El que hem perdut en cultura



Fréderic Lébail a l'Aire F, una mirada gens habitual al món de la cultura

S'acaba una nova legislatura i voldria donar un cop d’ull a l’estat de la cultura (perdoneu per la rima) a Granollers després dels quatre anys de rigor. I, també, després d'haver estat tot aquest temps sense dir ni piu. A l'hora de fer balanç, acostumem a explicar tot allò que s'ha fet de nou i de positiu. I tinc ben clar que, d’experiències artístiques n’hem viscut moltes, aquests quatre anys, i de molt bones. (De fet, la Cultura també és un seguit de propostes de vivència artística que, un cop experimentada, passa ja a ser patrimoni i memòria personal dels que hi ha participat. I, per tant, la gestió pública de la cosa ha de planificar els recursos per tal que el màxim de gent pugui experimentar aquestes vivències, si pots ser des d’una posició el més proper possible a l’artista). Cert que, la majoria d'elles, han estades pensades, proposades, elaborades i protagonitzades pels mateixos granollerins, a l’entorn d’algunes entitats -l’Esbart, els Amics de la Unió, l’Esquerda, el Casino, l’Associació Cultural, l’Agrupació Excursionista, ... També per empreses culturals –Teatre de Ponent, La Gralla, editorial Alpina, ...-, que van consolidant el seu paper i eixamplant el seu espai.
Així, cal felicitar el creixement progressiu dels índexs d'audiència del Teatre Auditori, que va consolidant un públic fidel, ni que sigui a còpia d'espectacles amb grups locals. O dels lectors de la Biblioteca Roca Umbert, una font inesgotable de noves i sorprenents propostes. O la formació d'una oferta d'activitats -llibres, vistes guiades, ...- complementàries a les exposicions, ara extensibles, del Museu de la ciutat, que fan més fàcil l’atrevir-se a entrar a l’edifici que imposa, i a l’Adoberia de Can Ginebreda. O la creació de la Fundació de l'Orquestra de Cambra de Granollers, que suposa una bona eina per a donar-li més impuls.
I també hi ha hagut pedres noves, seguint el camí marcat en la planificació establerta fa anys. Així, Roca Umbert ha seguit creixent, progressivament, amb tots els ajuts possibles. I ja hi ha la televisió, l'Espai d’arts, ... I esperem amatents que s’acabin la sala de concerts, la Tèrmica, o l’espai per al circ, perquè són equipaments que donaran força al projecte. I La Tela -el Museu de Ciències Naturals- també té força avançades les obres del nou edifici, per al qual també s'ha sabut trobar recursos. A més, el regal –un xic enverinat- del Cercle Cultural de Granollers ofereix perspectives interessants de futur.
Tot això té molt de mèrit, i més si tenim present la crisi d'aquests darrers anys, que ben segur ha disminuït les capacitats pressupostàries de la regidoria. Però no tot són pedres i el seu finançament, sinó que, en època de crisi, és quan cal posar-hi més imaginació, i més si parlem de cultura. (Per exemple, traspassant programacions a les entitats o deixant participar molt més els agents culturals en la definició de la política cultural).
En conjunt, però, domina la sensació –no només meva, sinó prou compartida- que la ciutat, mica en mica –potser per la crisi?- s’ha anat endormiscant cada vegada més. I, com que el temps tot ho esborra –diuen-, i abans que no fos massa tard, voldria deixar constància d'algunes d'aquelles coses que s'han anat perdent pel camí i que poden exemplificar aquesta manca d’empenta. I és que aquesta legislatura ha estat plena de retallades, totes menors, totes fetes amb innocència, gairebé sense donar-hi importància, com qui diu sense fer soroll. Però que si les sumem fan un gran tot.
Fixem-nos-hi una mica!
Per començar, hem perdut en la dinamització en la participació, amb un alentiment dels processos participatius a partir del Consell de Cultura de la ciutat. Així, l’esperança de l'Agenda 21 de la cultura com un document capaç de replantejar l’estratègia cultural de la ciutat s’acaba convertint en la presentació de les virtuts dels projectes avançats, sense referències als principals reptes plantejats per a garantir l’accés a la cultura dels ciutadans, l’impuls de la seva creativitat i la inclusió de la ciutadania també a partir de la cultura.
Descarto parlar de la pèrdua evident de Pressupost per a la cultura –un 15% mínim en aquests anys. La crisi –ja se sap- val per a tot. I, després d’intentar sense èxit que el Govern de la Generalitat considerés la política cultural com una política social, no em veig en cor de criticar els que segur que han intentat el mateix amb el seu Alcalde, i no ho han aconseguit.
En l’àmbit bibliotecari –i, per mi, la pèrdua més greu-, ens hem quedat sense la possibilitat d'ampliar la Biblioteca Can Pedrals. Amb l’excusa d’uns estàndards antiquats –que quedaven exclosos amb el senzill argument que Can Pedrals és un edifici patrimonial- s’ha guardat en un calaix el pre-projecte i pla d'usos fet per la mateixa Diputació, i s’ha començat a errar sobre on cal posar una nova biblioteca.
El més trist, però, és que, a canvi de no ampliar el servei bibliotecari, a Can Puntas hi tenim ara més funcionaris de matí, que deixen el centre més mort durant la tarda, el vespre i tot el cap de setmana.
