dimecres, 25 de maig de 2011

Més poesia (illenca)

Mentre seguim refent-nos del sotrac del cap de setmana i donem voltes i voltes als perquès de tot plegat, torno amb fragments de poesia illenca, que no fan mal a ningú que no se'n deixi fer.


Els guardians de la frontera

We, not the city, are the empire's soul
De The cuirassiers of the frontier - Robert Graves

Envellim a la frontera esperant
que es decideixi d'un cop l'enemic.
Netejam les armes. Apuntalam
els parapets. Quan ve la fosca blava,
que és la frontera de la nit, bevem
els licors que ens preserven del temor
i del fred de les guàrdies nocturnes.

Nosaltres som les murades del regne;
els vostres molests bàrbars necessaris.

Som els últims guardians, davant nostre
s'obren les finestres i les escales;
les cruïlles i les portes del nord;
els comellars, els ponts i els aiguamolls;
els llindars, el bosc negre i els congosts.

...

Fem guàrdia al dintell del laberint
d'aigua, de terra, de pedra i de carn
que és la substància de les fronteres.

Alertau ciutadans: no ens oblideu;
la soldada és poca; no us devem res.

Versos extrets de Llunari (2008), poemari del manacorí Josep Lluís Aguiló, el sentinella de l'oasi, segons Enric Sòria. Aguiló és quasi sempre un poeta figuratiu; és a dir, algú que ens conta històries o que descabdella les seues insinuacions a partir d'una anècdota clara, tendent a la narrativitat. A Llunari, un calendari nocturn, alhora una obra de poderosa màgia endevinatòria, és també l'escenari d'una batalla quotidiana on saprèn que la lluita per la vida és alguna cosa més que una metàfora, i que les seues ferides resten, encara obertes, en la biblioteca secreta de l'oblit.