctimes. 224 morts registrats. Resultat de l'atac: objectiu principal, no tocat. Després de tot, el silenci.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Objectiu: Inclusió

Imatge extreta de www.social.cat
L'Associació Objectiu Inclusió em convida a participar en un seminari sobre Món urbà i polítiques locals, per analitzar el rol de la ciutadania en la gestió inclusiva del territori, conjuntament amb diversos experts de disciplines ben variades.
Aquesta associació -desconeguda per mi fins aleshores- sorgeix l'any 2004 quan un grup de professionals amb diferents inquietuds i perfils decideix tenir una participació social i que el nucli vertebredor en fos el concepte de la inclusió. Pretenen cobrir un espai poc desenvolupat encara en el nostre entorn social: teixir una xarxa de complicitats entre formacions polítiques, administració i entitats del tercer sector al voltant d'un discurs crític i alternatiu sobre els processos socials inclusius. 
N'explico la raó de ser, perque realment em va semblar molt interessant el procés desenvolupat per arribar a preparar el seminari, així com tot el treball que s'hi va realitzar.
Així, partint d'un document estratègic que desenvolupa la missió de l'organització, centrada en l'empoderament de la ciutadania en processos generadors d'inclusió, se'ns presentà una visió de la Inclusió 2.0, que supera una versió anterior 1.0, i en la qual no es presenta una perspectiva fragmentada -qui fa què en cada cas- sinó que s'aprofundeix en un procés per aprofundr en els reptes de la inclusió basat en com fer-ho plegats. Per tant, un enfocament en tres línies: 1. l'empoderament de la ciutadania, per tal d'aconseguir que els ciutadans prenguins consciència i assumeixin responsabilitats; 2. la focalització en el sistema relacional; i 3. El resultat com a procés, entenent la inclusió com un horitzó, un camí a recórrer.
Un intens debat amb Antoni Vives i Ricard Gomà , regidors barcelonins compromesos -des de posicions ben diferents- en la inclusió a la seva ciutat, va servir per remarcar -i m'agafo als meus apunt de la jornada- la importància dels valors -el diàleg entre l'autonomia personal i la igualtat; l'empoderament i la capacitat de ser subjecte, i de fer que els espais de trobada vagint guanyant terrent; i el reconeixement de la diversitat-, i dels processos que els implementen, les noves maneres de fer, tant en l'escala territorial com en l'esfera pública, no monopolitzada per les institucions. I amb aspectes tan concrets com "la porta del col·legi" com l'espai on s'esdevenen els contrastos i es generen conflictes quotidians amb l'exclusió / inclusió com a escenari.
Procés que seguí en el treball de debat en taules, en el qual s'esposaren multitud d'idees a l'entorn de com enfocar una ciutadania incloent, de quins factors clau cal potenciar per mobilitzar-la, i del rol a jugar tant per les institucions públiques, com per les entitats i moviments socials i pels mitjans de comunicació.
Cal dir que tot el treball quedarà recollit en un document final, del qual en parlaré més endavant. De moment, deixo constància dels meus apunts i aportacions de la jornada, per no perdre'n la referència i amb el convenciment de la validesa del que s'hi va dir. ...

divendres, 22 de juliol del 2011

Harry Potter: el final de la història

S'ha acabat. Per fi varem anar -el cap de setmana passat- tots plegats a veure el final del final: la segona part de la pel·lícula del setè llibre de la J.K. Rowling: Harry Potter i les relíquies de la mort. I hem disfrutat de valent! Després d'uns quants anys d'anar llegint tots els llibres i veure'n les pel·lícules, se'ns acaba una de les sagues d'aventures juvenils més interessants d'aquest començament de segle, amb un final com cal, digne del que han estat tots i cada un dels llibres.
De fet, jo m'esperava un final més aviat semblant al d'Star Wars: una gran batalla, en què els bons derroten els dolents després de patir molt, de les que fa posar la pell de gallina en més d'una ocasió. El regust, però, era mes proper al de Sólo ante el peligro, amb el protagonista havent de resoldre els seus problemes personals -en aquest darrer lliurament, es resolen tots els dubtes existencials que s'havien generat en els anteriors- tot sol, al mateix temps que dirigia els seus companys d'escola en un combat contra el Mal. I, això sí, amb un toc de Pastorets, que barregen també l'humor amb un xic de misticisme.
El pas del temps -tant en els llibres com en les pel·lícules- és una de les característiques del conjunt de l'obra. D'un Harry nen, atemorit al conèixer i endinsar-se en el món màgic, passant per un adolescent que va aprenent a conèixer-se a sí mateix, fins al Harry que ha de decidir, al final de tot, com enfrontar-se amb el malvat més malvat de tots: en Voldemort i els seus sequaços. (Què seria una història d'aquestes sense un magnífic dolent? I quina sort l'actor que el pot interpretar! Tot i amb això, ningú em sap dir el nom de l'actor que fa de Voldemort durant tota la saga!).
I és que l'obra d'aquesta escriptora -construida del no res, en base només a la seva imaginació- és realment extraordinària. Ben segur que, durant segles, serà recordada com una de les millors obres de narrativa juvenil, havent aconseguit retornar la il·lusió per la lectura a milers de joves del planeta. No trigaran a fer algun estudi sobre el que ha suposat d'estímul per a llegir altres llibres a molts dels joves lectors de les seves obres. Com no crec que cap dels escriptors que coneixerem d'una propera generació dirà que no els havia llegit.
La darrera qüestió a comentar també és òbvia: HP i el cinema en català, a Granollers! Tot i que s'han distribuit més còpies que en cap altra pel·lícula, els Cinemes Òscar es neguen -pel que sembla- a posar la nostra llengua en igualtat de condicions que el castellà. I ens hem de resignar a veure-la -en 2 o en 3-D- en diverses sales, totes en castellà, o a exiliar-nos -cinematogràficament parlant- a les comarques del voltant. El Vallès Oriental, doncs, no pot veure el jove mag en català, i ningú hi diu res, ni tan sols la premsa que no se n'alegra d'aquesta notícia, però que ja ni creu que és notícia. (També tenim la que està contenta amb la situació, ja des del moment en què varen guanyar la guerra. Però aquesta és una altra història). I els Òscar tampoc s'atreveixen a fer-ne una passada en Versió Original en anglès, que tindria força sentit! En resum, doncs, tot i que l'haguem llegit en català -pagant més diners que pels llibres en castellà, recordem-ho!- ens tornem a quedar sense sentir com en Harry anomena en Voldemort en la nostra llengua. Tornarà algun dia, l'Exèrcit del Fènix?

