Les fotografies -podríem parlar també de fotocomposicions o gairebé de quadres- estan inspirades en el llibre del periodista Plàcid Garcia-Planas, Jazz al despatx de Hitler. En Plàcid és el cap de la secció d'internacional de La Vanguàrdia -ara ja ho puc escriure amb accent?- i acostuma a escriure unes cròniques, amb la seva llibreta Enri, plenes de detalls i matisos, que apunten sempre a l'aspecte humà de les guerres. No hi ha crònica que no inclougui el nom de les persones protagonistes, reals, que viuen enmig de la guerra, i aconsegueix una visió molt propera d'unes realitats que, massa vegades, se'ns fan fins i tot feixugues.
Les imatges d'en Josep Güell són, certament, sorprenents. De grans dimensions, que omplen el modest espai de la sala, ofereixen la possibilitat d'endinsar-te dins la narració d'en Plàcid i multiplicar-ne la interpretació de cadascú. Els detalls -un toc de blau al cel, un apunt de rosa a la mà, un estel de colors, en Burt Simpson a la biblioteca, ...- fan encara més viva la impressió i l'impacte de la imatge sobre la nostra capacitat de trobar-hi nous sentits a la fotografia, i s'acobla perfectament a la idea d'escriptura i de periodisme que ofereix en Placid amb les seves notícies-narracions de guerra. Una invitació al diàleg personal amb la intel·ligència -fotogràfica i viscuda- de l'autor. Un plaer que no us podeu perdre! ...
L'Ana M. Palomo, sobre l'exposició, en va escriure el següent text:
La possibilitat de narrar les realitats dels nostres dies resulta una autèntica utopia. Els mitjans de comunicació, legitimats fins fa un temps per apropar-nos dosis convencionals d’aquestes realitats, s’estan convertint en creadors de metaficcions. La narració de determinats esdeveniments noticiables i les imatges que se n’enregistren perden immediatament vigència i credibilitat quan es repeteixen, s’amunteguen o es comprimeixen en múltiples àmbits d’exhibició. La fragilitat retòrica d’una notícia, les paradoxes en el text d’un cronista o les instantànies d’un fotoperiodista corren el risc de ser uniformitzades sense criteri ni convicció si s’utilitzen com a simple material de representació de la realitat; el temps real acaba transformat en temps elidit i, finalment, s’altera completament el difícil equilibri de veritat, erudició, imaginació i memòria que havia provat de reproduir fragments de realitat.
Les incerteses anotades en una llibreta Enri, probablement la millor llibreta de guerra del món en opinió de Plàcid Garcia-Planas, ens acompanyen fins a les entranyes del conflicte bèl·lic i ens permeten mirar sense esglais en els inextricables abismes de la condició humana. Sepultada, descoberta en un antic búnquer nazi, concentrada en un insignificant i estrany objecte trobat o projectada cap a l’infinit en un estel estès sobre una estructura tan precària com la vida de qui gaudeix fent-lo volar, la realitat aconsegueix en ocasions evitar la complexitat de l’artifici i se’ns apareix, carregada d’autenticitat, sota la forma d’un indefinit palimpsest. Només les realitats gratades i utilitzades una vegada i una altra resulten perversament idèntiques i permeten establir entre les incerteses nexes d’unió conseqüents.
Les imatges no resolen la clau del misteri, ni són il·lustratives ni representatives, ni aporten noves comprensions. Les fotografies de Josep Güell són imatges del silenci, d’un silenci ancestral en el qual retrunyen els ecos de diferents conflagracions i els de la memòria col·lectiva de la mesquinesa de la humanitat. D’aquest silenci n’emergeixen sengles realitats raspades a una pluralitat polisèmica d’ombres. La construcció narrativa de cadascuna de les obres defuig la fragilitat pròpia de l’instant i transmet necessàriament intensitat i atenció: les incerteses anotades en una llibreta Enri, la millor llibreta de guerra del món per als reporters antimoleskine, han trobat, sens dubte, la companyia sensorial apropiada en les múltiples formes d’un silenci atàvic i singular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada