dimarts, 3 de maig de 2011

Més Polseres Vermelles, si us plau!

Un aplaudiment i una abraçada pels Polseres vermelles
Un capítol final com cal: màxima tensió, emoció fins al darrer segon, sentiments a flor de pell, trames que es resolen i d'altres que queden pendents, ... I tot just s'ha acabat el darrer capítol de Polseres Vermelles que a casa comença la discusíó: que si no s'hi val amb en Lleó que el deixen sol, que si tornaran tots però no l'Ignasi, ...
Després, la litúrgia de cada capítol: primer, mirar el blog de l'Albert (la seva pàgina web encara continua en castellà i anglès, i sense català); després el fèisbuc i el tuíter! Ple de comentaris, en un tres i no res. Un veritable fenòmen, la sèrie sencera, que ha casa hem viscut amb fruïció durant tots aquests quatre mesos. ...
Des del primer dia, han estat unes setmanes -més de 13- intenses, plenes d'emocions, riures i preguntes constants, tots plegats al sofà, en un exercici de televisió familiar com cap altre. Davant de la tele, els dilluns amb la Núria, i l'endemà amb l'Aina, davant l'ordinador. (Avui, però, com que és el darrer capítol, l'hem seguit tots quatre plegats).
I és que les Polseres ens han aportat, a casa, de tot i força: ganes de seguir llegint, de preguntar-se coses noves -especialment sobre malalties, els hospitals, la mort, la vida, el coma, l'alzeimer, la síndrome d'Asperger, el primer petó, les operacions, els sentiments, la música, com es fa una sèrie, les discapacitats, els grups, els líders, els guapos, ... El més màgic de tot plegat és allò que han despertat en els / les adolescents i pre-adolescents: la curiositat, les ganes de saber, d'explicar-se -de xerrar amb nosaltres, els seus pares!, entre ells, a l'escola i l'institut, i per internet.
No podria parar d'argumentar elogis d'una sèrie que ha suposat el contrapès de TV3 al Disnei Xànel i el Patitu Feu (sense comptar el Cracòvia i tot allò que envolta el futbol). Esperem quequi pertoca hagi vist el potencial creatiu -amb l'Albert i tants d'altres creadors i guionistes de casa nostra- per plantejar una manera diferent de fer televisió per als adolescents, sense les tonteries realment ensucrades de les altres cadenes. Ja era hora que ens creguéssim que el model de mitjans de comunicació ajuda a modelar el futur del país. (I tinc els meus dubtes que, ara que han tornat a separar Mitjans de comunicació de Cultura, la cosa vagi per aquest camí).
De moment, però, gaudim d'aquests capítols d'emoció que ens han servit. I esperem que tinguem aviat més Polseres Vermelles, si us plau!

L'Albert pregunta cada setmana quina és la millor frase. I elles s'aprenen les frases llamineres (les que parlen de força, dels amics, d'il·lusió, de valentia, ...de la vida), i fan servir totes les ironies del guió (Tú deus ser la noia? / - I tú, segur que no ets el llest, oi?).
Un món que algú pot pensar que és fals, fàcilment llacrimògen i de fàcil explosió sentimental. Potser sí. Però els resultats són evidents: un jovent que s'il·lusiona, s'entusiasma, que torna a llegir. Quina sorpresa, aquest Sant Jordi, per als escriptors mediàtics de cada any!
Segons el diari Ara, les claus de l'èxit de l'Albert Espinosa -allò que té Espinosa que fa veure la cara bona de l'existència- serien:
  • Experiències viscudes. Al paper i a la pantalla trasllada la seva pròpia trajectòria vital
  • Comprèn els personatges. Conserva la mirada de descoberta d'un nen. "Coneix molt bé els personatges i les seves motivacions, els té molt ben definits". De fet, Espinosa s'inspira en persones reals. "No els tracta com a víctimes, sinó que els fa responsables de la seva pròpia felicitat".
  • No estableix càtedra. Lectors i espectadors s'identifiquen amb ell
  • Coneix l'ofici. Domina el llenguatge actual i és present en les xarxes socials. Els seus llibres són lleugers. Hi ha qui es frustra perquè s'esgoten ràpid. Els paràgrafs són molt curts, els capítols tenen poques pàgines i sempre es tanquen amb una pregunta. És la comunicació curta i directa que triomfa al segle XXI. Tot i amb això, TV3 no es va imaginar el potencial que les xarxes socials representen entre els joves, i ha trigat força a jugar-hi. Però la resposta és brutal! Només heu de fer que seguir-ne un xic al Fèisbuc i al Tuíter.
  • Les músiques, excepcionalment ben triades. A la classe de l'Aina, el Sense tú posat a la classe de plàstica és cantat per gairebé tots els nens. I a la de la Núria, quan la mestra -parlant d'una altra cosa- va anomenar "Teràpia de xoc", tots es van posar a cantar el Sense tu. Xapeau per la banda sonora!
I n'afegiríem molts més, de motius per felicitar l'Albert i tot l'equip.
Per tant, i com a conclusió final, només em resta que dir el crit de guerra: Polseres amunt!