dilluns, 11 de juliol del 2011

Plàcid Garcia-Planas. Jazz al despatx de Hitler

Zabi, el travesti assassinat a l'Afganistant, fotografiat per en Guillermo Cervera (LV)
Retorno al blog després de més d'una setmana sense ordinador, i d'adonar-me de quanta dependència que he adquirit d'aquesta màquina! (No sé si me'n podré desintoxicar algun dia). I parlo d'un dels llibres que més m'ha sorprès darrerament: Jazz al despatx de Hitler, del periodista vallesà Plàcid Garcia-Planas, cap de la secció d'internacional del diari LV.
De bon principi, reconec que no m'agrada llegir llibres de reporterisme, malgrat llegir alguns diaris al dia. Però la sensació a dejà lu se'm fa present i, al perdre actualitat, tinc la sensació d'estar davant d'un llibre d'història escrit per un periodista. Per tant, si no fos per l'exposició d'en Josep Güell a l'Aire F -que encara podeu assaborir si us hi afanyeu-, probablement també l'hauria deixat a la pila de llibres per a l'estiu, amb tots els Kapuściński i Xammar periodístics pendents.
Ja quan es va editar, el llibre -premi Godó de periodisme d'investigació i reporterisme- em va enganxar pel títol: Jazz i Hitler, dos termes clarament contraposats -el Jazz era una de les músiques prohibides del règim nazi-, i per la il·lustració de l'Adrià Fruitós, que avança a la coberta la victòria de la llibertat i la creació artística, però també de les minories, sobre el fanatisme excloent.
Rere aquest missatge, doncs, s'inicia la narració d'un viatge que travessa els Balcans -Bòsnia, Sèrbia, Montenegro, Kosovo-, passant per Palestina, Israel i el Líban, i acabant a la teranyina de l'Iraq, el Pakistan i l'Afganistan. I, entremig, anades i tornades -en el temps i l'espai- a París, Londres, l'Alemanya nazi, la Itàlia feixista, i tot allò que, provenint de la història d'entresegles, ens pugui retornar a la realitat més actual, probablement ja ben canviada.
Seguint la llarga tradició de reporters globals, que saben moure's més bé pel món que per Sabadell, en Plàcid va d'un país a l'altre com si res -només s'hi juga la vida, de tant en tant-, resseguint de prop el rastre que deixa cada una de les guerres i anotant les seves cròniques en el seu bloc bàsic ENRI, probablement la millor llibreta de guerra del món. (Queda clar que això dels blocs, siguin en paper -amb c- o virtuals -amb g final- és una moda que aguanta el pas del temps).
Per mi, en Plàcid és el periodista que posa noms i cognoms a les guerres i els conflictes d'avui en dia. Molt més que l'excel·lent capacitat que té per detectar quin detall de la guerra ens presentarà a cada moment -que si els mòbils amb els que els soldats graven les batalles, els bocins d'helicòpter que en recullen els infants, les cartes que sobrevolen a l'entorn de les bombes que no exploten, la manca de bosses-taüt en les fires internacionals d'armament, o l'escombra que hi ha al final de totes les coses. I, per tant, de fixar una mirada ben allunyada de l'anàlisi de conflictes que els seus companys periodistes ens transmetran des de l'hotel on es concentren els mitjans.
I, així, anomena tots i cadascún dels conflictes -les mateixes guerres amb les que nosaltres convivim a distància, des de la comoditat de la televisió i el sofà-, identificant tots els protagonistes que pot, encara que els hagi conegut tan sols per un instant, amb el seu nom de pila o, encara millor, el mot amb el que se'l coneix entre els seus. (De fet, pretenia acompanyar aquesta nota amb el llistat de tots els noms -dotzenes i dotzenes- que he subratllat llegint el llibre. Ell, que no és a Facebook -més aviat és a Kandahar-, acaba fent una petita viquipèdia de damnificats per la guerra).
Malahuradament, val la pena llegir la crònica que ahir feia en Plàcid de la mort de Zabi, el travesti més conegut de l'Afganistan, i que el seu fotògraf de batalla, en Guillermo Cervera, havia fotografiat feia poc. En Zabi va ser assassinat ara fa poc, després de ballar en un casament al que havia estat convidat pels mateixos que després el desquartitzarien. Afganesos que no són talibans, però que actuen com a tals.
Un embolic més -per als profans en la matèria- que només es pot resoldre si posem cara i ulls als fets i les conseqüències de la guerra. I que no pot fer res més que reafirmar-nos en la inutilitat de totes les guerres. Vinguin d'on vinguin i les faci qui les faci. ...