I també s'ha perdut la possibilitat d'obtenir un altre espai per a les entitats musicals de la ciutat (quantes corals tenim, avui, a la ciutat, amb dificultats per a l’assaig?), amb la finalització del projecte pensat per en Carles Riera a l’entorn de la Sala Tarafa i l’antic espai de la Ràdio, amb uns espais perfectes per a l’assaig, una sala d’actes, ... Al seu lloc, més oficines de serveis administratius, que podrien estar ben bé a qualsevol altre lloc de la ciutat.
En conjunt, doncs, hem perdut pel camí el projecte del carrer Corró cultural, ara oblidat, i hem guanyat un centre de ciutat més gris.
Si bé podem dir que, en les arts plàstiques, hem guanyat dues noves sales -a Roca Umbert i al Centre Cultural-, pel camí s’hi ha quedat el programa Incívics, tan modest com reconegut arreu del país com un element de promoció de joves artistes de tota la comarca, i del qual se’n derivaven força activitats, col•laboracions amb galeries, exposicions i projectes col•lectius, ... L’objectiu de cuidar l’art emergent és una obligació implícita de tota política cultural que es vulgui sostenible.
També –ves per on- els anys en què hem recuperat més espais ciutadans al bell mig de la ciutat, ningú ha parlat d’art al carrer. Com per art de màgia, s’han esfumat les crítiques envers les propostes d’art al carrer, per modestes i senzilles que fossin. I, amb l’excusa de la lletjor de les rotondes, s’entra en un silenci més que sospitós. I, com que no hi ha cap proposta en aquest sentit, tampoc cal fer cap crítica. (Algun dia s’haurà d’explicar perquè la gent d’urbanisme només ofereix als artistes omplir les rotondes, quan aquests proposen molts d’altres llocs que no són acceptats. O com s’obliden promeses de dedicar un magre 1 per cent del pressupost de les grans obres, com les del Palau de Justícia, a l'art). Una altra gran pèrdua –aquesta, de nivell- és l’haver perdut el Post-Grau en Desenvolupament Cultural Comunitari amb la UAB i la UB. Per primer cop, explicàvem –tant de forma teòrica com pràctica- els valors socials de la cultura, posant al centre de l’art no tant l’artista o la seva obra, com els ciutadans. I, quan no parem d’omplir-nos la boca de ser ciutat educadora, que no hem de perdre més trens en la línia d’estudis superiors, i que la cultura és un element fonamental en l’estratègia de la ciutat, deixem que s’esfumin uns estudis pioners a casa nostra, reconeguts a Europa, i que no hagués costat gens d’integrar en el projecte de Roca Umbert. (Cert és que ara hi tenim un institut de clown, que hauria estat una oferta complementària d’estudis culturals de primer ordre a Granollers).
Si parlem de foment de la lectura, podríem recordar programes com el Premi de Les Millors Pàgines, un certamen literari que pretenia fomentar que el màxim de gent s’atrevís a escriure. O la d'Un llibre nou, dirigit a nois de les escoles de primària, amb la intenció d’introduir els més petits en la visió de conjunt de l’elaboració d’un llibre, amb text, imatge i tot allò que calgui. Desapareguts en combat, sense que ningú pensés en confegir noves propostes.
Al mateix temps, també s’ha perdut la capacitat d'edició del mateix ajuntament, ralentint –espero que no hagin desaparegut definitivament- les col•leccions de Coneguem Granollers, Records de Granollers o la revista Lauro del Museu, que mostrava la potent capacitat investigadora d’aquesta institució.
També s'han quedat pel camí els molts anys de continuïtat en certes programacions de prestigi, com eren el Festival Internacional de Música -aquell pel que tant va treballar en Carles-, o el Festival de Trobadors i Joglars –aquell que algú associava a una fatídica moció de censura. I tot s’ha diluït en la programació general del TAG. És cert que, durant molts anys, havia costat Déu i ajuda el trobar-los un moment adequat en el calendari i un model d’èxit. Però perdre’n la continuïtat no és mai la millor opció, quan, amb un xic d’imaginació, es podrien trobar avui fórmules de cedir-ne el protagonisme a entitats que ja han demostrat la seva vàlua en conduir programacions.
I, si parlem de patrimoni, a banda dels quatre refugis de la Guerra que ja no hi són, haurem de vigilar de no perdre la Torre Pinós, deixada fins a extrems inimaginables, i de la qual n’esperem la seva restauració i del seu entorn des de fa temps.
Ja per acabar, si hagués de dir perquè abans us assabentàveu de tot això que passava i ara no tant, en diria dos motius. El primer, la reconversió d'El Rengle, un mitjà de comunicació propi per a la cultura de Granollers, que intentava explicar allò que s’esdevenia en aquest àmbit, i que ha quedat reduït -mai més ben dit- a un senzill full doblegat.
El segon, per mi més important encara, és que no us podeu imaginar com he trobat a faltar l’esperit d’en Jaume Maspons des que ens va deixar. Algú que s’ho qüestionés tot, del món de la cultura, i que incentivés l'equip responsable a esmerçar-s’hi, i la ciutat a mirar cap el futur, més enllà de la grisor.