La governança dels bonets i la dels millors

En Jap mostra un model de gestor cultural que esperem liquidat

A banda d'un acudit dolent, el títol pretén fer referència a la coincidència entre el bon article del diumege d'en Lluís Bonet a l'Ara -Dèficit de governança en cultura- i la mala decisió del Departament de Cultura -el Govern dels millors- de cessar el Director del CoNCA i substituir-lo per un militant de CiU. Mentre un posa el dit a la nafra, els altres comencen a ensenyar cap a on pensen orientar la seva política: els meus i prou!
I és que el Dr. Bonet no es limita a plantejar els problemes de la cultura des de la simplicitat del "no a les retallades", sinó des de l'experiència que li proporciona l'anàlisi serena, durant molts anys, del conjunt de les polítiques culturals del país. I això li ha permès observar on es troben les mancances -a més del pressupost- que cal corregir per a guanyar competitivitat en un sector que, malauradament, sembla que no vulgui permanentment tornar a perdre el prestigi que tan li costa de guanyar. ...

Però, què diu ben bé en Lluís Bonet? Doncs exposa el dèficit de governança en les institucions  culturals, amb uns models de governança que no han canviat en 30 anys; una de les seves temàtiques de treball preferides per tal de fer aportacions a la millora de la gestió cultural del país.
Comença parlant de que encara no s'ha cobert la plaça de direcció general de l'Auditori,.Per què s'ha declarat desert el concurs per cobrir la plaça tenint en compte que s'hi van presentar 29 candidats? És evident que no s'ha sabut desenvolupar bé una idea excel·lent: un concurs per triar el millor director possible. (Es refereix, és clar, al director de l'Auditori, no del CoNCA, on la Conselleria ha decidit que això dels concursos no té cap sentit).
I tot seguit analitza genèricament la governança (el procés de decisió estratègica, el perfil dels membres del consells d'administració o el control dels directius) de les institucions culturals del país, detectant-ne -com a bon Doctor que és- quins en són els símptomes, per fer-ne una correcta diagnosi:

• Els equipaments públics -culturals i no culturals- es mouen en uns marcs institucionals, polítics i administratius desfasats, respecte a les necessitats contemporànies.
• Òrgans de govern estan formats per polítics sense temps per comprometre's a fons amb els projectes i amb prioritats no alineades amb les de les organitzacions. (Algun d'ells, només preocupat realment per les dietes que li corresponen, malgrat portar-hi molts anys!).
• Govern i oposició es reparteixen el poder / el control, sense implicar-se en la missió del projecte.
• En cas d'independents, domina el perfil artístic al gerencial, confonent comitès assessors amb òrgans de govern.
• Llei catalana de fundacions i associacions és errònia.
• La manca d'eficiència i transparència comporta controls cada cop més burocràtics i ineficients.

Algunes de les claus / propostes de solució / conclusió:

• Necessitat de disposar de bons gestors al capdavant de les institucions culturals, amb llibertat i capacitat estratègica.
• Sense visió estratègica i govern de qualitat no és possible innovar i prendre les decisions necessàries.
• També és fonamental la transparència i una exigència atenta a la gestió.
• I hi afegeix una dosi imprescindible també de passió pel projecte.
• I continuar en la línia iniciada de disposar de contractes programa clars i exigents, indicadors de resultat, bons controls de comptes.

I, per tal de començar a reenfocar la solució al problema de la Governança, proposa una solució interessant, amb una experiència ja provada en altres països, on al costat dels polítics electes hi ha persones implicades amb experiència de gestió i capacitat d'accés a recursos financers, conceptuals o tècnics:

• Transformar la composició dels consells, combinant polítics electes amb experts d'origen social, gènere, edat, formació i experiència professional complementàries i diverses.

Deixeu-me expressar els meus dubtes amb la capacitat del "Govern dels millors" d'engegar una solució d'aquestes característiques, ara que ja ha començat a fer evident quin és el seu estil -si més no, en el cas del CoNCA.